La desaparició dels veïns

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Algú ha comprat l’edifici sencer, amb els llogaters a dins. A final de mes, en consultar el compte, els inquilins comproven que no els han cobrat. S’esperen uns dies. Potser, amb el canvi, s’han traspaperat els documents. Truquen a la immobiliària, que els diu: “Ja no us portem nosaltres”. I qui els porta?, es pregunten. Qui és el nou propietari de la finca on viuen? A qui pertanyen? Fixem-nos en la falta d’independència que implica aquesta fórmula.

Llavors passa com a les companyies de telèfon, que, quan no els convé, no contesten. És impossible fer-los una reclamació o donar-se de baixa, per exemple. Els inquilins volen pagar el lloguer del pis. Intenten contactar amb l’ens abstracte amb què estan en deute. Ho fan per tots els mitjans, correus electrònics, més trucades, sense èxit. Sigui qui sigui qui hi hagi a l’altra banda, no els tracta com a clients, sinó com a una adquisició que, de sobte, fa nosa. Ningú no respon. Una setmana segueix l’altra i, tres mesos després, els inquilins reben un burofax. Els desnonen per impagament. Això no és un conte retrofuturista de Kafka.

Fa un parell d’anys, Marc Andreu Acebal publicava a L’Avenç Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986). Segons el llibre, els canvis socials cap a la Transició foren possibles en bona part gràcies a l’activisme popular, alimentat per l’oposició comunista i per militants cristians de base que, a partir de 1972, s’articularien entorn de la Federació d’Associacions de Veïns. Aquesta institució, nascuda burgesa, tot d’una derivà cap a l’esquerra i el catalanisme, i aconseguí conquestes urbanístiques i culturals importants, així com una influència política que trencaria amb el franquisme. 

Què en sabem, dels nostres veïns? Coincidim amb ells a l’ascensor, hi intercanviam converses banals. Un mal aïllament farà que els sentim quan es dutxen, o alenen, o riuen, potser fins i tot quan ronquen. Però més enllà d’aquests sorolls fisiològics, què podem endevinar de les seves vides? Una estelada penjada al balcó, el missatge al pelut on s’espolsen les sabates, si ornen la porta o no al Nadal. Tot això són pistes. ç

L’empatia és la capacitat de posar-se al lloc d’una altra persona, i no hi ha lloc més proper que la casa del costat. Podem malfiar, o al contrari: demanar-li, a qui l’habita, una mica de sal i la contrasenya del wifi, aquells dies que, per alguna raó, no funciona la connexió. Podem odiar-lo, si veu la tele amb un volum massa fort, podem colpejar la paret.

Diuen que poques situacions són tan complicades com una reunió d’escala. D’altra banda, a Fuenteovejuna, el poble sencer es revolta contra els abusos de poder del governador. Per fer pinya primer cal conèixer-se i tenir uns interessos comuns. Els interessos són cada cop més individuals i individualistes, i de sobres és coneguda aquella màxima del “divideix i venceràs”. La matinada del 13 de març de 1964,  Kitty Genovese va morir apunyalada davant de casa seva, a Queens. Després ha resultat que no fou ben bé així, però el titular del New York Times va ser: “Trenta-set persones veieren el crim i ningú no va trucar a la policia”. Més enllà del mite que generà, aquella notícia exemplificava què passa quan es perd el sentiment de comunitat. 

La falta de contacte deshumanitza. Quan l’habitatge es posa en mans dels que fan negoci amb les necessitats bàsiques, la ciutat no tan sols esdevé inhabitable per inaccessible, sinó que també es torna fràgil. Hi ha tants intermediaris entre una persona i una altra, que la comunicació desapareix. També desapareixen els veïns. Al pis del costat només hi ha gent els caps de setmana, molta; no repeteixen, van variant, són desconeguts. Com que no coincidireu mai més, no els cal ser simpàtics, ni tan sols respectuosos, ni parlar-te. Un ja no compta amb el suport dels inquilins més familiars, perquè han hagut de mudar-se. De fet, un està indefens al lloc que, en principi, hauria de ser el més segur i protegit: ca seva. 

El veïnat dóna aquesta protecció. És un entorn de confiança. En buidar l’edifici dels seus inquilins, es fa alhora un buidatge de consciència de grup i d’identitat. No formes part d’una ciutat, pertanys a un fons d’inversió.  

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llucia Ramis
Llucia Ramis

Periodista i escriptora. Autora de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona, 2008), Egosurfing (Destino, 2010) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013). Premia Josep Pla de Narrativa 2010.