Els crítics

Dos amics anomenats Pablo i Joan

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Pablo Picasso (1881-1973) i Joan Miró (1893-1983) eren molt diferents com a artistes i com a homes, però així i tot mantingueren tota la vida una afectuosa relació basada en l’admiració creativa i en l’afecte personal. Establir un inventari de les diferències entre ambdós pot semblar un exercici vistós però improductiu; en realitat, és un recurs bastant útil per sintetitzar dues visions oposades però complementàries tant de l’art del segle XX com de la figura de l’artista modern com a personatge icònic.

Comencem per la qüestió dels caràcters. Mentre que Picasso era tempestuós, loquaç, extravertit, d’una promiscuïtat insaciable i d’una força d’esperit seductorament magmàtica i expansiva, Miró era d’una discreció quasi pagesa, no parlava gairebé mai, vivia abocat cap endins dels seus virolats vertígens, va estar casat des de jove i fins que va morir amb la mateixa dona, i tenia una força d’esperit harmoniosament persuasiva, digna de l’acer més radiant i resistent.

En termes artístics, les diferències no són tan flagrants —al cap i a la fi, tots dos van liderar l’assalt de les avantguardes contra la fortalesa claustrofòbica de la tradició més decadent—, però mentre que Picasso va pintar (i esculpir, i modelar) tota la vida convençut que la història de l’art era allà per ser devorada, Miró va pintar (i esculpir, i modelar) tota la vida convençut que la història de l’art havia de ser superada. És per això que Picasso es va relacionar amb el passat mitjançant una violència salvatge però erudita, de tons èpics, mentre que Miró va mirar-se el passat, en part a causa de la seva adscripció surrealista, amb un distanciament ple de lucidesa lúdica i primigènia, com qui observa des d’una altra galàxia les atrafegades maniobres del planeta Terra. Una altra manera de posar-ho és dir que Picasso sempre va tenir en compte la realitat —per deformar-la, per violentar-la, per sublimar-la, per caricaturitzar-la—, mentre que Miró, a partir d’un determinat moment, només va tenir en compte la realitat per transcendir-la.

L'exposició es podrà visitar a Sóller, a Can Prunera, fins el mes de novembre

Sigui com sigui, un i altre s’admiraren i s’apreciaren moltíssim, fins al punt que Miró va dispensar sempre a l’artista malagueny el respecte ple de gratitud que només es dispensa a un mentor autènticament generós, i fins al punt també que Picasso va ajudar i va aconsellar l’artista català amb la benvolença, la constància i la mà esquerra amb què els genis veterans només ajuden i aconsellen els genis joves. En aquest sentit, la mostra “Pablo Picasso i Joan Miró. Història d’una amistat”, que els dedica el museu modernista de Can Prunera, del petit però sempre pròsper i avançat poble mallorquí de Sóller, és d’un interès indubtable, perquè, més enllà de la vàlua (relativa) de les obres que s’hi exhibeixen, constitueix un pretext per pensar junts dos dels gegants de l’art del segle XX. No és poca cosa.

Ara bé: tot i la implicació i les aportacions dels néts de Miró i Picasso, Joan Punyet i Bernard Ruiz-Picasso respectivament; i de l’empresari i col·leccionista d’art Pere Serra, les obres exposades són, en general, menors. Significativament, no hi ha cap pintura. El que hi ha són, per part de Miró, litografies a color, aiguaforts i aiguatintes damunt paper, un parell d’escultures de gres i diversos vasos de ceràmica, i, per part de Picasso, també diverses peces de ceràmica, una desena de gravats amb gúbia damunt linòleum, més uns quants dibuixos. Menor, ja ho hem dit. Però suficient per recordar la magnitud i la potència del geni de dos homes que, amb uns traços, podien emular el poder creador dels déus. A més, el catàleg de l’exposició està fet amb molta cura i els textos que hi apareixen són la mar d’instructius i plens d’anècdotes vistoses.

Pablo Picasso i Joan Miró. Història d’una amistat
Can Prunera Museu Modernista. Sóller. Mallorca
12 de maig-26 de novembre de 2017

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.