Al seu entendre, quin paper ha jugat la dreta tradicional en la victòria de Milei?
En molts sentits, la situació Argentina s’assembla molt al que ha estat passant i encara passa d’alguna maner a Espanya. L’aparició d’una força d’extrema dreta ha desplaçat la dreta cap a la dreta. El que ha passat amb el PP i Vox, ha passat aquí amb Juntos por el Cambio quan va aparèixer La Libertad Avanza. Es tradueix en aquesta aliança, per molts inesperada, que va dur a Milei al triomf de les eleccions.
Què explica aquest desplaçament?
Passa arreu del món occidental. Ben mirat, molts no hi van parar atenció, fa uns quants anys, vuit o deu, que s’ha anat produint un fenomen al qual no s’hi ha prestat prou atenció. S’ha generat una ideologia o cultura popular de dretes a l’Argentina. Va començar amb el triomf de Cambiemos a les eleccions de 2015. No s’hi va prestar massa atenció. És un fenomen subjacent que va ser eclipsatper la victòria del Frente de Todos a les eleccions de 2019. Els dos governs van decepcionartotes les expectatives que els electors havien dipositat en ells. Per diferents motius, van generar un descontentament creixent. En el cas argentí, agreujat pel confinament al que va obligar la pandèmia. També, per la sequera que va afectar el sector agrari, productor de la majoria d’exportacions del país. Això va generar una situació a la que s’hi suma una forta especulació dels grups d’empresaris. Tot això es tradueix en una situació de fort increment de la pobresa. Aquest govern acaba amb un índex de pobresa major del que havia deixat Macri. I, sobretot, una taxa d’inflació per sobre del 130% anual.
Com ha afectat això?
Ha generat una sensació de molt rebuig a la força política de govern. A més, el seu candidat era el ministre d’Economia que no va poder acabar amb el procés inflacionari. Més enllà de les mesures dels darrers mesos, que la majoria van veure com electoralistes i que no aportaven un canvi autèntic. Probablement, els pròxims dies tindrem un salt encara major. Els grans grups empresaris han anunciat que des d’avui es veurà un increment de preu als supermercats d’entre el 30 i el 50%. La cotització del dòlar paral·lel, una variable que és excessivament significativa a l’Argentina, s’ha disparat per sobre dels 1.000 pesos per dòlar. Això, en una economia tant distorsionada, es tradueix en un increment del cost de la vida. A les eleccions la majoria de gent vota per conviccions.
No ha estat així en aquest cas?
En molts casos, i aquest és el context argentí, hi ha gent que va votar per convicció. Hi ha gent que va votar per ràbia. Aquest vot, que és sobretot dels joves i dels més desafavorits. Bona part de l’increment de vots d’Unió per la Pàtria va ser per por. Per por a que el triomf de Milei es traduís en fer efectives les promeses de campanya.
Com ha estat la relació entre Macri i Milei?
A molts els va sorprendre l’acord ràpid entre Milei i Macri. Alguns diuen que ja s’havia gestat abans. Sempre hi ha especulació. L’acord Macri, Bullrich, Milei és fet sense coneixement de les direccions de l’organització i els principals dirigents. Macri és un polític astut, manipulador, cínic. Va justificar el seu acostament a Milei perquè li ho va dir la seva filla d’onze anys. Això no és una explicació convincent, però és part del seu estil. Macri ha trobat en Milei algú capaç de fer coses que ell hauria volgut fer i no va poder. El pla de Macri sempre s’ha inscrit en la tesitura del neoliberalisme fonamentalita. Però, a ell la correlació de forces no li va valdre i el context de deteriorament de la societat argentina no és l’actual que ho afavoreix. A més, hi ha un altre component que al meu entendre és perillós i ajuda a entendre el suport massiu a Milei. El 57% és un percentatge altíssim per a partits de dreta i extrema dreta. De fet, m’atreviria a dir només d’extrema dreta. Si quedava cap component de dreta democràtica, entre cometes, ha desaparegut.
A què es refereix?
Molta gent que el va votar i ho va fer enfadada pensava que Milei no faria el que ha dit que faria durant la campanya. És part del desencís que bon part de la ciutadania argentina té amb els polítics. Això és un èxit del neoliberalisme, no només a l’Argentina. Liqüen el significat de la política i fan política invocant antipolítica i prenent decisions que, finalment, afecten les grans majories. Avui que es comencen a conèixer els primers noms que acompanyaran a Milei, no queda clar si hi va haver repartiment de càrrecs en l’entrevista entre Milei, Macri i Bullrich. Jo penso que sí. Ningú dona vots a canvi de res. Ells diuen que no. Però, el cert és que ha trascendit informació que indica que Macri hauria reclamat càrrecs significatius per la gent del seu partit. Milei sembla disposat a posar als que ell vol. Això es veurà quan es decideixi que pilotarà l’economia, no només el ministeri, sinó també les principals empreses públiques.
La situació de cooperació entre la dreta i l’extrema dreta passa, també, a altres llocs de l’Amèrica Llatina?
A Xile, sobretot, també a l’Equador. I, en part, al Brasil, de forma diferent. Té una peculiaritat que ajuda a entendre que Lula hagi guanyat les eleccions l’any passat. Un sector de la dreta, entre cometes, democràtica va preferir donar suport a Lula per frenar l’extremisme de Bolsonaro. Però, cal no oblidar que, malgrat aquest resultat, pràcticament la meitat de la població va votar a Bolsonaro. La diferència és molt poca, un empat tècnic. Lula és un dels polítics més hàbils que hi ha i probablement pot revertir la situació. Ja hi ha alguns canvis.
I el cas de Xile?
És un cas significatiu.. Allà, històricament, la extrema dreta és molt forta. Encara hi ha efectes que s’arrosseguen del pinochetisme. José Antonio Kast és un home que coincideix amb Santiago Abascal i Milei, està en aquesta direcció. Aconsegueix, darrere seu, suports d’una dreta que es podria considerar més moderada. També caldrà veure què podria passar a Guatemala amb la reacció de la dreta i l’extrema dreta contra l’arribada de Bernardo Arévalo a la presidència de la República. Va guanyar legítimament i amb més del 60% dels vots. Caldrà veure, també, què passarà a Bolívia on hi ha una situació crítica per una crisi dins el partit de govern. Crec que és més per motiu d’egos que per diferències polítiques, però això alimenta la convergència entre l’extrema dreta i la dreta. O, si es prefereix, del desplaçament de la dreta cap a l’extrem per confrontar el que Milei anomena “el perill comunista” o “el marxisme cultural”.
Per què creu que es produeix aquest desplaçament de la dreta a l’extrem en diferents llocs a la vegada?
És un fenomen al qual encara no es pot donar una resposta molt concreta. Cal seguir indagant. Però, no és una cosa nova. Les conjuntures només s’expliquen mirant a mig i llarg termini. Han passat uns processos als que cal prestar atenció.
Quins?
El 1978 és un any significatiu per la democràcia. En el pla acadèmica, es va fer la conferència regional sobre condicions socials de la democràcia a Costa Rica. Va ser l’esdeveniment que va disparar una reflexió en el camp de les ciències socials sobre la democràcia. És absolutament innovador. Això passa a la vegada que comencen els primers processos de transició. El 78 a la República Dominicana i el Perú, el 79 a l’Equador i, després, durant els anys 80, l’Argentina, l’Uruguai, el Paraguai i Xile. En tots aquests casos, la democràcia es planteja, gairebé, com la millor alternativa als governs autoritaris dictatorials un cop fracassats els projectes revolucionaris. Semblava que la democràcia fos una mena de demiürg que resolia tots els problemes. Quan la democràcia no dona resposta, comença el desencant. Mirant els sondejos, és molt notable com, any rere any, l’adhesió a la democràcia ha anat caient, a la vegada que creix la indiferència. En alguns casos es comença a percebre una opció clara, sempre per sota del 20%, el creixement dels que opten per formes de govern autoritàries.
Per què passa això?
Les polítiques, d’un signe o l’altre, no han pogut o no han sabut crear allò que Gramsci defineix com hegemonia. És a dir, generar un corpus d’idees de sentit comú que defineix qüestions bàsiques sobre el funcionament de la societat civil i la seva articulació amb l’Estat. Una qüestió important, que lliga amb la prèdica del neoliberalisme contra la política, és que s’associa la política a fins corruptes. El neoliberalisme ha estat molt exitós en això. Quan es nega la política, es deixa de costat la possibilitat de moure’s en un camp que és el camp de llibertat per excel·lència. Això demana un protagonisme molt fort, involucrar-se a la política. La política és més complexa que fer el que la direcció d’un partit diu. També s’ha anat desvirtuant el significat de la paraula democràcia.
Què vol dir?
A mitjans dels anys 80, Enrique Krauze, un historiador mexicà liberal, va escriure un llibre emfatitzant que la democràcia és un substantiu que no requereix adjectius. Per ell, la democràcia és només la democràcia liberal. Deu anys després, dos investigadors americans, Collier i Levitsky, listen 550 adjectius que s’aplicaven al mot democràcia. A nosaltres ens han ensenyat que democràcia ve del grec “govern del poble”, però, en grec antic, kratos pot ser “poder” o “domini”. No és el mateix domini del poble que poder del poble. Per això els grecs tenien democràcia directa, perquè era el poder del poble. La democràcia representativa és la confiscació del poder del poble. A mesura que la corrupció s’instal·la en l’exercici de les pràctiques polítiques, això es desvirtua cada cop més. D’altra banda, ara no s’estila parlar de classes socials. Sembla que el mal anomenat col·lapse del socialisme real s’hagi endut també les categories d’anàlisi marxistes. Però, les classes segueixen existint.
Per què és important tenir això en compte?
En societats capitalistes, és obvi que la democràcia és la democràcia burgesa. Té diverses formes. Una és la democràcia liberal. Però, també hi ha la democràcia il·liberal que no respecta els fonaments bàsics filosòfics del liberalisme i tot es redueix al simple exercici del vot. El vot, en els països on és obligatori, com l’Argentina, és alt. On no ho és, l’abstenció és molt elevada. L’abstenció és una forma d’anar liquant el poder del poble. Deixa la capacitat de resolució en molt poques mans. Tot això contribueix a crear les condicions per al descrèdit de la democràcia i la possibilitat de transformació que han promès els governs anomenats progressistes, nacional-populars, reformistes, de nova esquerra…
Per exemple?
Durant el primer govern de Lula es va fer una enquesta a Brasil i es va preguntar com la gent es veia en relació a fa 10 anys. Més del 80% va dir que estava molt millor. Quan els van preguntar a què atribuïen la millora, el 80% d’aquests va respondre que era gràcies a Déu. No era el govern de Lula qui ho havia permès, sinó Déu. Això és explicable en un país com Brasil on la religiositat popular és un component clau per entendre la dinàmica política i la protesta social. Això ens porta a la dificultat de crear hegemonia. Guanyar les eleccions no és el mateix que tenir hegemonia.
El trumpisme ha tingut influència en la victòria de Milei a l’Argentina?
No sé si tant. Sembla que sí en alguns sectors, però em sembla que no per al conjunt de la societat argentina. A la societat argentina hi ha un sentiment anti-nord americà molt fort. Trump no tenia moltes simpaties. Es barregen diferents realitats. Bolsonaro va donar suport a Milei també, però això només influeix en sectors minoritaris. Però, si no hi ha incidència directa, sí que n’hi ha en la manera de concebre la política i de rebutjar el resultats si no són com es desitges. Libertad Avanza va començar a llançar missatges avisant d’un possible frau abans de les eleccions per si no guanyaven.
S’ha dit de Milei que és un llibertari en sentit americà. Altres diuen que és un conservador continuador de certes idees de la dictadura.
És liberal només en temes econòmics. Aquí, el liberalisme aquí és només econòmic, molts pocs cops es presta atenció al cos doctrinari filosòfic del liberalisme en els seus inicis. Malgrat usar la paraula llibertat, són absolutament intolerants amb el que pensen els altres. Començant per Milei. Segons ell, tots els que no pensen com ell són socialistes i el socialisme és, en paraules seves, “brossa, excrements”. Això no coincideix amb principis liberals. I Milei no reivindica la dictadura, però sí diu que Carlos Menem va ser el millor president de l’Argentina. Ell va ser el que va emprendre polítiques més neoliberals, molt més radicals que no pas les de l’última dictadura. En canvi, la vicepresidenta, Victoria Villarroel, és explícitament una reivindicadora de la dictadura. En una entrevista abans de les eleccions, ella li diu que “no es pot sortir d’aquí si no és amb una tirania”. Va visitar Videla a la presó, és de familia militar… Milei s’ha cuidat més de no lloar la dictadura. És perillós que es produeixi una fractura fenomenal del consens democràtic. El consens democràtic és a punt de trencar-se a Argentina.
És present la idea d’Iberoesfera en l’extrema dreta llatinoamericana i argentina?
És present a La Libertad Avança, en Milei i els seus. Hi ha un vell debat. Els resultats indiquen una dretanització de la societat? Alguns creuen que no, altres creiem que sí. Cal matisar. Per això deia que s’ha format una cultura popular de dretes. Aquí hi ha més components de dretes que d’extrema dreta fins ara. El candidat de Buenos Aires de La Libertad Avança, Ramiro Marra, es va reivindicar obertament com espanyol, perquè té la nacionalitat pels seus ancestres. Va reivindicar el procés de conquesta i colonització de l’Amèrica Llatina per part d’Espanya. És una cosa que aquí gairebé ningú reivindica. Però, comença a calar a partir del concepte de la Iberoesfera. No en va, són firmants de la Carta de Madrid, però no encara entre la societat.