Els crítics

Maria d’Ultramar Bonet

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des de la seua Mallorca natal i des de la Barcelona que la va veure créixer professionalment i triomfar, la veu oceànica de Maria del Mar Bonet ha desembarcat a les platges de diversos països de la mar Mediterrània. Les sonoritats otomanes, gregues i aràbigues formen part del paisatge musical d’una de les figures més destacades de la cançó catalana. Però la cantant, tot i complir enguany 50 anys damunt dels escenaris, ha tornat a demostrar una versatilitat sense límits. De cap tipus. 

L’oceà emotiu, retronant i salvatge de les seues cordes vocals fa un viatge de més de 7.500 quilòmetres en el seu darrer disc, Ultramar (2017). Un recorregut complet per la riquesa del son cubà. Bonet, de fet, no es deixa cap melodia associada a la tradició cubana per interpretar amb la seua dolça i aclaparadora veu. Els boleros més típics, les cançons més clàssiques i íntimes, el jazz més desfermat i anàrquic i les melodies profundament llatines conformen la base musical d’un treball vigorós, complet i farcit d’un aroma genuïnament de l’illa caribenya.

Amb el contrast de lletres catalanes i música llatina, la percussió, la guitarra i el piano s’erigeixen en els grans complements a la veu forçosament protagonista de la cantant mallorquina. Tot i que hi ha concessions de parts estrictament instrumentals, les seues cordes vocals són les encarregades de marcar els passos, de dictaminar quin d’aquests tres instruments ha d’aparèixer a escena. “Viure sense tu” és la demostració de tot plegat.  Amb la percussió relegada a dotar d’un ritme llatí la melodia, el piano i la guitarra s’alternen com a principal parella de ball de la veu de Bonet. Ara bé, la guitarra, amb una sonoritat alliberadora, és qui acapara el protagonisme de les parts purament instrumentals, i el piano és l’encarregat de complementar la peça amb una melodia sensual, però força elegant. 

Ultramar
Maria del Mar Bonet
Picap, 2017
Cançó-folk

La pluralitat de ritmes cubans provoca un xoc entre les cançons més íntimes, refugiades en la nostàlgia de l’amor, i altres de més llatines, on la percussió hi diu la seua amb força, com ara “Cançó de les princeses africanes”, que compta amb la col·laboració de José Luis Cortés El Tosco. Aquesta cançó incorpora altres instruments necessaris per reivindicar les sonoritats del país caribeny. La trompeta deixa els seus centelleigs a la peça. 

En “Els boscos del pensament”, però, la trompeta es traurà de sobre la cotilla i mostrarà la seua sang plena de jazz. I tot, amb un sol sense estridències, però d’esperit llibertari. Aquests parèntesis purament instrumentals són una constant a Ultramar, però subjugats a la veu seductora i dominadora d’un dels mites de la cançó catalana

Més enllà de la combinació d’instruments per trenar unes melodies farcides de sonoritats cubanes, la versatilitat de la veu de la cantant mallorquina destacarà sobre totes les coses. La capacitat per canviar de registre, per passar d’una cançó de ritmes alegres a una altra de tempo més calmat i íntima mostraran les facultats d’una de les grans de la nostra música. 

L’adaptació a les diferents melodies i a la velocitat que marque el compàs tindran en “Amor” el paradigma. Després que la seua veu siga la guia de la percussió llatina i d’un piano, una trompeta i una guitarra entregats a les essències musicals de Cuba, Bonet sobtarà amb una cançó força sentimental, profunda i melancòlica. Amb el piano com a base i el violí jugant amb les cordes vocals de la cantant, les paraules de la mallorquina no et deixaran pensar més enllà dels teus amors frustrats, d’aquella persona amada que vols veure i no pots. Maria del Mar Bonet apoteòsica, convertida en un mite musical d’ultramar. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.