La idea d'una gran València d'un milió i mig d'habitants, d'una coordinació metropolitana per governar la ciutat real i abandonar la mirada curta que imposa les estrictes fronteres municipals, va escoltar-se amb força quan Joan Ribó va accedir l'any 2015 a l'alcaldia de la cap i casal. Amb l'esquerra governant pràcticament la totalitat dels consistoris de l'àrea metropolitana de València, l'escenari era absolutament procliu per posar fi a l'anomalia governamental de gestionar competències des d'un prisma caducat enfront de les dinàmiques reals de la població.
El projecte metropolità que havia pregonat Ribó va difuminar-se a poc a poc, víctima dels jocs d'interessos partidistes i de les resistències dels governs locals a delegar les seues competències en estructures de caràcter supramunicipal. València i la seua àrea metropolitana va perdre l'oportunitat durant els dos mandats progressistes d'apropar-se a un model de governança europeu, on els grans nuclis urbans resolen els seus problemes i potencien les seues virtuts territorials a través d'una mirada metropolitana.
A l'Estat espanyol, de fet, mai s'ha demostrat gaire interès per la construcció d'aquestes estructures supramunicipals, a excepció de Barcelona. O, si més no, així ho analitza l'obra coral Metrópolis sin gobierno. La anomalía española en Europa (Tirant lo Blanch, 2023), coordinada per l'experta de la Universitat de Barcelona, Mariona Tomàs. La investigació acadèmica narra dos processos oposats: l'èxit amb deficiències i reptes de futur de Barcelona i el fracàs per la falta de voluntat política de la capital del País Valencià.
Barcelona, avantguarda metropolitana
L'excepció a la despreocupació a l'Estat espanyol per adaptar les estructures de govern urbanes a la realitat metropolitana ha estat Barcelona. «És, sense dubte, el cas més avançat del panorama espanyol. És producte d'una llarga trajectòria, de vegades imposada i en altres a conseqüència de l'impuls municipalista o com a resultat d'amplis acords. No és una història lineal, sinó que compta amb retrocessos i molts nyaps per esquivar una organització territorial no sempre favorable, un llarg desinterès en la planificació territorial i projectes polítics adversos. Així, a Barcelona trobem l'única àrea metropolitana espanyola realment operativa», assenyalen a l'obra els investigadors Marc-Martí Costa, Roger Barres i Mariona Tomàs.
Amb capacitat de gestió en la planificació dels usos del sòl, el tractament dels residus, la mobilitat sostenible o la rehabilitació d'habitatges, la institució, segons lamenten els tres experts, «no gaudeix de massa visibilitat i coneixement entre la ciutadania». «És una regió metropolitana polièdrica, amb ciutats mitjanes importants que exerceixen com a pols d'influència», concreten sobre les característiques d'una construcció metropolitana que va adquirir dimensió competencial arran de la legislació aprovada l'any 2010.
Aquella normativa, al caliu d'un desplegament de plans territorials parcials arreu de Catalunya, va permetre, per exemple, «la constitució de l'associació dels principals municipis de la segona corona metropolitana com a un nou actor territorial». «L'aprovació de l'Autoritat Metropolitana de Barcelona en 2010 va suposar una fita en la història de la governança metropolitana barcelonina. Va acabar amb la fragmentació institucional que existia i va reforçar els instruments a escala metropolitana», subratllen.
Onze anys més tard, però, l'edificació metropolitana ha estat més lenta de l'esperada. «Encara hi ha un ampli marge per al desenvolupament de polítiques metropolitanes per part de l'Autoritat Metropolitana de Barcelona, especialment en les competències econòmiques i socials», retrauen. «La llei obri la porta al fet que l'Autoritat Metropolitana de Barcelona assumisca noves competències delegades dels municipis o de la mateixa Generalitat de Catalunya. La inèrcia institucional, producte d'una cooperació iniciada fa quaranta anys, i la defensa de l'statu quo marca un ritme pausat en un moment en el qual sectors de la societat civil demanen un lideratge institucional més fort», agreguen.
«El sistema d'elecció indirecta i de finançament, on la meitat del pressupost prové de transferències municipals, afavoreix el localisme en detriment de la consolidació d'una visió metropolitana compartida. Les reformes per aconseguir una autonomia fiscal més gran i més legitimitat democràtica hauran d'afrontar-se en la pròxima dècada», indiquen, així com celebren la superació d'un antagonisme polític, entre la Catalunya interior dominada per les sigles convergents i la conurbació barcelonina en mans del PSC, que havia entrebancat la construcció metropolitana. I observen com l'emergència d'ERC ha desdibuixat les antigues dinàmiques territorials i polítiques.
Els investigadors expliquen que si CIU va consolidar l'organització comarcal, «va fragmentar el poder metropolità barcelonès» i «va desatendre la planificació territorial», els dos executius catalans tripartits «van apostar per una organització i planificació territorial en regions», com ara les vegueries, i «van enfortir la nova autoritat metropolitana». «Aquesta juxtaposició de solucions institucionals ha tingut com a resultat una organització territorial densa i amb moltes superposicions que obliga a una intensa i necessària cooperació institucional», conclouen sobre el terreny institucional complex per avançar en l'edificació metropolitana.
València, l'oportunitat perduda
A pesar d'embranzides en moments puntuals, la construcció metropolitana, almenys a l'àrea d'influència de València, no ha estat una temàtica inserida dintre de l'agenda política. De fet, i com apunten a l'obra els experts Joan Romero, Carmen Zornoza i Maria Dolores Pitarch, «la regió metropolitana de València és un bon exemple de l'anomalia espanyola en matèria de governança». Una mancança que afecta una zona conformada, com a mínim, per 44 municipis i 1,5 milions de persones. En cas d'ampliar el focus a la segona corona metropolitana, la llista de localitats creix a 65 i el nombre d'habitats es dispara a quasi dos milions.
D'ençà de la configuració de l'estat autonòmic, amb prou feines, segons critiquen aquests especialistes, «s'han produït avanços discrets» en matèria metropolitana, els quals es limiten a la gestió mancomunada dels residus, el cicle integral de l'aigua o la mobilitat. «Amb independència de la composició dels governs i del cicle polític, es podria parlar d'una absència de voluntat política i de cultura metropolitana, de cert fracàs col·lectiu i d'una dimissió dels actors polítics concernits a l'hora d'ocupar-se d'impulsar una agenda metropolitana coherent i consistent», critiquen.
Un dels míssils polítics llençats contra la idea d'una València metropolitana va produir-se l'any 1999 per part del PP. En aquell moment, els populars van suprimir el Consell Metropolitana de l'Horta, una estructura encara necessitada de maduració, però que col·locava els pilars bàsics per a una construcció metropolitana futura. La necessitat d'autoafirmació de la Generalitat Valenciana conservadora i les reticències al naixement d'un nou actor polític; la desconfiança i les resistències dels governs locals a perdre competències; l'absència de lideratge de la ciutat i de l'executiu valencià; i la falta d'interès del conjunt dels actors que operen a l'àrea metropolitana van permetre el soterrament d'un anhel supramunicipal semblant a l'existent a la resta d'Europa.
El canvi polític als comicis valencians i municipals del 2015, així com la seua consolidació al cicle electoral del 2019, van obrir, de nou, una finestra d'oportunitat per impulsar una estructura metropolitana a l'àrea d'influència de València. L'esquerra va adquirir un poder institucional que permetria sense cap entrebanc posar els fonaments per a una estructura supramunicipal d'inspiració metropolitana. Amb la segona legislatura esgotada, «els temors d'haver apostat per plans territorials metropolitans en lloc de fer-ho per plans estratègics metropolitans a les àrees de Castelló, València i Alacant-Elx van confirmar-se», es planyen els tres investigadors.
«La conversació democràtica sobre les àrees metropolitanes a l'esfera política no va iniciar-se realment, i els processos, molt discrets, van quedar limitats a algunes iniciatives sectorials del govern autonòmic i a alguns projectes singulars impulsats per governs locals de l'àrea metropolitana», avaluen amb un suspens l'empeny metropolità després de vuit anys d'hegemonia progressista a la corona metropolitana de València i al País Valencià.
La fragmentació institucional, l'absència de lideratges, les resistències a crear nous espais que puguen complicar la complexa presència en el territori d'actors polítics amb competències, les resistències dels governs locals a delegar o compartir competències, així com la desconfiança i la falta de cooperació entre els socis dels governs de coalició progressista són les causes que, a parer d'aquests acadèmics, han provocat la pèrdua de l'oportunitat metropolitana. Aquest escenari va deixar uns plans d'acció territorial metropolitans per arredonir i la manca d'una visió metropolitana per abordar el problema d'accés a l'habitatge en contraposició a Barcelona, amb el Consorci Metropolità de l'Habitatge.
El gran deure metropolità de l'àrea d'influència de València, però, ha estat la mobilitat. Amb una Autoritat del Transport Metropolità encara en maduració, els investigadors denuncien que «la mobilitat quotidiana de les classes treballadores en les àrees metropolitanes de la Comunitat Valenciana no ha estat una prioritat per als poders públics». «Els grups socials amb menor renda, usuaris quotidians del servei de rodalia i mitjana distància, no ha estat la prioritat en els programes d'inversió, ni en la renovació dels equips, ni tampoc en les dotacions de personal», recriminen.
«És necessari equilibrar prioritats [en referència a les línies d'alta velocitat], incrementar significativament el finançament del servei de rodalia i el transport públic, així com impulsar mesures estructurals de mobilitat metropolitana fonamentades en els principis de cooperació i coordinació entre les administracions competents», assenyalen com a obligacions pendents de les institucions. «Les polítiques públiques de mobilitat metropolitana evidencien fins al moment la falta d'impuls de les administracions per donar sentit als principis de justícia social i espacial», agreguen.
La manca d'impuls de polítiques metropolitanes provoquen que els tres investigadors observen els últims vuit anys de mandats progressistes com a «una oportunitat excepcional desaprofitada». «El fet que quasi la totalitat dels municipis de l'àrea metropolitana hagen estat governats per coalicions de partits similars al govern autonòmic podria haver estat una gran oportunitat per impulsar l'agenda metropolitana, però determinats intangibles [...] han operat com a obstacle», apunten.
«Posposar la necessitat d'una mirada metropolitana en la formulació de polítiques públiques, demorar el diàleg, no tenir consciència dels costos de la 'no metròpolis' i ignorar la realitat de les regions urbanes i metropolitanes en l'organització territorial d'un estat compost significa una pèrdua d'oportunitats econòmiques, de sinergies, d'eficàcia, coherència i de desconeixement del potencial de les grans àrees urbanes», avisen. En el cas valencià, segons assenyalen, «és l'esfera política on fa temps que radiquen les causes que expliquen el bloqueig de la situació i des d'on han de partir les solucions». Barcelona i València com a cares contraposades de la construcció d'una governança metropolitana.