Jack Johnson, àlies elGegant de Galveston, el primer afroamericà campió del món dels pesos pesants, va haver de sortir dels EUA en casar-se amb una dona blanca, Lucille Cameron. El casament no era il·legal però estaria, des del començament, amenaçat de persecució implacable. Abans del casament, quan va travessar d’un estat a un altre dels EUA amb Lucille, Johnson va ser immediatament acusat de tràfic de blanques. La seva promesa va desfer l’embolic, però després del casament Johnson va tornar a ser acusat del mateix delicte, gràcies a l’oportú testimoni d’una prostituta. Per evitar la presó, i mantenir un bon nivell de vida, Johnson emigrà a Europa, on cobrava per combats d’exhibició de tota mena.
El 1916 Arthur Cravan assisteix a Madrid al combat entre Johnson i el jamaicà Frank Crocier i immediatament el desafia a un combat a Barcelona, a la Monumental. Cravan era el pseudònim de Fabian Avenarius Lloyd, nascut a Lausana (Suïssa) el 1887, d’una família britànica. Poeta i nebot polític d’Oscar Wilde —que es va casar amb la seva tieta—, Cravan és un artista tan inclassificable ara com llavors: a Nova York havia fet un striptease enmig d’una conferència i a París, en una xerrada literària, havia disparat trets per sobre del públic i s’havia limitat a parlar d’esports. El director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon, que és també comissari de l’exposició “Arthur Cravan. Maintenant?”, defensa que Cravan “és el primer artista performer: un artista sense obra, com després hi haurà molts artistes conceptuals”. Per a Cravan, “l’acte de viure la vida és art”. Dins d’aquest concepte hi entren, lògicament, l’acte de boxejar, les borratxeres èpiques, els striptease i qualsevol mena de provocació.
A París, Cravan havia estat el creador, editor i únic redactor de la revista Maintenant i havia insultat públicament “el jueu Apollinaire”, la pintora Marie Laurencin —amant d’Apollinaire des que els va presentar Picasso— i l’escriptor André Gide. A Barcelona, Cravan es retrobaria amb alguna de les seves víctimes, com Marie Laurencin, aquell 1916.
Barcelona, refugi
A la capital catalana es van concentrar, durant els anys de la Primera Guerra Mundial, un grup nombrós d’artistes que fugien del conflicte. Procedien, la majoria, de París i no volien ser massa lluny de França. A més de Cravan —que fugia del reclutament— i de Jack Johnson, hi havia el germà de Cravan, Otho Lloyd (pintor i fotògraf), la seva dona, la pintora Olga Sacharoff, l’esmentada Marie Laurencin, el pintor i poeta Francis Picabia —dadaista que editarà a Barcelona la revista 391—; l’Albert Gleizes —autoproclamat fundador del cubisme— i el matrimoni format per Sonia i Robert Delaunay, amants de l’abstracte.
L’escriptor Xavier Theros, bon coneixedor dels canvis experimentats per Barcelona al llarg de la història, explica a EL TEMPS per què trien Barcelona: “Els llocs que els artistes del moment troben més prop d’Europa —allà on poden seguir la guerra sense veure-se’n esquitxats— són, per un costat, Barcelona i, per l’altre, Suïssa”. Els avantatges de Barcelona són que “està molt a la vora de la frontera francesa” i, des de Barcelona, “podien estar ben informats del que passava a França, però no estaves implicat, sinó en una ciutat neutral”. L’altre avantatge de Barcelona, en aquell moment, segons Theros, és la de tenir un port important. “Una de les coses que Barcelona aprofita en aquell moment és el port: es construeix la Zona Franca, que era un port lliure perquè puguin entrar i sortir mercaderies amb destinacions als dos bàndols, tant cap a Alemanya i Àustria com cap a França i Regne Unit”. Això també crea “una ciutat on hi ha molt passavolant, molt estranger i això és més atractiu per a un artista que un altre port més mort o l’interior de la Península, a Madrid, on hi havia un altre ambient”.
Cafès, espectacles, prostitució i esport
L’Elina Norandi, comissària de l’exposició “Olga Sacharoff: pintura, poesia i emancipació”, explica que els artistes formaven un grup tancat, sense gaire relació amb artistes o veïns de Barcelona. “Aquí es troben tots i fan vida d’exiliats a la ciutat. No tenen molt contacte amb la gent d’aquí. Tenien diners i s’instal·len a la part alta de Barcelona, tot i que baixen, evidentment, per anar al Novedades o als billars del Cafè Colón...”.
Xavier Theros opina que, en aquella època, és lògic que el centre d’atenció per als artistes exiliats fos la Rambla, el Barri Xino i el Paral·lel, que començava a esdevenir un centre del nou lleure: “En Francis Picabia, per exemple, era habitual de diverses terrasses de la Rambla, però no especificava quines. La comunitat d’estrangers probablement —teoritza Theros— es movien per aquestes terrasses” i algunes de plaça de Catalunya”.
“El cafè més representatiu i de més luxe en aquell moment —opina Theros— era la Maison Dorée, a la plaça de Catalunya. L’altre seria el Bar Americano de l’Hotel Colón, també a la plaça de Catalunya, sobre el qual la llegenda diu que tenien un porter vestit de cosac que era un antic aristòcrata rus que va haver de marxar de la Revolució russa”.
L’altre pol d’atracció de la nova Barcelona era el Paral·lel. “Els anys de la Primera Guerra Mundial són els anys que es consolida el Paral·lel com a lloc d’espectacles i punt d’encontre. I entre la Rambla i el Paral·lel hi ha el Barri Xino, que era la targeta de visita de Barcelona en aquell moment”. Theros argumenta que, “si Barcelona és coneguda internacionalment per alguna cosa, en aquell moment, és per una sèrie d’escriptors anglesos i francesos que parlen del Districte V, el que després es diria el Barri Xino”, el Raval. Un barri que la redacció de L’Esquella de la Torratxahavia descobert, el 1913, de la mà d’en Juli Vallmitjana: “Se’ls emporta —diu Theros— a passejar per aquell barri de Drassanes, que està ple de tavernes prostibulàries, bordells, mariners i gent del port. Aquí és on comença la llegenda del barri: és durant els anys de la Primera Guerra Mundial quan Barcelona es beneficia del tràfic, del moviment de calés i hi ha molta gent que està gastant en aquesta zona més propera al port”.
Segons Theros, l’economia, impulsada precisament per la Gran Guerra, també canviarà el paisatge de la part alta de Barcelona: “S’aixeca el Casino de l’Arrabassada i els primers parcs d’atraccions: el Tibidabo, el projecte del Lake Valley del pantà de Vallvidrera... En aquell moment estan entrant molts calés i Barcelona i Catalunya estàn en plena transformació. A més, és l’època de la Mancomunitat de Catalunya, de les xarxes telefòniques i les biblioteques”.
Però, a més, “s’obren els primers clubs de jazz, és l’època dels grans magatzems i d’un nou oci, que és l’esport, a partir sobretot de dos atractius concrets: el ciclisme i la boxa”.
Les dues exposicions del Museu Picasso sobre la Barcelona de fa un segle, “1917. Picasso a Barcelona” i “Arthur Cravan. Maintenant?”, (obertes fins al 28 de gener), dediquen, segons Emmanuel Guigon, un bon espai a “la fascinació de molts artistes de l’època per l’art popular, les activitats populars i, especialment, la boxa”.
No sols és que Cravan es presentés com “el poeta boxejador”, és que bona part dels avantguardistes quedaran encisats per la boxa. L’exposició de Cravan, per exemple, dóna una bona mostra de l’interès popular, però també artístic, que despertà Jack Johnson. Del Gegant de Galveston, per exemple, hi ha un retrat primitivista de Kees van Dongen (Rotterdam, Països Baixos, 1877 - Montecarlo, Mònaco, 1968) que és propietat del príncep de Mònaco i, fins ara, no havia sortit de les galeries del Principat (vegeu-lo a la pàgina 47).
D’altra banda, Pablo Picasso, que de poc no coincidí amb Cravan a Barcelona, també estava fascinat per aquest esport. “Per això —explica Emmanuel Guigon— posem fotos de la relació de Picasso amb la boxa, que també és important i molt estesa en el temps: des de dibuixos seus de boxa del 1899 fins a una fotografia d’ell jugant a boxa amb el seu nét, Claude —que ara és membre del Patronat del Museu Picasso—, passant per una pel·lícula en la qual fa boxa amb el seu fill als anys 30”.
De la Monumental a la llegenda
El combat entre Jack Johnson i Arthur Cravan es va celebrar el Sant Jordi de 1916. Tota la colla d’artistes exiliats hi seria: Otho Lloyd, patint pel seu germà; Olga Sacharoff, que havia pintat un retrat del seu cunyat sospitosament semblant a Otho (vegeu pàg. 46); la Marie Laurencin —potser amb ganes de veure apallissar qui l’havia insultat—, els Gleizes i els Delaunay...
La Monumental no es va omplir, però el combat va ser objecte d’atenció de la premsa —generalista, esportiva i satírica— des de setmanes abans del duel i va generar molta expectació. Tot i la Monumental mig buida i l’escassa qualitat del combat (les crítiques a Cravan per la seva escassa preparació són molt pitjors que els retrets a Johnson per no ser expeditiu amb el pretensiós i temerari poeta), l’espectacle va passar a la història: “El combat —diu Theros— va ser molt important perquè les grans figures de la boxa americana —que, en aquell moment, eren els que tallaven el bacallà— no vivien a Europa ni venien per aquí. Johnson ve a Europa havent sigut campió mundial dels pesos pesants perquè es casa amb una blanca, als EUA l’amenacen de mort i ha d’emigrar. Però el seu cas era anòmal. Trobar un campió de la magnitud del Jack Johnson en un combat a Barcelona va generar molta expectació”.
Sis assalts i Arthur Cravan quedava estès sobre la lona, KO.
Com si el combat hagués estat una metàfora, Arthur Cravan no passaria molt més temps a Barcelona mentre que Johnson s’hi establiria una temporada: protagonitzaria una pel·lícula, dirigida per Ricardo de Baños, fent parella artística amb la seva dona, Lucille, Fuerza y nobleza (Strength & nobility) i fundaria una agència de publicitat, una de les primeres de Barcelona, segons algunes fonts. Johnson va tornar als Estats Units el 1920 i va obrir un club de jazz a Harlem. “Durant la prohibició —explica Aitor Quiney al catàleg de l’exposició de Cravan—, Johnson va vendre aquest local al gàngster Owney Madden, The Killer —promesa de la boxa a la dècada de 1930—, que el convertí en el famós Cotton Club”. Posteriorment va fundar un altre club de jazz a Los Angeles, el Showboat. El 1946 va morir en accident de cotxe i es convertí també en llegenda. El 1970 el trompetista i renovador del jazz Miles Davis li va dedicar una gravació que es pot trobar, parcialment, en els discos A tribute to Jack Johnsoni Live-Evil.
Arthur Cravan, per contra, marxaria de Barcelona i trigaria encara menys a convertir-se en llegenda per la seva desaparició sobtada al golf de Mèxic. El 1917, Cravan havia conegut la poetessa Mina Loy a Nova York. Britànica com ell, Mina Loy va enamorar Cravan. El mateix any es van casar i el 1918 ella ja estava embarassada. La pressió pel futur va empènyer Cravan a cercar fortuna a l’Argentina. El poeta-boxejador va salpar de Mèxic amb un veler i va desaparèixer per sempre.
“Un dels mites de la generació beat —recorda Guigon— és que Cravan no és realment mort i algú l’havia vist voltant pels EUA”. Kerouac, però, no el trobà A la carretera.
No és estranys que fes llegenda: abans dels seixanta, ja se l’havia vist fent de traficant d’ivori a l’Àfrica central i de pescador de balenes a l’Antàrtida, sense comptar els que l’havien vist morir d’una ganivetada en una sala de ball a Mèxic o l’havien identificat amb el cadàver d’un individu que morí creuant el Rio Bravo.
La majoria d’aquells artistes exiliats marxaria de Barcelona en acabar la Gran Guerra, tret d’Otho Lloyd, que hi havia muntat un negoci d’exportacions. La seva dona, Olga Sacharoff, marxaria a París a consolidar-se com a artista i no tornaria per quedar-s’hi fins a la II Guerra Mundial. La majoria també farien cap a la capital de l’art. Marie Laurencin, per exemple, hi tornaria després d’una temporada a Düsseldorf; Albert Gleizes i Francis Picabia hi aniran directament i els Delaunay es quedaran a Barcelona fins al 1921 per marxar després a París.