Primàries al PP

L'estadisme 'merkelià' contra la revolta aznarista

Amb la victòria de l'exvicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaria i la segona posició del jove dirigent Pablo Casado a les primàries del PP, els compromissaris populars hauran d'escollir entre la representant que transmet gestió, moderació i pot captar els votants més centristes i l'abanderat de les essències del partit que encarna l'esperit més aznarista i desacomplexat de la dreta espanyola. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Alianza Popular era un producte electoral rovellat. Creat per diversos adeptes al règim franquista que van abraçar poc després els principis democràtics, la marca no funcionava a les urnes, fins i tot, per als possibles votants d'un partit conservador. Transmetia una imatge de nostàlgia de la dictadura. Amb aquesta anàlisi, l'exministre de Francisco Franco, Manuel Fraga, va cedir el lideratge de la dreta espanyola a un jove José María Aznar. Les sigles van canviar-se, passant d'Alianza Popular al Partit Popular. L'arribada d'Aznar atorgaria al PP una certa pàtina de modernitat, tot i representar els valors clàssics del conservadorisme espanyol.

Aznar, que va beneficiar-se de l'erosió de dècades de governs socialistes a l'Estat espanyol, mostrava una doble de cara a l'electorat. D'una banda, s'autoerigia com un gestor eficient, una sensació que diferents votants van comprar, tot i el resultat de les seues polítiques. I d'altra, com a representant dels principis elementals del conservadorisme social, referent polític del liberalisme econòmic extrem i defensor de la unitat d'Espanya per damunt de qualsevol altra consideració. L'objectiu era amarrar aquelles bosses electorals més ideologitzades. Mariano Rajoy, el seu successor, però, era més moderat en les formes, encara que en el rerefons la praxi política admetera poques diferències.

Quan Rajoy va veure com el socialista Pedro Sánchez, amb el suport de les diferents forces progressistes i sobiranistes, el desnonava de La Moncloa, els fonaments del PP van tremolar. Sense el Govern espanyol, els populars només controlaven Galícia, Castella i Lleó, la Comunitat de Madrid -gràcies al suport parlamentari de Ciutadans- i la Rioja. Un poder, al seu torn, encara més magre a les grans ciutats de l'Estat espanyol. Ni Madrid, ni València, tradicionalment feus de la formació de la gavina, les governen. Màlaga, la sexta ciutat amb més habitants, és l'única gran població que gestionen. Assetjats per la corrupció i desproveïts del Butlletí Oficial de l'Estat, l'emergència de Ciutadans amenaçava en convertir el PP en una mena d'UCD 3.0, el partit d'Adolfo Suárez que va desintegrar-se en temps rècord després d'haver tingut al seu abast tots els ressorts del poder.

Amb la intenció de frenar la sangria cap a Ciutadans alimentada pels successius escàndols de corrupció als quals s'ha vist abocat el PP i de recuperar pols electoral i polític, els populars han celebrat les seues primeres primàries aquest dijous. Una pugna orgànica farcida de ganivetades després que el president gallec Alberto Nuñez Feijóo renunciara entre llàgrimes a encapçalar els populars. El successor natural de Rajoy es quedava a terres gallegues temorós que pogueren aparèixer, segons diversos mitjans, més fotografies compromeses. L'any 2013 va publicar-se una imatge del dirigent popular en banyador en un vaixell del narcotraficant Marcial Dorado.

Sense Feijóo com a candidat únic, van presentar-se diversos aspirants. L'exvicepresidenta del Govern espanyol, la val·lisoletana Soraya Sáenz de Santamaría, trasmitia moderació i gestió, això sí sense cap component emocional ideològic que poguera engalipar al militant més ideologitzat. Una característica positiva i negativa, alhora, per a la candidata. Beneficiosa en cas d'enfrontar-se a uns comicis i pescar en els electors més centristes i perjudicial de cara a guanyar-se als seus afiliats, amb uns valors més clars.

Soraya Saénz de Santamaría, la segona per l'esquerra, representa una dirigent eficient en la gestió, moderada i amb capacitat de captar votants més enllà de l'electoral clàssic del PP. Per contra, la manca d'un missatge clar ideològic li resta vots respecte d'altres candidatures amb un discurs més contundents en els valors dels populars| EFE

Saénz de Santamaría, en la seua condició d'advocada d'Estat i de guardiana dels secrets més inconfessables de La Moncloa, s'erigia, a més, com a una estadista, com una mena d'Ángela Merkel espanyola. Un posat seriós, però, que la dirigent popular ha intentat relaxar diverses vegades per combinar una imatge de gestora impecable i, al seu torn, propera al ciutadà. La ruta mediàtica per programes de televisió de fa uns anys o la seua actuació com a DJ l'any 2016 en són una mostra.

Com a contrapunt i rival acèrrima de l'exvicepresidenta espanyola, va presentar-se l'exministra de Defensa, expresidenta manxega i secretària general del PP, Maria Dolores de Cospedal. Durant la seua campanya, Cospedal ha buscat un missatge més ideològic. Bregada en molts escàndols del PP i assenyalada pels negocis sota sospita del seu marit, l'empresari Ignacio del Hierro, ha intentat erosionar la candidatura de Sáenz de Santamaría mostrat, al seu parer, alguns dels errors comesos davant la qüestió catalana. Va confessar que ella era partidària d'un 155 més dur. Això sí, va distanciar-se de l'aznarisme definint la candidatura del jove dirigent popular Pablo Casado com la llista a la qual donava suport l'expresident espanyol.

Casado, amb un discurs de captar el votant que s'ha fugat a Ciutadans o a l'ultradretà Vox, connectava amb el militant més jove, més compromès ideològicament i nostàlgic dels temps d'Aznar. No debades, Casado ha intentat fitxar als representants del liberalisme econòmic més exacerbat, com ara els economistes Daniel Lacalle o Manuel Pizarro. La seua candidatura ha intentat reconnectar amb les bases cansades de la manca d'un projecte polític nítid, d'un partit amb complexos per defensar les tesis més conservadores de tots els aspectes de la societat. Malgrat els punts negres en la seua biografia per l'assumpte tèrbol a Líbia amb Aznar i per la més que possible imputació arran de la presumpta manipulació dels seus estudis acadèmics, Casado s'ha venut com un polític net de corrupció, allunyat dels temps de suborns i diners negres que han assetjat Gènova 13.

La resta de candidats, entre ells l'exministre José Manuel Margallo, també volien, amb matisos ideològics, reiniciar el partit políticament, però sense la capacitat de mobilització suficient. Amb Andalusia i el País Valencià -dos dels territoris amb més afiliats als populars- del costat de Saénz de Santamaría, l'exvicepresidenta s'ha imposat en les primàries per 21.513 vots, amb una diferència de 1.546 sufragis respecte de Casado, que ha guanyat a la Comunitat de Madrid, a Catalunya i a les Illes. Cospedal, que ha quedat tercera, s'ha imposat a Galícia -territori Feijóo- i a la seua terra, Castella la-Manxa.

Aquests resultats, però, suposen una hipotètica catifa roja per a Casado. Amb la resta de candidats enemistats amb Saénz de Santamaría, especialment Cospedal que ha quedat tercera amb 15.090 sufragis, s'albira una batalla de tots contra l'exvicepresidenta espanyola al Congrés del 20 i el 21 de juliol, on es produirà la segona volta (i definitiva) d'aquesta elecció orgànica. La suma dels compromissaris de totes les llistes contra la de Sáenz de Santamaría i el control de l'aparell de Cospedal apunten a una victòria de Casado. Però la batalla està oberta. Des de l'equip de la dirigent val·lisoletana, confien en el domini que han aconseguit en les demarcacions de Màlaga, Sevilla, Alacant o València. Casado, tanmateix, ja engegat la seua política d'aliança per situar-lo al capdavant del PP. Aquest divendres ha demanat el suport de Cospedal.

Pablo Casado, fins fa poc vicesecretari de comunicació del PP, abandera la llista que vol reiniciar políticament els populars amb la societat. Ara bé, la seua possible imputació per la suposada manipulació dels estudis acadèmics l'assetja

Al País Valencià, precisament, la primera volta de les primàries deixen una doble lectura per a la líder del PPCV, Isabel Bonig. La seua aposta per la neutralitat -que el seu equip no ha seguit- la salva de qualsevol venjança orgànica. Partidària de Saénz de Santamaría i ben relacionada amb Casado, el suport del seu cercle més fidel a l'exvicepresidenta espanyola pot ser una carta perillosa de cara a la segona volta. Tot i que el president de la Diputació d'Alacant, César Sánchez, l'alcalde d'Alacant, Luis Barcala, i el batlle d'Oriola (Baix Segura), Emilio Bascuñana, van apostar per la derrotada Cospedal, la possibilitat d'un pacte entre l'exministra de Defensa i Casado podria evitar que el seu posicionament no comporte conseqüències orgàniques. Luis Santamaría, president de la gestora del partit a València, és l'únic del nucli de Bonig que s'ha significat per Casado. Amb el triomf de l'aznarista a la capital valenciana, Santamaría surt reforçat. Encara més, si acaba fent-se amb les regnes de la formació de la gavina.

Amb la direcció balear mantenint una estricta neutralitat i els dirigents catalans no decantant-se públicament, la batalla al PP està servida. S'enfronten dos models de partit. L'estadista que ven gestió, moderació i té un discurs difuminat políticament contra el candidat que abandera les essències ideològiques dels populars i mostra una pàtina de renovació a les estructures del partit. Les espases (i els ganivets) continuen a Gènova 13.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.