Des de dalt del pont ja se senten els baixos i la cua davant de l’entrada del club Kilomètre25 arriba als 300 metres. La major part de la gent que fa cua ha arribat en Uber a aquesta perifèria de París sense rostre. Són les dues de la matinada d’un diumenge en què les parisenques en calça curta i sandàlies Birkenstock baixen la gran escala de ferro que porta a l’interior del club; els nois van en texans i samarreta negra. El Kilomètre 25 és un indret que representa un nou París. Un París on domina el ressorgiment. Una ciutat de noves oportunitats.
A baix, els primers ballen entre pilars de formigó de dotze metres d’alçada. Hi punxen música discjòqueis berlinesos, tecno. Fins fa pocs anys, aquest lloc era un magatzem de materials reciclats, però ara la superfície ballable és de 2.500 metres quadrats. Els contenidors de vaixells envolten la gent que balla, i a dins s’hi poden trobar estudis de tatuatge, bars i botigues on, entre altres coses, es poden adquirir joguines sexuals. “Tot molt underground, tot molt Berlín”, diu Arnaud Perrine, de 52 anys, creador i gerent del Kilomètre25.
Fins ara, l’underground no ha estat necessàriament una característica de la nit parisenca. Amb els ulls plens d’enveja s’observava el que es feia en el sector industrial de Berlín, però alhora se seguia la línia de discoteques de begudes cares i racons amb sofàs de vellut vermell per a vips. “Però va arribar un moment en què tothom se’n va afartar”, diu Perrine, que durant la pandèmia va descobrir aquest indret de la perifèria, el va remodelar i el 2021 el va inaugurar. Des de llavors, els caps de setmana s’hi donen cita més de dues mil persones.
El nom de Kilomètre25 correspon al punt quilomètric de la via de circumval·lació just al seu pas per sobre de la pista de ball. Fa cinquanta anys que aquest monstre anomenat Périphérique divideix de forma brutal l’àrea metropolitana de París en dos mons diferents. El que és dintre del centre històric i el que en queda fora. Els uns encara es poden permetre els caríssims lloguers forassenyats de la ciutat o els pisos en propietat per més de 10.000 euros el metre quadrat de mitjana. El cap de setmana van a menjar marisc, compren entrades per a estrenes teatrals, van en taxi i darrerament també en bicicleta.
Els de fora viuen en barris perifèrics i acostumen a fer-ho compartint pisos socials amb fins a sis persones més, els anomenats F3, en què el tres correspon al nombre d’habitacions. Es passen hores als busos i als trens ràpids RER per treballar als supermercats i hospitals de la capital o netejar-ne les oficines. Els seus fills han deixat de creure en la promesa republicana de l’egalité que el president Emmanuel Macron els va fer a l’inici del seu mandat. I és que ben sovint experimenten tot el contrari.
Van descarregar la seva ràbia fa tres mesos després que un agent de policia assassinés el jove Nahel M. de 17 anys en un control de trànsit al municipi de Nanterre. Mentre al carrer hi havia disturbis, al Kilomètre25 se seguia ballant. Les detonacions dels coets no es podien sentir tot i que eren ben a la vora. La música estava massa alta.
L’abisme entre París i les seves banlieues ha estat aquests dies més visible que mai. De fet, fa un temps que sembla que hi està havent un aproximament entre aquests dos mons. Els passos entre la capital i els seus suburbis, sobretot al nord i a l’est, seran, si tot va bé, més permeables en els anys vinents. Els Jocs Olímpics que París acollirà el 2024 hi tenen molt a veure. Els escassos projectes de nova construcció que han estat projectats en el marc d’aquest esdeveniment s’han concebut allà on l’estiu ha estat ferotge, la qual cosa també té relació amb el fet que en aquesta densa ciutat ja no hi cap tothom. Cada volta més empreses, galeries d’art i universitats es desplacen a la rodalia de la ciutat i a les banlieues. Les famílies joves, també.
La capital s’eixampla
“París és en vies d’esdevenir, amb gairebé dotze milions d’habitants, la metròpoli més gran d’Europa”, afirma l’arquitecte Dominique Perrault, que ha participat en la planificació de la vila olímpica als suburbis del nord de la ciutat. Perrault creu que el terme banlieue haurà deixat d’existir d’aquí poc. Es pot pensar que es tracta del somni d’un arquitecte boig o d’un d’arrogant, com si les estratègies urbanes poguessin resoldre els problemes d’una joventut perifèrica plena de ràbia. Però: “Nou o deu milions d’habitants de la perifèria envoltaran pròximament una població d’uns dos milions de persones.” Només per això, afirma, el futur de la ciutat es troba fora dels seus límits històrics.
La qüestió és si aquests dos mons, el de dintre i el de fora, es mouran l’un cap a l’altre i si, fins i tot, es fusionaran, o bé si els parisencs benestants també gentrificaran la perifèria després que anys enrere el lloguer i un cost de la vida prohibitius foragitessin del centre taxistes, operaris i treballadors. París, aquesta metròpoli espectacularment bella però durant molts anys paralitzada, està en un procés de canvi que feia dècades que no es produïa. La capital s’està eixamplant i està forjant una nova identitat.
És com si s’estigués despertant la vida d’un museu. La ciutat vivia sota l’amenaça de convertir-se en una segona Venècia, salvatge i romàntica, però també inerta d’alguna manera. Una postal en tres dimensions, en què només uns pocs es poden permetre de viure-hi. Un indret que reprodueix eternament els mateixos estereotips sobre si mateix perquè surt a compte.
Les coses realment interessants passaven en altres llocs. A Londres, on la Frieze Art Fair va impressionar el món de l’art durant molt de temps; a Copenhaguen, on un restaurant es va tornar famós per servir al capvespre el que durant el dia s’havia trobat al bosc, o a Berlín, on segueix havent-hi el que es considera el club de música tecno més de moda del món.
En canvi, un viatge a París era sempre un viatge al passat. Qui hi anava, hi cercava el teló de fons, les imatges de llibres d’Ernest Hemingway, de pel·lícules i contes, seure una estona com Jean-Paul Sartre al Café de Flore, capturar els motius de Midnight in Paris de Woody Allen o, el més nou, deambular com Emily in Paris pels jardins del Palais-Royal.
Aquesta ciutat, massa entotsolada en si mateixa, massa indolent, no semblava pas adequada per a una mena de ressorgiment vers quelcom de nou. I llavors, de sobte, succeí. Recentment, l’escena artística de París ha viscut un boom. Actualment, és a prop de desfer-se de la seva rival Londres. També els dissenyadors de moda han redescobert la ciutat. Per a la Fashion Week ja no reserven clubs i teatres, sinó que privatitzen ponts, places i els passejos del Sena per a les seves desfilades. Pharrell Williams mostrava l’estiu passat el seu primer espectacle per a Louis Vuitton al Pont-Neuf i Rick Owens va fer desfilar els seus models amb el Palais de Tokyo com a teló de fons.
A més a més, la regió de París recupera terreny pel que fa a inversions d’empreses estrangeres. Des del 2022 ocupa el primer lloc del rànquing per davant d’altres regions europees. Els laboratoris d’investigació s’hi estableixen; el sector de les start-ups, promogut amb força pel president Macron, té en París un dels seus hubs més importants d’Europa. I s’obren les portes de la perifèria. Per exemple, el departament més empobrit de tot França, el Sena Saint-Denis, va registrar l’any passat la creació de gairebé 40.000 empreses. A Saint-Ouen, a la perifèria, s’hi ha de construir pròximament un dels hospitals més grans de la regió i una facultat de medicina per a 12.500 estudiants. El projecte “Grand Paris Express” pretén lligar millor a la capital el densament poblat cinturó que envolta París amb la construcció els pròxims anys de quatres noves línies de metro i 68 estacions noves. És l’actual projecte d’infraestructura més gran d’Europa.
I encara hi ha aquests projectes existents en una oficina amb sostres de sis metres d’alt a l’Ajuntament. Si es duen a terme, l’aspecte de París canviarà d’aquí uns quants anys. I molt.
La pregunta del segle: París i el canvi climàtic
“Passi, passi, li vull ensenyar una cosa”, diu Emmanuel Grégoire, socialista, batlle en funcions i encarregat de la planificació urbana de l’Ajuntament de París. L’Hôtel de Ville, on treballa, és una caixa pomposa de l’any 1882, els empleats de la qual treballen en oficines de parets revestides de fusta i llars de marbre, però no pas Grégoire. El seu despatx es va renovar als anys setanta, una època en què es temien atacs de poders estrangers. L’aspecte que té ara és com si el James Bond antic s’hi hagués colat. Els panels de cuir de les parets amb tons saharians, Grégoire els pot retirar prement un sol botó. Darrere s’hi amaguen espais ocults.
“Puc crear un ambient totalment aïllat.” El batlle en funcions posa en marxa una hidràulica, l’aire és xuclat sota un soroll eixordador, i davant de les finestres queden col·locades parets metàl·liques de color plata mat. L’espai ha quedat completament a les fosques. “Genial, no? En aquella època estaven totalment paranoics.”
A Grégoire, li encanta joguinejar-hi. S’autoconsidera una persona que s’obre al futur abans que la resta. Els darrers anys, ha posat en marxa, juntament amb la batllessa socialista Anne Hidalgo, un pla radical contra el cotxe. Tots dos han lluitat per reduir l’espai per a cotxes a la ciutat i han estat criticats per l’oposició i les associacions automobilístiques i maleïts pels taxistes, però, amb tot, sembla que la normalitat predomina a París.
Grégoire pot veure cada dia els resultats d’aquesta primera revolució des de la finestra del seu despatx. Al carrer Rivoli, que connecta l’Ajuntament amb la plaça de la Concorde, només hi queda un carril per a busos, taxis i proveïdors, mentre que les bicicletes disposen de tres carrils. El cotxe privat ha quedat bandejat dels eixos centrals de trànsit. És com si a Nova York es tanqués la Cinquena Avinguda.
Abans, la batllessa Hidalgo havia prohibit el pas de cotxes al carrer de la riba del Sena alliberant-lo per a vianants i bicicletes. Els conservadors van ser presos per l’exaltació, però Hidalgo es va mantenir ferma. La socialista, que en la primera volta de les eleccions presidencials del 2022 va aconseguir el pitjor resultat de la història del seu partit amb un lamentable 1,75% dels vots, també ha anat perdent popularitat de forma considerable a la capital. A Grégoire, li plauria ser-ne el relleu.
Rere la supressió del cotxe s’amaga un nou concepte de ciutat. No és del gust de tothom, però molts ciutadans de París s’hi han fet a la idea. Ja gairebé no hi ha protestes quan s’anuncia l’eliminació de més milers de places d’aparcament, a banda de les 6.000 que ja s’han convertit en zones verdes. Actualment, les vies per a bicicletes arriben als 420 quilòmetres i l’any que ve es preveu afegir-ne 60 més.
“Del que es tracta és de com volem viure en el futur”, diu Grégoire. “I fins a quin punt cadascú de nosaltres està disposat a reduir les llibertats individuals per al bé comú. Un cotxe emet tanta calor com si poséssim vint calefaccions juntes al carrer. Això ja no ens ho podem permetre.”
Fa uns mesos que treballa en una segona revolució. El resultat d’aquest procés reflexiu ha donat com a resultat un tom de 3.000 pàgines que reposa sobre la taula del seu despatx. PLU, es llegeix a la portada, l’abreviatura de Pla local d’urbanisme bioclimàtic. Rere aquest concepte hi ha el pla més ambiciós que mai ha concebut una gran urbs per enfrontar-se a les conseqüències del canvi climàtic. Gràcies a la col·laboració del servei meteorològic francès Météo France, Grégoire va encarregar un pronòstic de les temperatures dels estius vinents. El resultat: en un termini d’entre 15 i 20 anys es creu que a la ciutat s’assoliran valors màxims de 50 graus. Cinquanta!
París és ja, avui dia, un punt calent impassible al bell mig de la nova calorada global. Només durant el mes de setembre s’hi van registrar nou dies consecutius amb més de 30 graus. Tot un rècord sense precedents al principi de la tardor. Les nits d’estiu gairebé no hi refresca, al centre històric de la ciutat. Els seus 105,4 quilòmetres quadrats fan de la capital francesa la gran urbs més minúscula de tot el món. No hi ha cap altra metròpoli que presenti tal densitat constructiva i tan poca zona verda. A cada habitant de París només li corresponen 5,8 quilòmetres quadrats de zona verda, mentre que a Nova York són 13,5 i a Londres, 45.
Alhora, les dimensions reduïdes de la capital francesa han estat fins ara un dels seus avantatges, ja que en tot just dues hores es pot creuar anant a peu. En alguns barris, encara s’hi viu com si fos un poble i, a les terrasses dels restaurants, la manca de lloc, lluny de molestar, s’agraeix. Ara, però, l’estretor s’ha tornat una amenaça.
El nou pla de desenvolupament urbà preveu crear-hi en els pròxims anys 300 hectàrees de noves zones verdes, superfície equivalent a dues vegades la del llac Aussenalster d’Hamburg. Nous parcs han d’ocupar l’espai que fins ara corresponia a fàbriques i vies ferroviàries que han quedat fora de servei. A més, el 40% del sòl urbà s’obrirà perquè París pugui refrescar-se durant les nits i per tal que els episodis de pluja no provoquin inundacions.
Això suposa que cada ínfima part de la superfície urbana s’ha d’obrir i substituir-hi l’asfalt per terra, la qual cosa també inclou patis d’escola, patis interiors d’illes de cases i les voreres d’avingudes i bulevards. Es tracta d’un projecte gegantí.
Hi ha molts detractors d’aquesta política, però també hi ha cares conegudes que la defensen. “Cap altra gran ciutat ha identificat tan aviat les dimensions del canvi climàtic”, diu Bas Smets, l’arquitecte paisatgista més avançat d’Europa, amb estudi a Brussel·les i projectes a Londres, Bahrain i Hong Kong. Smets és docent a Harvard, on investiga juntament amb els seus estudiants vies per mitigar les conseqüències de la pujada global de les temperatures.
Pel que fa a París, crearà noves zones verdes al voltant de Notre-Dame, on a partir del 2025 hi haurà més arbres i un corrent d’aigua que ha de permetre refredar l’aire gràcies a l’evaporació. Smets assegura que, d’aquesta manera, es podrien arribar a guanyar de cinc a deu graus. “Per a mi, poder concebre aquest nou lloc, amb una gran significança històrica, té un alt valor simbòlic. És també un gest per a la resta del món.”
Fa temps que no agrada a tothom aquest creixement assilvestrat que com més va més es pot veure a les voreres dels carrers. On abans hi havia elegants reixes de ferro que envoltaven els arbres, ara hi creixen males herbes i flors de prats que assoleixen el metre d’alçària.
Aquesta ciutat, que durant tant de temps ha viscut de la seva herència, de la unicitat de l’arquitectura de segles passats, es planteja la pregunta de quant de futur encara li és capaç de proporcionar. Conservar el que és bell i promoure el que és nou no resulta fàcil en un indret en què les icones gaudeixen de gran popularitat: el Louvre, la torre Eiffel i el Pont-Neuf, el més meravellós de tots els ponts sobre el riu Sena.
I, per descomptat, les grises teulades de zinc, que cobreixen més de dues terceres parts dels habitatges de París i que l’escriptor Émile Zola ja descriví com “un mar que omple l’horitzó com onades apressades”. Aquestes teulades ja han estat a la llista de candidatures per esdevenir Patrimoni Mundial de la Unesco, però ara també estan amenaçades perquè contenen la calor que converteixen els habitatges de sota seu en autèntiques minisaunes durant l’estiu. És per això que els seus detractors n’exigeixen la retirada i que siguin substituïdes per teulades de teula o es cobreixin amb pintura blanca. Però es pot fer que París es passi al blanc així com així?
Encara no hi ha res decidit. Emmanuel Grégoire vol conservar el mar gris de teulades. De moment, ha fet examinar possibles materials substitutoris i una pintura transparent que podria aïllar el zinc.
El renaixement: París i l’art
“És clar que es nota que aquí ha passat alguna cosa”, diu el galerista Thaddaeus Ropac. “I quan alguns diuen que París està tan forta perquè Londres està dèbil, això no és així.”
Fa més de tres dècades que aquest austríac viu a la ciutat i té galeries a Salzburg, Londres, Seül i aviat dues a París, una al barri de Marais i una altra a Pantin, a la perifèria, on anys enrere va adquirir una antiga fàbrica de calderes. Ropac, que sempre va amb vestit i corbata, va ser inclòs fa uns anys per la revista Art Review en la llista de les cent personalitats més influents en el món de l’art modern. El galerista assegura que París està aprofitant les conseqüències tardanes del Brexit, ja que abans de la seva sortida de la UE el 25% del mercat de l’art mundial es duia a terme a Londres, mentre que París es quedava en un minso 3%. En aquest temps, Londres ha perdut el 10% de quota. “Però aquesta no és l’única explicació del fenomen. Moltes coses s’estan fent bé. Ara mateix, hi ha exposicions a París que no es poden veure en cap altra ciutat europea.”
Principalment, són les fundacions i les col·leccions d’empresaris francesos els que han contribuït a aquest fenomen, entre les quals les dels museus dels dos homes més rics de França: la Fondation Louis Vuitton i la Collection Pinault. El cap de la multinacional del luxe Louis Vuitton Moët Hennessy, Bernard Arnault, va invertir prop de 800 milions d’euros en el projecte de l’arquitecte estatunidenc Frank Gehry, on el 2014 va obrir les portes la Fondation Vuitton. Sis anys després, el multimilionari François Pinault va remodelar l’antiga borsa del blat, al barri de Les Halles. Des del 2021 Pinault hi exposa obres de la seva col·lecció. I el 2025 serà l’any de la inauguració d’un altre museu privat d’art contemporani: la nova seu de la Fondation Cartier, davant del Louvre.
Ropac afirma que tot plegat crea una massa crítica. “Si hi ha prou gent creient en alguna cosa, això es converteix en una onada. I, el més important, atreu artistes. Això és el que està passant ara mateix.” Ropac fou un dels primers que es va atrevir, fa dotze anys, d’anar a Pantin, als outskirts de París, com diu ell mateix. Aleshores tothom el va avisar dels riscos de l’aposta. “Encara recordo quan François Pinault em va venir a veure a la nova galeria i em va dir que era boig.” Tot i això, assegura que, quan era al cotxe de tornada, Pinault va telefonar al llavors president François Hollande per demanar-li que donés suport a aquest estrany austríac.
Mentrestant, pares i fills agafen la bicicleta el cap de setmana per anar a Pantin. Al pati interior de la galeria hi ha obert un cafè. Els joves parisencs hi van a viure, els bohémiensbourgeois, benestants però no rics, amb afinitat per la cultura però sense interès en símbols de categoria social. Els artistes que es van establir a Pantin cerquen ara tallers en altres llocs de la perifèria perquè la zona a poc a poc es va encarint. “És el fenomen de Brooklyn. La caravana segueix”, diu Ropac.
I què serà el següent? La gentrificació de les banlieues i l’expulsió dels seus habitants a districtes de l’extraradi encara més allunyats de la capital? Ropac diu que no es pot tenir tot: canviar les banlieues i no deixar-hi entrar nous ciutadans. “S’ha de fer alguna cosa, si no un dia tot farà un pet com una gla. Els disturbis de principis de juliol van ser un gran avís.” Durant dies, les flames van arrasar ajuntaments i comissaries de policia de tot París.
Els grans i petits drames no han estat mai un motiu per deixar de banda les coses boniques de la vida. Tanmateix, la ciutadania parisenca es queixa tothora de la seva ciutat: “massa obres”, “un altre cop vaga”, “qui ha autoritzat aquests quioscos nous i tan lletjos?”. Tot i això, quan la cosa es posa seriosa, abandonen els laments. Per fràgils, d’espatlles estretes i capritxosos que puguin semblar, els darrers anys els habitants d’aquesta ciutat s’han caracteritzat per una forta voluntat de supervivència. Pocs dies després de l’atac el gener del 2015 a la publicació satírica Charlie Hebdoen què dotze persones van ser massacrades, desenes de milers de persones van sortir al carrer en acte de dol.
I quan només deu mesos després que els terroristes de l’Estat Islàmic ataquessin amb kalàixnikov gent asseguda a les terrasses dels cafès i a la sala de concerts Bataclan i matessin en una sola nit 130 persones, el cap de setmana els parisencs van tornar a asseure’s a les terrasses dels cafès. Per demostrar obstinadament que la vida continua. Que ha de continuar. Darrere de tot plegat, hi ha una manera de fer molt francesa: hi ha ben pocs motius per no tenir a la mà una copa de vi blanc. I és que això es percebria com una derrota.
Els Jocs Olímpics: maledicció o oportunitat?
El camí que porta a l’estudi d’arquitectura parisenc Ateliers 2/3/4 passa per un carreró de llambordes del dotzè arrondissement, on poques dècades enrere encara hi havia tallers artesanals i fàbriques de mobles. Gairebé tots en van marxar perquè els lloguers es van disparar. En lloc seu, ara, a la Faubourg Saint Antoine, s’hi poden comprar xocolates Grand Cru amb sèsam i aromes de te verd; la taula va a deu euros.
Al final del carreró, trobem Laure Mériaud en una lluminosa sala de conferències sostenint en alt una maqueta i dient: “Això d’aquí no és una simple piscina, és un projecte urbà que canviarà el sud de Saint-Denis.” Mériaud és l’arquitecta responsable del Centre Aquatique, en el qual a partir del juliol del 2024 es disputaran les competicions olímpiques de waterpolo, salts de trampolí i natació sincronitzada. La piscina es troba a Saint-Denis i es tracta d’una construcció arquejada de fusta i vidre amb un sostre còncau i una esplanada gegant. Mériaud va guanyar el concurs contra tot pronòstic conjuntament amb un estudi d’Amsterdam.
“Volem evitar que això passi aquí”, diu l’arquitecta llançant imatges de la piscina olímpica de Pequín a la paret. “Allò ara és un parc d’atraccions comercial. I aquí, això d’Atenes, són unes tristes ruïnes.” Laure Mériaud i el seu equip van anar a trobar-se amb ciutadans, directors d’escola i banyistes del barri per esbrinar de què hi havia necessitat. Després van planejar a l’interior de la piscina una àmplia oferta esportiva: hi haurà parets per escalar, pistes de bàsquet i sales de gimnàs. “El més bonic seria que els habitants es fessin seu aquest lloc i que hi passessin temps. I que estiguessin orgullosos de tenir un equipament així al seu barri”, diu Mériaud.
En la planificació, l’herència dels Jocs ha de tenir com a mínim la mateixa importància que l’ús durant els Jocs, afirma l’arquitecta, que assegura que la qüestió principal sempre ha estat que la perifèria del nord de París pogués treure profit a llarg termini de les obres. Han de ser també els Jocs de l’estalvi, i és que el pressupost planificat de 4,5 mil milions d’euros destinats a les noves construccions i a les remodelacions queda lluny del 10.000 milions que es va gastar Londres fa onze anys. De projectes de nova construcció, n’hi ha pocs. Sempre que es pot, la ciutat aprofita infraestructura ja existent. La disciplina d’esgrima es disputarà al Grand Palais, un edifici de ferro i vidre del 1900. Els disturbis no van tenir com a objectiu la piscina. Es pot considerar un bon senyal.
Les noves elits de la banlieue
A escassos quilòmetres en línia recta de Saint-Denis, onegen a sis metres d’alçària banderes LGBT davant de l’Ajuntament de Saint-Ouen-sur-Seine. Des del despatx del batlle es pot sentir rap: “Perdre et gagner, savoir perdre, reperdre et gagner sans s’éloigner de soi-même”, és a dir, ‘perdre i guanyar, saber perdre, tornar a perdre i guanyar sense allunyar-se d’un mateix’.
Karim Bouamrane diu que no pot treballar sense música, però és que, a més, li agrada la cançó. Bouamrane, de cinquanta anys i fill d’immigrants marroquins, fa tres anys que és batlle de Saint-Ouen, una localitat prop de París de 60.000 habitants, el 40% dels quals no arriben als trenta anys. El socialista Bouamrane pertany a aquells que ell anomena “elits populars”, batlles i batllesses que han crescut a la perifèria de París.
Al seu despatx, entre fundes d’LP de Bob Marley i The Clash, hi penja una foto d’un Bouamrane als vuit anys. Seu en un banc amb les coses de fer esport i espera el bus: un fill de la immigració a la perifèria. “Just aquí on sec avui hi ha el village des athlètes, la vila olímpica. Vam viure-hi, tot era simple.”
Bouamrane va lluitar per sortir de la perifèria, es va ficar en el món dels negocis i després va tornar. És un bon relacions públiques i sap vendre’s molt bé. En un dels seus primers discursos com a batlle va dir que París va pel camí d’esdevenir la banlieue de Saint-Ouen. A banda del seu diligent batlle, Saint-Ouen té un altre avantatge: gràcies a la prolongació de la línia 14, s’arriba al centre de París en tot just 20 minuts.
Xavier Niel, multimilionari de la xarxa, va obrir-hi una escola de programadors, l’acadèmia esportiva de Tony Parker també aterrarà a Saint-Ouen i l’antic director de ballet de l’Òpera de París hi ubicarà una part del seu Paris Dance Project. Si hi ha un lloc a la banlieue que pot mostrar com podrien anar les coses en els pròxims anys, és aquest.
“El que m’interessa dels Jocs Olímpics és com podran millorar la vida de la gent d’aquí”, diu Bouamrane. “Farem un salt endavant d’anys amb aquests Jocs. També perquè he lluitat perquè la vila olímpica fos concebuda per als seus futurs habitants i no pas per als atletes. D’això, jo en dic la democratització de l’excel·lència. El que és bell no només ha d’estar reservat als altres.”
Els Jocs d’estiu proporcionaran un nou barri amb dues escoles noves, dues escoles bressol, més de 2.800 habitatges i negocis, tot amb calefacció a partir de geotèrmia i en què les emissions de CO2 de la nova zona seran realment baixes. El 25% del parc d’habitatge es destinarà a habitatge social. Segons Bouamrane, els disturbis del juliol no només van ser un problema de la perifèria. “El que hi passa afecta tot França. El ciment que uneix la república s’està esmicolant.”
Al seu despatx hi ha penjat un cartell de les nou noies i nois de Little Rock, Arkansas, que el 1957 van aconseguir ser els primers estudiants afroamericans de la Central High School després de l’abolició de la separació racial. Nou fotos i a sota una frase: “La mida de l’obstacle no és important; tenir la valentia i la convicció de superar-lo sí que ho és.” Retrona fort al petit Ajuntament de Saint-Ouen. Però d’això es tracta, diu el batlle, a Saint-Ouen i al París del futur.
Traducció d’Arnau Ferre Samon