Una figura forjada a través d’un posat carismàtic i que té arrels catalanes per part de mare (es diu Font de segon cognom) i croates part de pare. Nascut a Punta Arenas, a la regió de Magallanes, al sud del país, és fill d’una família de classe mitjana-alta i cristiana. El seu pare, Luís Javer Boric Scarpa, és militant demòcrata cristià i un dels seu oncle avi, Vladimiro Boric, fou el primer bisbe de Punta Arenas. Un altre oncle avi seu, Roque Tomás Scarap,a va ser el primer intendent de Magallanes després de la transició. El bagatge familiar, doncs, el permet dialogar i tenir una bona coneixença d’espectres polítics diferents a la seva militància.
Boric, nascut l’any 1986, va fer la primària i la secundària a The British School, un centre privat. De seguida se li nota l’esperit reivindicatiu i, amb catorze anys, tal com explicava al digital Hemisfèria, feia pintades a les parets de la seva població natal amb la firma I^3 (Intransigencia Izquierda Insurreccionalista). El 2004 se’n va anar a Santiago, la capital, per estudiar dret a la Universitat de Xile. Durant aquests anys és quan es comença a forjar la seva figura política, implicant-se de ple en el moviment estudiantil que ha estat un dels principals motors de canvi del país els darrers anys.
La seva responsabilitat militant augmentà ràpidament. El 2008 és escollit conseller de la Federació d’Estudiants de la Universitat de Xile (FECH), el 2009, president del Centre d’Estudiants de Dret de la mateixa universitat –organitzant una protesta que acabaria fent caure el degà d’aquesta– i el 2010 i el 2011, senador universitari. També el desembre de 2011, Boric guanyà les eleccions per presidir la FECH. És el moment calent de les protestes estudiantils contra la privatització del sistema universitari, que van prendre una dimensió d’impugnació al règim de la transició xilena.
Durant aquests anys seria també militant del grup Izquierda Autonoma, d’inspiració gramsciana i influenciada pel situacionisme de l’autonomia. El 2016, seria expulsat per desavinences amb la direcció del partit. Boric considerava que calia enfocar els esforços en cercar aliances més amplies per arriba el poder.
Uns pensaments que a l’Estat espanyol ressonen a les tesis errejonistes. No en va, Boric reconeix la influència que han tingut en ell lectures com Construir pueblo d’Íñigo Errejón i la filosofa belga Chantal Mouffe –coneguda per, conjuntament amb Ernest Laclau, redefinidora les polítiques d’esquerres en termes de radicalització democràtica.
El 2014 Boric va ser escollit per primera vegada diputat conjuntament amb la seva ma dreta, el diputat Giorgio Jackson. Era l’embrió del que el 2017 es convertiria en el Frente Amplio, al seu torn germen de la coalició Apruebo Dignidad, que inclou un ventall ampli de formacions d’esquerres.
La seva arribada al Congrés generà controvèrsia pel fet de jurar el càrrec sense corbata. El seu estil també seria motiu de polèmica, agitada pels conservadors, l’any 2018 quan va optar per un look de cresta mohicana. Unes formes que ha moderat, ajustant la seva imatge a perfils més mainstream, de cara a les darreres eleccions.
Aquell mateix any, Boric va confesar que patia un transtorn obsessiu compulsiu i que s’internaria durant trenta-cinc dies per tractar-los. Sovint, el nou president xilè ha remarcat la importància de la salut mental dins la seva agenda política.
Després de l’esclafit popular de l’octubre de 2019, es posicionà per aconseguir els acords de pau que acordaven l’elaboració d’una nova constitució xilena que donés per tancada l’etapa de transició iniciada trenta anys abans amb la fi de la dictadura de Pinochet. El posicionament de Boric no fou senzill, doncs bona part del seu partit hi estava en contra i, de fet, l’acabà firmant a títol individual. Ser part del pacte li ha comportat estires i arronses amb diferents sectors de l’esquerra, en especial amb el Partit Comunista, amb el que ja ha topat en anteriors ocasions tot i que s’ha presentat en coalició amb ells.
De fet, alguns crítics de l’esquerra, com recollia un article a la revista de pensament esquerrana Jacobin, acusen Boric de ser personalista, prioritzar la seva agenda personal i haver rebaixat les seves perspectives de reforma –o d’haver-les moderat– en pro d’aconseguir acostar-se a certs sectors del centre esquerra per guanyar les eleccions. Des d’aquest àmbit, també se li han retret les crítiques als governs de Cuba, Nicaragua o Venezuela, tot i que Nicolàs Maduro ha estat un dels primers mandataris en felicitar-lo per la victòria.
Aquests van ser alguns dels temes que van aparèixer en les primàries del partit en què Boric es va imposar al candidat del Partit Comunista Daniel Jadue després d’una dura campanya. Tot i reconèixer les importants pel que fa als ritmes d’implementació de les reformes, Jadue reconeixia a Jacobin que “el govern de Gabriel crec que no planteja la mateixa velocitat de reforma que plantejàvem nosaltres, però sí que es mou en la mateixa direcció”.
“Boric és socialdemòcrata a l’estil europeu. Jo el vaig conèixer en una conferència sobre el model escandinau. Ha estat força d’esquerres, però és conscient del problema fiscal actual i està molt disposat a dialogar amb tots els sectors. Ara bé, està molt compromès amb la necessitat de redistribuir”, explicava en una entrevista a Ctxt la seva assessora i catedràtica de la universitat de Sussex, Stephany Griffith Jones.
Aquest és el projecte que durant la campanya l’ha dut a recollir suports de sectors moderats, com l’expresidenta Michelle Bachelet.
Un recolzament transversal que s’ha vist afavorit, també, pel perfil radical de l’ultradretà Kast i que l’ha convertit en el president més a l’esquerra que ha tingut Xile des d’Allende i també en el més jove del país. De fet, amb trenta-sis anys, ha pogut presentar-se a les eleccions pels pèls, atès que la Constitució xilena estableix un mínim de trenta-cinc anys per accedir al càrrec. Quan en tenia 31, Boric es va solidaritzar amb les víctimes de l’1 d’octubre, els agredits per la policia espanyola a Catalunya, sota el pretext de “més democràcia i menys repressió”.
Ara té per davant, com altres cares de la nova esquerra heterodoxa llatinoamericana –per exemple el president peruà Pedro Castillo– intentar transformar en efectivitat les reivindicacions socials i democràtiques del programa pel qual la ciutadania l’ha votat. Experiències europees com la d’Alexis Tsipras i Syriza a Grècia conviden a la prudència, però, hores després de les eleccions, aquesta història encara està per escriure.