La història de Xile estava preparada per a canviar. Els tancs i els franctiradors havien superat la fase dels preparatius i restaven a l'espera de les instruccions dels jerarques militars colpistes. La via xilena del socialisme estava en coma, en els seus últims instants de vida a causa de la trama antidemocràtica que havien teixit la dreta més reaccionària, la democràcia cristiana, les classes empresarials i els serveis d'intel·ligència de Washington com a extensió de la voluntat de l'administració republicana de Richard Nixon.
A les 10:15 d'aquell traumàtic 11 de setembre de 1973, el president de la República de Xile, el socialista Salvador Allende, ja era conscient que el règim democràtic tenia les hores comptades. Els traïdors a la legalitat havien silenciat les principals emissores del país amb afinitat al govern de la Unitat Popular d'Allende. Tanmateix, Ràdio Magallanes resistia impertèrrita al costat de l'executiu. Des d'aquelles ones, el president socialista de Xile va pronunciar un discurs que quedaria enregistrat per a la posteritat, una intervenció colpidora per a tots aquells amb un compromís inequívoc amb la democràcia.
«Pagaré amb la meua vida la lleialtat del poble», va anunciar en una al·locució carregada de ràbia, honestedat i tristesa. «Tinc la certesa que la llavor que entregàrem a la consciència digna de milers i milers de xilens no podrà ser segada definitivament. Tenen la força, podran avassallar-nos, però no es detenen els processos socials ni amb el crim ni amb la força. La història és nostra i la fan els pobles», expressaria amb convicció, per concloure: «Aquestes són les meues últimes paraules. Tinc la certesa que el meu sacrifici no serà en va. Tinc la certesa que, almenys, hi haurà una sanció moral que castigarà la traïció, la covardia i la fellonia».
Només un quart després d'aquella històrica intervenció, els militars revoltats a la legalitat atacaren les seus presidencials i del govern del país llatinoamericà. Allende es llevaria la vida com a acte de defensa de l'expressió popular, com a símbol a favor dels valors democràtics enfront d'aquells que havien decidit negar el resultat de les urnes a través de la violència. L'11 de setembre d'enguany es compleixen cinquanta anys de la mort forçada del president xilè, d'una figura que va encarnar una via socialista diferenciada de l'èpica revolucionària d'altres indrets del continent.
L'historiador i periodista alacantí Mario Amorós, un estudiós de la vida d'Allende amb diferents biografies sobre els grans personatges històrics que ha llegat Xile al llarg de la seua història, ha aprofitat l'avinentesa d'aquesta efemèride per reescriure la seua obra sobre la vida del president xilè, d'un líder polític d'esquerres amb una herència encara present al conjunt d'Amèrica Llatina, i també arreu del món. Salvador Allende: Biografia política, semblanza humana (Capitán Swing, 2023) és una dissecció acurada del carismàtic dirigent progressista, però també un retrat de les seues virtuts personals i una narració amb passatges poc explorats de la seua trajectòria política.
La «fellonia» dels reformistes
Allende, educat en les idees emancipadores gràcies a les seues converses de jove amb el fuster anarquista Juan Demarchi, va accedir a La Moneda, al palau presidencial de Xile, després de guanyar les eleccions de 1970. Amb 62 anys, el dirigent socialista aconseguia la presidència xilena al quart intent a les urnes. La seua proclamació com a màxim dirigent del país llatinoamericà va comptar amb el suport de la coalició esquerrana de la Unitat Popular, i també va trobar el beneplàcit d'una democràcia cristiana que va reconèixer la seua legitimitat per a governar.
«Un dels interrogants més importants i, al seu torn, no gaire explorats del colp d'estat militar que va enderrocar el govern d'Allende ha estat el paper que va tenir la democràcia cristiana. No debades, els democratacristians van donar els seus vots en la sessió parlamentària del 24 d'octubre de 1970 perquè Allende fora president de la República de Xile. En menys de tres anys, però, els democratacristians van emetre una declaració pública de suport al colp d'estat i a la Junta Militar encapçalada pel general Augusto Pinochet. Què va passar entre un esdeveniment i un altre?», reflexiona Amorós a EL TEMPS.
El canvi de parer d'aquest partit amb una ànima conservadora i una altra de tarannà progressista va iniciar-se amb l'assassinat d'Edmundo Pérez Zujovic, exvicepresident de Xile amb les sigles del Partit Demòcrata Cristià, l'any 1971 per part d'un grup d'ultraesquerra sense cap vincle amb la coalició de socialistes i comunistes que liderava Allende. «Radomiro Tomic, candidat dels democratacristians en els comicis de 1970, havia reconegut la legitimitat i el dret d'Allende a encapçalar un govern en ser el més votat. Aquesta decisió va inaugurar un clima positiu entre Allende, la Unitat Popular i els democratacristians, que va trencar-se a partir d'aquell atemptat de 1971», desgrana.
«L'assassinat de l'exdirigent democratacristià va ser aprofitat per la sensibilitat més conservadora per donar un tomb», subratlla, per exposar: «Eduardo Frei, expresident de Xile entre 1964 i 1970 i amic de Pérez Zujovic, va tornar ràpidament de les seues vacances a Europa per soterrar el seu company, però també per engegar els moviments per forjar una aliança entre la democràcia cristiana i la dreta [encarnada políticament per l'aliança electoral entre el Partit Nacional i Democràcia Radical]».
Aquell esdeveniment, segons complementa l'historiador alacantí, «va ser determinant perquè a partir d'aleshores la democràcia cristiana acceptara a poc a poc el discurs i l'estratègia política de la dreta per a desestabilitzar el govern d'Allende». «Hi ha un fet, a més, que explica el comportament del sector conservador de la democràcia cristiana envers el govern d'Allende, més enllà de qüestions ideològiques o de l'assassinat de Pérez Zujovic: aquesta facció va rebre durant molts anys una quantitat important de dòlars des de Washington i d'institucions d'Europa occidental que estaven interessades a evitar una victòria del líder de la Unitat Popular», incorpora.
Allende, tanmateix, va intentar de manera insistent un acord amb la democràcia cristiana, ja que era conscient de la importància del seu suport per a la supervivència del seu govern. «De fet, va treballar sense èxit per aquest pacte el juliol de 1972 i el juliol de 1973», concreta. «La democràcia cristiana té una gran responsabilitat en el triomf del colp d'estat. Teòricament, comptava amb un discurs progressista, de coincidència en les transformacions econòmiques del país, però, quan Allende va demanar-los el suport per salvar la democràcia, van exigir la seua claudicació i es van obrir les portes al colp militar», agrega.
Els democratacristians van exhibir la seua entrega a la causa colpista amb una declaració parlamentària el 22 d'agost de 1973. «Aquesta declaració crida als caps de les forces armades a actuar al marge del president de la República de Xile i del govern del país, atès que argumentaven que s'havien sobrepassat tots els límits de la legalitat i s'havia desoït la Cort Suprema. L'acte a la Cambra de Diputats fou la constatació que la democràcia cristiana havia travessat la línia i s'havia posicionat a favor d'un colp d'estat després de les peticions que havia fet la dreta del Partit Nacional», relata.
Els líders de la democràcia cristiana, com ara Eduardo Frei o Patricio Aylwin, van ser coneixedors del colp d'estat abans de la seua execució. «Aylwin, a pesar de conservar encara la interlocució amb el president Allende, va romandre en silenci. De fet, ha justificat en diverses ocasions el colp d'estat, esgrimint que la Junta Militar va salvar Xile d'una dictadura marxista», exposa. I arredoneix: «La ceguera ideològica dels democratacristians va pagar-la Xile. Creien sense cap fonament que l'estadi final del govern d'Allende era la instauració d'una dictadura, quan la via del socialisme xilè es basava en la seua aposta pel sistema democràtic».
Aquests dirigents democratacristians van tardar dos anys a comprendre el rerefons de la dictadura militar instaurada per Pinochet. «El règim dictatorial buscava refundar el sistema polític i va violar massivament els drets humans. Fins als anys vuitanta, la democràcia cristiana no va començar a exhibir unes postures d'oposició oberta amb Pinochet», comenta. A pesar que van haver-hi militants i diputats democratacristians que van manifestar-se contra el colp d'estat, «la democràcia cristiana no s'ha penedit mai del suport que va brindar a la maniobra colpista».
Una conjura oligàrquica
Afiliat a la maçoneria, metge pel seu avi i amb un currículum legislatiu ressenyable durant els seus anys com a ministre de Sanitat, Allende va encapçalar una via socialista diferenciada d'aquella que pregonava les insurreccions populars a través de la denominada lluita armada. «Tant el president nord-americà Nixon com el secretari d'Estat Henry Kissinger, van fer mans i mànegues per evitar l'accés d'Allende a La Moneda. Per a la Casa Blanca, la via xilena del socialisme era un perill perquè trencava amb els dogmes de la Guerra Freda, amb aquella concepció que l'esquerra marxista mai guanyava eleccions i mai governava en condicions democràtiques», argumenta el periodista.
«El colp d'estat no va ser inevitable, però és cert que la via xilena del socialisme tenia un futur complicat i l'escenari en el qual va implementar-se no era el més propici», indica, per reiterar, de nou, la responsabilitat democratacristiana de l'assonada colpista: «Encara que la democràcia cristiana aparentava ser una alternativa reformista enfront de la dreta oligàrquica i l'esquerra marxista, en el moment més decisiu de la història nacional de Xile en el segle XX va alinear-se amb les forces polítiques i socials conservadores i amb els grans interessos econòmics».
El president socialista va enfrontar-se, de fet, a les aturades patronals que buscaven crear pànic econòmic i a la desestabilització permanent per part d'organitzacions empresarials com ara la Societat Nacional d'Agricultura, la Societat Nacional de Mineria, la Confederació de la Producció i del Comerç o la Societat de Foment Fabril, les quals van demostrar les seues intencions polítiques a cessar el seu boicot contra el govern d'Allende quan va triomfar el colpisme de Pinochet. La nacionalització de la banca o de les mines de coure, així com l'acceleració de la reforma agrària, amb només un any d'estança a La Moneda també havia multiplicat l'interès opositor dels grans actors econòmics del país.
«Allende era conscient de la situació i, en conseqüència, sempre va buscar en els seus discursos ressaltar l'excepcionalitat democràtica de l'exèrcit xilè, on hi havia generals democràtics que van ser aïllats o detinguts durant el colp d'estat», anota l'historiador, que completa: «La dimissió del general democràtic Carlos Prats com a cap de les Forces Armades i l'assumpció del càrrec per part de Pinochet van ser importants per al desenvolupament triomfal de la conjura colpista».
A pesar de la victòria del progressista Gabriel Boric en les passades eleccions presidencials, Xile experimenta en els darrers anys una involució en memòria democràtica. «El debat sobre el colp d'estat s'ha situat sobre els errors que va cometre l'executiu d'esquerres de la Unitat Popular», adverteix del relat, així com «de la defensa de la dreta del colp d'estat amb la propaganda de la dictadura de Pinochet».
«Si fa una dècada el president dretà Sebastián Piñera va assenyalar la responsabilitat dels còmplices passius en el triomf del colp d'estat, en l'actualitat hi ha un retrocés en les valoracions negatives de la dictadura i de Pinochet», alerta. Aquest és l'avís de Mario Amorós quan fa mig segle de la mort induïda d'Allende, d'un colp castrense que va segar el somni socialista d'un metge preocupat per la vida dels més desfavorits.