Ençà i Enllà

Repressió sense fronteres

Durant els últims mesos s’ha parlat molt d’asil polític des que bona part del Govern català va enfilar cap a Bèlgica per eludir un més que previsible empresonament. Més enllà del cas particular, qualsevol implementació d’una euroordre implica, ‘de facto’, un retrocés pel que fa a les garanties judicials entre països comunitaris.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dilluns dia 22 de gener, Carles Puigdemont s’envolà a Dinamarca. Un acte quotidià per a molts viatgers aixecava una gran polseguera arreu: la Fiscalia de l’Estat havia avisat que si el gironí deixava Brussel·les, demanaria al jutge la reactivació de l’euroordre, suspesa des de principis de desembre. El president per a uns i fugitiu per a uns altres pronunciaria una conferència a la Universitat de Copenhaguen. I al voltant d’això es desencadenaria una intensa polèmica un cop el magistrat del Tribunal Suprem espanyol, Pablo Llarena, va emetre una interlocutòria en què confirmava el tacticisme que impera sobre la causa que instrueix.

Del redactat es desprenia que si Llarena renunciava a reactivar l’euroordre era per evitar que Puigdemont fos investit. “D’aquesta manera, s’instrumentalitzaria la privació de llibertat per assolir la investidura”, es referia, literalment, a la interlocutòria. La de dilluns fou una maniobra molt semblant a la que ja va fer el jutge al desembre, quan va retirar l’euroordre davant la possibilitat que no pogués jutjar finalment Carles Puigdemont, Antoni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí pels mateixos delictes dels diputats que van acudir a declarar el 2 de novembre per després ser encarcerats provisionalment. Una de les exigències que estableix aquest mecanisme és que els delictes que s’imputin també formin part de l’ordenament legal del país que els ha d’extradir. I aquest no era el cas de les imputacions de rebel·lió i sedició.

Malauradament, però, aquesta és una de les poques escletxes que permet la Unió Europea (UE) en afers d’asil entre Estats membres. I això preocupa en un context de regressió democràtica en molts dels Estats que la conformen.

Carles Puigdemont, juntament amb els diputats Clara Ponsatí, Antoni Comín, Lluís Puig i Meritxell Serret, van optar per quedar-se a Brussel·les en vista del requeriment de la justícia espanyola. La seva decisió ha revifat la discussió sobre la categoria de pres polític o la qüestió dels asilats a Europa /EFE

El marc normatiu

La regulació sobre asil parteix de la convenció de Ginebra de 1951. Al text, s’hi pot trobar una definició de la figura de l’estatut del refugiat, en què incorrerien diversos motius per a l’acceptació de la sol·licitud: el religiós, la pertinença a un grup ètnic o social determinat o qüestions d’ordre polític, que és el cas que ocuparia el debat actual. A efectes legals, malgrat que el text de Ginebra remeti a qüestions diferents, l’autoritat ha d’avaluar tots aquests motius en peu d’igualtat.

A la UE, per concretar legalment l’esperit d’aquesta convenció, hi ha un reguitzell de directives i dos reglaments. Parlem de directiva quan som davant d’un mandat definit per la Unió Europea al qual cada país ha de decidir com arribar. D’altra banda, un reglament té un efecte molt més directe sobre la llei estatal: detalla com s’ha de procedir. Tot plegat conformaria l’anomenat Sistema Europeu Comú d’Asil (SECA).

Ara per ara, el SECA estableix criteris mínims comuns a tots els Estats membres per tractar de manera més o menys homogènia tots els sol·licitants d’asil. Però la crisi de refugiats viscuda l’estiu de 2015 va evidenciar els límits del sistema. A cada estat de la UE, el tractament i els reconeixements varien. Un fet, denuncien les autoritats europees, que potencialment pot estimular desplaçaments secundaris i l’anomenat “asil a la carta”. El 2016, la Comissió Europea va presentar dos paquets de propostes per harmonitzar, encara més, els procediments i criteris d’asil. I el debat encara dura.

Segurament, les autoritats europees pensaven en l’Estat espanyol quan van trametre la proposta.

Anna Figueras, advocada especialista en asil de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) recorda que, malgrat que la llei espanyola 12/2009 recomana desenvolupar una regulació per a la recepció dels refugiats, “al 2018, encara no hi ha reglament”. D’acord amb totes les normes referides, la CCAR interpreta que el sol·licitant d’asil polític bascula entre dues accepcions: tant aquell qui públicament ha manifestat una orientació política com les persones assenyalades sense haver-s’hi pronunciat. En aquest segon grup, prou representatiu, hi ha familiars, gent pròxima o afí als principals implicats. Però la repercussió contra uns i altres és la mateixa.

També ressalta l’ús propagandístic de la concessió d’asil. L’any passat, Veneçuela fou la nacionalitat que va registrar un nombre més gran de demandants de protecció internacional. 3.960 persones provinents del país llatinoamericà van postular per l’estatut. Una xifra que anava seguida de la de sol·licitants sirians i ucraïnesos. Però, paradoxalment, de les 240 sol·licituds de veneçolans que es van entregar fins a juliol de 2017, des de l’Estat espanyol no se’n va acceptar ni una. Un mes més tard, un diputat del PP al Congrés, Teodoro García, anunciava mesures per acollir aquells que poguessin constatar persecució. Per tant, exemples com aquests mostren que la concessió d’asil es dóna de manera arbitrària. I pel que fa a l’espanyol, és un dels Estats de la UE que més han incomplert les quotes d’acollida establertes per les institucions europees.

Tant la convenció com les regulacions supraestatals estableixen límits a través de les anomenades clàusules d’exclusió, aplicables no sols a sol·licitants d’asil per qüestions polítiques, sinó també als que ho fan per qüestions religioses o de pertinença a grups ètnics. Queda exclòs del refugi qui ha comès crims de guerra, de lesa humanitat, contra les finalitats de Nacions Unides o delictes considerats molt greus per l’ordenament intern. Però, val a dir, a la llum dels exemples citats, no sempre les denegacions vénen donades per aquest tipus de clàusules, ni els criteris són tan immaculadament impol·luts com es voldria.

Escletxes

A l’hora de valorar una sol·licitud d’asil incorren dues dimensions: una d’objectiva i una altra de subjectiva. Aquest segon element correspon al relat de la persona i la seva experiència. I a partir d’aquesta narració, organitzacions com Creu Roja, Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) o la ja esmentada CCAR, proven de contrastar aquesta història amb l’element objectiu. Ara com ara, l’Oficina Europea de Suport a l’Asil (EASO per les seves sigles en anglès) elabora les anomenades Informacions de País d’Origen (COI). Aquests documents, de caràcter oficial, donen a l’autoritat corresponent dades amb què puguin avaluar els riscos en què incorre algú que ha deixat el seu país si és retornat i per decidir si mereix o no l’estatut d’asilat.

Persones com l’Anna complementen la COI amb informes d’ONG com ara Amnistia Internacional (AI) i informacions periodístiques per provar de convèncer a qui escaigui de la idoneïtat d’atorgar l’asil a una persona sol·licitant de protecció internacional. També s’utilitzen informes produïts per institucions governamentals. “Com més idiomes parlis, a més documentació pots accedir”, sosté Figueras.

Fonts d’AI consultades per EL TEMPS expliquen que són conscients de l’ús que es fa dels seus informes. Però afegeixen, també, que l’ONG és aliena a les informacions referides a casos que prosperen d’acord amb les seves aportacions.

En un procediment d’aquest tipus pot existir una referència a una llei que vulnera els drets fonamentals, però també condicionants d’ordre sociològic no reconeguts per l’ordenament jurídic. Un bon exemple d’això el tenim en el que ha estat passant els últims anys al port de Santander. D’un temps ençà la Guàrdia Civil va detectar un nombre significatiu de persones de nacionalitat albanesa que provaven de fer port al Regne Unit. Des del de Santander s’amagaven sota els camions o dins de remolcs. Aquest port, amb el de Bilbao, és un dels accessos marítims predilectes de sol·licitants d’asil per arribar en territori britànic. El 2016, segons xifres de la policia espanyola, hi hagué fins a 200 albanesos que mensualment provaven sort d’aquesta manera. I es practicaven més de 15 detencions diàries.

Segons fonts vinculades a l’acollida de sol·licitants d’asil, aquestes persones asseguraven fugir d’afronts de les seves respectives comunitats: de lleis no escrites i de possibles crims en contra seva comesos per raons d’honor. Aquesta situació de perill, per exemple, no queda reflectida en la legalitat dels països dels quals escapen, però sí que forma part de la geografia social del territori europeu, i l’amenaça que implica és ben real. Els països que diuen que estan en sintonia amb el dret internacional han de donar garanties als sol·licitants d’asil perquè siguin escoltats i les entitats que vetllen pel refugi puguin fer la seva feina. Cosa que no sempre passa.

Malgrat tot, hi ha països que consideren determinades nacionalitats, ètnies i perfils mereixedors de protecció i n’hi ha que no.

Refugiats albanesos l’any 1999 al campament militar espanyol de Hamallaj /EFE

Vides d’exili

En EL TEMPS hem donat veu a persones que han provat d’escapar de situacions de risc evident a Síria, Rússia o el Vietnam dels 70. Però, a mesura que hom s’apropa a la UE, aquests riscos es matisen, i no sempre amb raó. És el cas de Turquia, considerada, de facto, part del sistema d’asil europeu des que la primavera de 2016 se signà un acord pel qual tot sirià que arribés a les illes gregues de forma irregular des de Turquia seria retornat a aquest país amb la lògica d’u per u: per cadascuna d’aquestes persones que fossin retornades a Turquia, aquest país enviaria a Europa un sirià que des de l’Estat turc hagués sol·licitat asil a la UE.

La mesura arribava en temps de conflicte ostensible al caliu de la comunitat europea a compte dels refugiats.

Un dels reglaments que formen el SECA, el que determina a quin Estat correspon examinar i decidir qui mereix protecció internacional, es va ensorrar l’estiu que Grècia va fregar els límits de la seva capacitat. Un dels efectes col·laterals de no disposar d’una política d’asil harmonitzada és que qui fuig d’una guerra o una persecució maldarà per anar a un Estat més garantista i amb un nivell de vida i oportunitats més alt, com ara Suècia o Alemanya. Els albanesos, per exemple, no demanaven asil a l’Estat espanyol, sinó que allà s’estaven de pas per assolir el seu objectiu: arribar al Regne Unit. Per aquest motiu s’aprovà Dublín III: amb aquesta norma, si algú a la recerca d’asil abandona el país pel qual ha entrat per establir-se en un altre Estat de la UE, aquest darrer estat pot retornar-lo al primer país d’arribada.

Molts països comunitaris van reaccionar, en plena crisi, suspenent els acords Schengen —els de lliure circulació de persones a Europa—, mentre implementaven controls fronterers suplementaris. El 2015, Alemanya i Àustria reinstauraven les fronteres, tal com van fer Dinamarca i Suècia. Alhora, França establia vigilància aeroportuària amb el pretext dels atemptats patits aquell mateix any. Aquest fou un dels vectors principals que van desenvolupar el que avui coneixem com a “tercer Estat segur”, Estats no membres de la UE on, teòricament, els sol·licitants d’asil no corren riscos.

Dins d’aquesta categoria hi ha Sèrbia, Macedònia, Kosovo, Montenegro, Bòsnia i l’esmentada Turquia. Però alguns d’ells, i sobretot Turquia, presenten dubtes més que raonables a l’hora d’encaixar en aquesta definició.

Eyyüp Doru, representant a Brussel·les del Partit Democràtic dels Pobles (HDP per les seves sigles turques), va obtenir l’asil polític a mitjan anys 80 a França. Doru, d’origen kurd, viu amb l’espasa de Dàmocles al cap vista la insistència de Turquia per extradir-lo. El portaveu de l’HDP explica a EL TEMPS que Turquia disposa de dos canals per sol·licitar una extradició: el primer són els acords bilaterals signats amb països concrets, i el segon l’entesa existent a través de la Interpol. Eyyüp Doru apunta que els acords bilaterals s’utilitzen, generalment, per a delinqüents comuns, però que a les persones perseguides per raons polítiques se les reclama mitjançant l’organisme policial internacional. Segons Doru, la Interpol ha rebut més de 60.000 demandes de Turquia en les quals es considera terrorisme qualsevol activitat política dissident.

Avui, els dos copresidents del partit d’Eyyüp es troben a la presó juntament amb vuit diputats més, un centenar d’alcaldes i 9.000 militants de l’organització. Turquia mai no ha estat, precisament, un paradís dels drets humans, però el cop d’Estat fallit de juliol de 2016 ha extremat la situació. Prop de 100.000 persones han perdut la seva feina a l’administració turca, i altres tants milers han estat detinguts sota la legislació antiterrorista del país, que fa extensiva la categoria a un bon reguitzell de qüestions.

L’agost passat revifava l’escàndol amb l’arrest del periodista i escriptor turcosuec Hamza Yalçin per obra d’agents de la policia espanyola. I es dóna l’avinentesa que Yalçin fa 35 anys que viu a Suècia, fet que va provocar una aïrada protesta de les autoritats del país escandinau. En el moment de l’arrest, Turquia disposà d’un termini de 40 dies per formalitzar l’exigència d’extradició i presentar l’expedient d’acusació. Així ho estableix el Conveni Europeu d’Extradició. Tot i que l’esmentat acord conté algun matís: no es pot retornar ningú a cap país on incorri en risc de ser condemnat a mort o patir tortures i tractaments inhumans o degradants.

I això a Turquia esdevenia una possibilitat molt real, a jutjar pels informes presentats per la ja esmentada ONG Amnistia Internacional. Finalment, Hamza Yalçin fou alliberat i obligat a residir a Barcelona mentre no se celebri la vista de l’extradició. Amb relació a països com ara Turquia, aquestes qüestions es dirimeixen mitjançant un judici. Tal com abans passava entre països de la UE… Fins que arribà l’euroordre.

A l'esquerra, Eyyüp Doru, en una compareixença al Parlament Europeu. Doru compta amb l’estatut de refugiat des de 1983.

Repressió sense fronteres

L’ordre de detenció europea, el nom tècnic de l’euroordre, és un procediment judicial simplificat en funcionament des de 2004. Abans, per executar una extradició, calia celebrar dos judicis. En aquest procés es requeria un empresonament preventiu o la compareixença d’una persona als jutjats. I amb el judici s’avaluava si aquesta persona havia de ser extradida. En aquesta última fase era possible al·legar que l’afectat podia patir abusos al país de retorn o que les penes eren desproporcionades.

Iratxe Urizar, advocada basca, ha estat batallant en seu judicial per evitar l’extradició a l’Estat espanyol de diferents militants independentistes bascos i exmembres d’ETA. Per a Urizar, l’euroordre suposa un punt i a part pel que fa a les peticions d’asil. La jurista recorda que l’assumpció que Espanya compleix amb els barems de respecte als drets humans exigits per la UE ha implicat un retrocés pel que fa a les garanties. “L’euroordre no deixa de ser un procés administratiu, i si compleixes les formes, te la donen”, lamenta. Urizar apunta que només han aconseguit aturar euroordres per errors de forma, com en un cas, denunciat pel relator de l’ONU, Martin Scheinin, on es demanaven 42 anys de presó per a un jove acusat de cometre actes de kale borroka. El fet que la pena es rebaixés a 15 anys i que a l’euroordre es mantinguessin els 42 va ser el motiu de la retirada.

En alguns casos, les ordres de detenció europees han generat indefensió i queixes dels operadors jurídics. Un jutge, malgrat que ho cregui adequat, té poc marge per aturar-les. Quan es va exigir l’extradició de la militant bascofrancesa de Batasuna Aurore Martín el 2012, jutges, advocats i càrrecs electes van elevar una queixa perquè consideraven que se la jutjava per un delicte d’opinió que no és punible a França. Malgrat tot, qui també ha estat recentment assessor legal de Carles Puigdemont, Paul Bekaert, va aturar l’extradició de l’exmembre d’ETA Natividad Jáuregui al·ludint a un possible cas de violació dels drets humans en cas de ser retornada. Amb tot, el marge a l’hora d’operar és molt estret. I això és un problema.

Qui escriu aquestes línies va sentir dir a Javier Solana, ex-secretari general de l’OTAN, que països com Hongria, ara part de la UE, no hi entrarien si ara en fossin candidats. Amnistia Internacional apuntava en el seu últim informe que l’ús de la legislació antiterrorista en aquest país s’estenia de manera desproporcionada. Una preocupació que cal sumar al fet que la sisena esmena de la Constitució hongaresa introduïa una definició ambigua de l’estat d’excepció partint d’una “situació d’amenaça terrorista”. També trobava greuges en qüestions relacionades amb la llibertat d’associació, d’expressió i discriminació cap a persones d’ètnia gitana.

Països de fora de l’àmbit de la UE, com ara Canadà, han arribat a valorar i acceptar sol·licituds d’asil de persones d’aquesta comunitat provinents d’Hongria, per la persecució a què grups d’extrema dreta els sotmeten. Si hi hagués una euroordre en contra seva i en comptes de Canadà el país d’acollida fos un de la UE, pràcticament no existiria marge per discutir-la. Si Hongria segueix per la via dels retrocessos en matèria de drets fonamentals, els propers sol·licitants podrien ser persones perseguides per raons polítiques, i l’arquitectura legal que configura l’euroordre podria deixar la ciutadania de règims il·liberals —aquells on, havent-hi eleccions legitimades, les lleis s’apliquen de manera abusiva— sense garanties processals a Europa.

Iratxe Urizar. L’advocada basca ha treballat en diversos casos de demanda d’extradició per part de l’Estat espanyol de militants de l’esquerra independentista basca i exmembres d’ETA. Considera que l’euroordre implica un punt i a part pel que fa a aquest tipus de processos en la mesura que no deixa marge a qüestionar la desproporció d’una pena o el tracte que puguin rebre els extradits.  

I l’Estat espanyol?

És difícil que alguna institució internacional per la preservació dels drets humans accepti un símil entre Turquia i l’Estat espanyol, i encara és molt d’hora per afirmar si Espanya va cap a una hongarització. Un cop d’ull a l’índex de Freedom House dóna a Hongria una puntuació de 76 sobre 100 contra el 94 sobre 100 espanyol, on el 100 assenyala que un país és d’allò més lliure i el 0 tot el contrari. Per fer-nos una idea del que això implica en termes comparatius, Noruega, Suïssa i Finlàndia compten amb 100 punts contra Corea del Nord i Eritrea, que compten amb un 3 cadascun. Bèlgica es troba, tan sols, un punt per sobre de l’Estat espanyol.

En l’apartat metodològic, aquesta institució especifica té en compte tant actors estatals com no estatals, entesos com grups insurgents en territoris en disputa. L’any 1999, per exemple, l’Estat espanyol obtenia una puntuació més baixa en un context en què ETA era molt activa. Però té en compte també el fet que es processés els responsables de l’anomenada guerra bruta.

Tal com explicava Anna Figueras, de la CCAR, si Carles Puigdemont demanés asil a Bèlgica —cosa poc probable, ja que, recorda ella, una de les condicions per a la concessió d’aquest dret és no tornar al país del qual es fuig—, caldria entrar a valorar qüestions d’ordre subjectiu i objectiu. Pel que fa a la dimensió objectiva, seria molt difícil trobar una Informació de País d’Origen (COI) on s’apuntés que l’Estat espanyol és un país perillós. Iratxe Urizar recorda que, abans que les euroordres entressin en vigor, s’havia aconseguit aturar extradicions al·legant possibilitats de tortura sota la llei antiterrorista. Aquesta no seria una raó per evitar que extradissin Puigdemont i la resta de diputats a l’exili. Però, segons fonts dels col·lectius per a l’acollida, sense l’euroordre pel mig i amb el corresponent judici per a l’extradició —tal com es feia fins a 2004— es podria arribar a copsar de manera més clara si el Tribunal Suprem ha actuat de manera partidista.

És un supòsit remot, una simple especulació. No només pel fet que els electes fugits de la justícia espanyola no han sol·licitat l’asil, condició per al seu atorgament, sinó també perquè la UE ja no és terra de garanties processals per als ciutadans dels països que la integren. I Hongria podria no ser l’únic Estat que avança inexorablement cap a l’il·liberalisme.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.