La contundència amb què Borja Sémper, el portaveu estatal del PP, va afirmar el 12 de juny que Carlos Flores Juberías no podia formar part del nou Govern valencià —“un maltractador, algú que ha estat condemnat per maltractament, no hauria de dedicar-se a la política activa”— va permetre intuir que aquesta era la principal línia roja del pacte valencià amb Vox. Amb les eleccions al Congrés a la vista, la imatge d’un vicepresident valencià condemnat per maltractament psicològic a la seua exdona suposava un regal en safata a Pedro Sánchez.
PPCV i Vox van esquivar la línia roja marcada des del carrer de Gènova de Madrid, però l’endemà mateix, dimarts 13 de juny, sense temps per a les elucubracions, ambdues formacions anunciaven a bombo i platerets un acord de govern condensat en cinc punts tan genèrics com la paraula “cosa”. L’entesa exprés denotava que les dues setmanes anteriors, les que van seguir als comicis del 28 de maig, la dreta i l’extrema dreta havien festejat en secret.
Ara bé, qui li havia de dir a Sémper, i per extensió a Alberto Núñez Feijóo, que l’exclusió de Flores Juberías —número 1 de Vox per la circumscripció de València— només apartava una de les pedres del camí i que el pacte per a cogovernar la Generalitat tindria conseqüències funestes en la seua cursa per la Moncloa.
I és que, si es tractava de no fer soroll, d’arribar als comicis del 23 de juliol sense transmetre feeling amb el partit ultra, la foto de família del fatídic dimarts 13 a les Corts Valencianes resultava molt contraproduent. Les presses de Carlos Mazón a fi de no eternitzar les negociacions —a diferència del que passava en l’època del Botànic i com s’ha evidenciat recentment amb els pressupostos— van acabar esdevenint un hàndicap per a Feijóo.
En efecte, les setmanes posteriors a l’escenificació de l’acord van aportar-hi la lletra menuda, com ara l’omissió de referències a la violència de gènere o masclista; el text signat tan sols parlava de “violència intrafamiliar”. De la mateixa manera, José María Llanos, que sonava molt fort com a possible conseller o fins i tot com a president de les Corts, va declarar davant les càmeres de TVE que “la violència masclista no existeix”. Aquells dies també es va saber que el torero retirat Vicente Barrera seria vicepresident primer i titular de Cultura, amb tot que això significava. La difusió dels seus comentaris a les xarxes socials escandalitzaven qualsevol demòcrata.
Mentre PP i Vox pactaven al País Valencià a la velocitat de la llum, la presidenta dels populars extremenys, María Guardiola, deixava clar que no li feia el pes governar amb els de Santiago Abascal. La seua negativa va prolongar-se un mes, fins que, pressionada pel seu propi partit, va haver d’accedir a integrar Vox en el seu gabinet i a fotografiar-se amb el líder autonòmic de la formació.
La resta d’acords a escala autonòmica van produir-se en passar el 23 de juliol. A l’Aragó, el 4 d’agost. A les illes Balears, on Vox no va arribar a assumir tasques de govern, el 6 d’agost. I finalment, quan ja s’aproximava la possible repetició electoral, a Múrcia, el 5 de setembre.
La influència en la campanya estatal
A començaments d’octubre, en una entrevista radiofònica a l’emissora Onda Cero, el president del PP va admetre que el pacte valencià i la manera com va produir-se l’acord a Extremadura va condicionar el resultat estatal del 23J. La majoria còmoda de PP i Vox que totes les enquestes havien augurat —en alguns casos, situant els populars per damunt dels 160 escons— va quedar lluny de la xifra que van deparar les urnes: 137 diputats del PP i 31 de Vox, és a dir, un total de 168 que quedava a vuit escons de la majoria tan nítida pronosticada.
“Vox és un salvavides per a Sánchez”, va proclamar Feijóo a preguntes del periodista Carlos Alsina. “Els terminis electorals de València i Extremadura ens obligaven a fer un pacte d’estabilitat si volíem evitar una repetició de les eleccions, aquest va ser el nostre pecat”, va assegurar Feijóo. En realitat, però, fou Mazón qui va instar els socialistes a accelerar el traspàs de poders. De fet, el calendari fixat a l’Estatut valencià possibilitava que Ximo Puig arribara als comicis del 23 de juliol encara en el càrrec.
“Tot allò va influir en la campanya electoral? Sí. Tot allò va influir negativament per al Partit Popular? Sí. Tot allò va influir positivament per al Partit Socialista? Sí. Almenys és el que jo crec”, va manifestar Feijóo davant els micròfons. “Sánchez va convocar les eleccions, només 12 hores després de la catàstrofe del seu partit en les autonòmiques, per no retre comptes davant el comitè federal i perquè la necessitat de pactar amb Vox en algunes comunitats autònomes mobilitzara l’electorat d’esquerres. I hem de dir que va aconseguir-ho”.
Feijóo va admetre a Onda Cero que el pacte valencià i la manera com va produir-se l’acord a Extremadura va condicionar el resultat del 23J
Les dades li atorguen tota la raó. La por a Vox va redundar en un corriment de vot cap al PSOE al llarg de la campanya de les eleccions estatals. L’estudi postelectoral del CIS, elaborat el setembre passat, destaca que el PSOE va ser la força que va atreure més votants durant la campanya. En bona mesura, com a “vot útil o estratègic” i com a “vot en contra d’un partit o bloc”. Un de cada cinc votants de Sánchez es van decidir el sentit del seu vot per una d’aquestes dues raons, i un de cada deu dels de Yolanda Díaz, també. A tots dos els van arribar vots de persones de centre que temien Vox i de persones que voten formacions basques i catalanes, poregoses com estaven d’un Abascal president o d’un Iván Espinosa de los Monteros ministre.
L’enquesta reflecteix, de fet, la satisfacció enorme dels votants d’ERC, Junts per Catalunya i EH Bildu pels resultats del 23J. Els seus tres electorats no volien sentir a parlar, de cap manera, d’una repetició electoral. Només el 5,3% dels votants d’EH Bildu i el 9,7% dels que van introduir la papereta d’ERC anhelen una repetició dels comicis, una dada netament inferior al 20,9% dels votants socialistes que haurien desitjat una reedició electoral. La preferència com a president del Govern entre els simpatitzants d’aquestes tres formacions i el PNB també afavoreix de manera rotunda Pedro Sánchez, i en menor mesura, Yolanda Díaz.
La conjunció d’interessos no és tan estranya. Els quatre partits bascos i catalans mantenen moltes més semblances amb els votants del PSOE i Sumar en matèries com el canvi climàtic que no PP i Vox. I de la mateixa manera que els socialistes (56,1% dels seus votants) i la plataforma de Díaz (51,8%) tenen més dones que homes entre els seus votants, Vox a penes compta un 34% de votants femenines.
L’aroma que desprenia el pacte valencià en relació amb la dona o els drets lingüístics transitava en direcció contrària a la manera de pensar de la pràctica totalitat de votants d’ERC, Junts, EH Bildu i el PNB, però també de milers i milers d’electors moderats —massa vegades abstencionistes— que van veure perillar alguns drets fonamentals i van acabar donant suport a Sánchez o Díaz.
Per tot plegat, el pacte de Mazón ha acabat convertint-se en el gran malson de Feijóo... De motius, en té.