Delictes d'odi

Crims d'expressió o llibertat d'odi? El caos jurídic espanyol

Els últims mesos, i segurament de manera involuntària, un debat tan tècnic i del ram de la judicatura com el de la necessitat de tipificar o no els crims d’odi ha esdevingut mainstream.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La menció a un informe de la Guàrdia Civil a la possible comissió d’un delicte d'odi contra els agents de l’institut armat per part del regidor d’ERC de Sant Joan de Vilatorrada (Bages), Jordi Pesarrodona, o la imputació per la negativa d’un mecànic de Reus (Baix Camp) a arreglar un cotxe a un membre del Cos Nacional de Policia espanyol ha desencadenat preocupació entre diferents operadors jurídics per l’ús abusiu que es podria estar fent d’aquesta categoria penal.

Una mostra d’aquesta preocupació és l’acte que el passat dijous 15 de febrer es va celebrar a l’Il·lustre Col•legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB). Les expectatives eren altíssimes: poc a poc es van omplir els seients de la sala amb juristes i activistes contra el racisme, la lgtbqifòbia i qualsevol tipus de discriminació. La taula era de luxe: l’advocada penalista Laia Serra; la jurista, docent i investigadora del grup de recerca Antígona de la UAB, Patsilí Toledo; el magistrat i membre del Grupo de Estudios de Política Criminal, José Luís Ramírez; i l’experta en drets digitals de la XNet, Simona Levi, van encetar un debat en el qual, a diferents nivells, es va apuntar als excessos d’un instrument que es vol per preservar la convivència.

No hi ha un corpus doctrinal homogeni a Europa, i la falta de claredat a la redacció de la norma a l’Estat espanyol fa que la resolució depengui de l’humor del jutge, coincideixen els experts. I aquesta situació tindria arrels en pactes i convenis internacionals.

Normes internacionals

La normativa internacional protegeix la llibertat d’expressió i informació però en penalitza alguns supòsits: i allò que s’ha convingut a anomenar discurs o crim d’odi n’és només una part. De fet, recordava Toledo, l’article 19 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics ja apunta que els drets a l’opinió i a la lliure expressió no són absoluts, com el dret a la vida o a no ser torturat. El respecte a la reputació i allò que pugui posar en risc la seguretat nacional, l’ordre, la salut i la moral públiques en queden exclosos. I els límits als dos drets esmentats segueixen a l’article 20: la propaganda bèl·lica o les apologies a l'odi nacional, racial o religiós que incitin a la discriminació, a l'hostilitat o a la violència han de ser prohibides per llei.

La tensió evident entre aquests dos articles s’estén a l’article 4 de la Convenció Internacional sobre l'Eliminació de totes les Formes de Discriminació Racial, el marc referencial on s’hi especifica de manera més clara la necessitat de perseguir els supremacismes ètnics. Però alhora, les llibertats d'opinió i d'expressió hi tornen a ser posades sobre la taula com a part dels drets pel gaudi dels col·lectius que poden patir l’esmentada discriminació.

Patsilí Toledo creia que la tipificació cal reservar-la als delictes més greus i valorar-ne factors contextuals, de forma i contingut, el clima social, econòmic i polític en què es manifesta un missatge, la posició i condició de l’emissor i el públic a qui es dirigeix el discurs, l’abast que té i els mitjans amb què es transmet. Aquests elements de contrapès constaten la preocupació existent a que aquest tipus de delictes s’utilitzin de forma abusiva, precisament, contra les minories que hauria de defensar. Els convenis protegeixen persones concretes, mai religions o nacions, digué.

Models i models

Laia Serra va fer baixar a la terra les indicacions internacionals. Pel que fa a la llibertat d’expressió, afirmà, hi ha dos models: el nordamericà, molt lligat al model productiu i al tipus de subjectivitat individualitzant imperant al país, on hi prima la idea del mercat d’idees lliure d’ingerències estatals; i l’Europeu, on la dignitat s’imposa sobre la llibertat. Al sistema penal anglosaxó només hi són punibles casos extrems en què el dany és imminent.

A Europa, en canvi, no hi ha una única doctrina clara. D’una banda, s’imposa una visió que considera que el contingut és punible en si mateix a l’empara de les convencions contra la discriminació, mentre que de l’altra es considera que només es pot perseguir el missatge emès que genera una certa lesivitat. La dualitat que explicava Patsilí Toledo derivaria en un caos jurídic entre les llibertats d’expressió i opinió i aquelles conductes que s’explicita als acords internacionals que cal penalitzar. I a l’Estat espanyol? “Hi ha una clara confusió entre enaltiment del terrorisme i delicte d’odi als alts tribunals”, opinava Serra.

Així, els articles 578 i 510 del Codi Penal espanyol, que jutgen els delictes de terrorisme i d’odi respectivament, acabarien barrejats i provocant estralls als drets fonamentals.

Però cal, tipificar el delicte d’odi?

José Luís Ramírez fou molt clar a l’hora de respondre aquesta pregunta. Si es pensa el dret penal, “com fa l’esquerra”, com un instrument amb què transformar la societat, finalment s’acaba girant en contra dels drets fonamentals. Per Ramírez, això és una situació que es repeteix en altres tipus delictius que volen anticipar-se a la comissió d’un delicte. Que una mestra expliqui les càrregues policials de l’1 d’octubre a un auditori de criatures de 6 o 7 anys pot derivar en la comissió de delictes motivats per un discurs discriminatori comesos per l’audiència? Exemplificava el magistrat.

Ja no cal incitació a l’acció, considerà Ramírez: “es penalitza el discurs” i “perillós s’equipara a subversiu”.

I és que la situació a l’Estat espanyol ha arribat fins a extrems paradoxals. El cas del regidor de Ahora Madrid, Guillermo Zapata, contravindria la necessitat, apuntada per Patsilí Toledo, de contextualitzar l’emissió d’una determinada afirmació. La sola admissió a tràmit d’unes piulades a Twitter fetes el 2011, aïllades i sense valorar qui les emet i en quin context, deixa molt malparades les garanties processals. Pot un jutge comprendre els codis del rap, per exemple? Però és que, a més, amb la redacció actual de la norma el col·lectiu que pot ser objecte d’un crim d’aquest tipus és massa ampli.

Fins i tot hi ha demandes presentades per part de membres de col·lectius neonazis per discriminació ideològica. Ara bé, matisava el magistrat, potser la solució passa per la supressió del mateix article 510 i, amb ell, la tipificació del delicte d’odi per remetre-ho al d’apologia. Si no hi ha incitació a la violència, el discurs xenòfob, digué ell, no hauria de ser considerat un crim.

Primer va ser Internet…

Coincidí amb Ramírez Simona Levi. L’activista considerava un fet que la lluita per l’eradicació del discurs d’odi col·lisiona amb la lluita pel dret a Internet. I com Ramírez, també veia en l’esquerra una certa responsabilitat en la situació actual. Avui, creu ella, bona part de la “tecnofòbia” prové d’aquest camp: “A la dreta ja li pressuposem la conculcació de drets”, afegí.

Levi sosté que Internet ha permès trencar amb el monopoli de la narrativa, potser per això els esforços judicials es concentren en les xarxes socials. “Permetem estats d’excepció en aquest àmbit que després s’estendran més enllà de la xarxa”, reblava.

Quedà palès, amb les diferents intervencions, que el debat que subjau en la dualitat que Patsilí Toledo enunciava al principi de l’acte i els diferents models de comprendre la llibertat d’expressió que copsa Laia Serra hi pot haver punts d’acord. Fou la mateixa penalista qui recordava que amb la llei no n’hi ha prou. Amb tipificació o no dels crims d’odi com a delictes, per eradicar aquesta xacra cal implicació de tots els agents compromesos amb la convivència, des de tots els fronts: no només la judicatura.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.