Annals del cinema

El festival dels paons, dels esnobs i de la por

Niça és l’eterna rival de Cannes. Una pugna antiga que el temps ha resolt a favor de la segona. Avui dia, Niça serveix d’aeroport al festival de cinema, i a la cursa de Fórmula 1 de la veïna Mònaco. La capital decadent del departament dels Alps Marítims a la Provença, contra la capital efervescent del cinema a Europa.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La ciutat de l’amistat, Nice-Town, una ciutat friendly. La ciutat de la Victòria, de la Niké. La ciutat del joc i de la mort, del carnaval. L’Hotel Negresco, contra l’Hotel Carlton. La Promenade des Anglais, contra la Croisette. Niça, la lírica, la violenta que va filmar Jean Vigo en un rampell d’imatges icòniques/iròniques de l’avantguarda el 1930, ha marcat el Festival de Cannes de 2017 amb una sageta de por i de foc. À propos de Nice la va batejar Vigo, el poeta anarquista. À propos de Cannes, han batejat la vila (que ha celebrat el 70 aniversari de l’esdeveniment) tots aquells artistes i negociants anuals que vénen a jugar-se-la en la ruleta de la crítica, en dues sessions decisives: a les 8.30 del matí, quan els crítics potser encara no han esmorzat, i cap a les 19.30, castigats per una jornada accelerada i amb el cap esfumat en el territori difús de les cinc o sis pel·lícules vistes al llarg del dia. Dos àpats són, doncs, l’alfa i l’omega, el yin i el yang de les sentències a vida o mort dels films seleccionats per l’equip actual que dirigeix Thierry Frémaux, sospitós de massa interessos personals, i massa amic d’exhibir-se dalt de l’escenari, dalt de la catifa vermella, dalt del tron modern dels reis Sol francesos (cada temporada en tenen un de consagrat).

Niça, aquella ciutat d’una jet set noble i ben vestida posterior a la Belle Époque, ha perdut el vell tron, i conserva inactius els Studios de la Victorine, els vells estudis de 1919 que van acollir (com Hollywood als cineastes fugits de Nova York) el cinema francès a la recerca de bon clima, dels colors, del sud i de la llibertat. Els estudis on es va refugiar el cinema francès resistent durant l’ocupació nazi. On Jacques Tati va construir els decorats de Mon oncle, Jean Cocteau va reunir Picasso, Lucía Bosé, Luis Miguel Dominguín, Françoise Sagan i Brigitte Bardot en una escena d’El testament d’Orfeu, i on Truffaut va ambientar el rodatge d’un rodatge en La nit americana... sí, aquesta Niça que enveja Cannes que enveja Niça, li ha clavat al llom una sageta, l’ha ferida de mort. És la revenja de Niça, destronada.

El record de l’atemptat del 14 de Juliol, el record del camió blanc que va aniquilar indiscriminadament les famílies ara fa un any, ha canviat per sempre l’hàbitat del cinema a la Costa Blava. The party is over! Enguany Cannes ha begut la cicuta de Niça, i en paga les conseqüències.

El festival de Cannes ha sobrepassat el pànic d’aquell any de Txernòbil, i els que hem treballat al festival ho hem fet en la paranoia constant de trobar-nos en una mena de camp de concentració sota mesures de seguretat extraordinàries. Un festival (que ve de festa) ara ja sense els festeigs del passat. Controls i controls, cues i cues, mal humor i por. Els més rics ballen i sopen lluny del centre, i la catifa vermella és l’última relíquia de les solemnitats arqueològiques, on ja no sobreviu l’elegància real sinó la desfilada d’unes marques que fan dels famosos les seves putes. Putes de luxe. Tot sota l’atenta mirada dels cerbers. Drones al cel i submarins a la badia: tal com ho sentiu! Si ho podeu sentir, és clar, perquè els inhibidors constants dificultaven les interconnexions i la telefonia. Totes les cantonades amb l’exèrcit desplegat i les armes a la vista. Un sometent d’especialistes vigilen tot el dia, identificant els rostres que han après de memòria. Tu, que ets a Cannes per mirar, ets ara l’objectiu de la mirada, i el sospitós habitual mentre no es demostri el contrari.

El Festival de Cannes s’ha vist obligat a capgirar tot allò que el feia l’indret privilegiat de la feliç gent del cinema. L’insuls debat sobre si les pel·lícules produïdes per Netflix tenen dret o no a competir sembla un insult a la intel·ligència, una rebequeria local. El món té coses molt més importants a decidir. Inevitablement, el negoci del cinema evoluciona, i més que ho farà encara. Cal mentalitzar-se. Si Okja o The Meyerowitz Stories s’estrenaran o no en sales abans de veure’s a la plataforma que les ha produïdes és un drama estrictament francès. El mateix suïcidi dels empresaris que desconfiaven del so, del color, de la pantalla gran, i de les produccions televisives projectades als cinemes, tant si eren un Ingmar Bergman com Ciutadà X de Chris Gerolmo, que va guanyar a Sitges malgrat la cridòria dels conservadors. Una anècdota de la qual ja ningú se’n recorda.

No. Ara el problema és que Cannes sobredimensionat no pot ser un paradís de la creació, ni del relax, ni dels negocis fàcils, ni de la frivolitat, ni de l’amigable convivència entre els que fan cinema i els que el veuen i l’expliquen. Els festivals tradicionals són una llauna, s’han oxidat, pateixen artrosi, i només poden sobreviure els molt ben especialitzats, o amb una dimensió humana del plaer i de la feina. I si no, fixeu-vos que el futur ja ens està demostrant que on line les pel·lícules es comparteixen molt millor. Però fins que Cannes s’adoni que està cavant la seva tomba, els directors-autors s’encarreguen de dibuixar els límits de la realitat, i de la seva realitat. En última instància, els directors de cinema sempre tenen l’última paraula. Ells i només ells poden fer que el cinema brilli, o s’extingeixi.

Cannes té una plantilla fixa d’un centenar de cineastes que el mateix Festival ha consagrat, a vegades molt prematurament; sempre els mateixos, en una roda de la fortuna que es renova quan moren, o cometen algun error molt gran (estil Lars Von Trier) cosa que obre una escletxa finíssima per acollir els nou vinguts (els germans bessons Josh i Benny Safdie, per exemple). Aquest privilegi és un problema: has de tenir un gran poder mental i prendre molt bé les distàncies al teu talent per sobreviure a la paraula AUTOR escrita amb majúscules, que encara ara, gairebé seixanta anys després de la Nouvelle Vague, et defineix com un superhome del cinema.

Els AUTORS amb majúscules cometen molts pecats capitals: supèrbia, enveja, desmesura, altíssima consideració de si mateixos, exhibicionisme i alliçonament, sí. La selecció del 2017 és una desfilada de paons: coneixeu Arnaud Desplechin, Kornel Mundruczó, Ruben Östlund (el guanyador de la Palma d’Or), Michel Hazanavicius, Hong Sangsoo, fins i tot Michael Haneke, Yorgos Lanthimos, Naomi Kawase, Sergei Loznitsa, Fatih Akin, Lynne Ramsay... i afegiré un Roman Polanski amb el pilot automàtic ben instal·lat? Alguns dels primers espases del cinema mundial, i tots, tots ells imaginen bé, són visionaris, saben dirigir, poden fer 10 minuts genials, però també tots ells han ignorat la modèstia, la prudència, l’elegància de deixar-nos respirar, la intel·ligència de no explicar-nos-ho tot sis vegades per si de cas no ho teníem prou clar, ni l’esclavitud al seu renom: els cal deixar clar quin és el seu estil, un segell tan cridaner com pot ser-ho el cocodril de Lacoste en el polo d’un estiuejant que marca territori amb el poder adquisitiu cosit al pit. El dia que la gent aprengui que convertir-se en la publicitat d’una marca va contra tots els principis de l’elegància natural, el bon gust guanyarà la guerra a l’esnobisme. El dia que els AUTORS del cinema actual deixin de convertir-se en una publicitat d’ells mateixos, mereixeran el meu respecte.

La parada dels esnobs del cinema actual ens descobreix molts emperadors despullats: tots copien. Jupiter’s Moon, de Mundruczó, és com La paraula de Dreyer filmada per Gaspar Noé. The Square de Ruben Östlund, l’intent de repetir Toni Erdmann, a la manera manierista de Paolo Sorrentino. Le redoutable de Michel Hazanavicius es refereix a Godard perquè Godard n’és el protagonista, però Hazanavicius l’imita tan malament com va copiar (molt malament) el cinema mut a The Artist. The Meyerowitz Stories és Hannah i les seves germanes-bis, i ja sembla que el cinema de Nova York no pugui existir sense Woody Allen presidint l’escena. Haneke s’autocopia a Happy End, i em sap molt greu haver-ho de dir. The Killing of a Sacred Deer de Yorgos Lanthimos és un Teorema de Pasolini a la trituradora de la prepotència. Hong Sangsoo fa pena confessant-se el seu adulteri en tres pel·lícules successives. Hikari (Radiance) de Kawase no sap identificar la bellesa d’una imatge més enllà d’un capvespre vermell... Més val no seguir, per no deprimir-nos més.

És així que de tot Cannes 2017 jo només he vist dues obres mestres, lluny de la competició, lluny del soroll i la fúria: Visages Villages d’Agnès Varda, la primera. La petita cineasta de 89 anys en companyia d’un fotògraf de 34 amb nom de raper, JR, fan realitat els somnis de la imatge que torna a la natura. Fotos gegants sobre els murs del paisatge i de la vida, i la transmissió d’un artista a un altre artista, amb respecte mutu, amb admiració lleial, amb humor, amb amor: l’herència generosa de la sensibilitat no impostada.

L’altre film, 24 frames d’Abbas Kiarostami, s’estrena un any després de la seva mort. És curiós! També un film sobre fotografies. 24 fotografies de Kiarostami que ressusciten, tornen a la vida, i ens deixen descobrir tot allò que havia passat just abans o tot el que s’esdevindrà just després de la instantània. Pura contemplació. Pura espiritualitat.

Dues obres mestres: potser és molt i tot! I els testimonis d’aquell cinema remot indispensable, que ens permeten entendre l’univers. La desesperació russa a Nelyubov (Loveless) d’Andrei Zviagintsev. La gomorra d’Iran a Lerd (A man of integrity) de Mohammad Rasoulof. La dictadura de la casta dels monjos que succeeix a la dictadura de la casta dels militars de Birmània, a Le venerable W. de Barbet Schroeder. La supervivència impossible dels jueus de Nalxik, al Caucas, del film Tesnota (Closeness) de Kantemir Balagov. La gesta titànica dels venedors de carbó en bicicleta al Congo de Makala, el magnífic documental d’Emmanuel Gras. Els petits, els debutants ho han fet molt millor!

Aquestes partícules, aquestes petites llums són el miracle que un dia em va anunciar Madame Berthe, el prodigiós personatge interpretat per Sylvie a La vieja dama indigna de René Allio. Aquella dona de no res que un dia aprenia a fruir d’un gelat solitari sense cridar l’atenció, mentre Jean Ferrat li cantava “On ne voit pas le temps passer”.

Madame Berthe ha desaparegut de Cannes i de Niça, i per trobar-la val més llogar una bicicleta i viatjar cap a Saint-Paul de Vence, seguint els territoris que van pintar Picasso a Antibes, Cézanne a Ais de Provença, i també Matisse i Chagall. Si la bicicleta ens porta pels camins d’espígol a Canhas, trobarem el Jardí du Domaine des Collettes, i la casa on va viure i treballar fins a la mort, el 3 de desembre del 1919, Pierre-Auguste Renoir, el pintor. És envoltada d’oliveres i tarongers, amb una llum intensa de migdia. El menjador parat, les finestres obertes, els llits dels tres fills: Pierre, l’actor; Jean, el director de cinema i Claude, el ceramista. L’estudi conserva la gran vidriera i la cadira de rodes de fusta i vímet, preparada davant el cavallet. Renoir pintava amb la mà esquerra, la dreta afectada pel reuma. Dues dones papallonejaven al voltant. Aline Charigot, la dona, la gran mestressa, la model. I la cosina Gabrielle, l’amant, la mestressa menor, la model. Aquella Coco enyorada a qui encara cridava Renoir, el director de French Cancan exiliat voluntari a Los Angeles, on ella va morir. I aquella mort, que el va desarrelar per sempre. L’ombra de Coco i l’ombra de Madame Berthe, d’una França que feia olor de “café qui fume entre ménage et déjeuner”...

El Festival de Cannes no tindria massa sentit sense buscar i poder trobar encara els creadors humils, aquella gent que no volen la glòria, sinó un moment de veritat i de pau, un moment de veritat i d’arrelament. I l’espígol. I la llum de les oliveres. I el silenci.

Sic transit Gloria Mundi.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.