La figura d'Augusto Pinochet continua provocant encara la divisió de la societat xilena, vint-i-cinc anys després del sagnant cop d' estat. Enguany és la primera i única vegada que l'aniversari se celebra sense que el vell general estigui al front de l'exèrcit. Les ferides costen de cicatritzar i molts xilens tenen la sensació que, tot i viure en democràcia, el poder civil té encara moltes limitacions per exercir lliurement les seves funcions.
I és que resulta molt difícil que un procés de transició tan peculiar com el de Xile pugui satisfer plenament les expectatives dels milers i milers de xilens represaliats al llarg d'un període de divuit anys d'autocràcia. L'11 de setembre és encara festa oficial a Xile. Les forces polítiques democràtiques ja fa anys que intenten que la data de l'11 de setembre deixi de ser festiu no feiner. Ni tenint el govern, ni amb la majoria absoluta al Congrés dels Diputats després de dues consultes electorals, els demòcrates no han aconseguit un objectiu que pot semblar menor, comparat amb d'altres. El Senat, gràcies a nou senadors designats directament per Pinochet, impedeix qualsevol reforma que permeti de fer modificacions substancials de la doctrina que va imposar la dictadura.
Per aconseguir que 1'11 de setembre no sigui motiu de celebració, els partits polítics de la Concertació Democràtica han hagut de cedir, pactar un acord amb les forces dretanes perquè la data, a partir de l'any que ve, sigui considerada diada de la unitat nacional. Els canvis, les transformacions cap a un sistema de democràcia plena, es converteixen a Xile en una cursa plena d'obstacles. Tot i que no agradi reconèixer aquest fet, la realitat és així de complexa i molt tossuda. La Constitució vigent del 1980 desenvolupa un marc legislatiu fet a mida per afavorir els interessos de Pinochet i de les forces armades per damunt de la societat civil.
La transició política no podrà considerar- se acabada a Xile fins que el poder civil legítim escollit pels ciutadans deixi d'actuar condicionat pels poders fàctics. I això no serà possible fins que Pinochet no desaparegui definitivament de l'escenari sociopolític. Ja fa vint-i-cinc anys de la conspiració militar que va suprimir de forma traumàtica una llarga tradició de democràcia a Xile. Augusto Pinochet ja no és comandant en cap de les forces armades. Des del mes de març, sense que ningú l'hagi escollit, només és senador vitalici, amb 82 anys. La seva influència és encara prou consistent. Les provocacions del vell general, la seva especialitat, han fet impossible ara com ara la reconciliació impulsada des del 1990 pels presidents democrataeristians Patricio Aylwin i Eduardo Frei. Mentre que una part significativa de xilens mostra el seu suport explícit a la tasca de Pinochet, qui consideren el seu protector; la majoria no ha pogut esborrar de la seva memòria les atrocitats que han hagut de patir durant tants anys.
En incorporar-se 1'11 de març a les tasques de senador vitalici, el general buscava la immunitat parlamentària. Com a membre del Senat, Pinochet tan sols podria ser processat si prèviament un tribunal d'apel·lacions li retira el fur. Aquest dia, Xile va tornar a viure enfrontaments als carrers i a l'interior de la Cambra Alta mateix. La benvinguda de la majoria de senadors elegits per sufragi, exhibint les imatges de desapareguts, víctimes de la repressió i la fotografia de Salvador Allende a pocs metres del general, és el retrat de les passions que desferma el dictador.
Disfressat de civil -vestit blau, camisa blanca i corbata vermella- Pinochet va suportar sense immutar- se les mirades acusadores d'aquells que ell havia perseguit i amb els quals des d'aquell moment passava a compartir escó, per decret. El general aconseguia el seu objectiu de formar part del Parlament, la institució que havia suprimit. La vigília, Augusto Pinochet deixava el seu càrrec de cap de l'exèrcit després de vint-i-cinc anys, sense mostrar cap mena de remordiment i cridant "missió acomplerta!" davant del seu successor, el tinent general Ricardo Izurieta i un incòmode president de la república, Eduardo Frei. Vestit de gala, amb el seu uniforme blau de capità general, Pinochet rebia l'homenatge dels seus incondicionals companys d'armes, fins al punt de mostrar-li una sòlida protecció, més que honorífica, en nomenar-lo comandant en cap benemèrit (prohom de la pàtria). Una nova provocació, un nou toc d'atenció dels uniformats als poders civils, polític i judicial, el dia que el seu referent deixava enrere una llarguíssima trajectòria de seixanta-quatre anys com a militar en actiu, el soldat amb més antiguitat del món.
El general Ricardo Izurieta Caffarena, vint-i-vuit anys més jove que Pinochet, no té antecedents en la violació de drets humans durant la dictadura ni tampoc va participar en el cop d'estat del 1973 quan era capità de l'exèrcit. Izurieta és membre d'una família amb una llarga tradició militar i ha estat cap de la missió militar als Estats Units i cap de l'estat major de la Defensa. Eduardo Frei el va triar, saltant-se l'escala de comandament militar. El seu nomenament va ser rebut amb esperança pels demòcrates tot i que ningú té dubtes sobre la seva lleialtat al seu antecessor. De fet, Izurieta va ser un dels 44 generals que va signar el nomenament de Pinochet com a cap benemèrit. Escollit per Eduardo Frei, en aquests mesos la seva gestió ha estat presidida per la prudència, la discreció i la mesura en les seves declaracions públiques, allunyat de protagonismes, amb un tarannà professional i despolititzat.
A Xile es recorden sovint les seves paraules definint la pertinença de l'exèrcit "a la societat civil". Un pas de pàgina? La majoria de xilens, però, consideren insuficient el grau de democràcia. S'observa un procés progressiu de desencís en les bases socials que donen suport als partits polítics de la Concertación. Un cansament provocat per les dificultats d'acceleració en la normalització del sistema democràtic. Un cert sentiment de frustració per la tutela exercida pels deixebles de la dictadura que, emparats en un autèntic laberint de lleis i normes, impedeixen endegar iniciatives polítiques que la gent enyora. El risc de desmotivació dels sectors populars s'ha convertit en un perill a tenir present pel poder polític.