Un carrer d’un barri residencial del sud de París. Una porta de ferro blau pàl·lid i, al darrere, una casa amb jardí. A la cuina, d’estil obert, hi ha un piano al costat de la taula, i a les parets hi ha dibuixos fets per criatures i fotos. En una butaca hi ha ajagut un gat gras. La casa d’una família. A la família que viu aquí, però, li falta un membre.
El 7 de gener del 2015 a les 11.23, la família va quedar esquinçada quan uns terroristes islamistes van entrar a la redacció de la revista satírica Charlie Hebdo i van matar a trets onze persones. Més concretament, les van executar. El dibuixant Bernard Verlhac, amb el nom de ploma de “Tignous”, era un d’ells.
Al capdavall del jardí hi ha el seu petit despatx, una estreta construcció de fusta amb una finestra davantera que dona a la naturalesa. Tignous era un treballador contractat a Charlie Hebdo, però dibuixava i treballava en aquesta cabana. Als prestatges encara hi ha les seves carpetes; pertot arreu hi ha dibuixos, esbossos, notes. Tignous escrivia les llistes de coses pendents directament a la finestra. I allà és on encara són: hi va anotar paraules clau sobre els seus futurs projectes i que havia prestat 500 euros a la seva filla gran, Marie. I que havia de comprar pintura per al lavabo. Està com si acabés de sortir de casa.
Al principi li costava molt de suportar veure les notes a la finestra, diu Chloé Verlhac, vídua de Tignous. “Tot semblava normal, però de fet no hi havia res de normal a la nostra vida”. Ara està contenta de no haver-les llençat. Així encara el tenen una mica amb ells.
Chloé Verlhac és una dona baixeta. Delicada, però no pas fràgil. Té 21 anys menys que el seu marit, que ja tenia dos fills grans d’una relació anterior. Som dimecres al matí, ella està asseguda a la taula rodona de marbre de la cuina, els nens són a escola. El dia anterior, pel cinquè aniversari de l’atac, va aparèixer el seu llibre. Verlhac hi descriu la seva lluita desesperada amb les autoritats franceses per obtenir indemnitzacions, el seu dol i la seva ràbia. I intenta respondre a la pregunta de com se sobreviu quan l’amor de la teva vida ha estat executat per uns terroristes.
Aquest cop, el 7 de gener ha concedit entrevistes del matí al vespre. Des de fa anys no va als actes commemoratius; no suporta veure com altra gent diposita corones per al seu marit mort.
Aquell dia de fa cinc anys Tignous va portar els nens a l’escola com sempre: Solal i Sarah-Lou, que aleshores tenien 5 i 9 anys, respectivament. Va tancar la porta blava del pati i va dir “Fins després” a la seva dona. El matí que va morir el seu marit, Chloé Verlhac va comprar-li uns texans per internet: tipus slim, tres unitats, negres. És l’últim moment d’innocència que ha viscut en molt de temps. Comprar per internet abans de la catàstrofe.
Més tard sona el telèfon, arriben les primeres notícies d’un tiroteig a la redacció de Charlie Hebdo. Verlhac primer no s’inquieta, no és el primer atac a la revista. Uns veïns la porten amb cotxe a la redacció. La seva mare es cuida dels dos nens.
Al lloc dels fets durant força estona ningú no li vol dir la veritat. Quan s’assabenta que Tignous és un dels morts, deixa anar un crit gairebé inhumà. Es desmaia i s’està uns quants minuts estirada a terra. Després truca a la seva mare, que apagui la ràdio, que vol dir-los-ho ella mateixa, als fills. Chloé Verlhac fa moltes coses bé aquells dies posteriors a l’atemptat. Organitza el funeral per al seu marit i decideix que sigui un enterrament públic, una manifestació de resistència. “Havia estat un atemptat polític contra periodistes. Volien fer-nos por. Havíem de demostrar que no ens deixàvem acovardir, des de bon començament aquesta va ser la meva convicció”, diu ara Verlhac.
El primer matí sense el pare, de cop i volta els nens volien caramels de xocolata per esmorzar. Verlhac té la sensació que ara no pot transigir, els nens han de tenir la sensació que les normes d’ahir continuen sent vàlides, que no s’ha desfet tot, així ho descriu en el seu llibre. “Només perquè el pare sigui mort, no vol dir que ara hi hagi xocolata per esmorzar. Què us heu pensat?”, els diu la mare.
Ben bé dues setmanes després de l’atemptat, les famílies de les víctimes són rebudes a l’Elisi per l’aleshores president François Hollande. Hi ha el primer ministre, diversos ministres, i hi ha discursos i un bufet, “malauradament sense patates fregides”, com es queixa el fill, de 5 anys, de Tignous al cuiner en cap de l’Elisi. Cinc minuts més tard li porten unes quantes patates.
El president abraça Chloé Verlhac visiblement afectat i promet a totes les famílies que s’enllestiran amb celeritat les qüestions financeres, les pensions per als parents dels difunts. Es donarà prioritat al cas i s’elevaran els límits superiors de les quantitats d’indemnització. La república no deixarà soles les víctimes en aquesta catàstrofe nacional, aquesta és la promesa. Aleshores Chloé Verlhac encara se sent protegida per un embolcall de representants del govern, amics i la seva família.
Poc temps després pot recollir a la prefectura de policia la roba del seu marit, empaquetada en tres grans bosses de paper marró, en què hi diu “procedents del cadàver del senyor Bernard Verlhac”. En una sala estreta sota teulat, un policia buida les bosses. Els braçalets de Tignous, els seus anells, la seva jaqueta de pell, les sabates. I els calçotets. Els nens els hi havien regalat: porten estampat “Papa, tu ets els més fort”. La seva vídua mira perplexa els objectes estesos davant seu. Per què aquell dia es va posar aquells calçotets?, es pregunta. Els texans i la camisa no els hi tornen. Massa ensangonats.
Tignous va morir dempeus, amb el llapis encara a la mà, per un sol tret al cap. Chloé Verlhac ho sap gràcies a l’informe de l’autòpsia, que va haver de batallar durant mesos per poder-lo examinar. No saber com havia mort exactament el seu marit la feia estar intranquil·la. Quan finalment va tenir accés a l’informe, el seu advocat l’hi va llegir per estalviar-li el fred llenguatge tecnocràtic en què està redactat el text. L’home li fa prometre que no mirarà mai les fotos adjuntes i li descriu els fets. Els metges forenses ja li havien assegurat que el seu marit havia mort a l’acte. Ara en té la certesa.
La seva batalla per construir una nova vida sense Tignous continua. És més complicat i humiliant del que s’hauria pogut imaginar. Més endavant Charlie Hebdo interromp els pagaments per als advocats de les víctimes i els especialistes contractats, sense justificar per què ho fa, segons explica la vídua de Tignous.
I l’Estat tampoc no compleix la seva promesa. La gestió de les sol·licituds avança lentament; a Chloé Verlhac li sembla humiliant el procediment de justificar les reclamacions pròpies amb dictàmens de psicòlegs. Finalment, li proposen un únic pagament de 80.000 euros com a indemnització pels “danys emocionals” soferts.
Ella ho rebutja. Actualment, ni les quantitats d’indemnització ni la suma exacta de la pensió per als familiars de les víctimes no estan aclarits definitivament. Però ella rep pagaments mensuals per l’“accident laboral” de l’assegurança mèdica de Tignous.
“Un accident laboral? El meu marit va ser víctima d’un atemptat terrorista que va horroritzar el món”, diu Verlhac. “Aquest és el suport de la república que se’ns va prometre?”.
Fins que el seu llibre no va entrar a impremta no es va posar en marxa la gestió dels pagaments que li corresponen. Sobre això no vol dir res més.
Chloé Verlhac ha publicat nou llibres amb dibuixos del seu marit des de la seva mort. Ha lluitat perquè un saló de l’ajuntament de París i també un centre d’art contemporani portin el nom del caricaturista. Després dels atemptats de París del novembre del 2015 va fer convertir casa seva en una zona d’alta seguretat. Amb alarmes, telèfons d’emergència i una porta enrotllable de metall davant el despatx de Tignous. “La por era massa grossa, havia de protegir la família. Ara vivim com si casa nostra fos Fort Knox, però tornem a viure”. Actualment, tots s’han acostumat que de tant en tant sonin les sirenes per error.
La tirada d’exemplars de Charlie Hebdo ara està una mica per sota que abans de l’atac. Però a la revista li van bé les coses; el primer número després del 7 de gener els va reportar 15 milions d’euros. Les famílies de les víctimes no van ser tingudes en compte amb pagaments.
“Potser a Charlie estaven tant atrafegats amb la seva pròpia supervivència que no hi havia lloc per als familiars dels morts”, diu Verlhac. Ella no té contacte amb la redacció; de tota manera, la majoria dels que hi havia llavors ja no hi són.
Amb el seu llibre finalment pot acomiadar-se de Tignous, declara Verlhac. Els texans negres que va comprar el dia de la mort del dibuixant encara són a l’armari.
Traducció d’Arnau Figueras