Per a uns és un brillant intel·lectual i estadista. Per a altres és un cínic, egòlatra i criminal de guerra. El retrat de Henry Kissinger, que complí cent anys el 27 de maig passat, no seria complet sense una d’aquestes dues cares.
Fou assessor de Seguretat Nacional (1969-1973) i secretari d’Estat (1973-1974) del president Richard Nixon, i seguí ocupant el segon càrrec a l’administració de Gerald Ford (1974-1977). En total, doncs, foren vuit anys al govern nord-americà, durant els quals el seu nom va ser famós arreu del món. Molt més que qualsevol dels seus successors i antecessors en el càrrec. Ho prova que fa gairebé cinquanta anys que va deixar l’administració del país i fins fa no res se l’entrevistava i se li demanava consell sobre les qüestions més importants d’avui en dia.
Va néixer el 1923 a Fürth (Alemany) en el si d’una família jueva que s’exilià als Estats Units el 1938 per por als nazis. Son pare, mestre, i sa mare, mestressa de casa, feren tot el possible per donar-li estudis i ell s’obrí camí fins a graduar-se en la prestigiosa Universitat Harvard, compatibilitzant els llibres amb diverses feines.
Després de participar en la Segona Guerra Mundial —durant la qual va ser adscrit als serveis de contraintel·ligència que actuaren a Alemanya en el temps de l’ocupació d’aquest país, gràcies als seus coneixements de l’idioma— entrà en contacte amb l’influent polític del Partit Republicà Nelson Rockefeller, que aleshores era governador de l’estat de Nova York. A principis dels anys cinquanta el nomenà conseller i des de llavors Kissinger ja no deixà la política, tot i que la compaginà amb diverses feines a assessories especialitzades en política internacional.
Pragmàtics sense escrúpols. Sempre se l’ha qualificat de pragmàtic, per sobre de tota altra consideració. I ho va ser. De fet, el seu pragmatisme fou sempre tan intens que mai permeté que qüestions ètiques el suavitzessin de cap manera. Si havia de pactar amb el diable —fos comunista o feixista—, ho feia sense dubtar-ho un sol instant, si pensava que així afavoria els interessos dels Estats Units.
El juny de 1976 es reuní amb el canceller de la dictadura militar d’Argentina —fruit del cop d’estat de tres mesos abans—, l’almirall César Augusto Guzzetti, el qual li demanà comprensió i ajuda davant dels «problemes de terrorisme» i «econòmics» que patia el país, segons li va assegurar. La resposta del secretari d’Estat fou que «hem seguit de prop els esdeveniments (el cop militar feixista) i li desitjam el millor possible al nou govern i farem tot el possible per ajudar-lo a tenir èxit», tal com consta en un document desclassificat que va ser citat per la BBC el 27 de maig passat, en ocasió d’un reportatge sobre el centenari del controvertit pare de la diplomàcia estatunidenca durant vuit anys.
En la mateixa reunió Kissinger li va dir al canceller que «si hi ha coses que s’han de fer, les haurien de fer ràpidament. Però han de tornar ràpidament als procediments normals». Quelcom que els molts detractors de l’expolític republicà interpreten com una clara llum verda a la repressió assassina del règim militar argentí.
Aquestes paraules són una mostra del seu pragmatisme. Res l’importava excepte els interessos dels Estats Units. Els seus nombrosos biògrafs així ho asseveren. Considerava el seu país d’adopció el millor del món o, si més no, el menys imperfecte que existeix. I, per tant, la preservació del seu model polític, social i econòmic era el nord de tota la seva actuació en política exterior.
El que no li furten ni els més intensos detractors és que va ser durant aquells anys un dels diplomàtics més influents del món, en una època, la Guerra Freda, en la qual les tenses relacions entre les dues grans superpotències, els Estats Units i la Unió Soviètica, feien témer un enfrontament directe, amb capacitat d’aniquilació de la humanitat.
La vida política de Kissinger és plena de paradoxes, dues de les quals defineixen a la perfecció el pragmatisme que sempre posava per davant de tot. Malgrat ser un actiu protagonista de la guerra de Vietnam —durant la qual fou acusat de ser el responsable de bombardejos massius en països limítrofs no combatents com Cambodja i Laos—, estava convençut que el conflicte estava perdut i que, per tant, no calia altra cosa que aplanar el camí per assolir un acord d’alto el foc honorable per als Estats Units. Així, maniobrà secretament tot el que pogué per arribar a traure el país de l’escenari bèl·lic, cosa que li va valer el 1973 ser guardonat amb el Premi Nobel de la Pau.
Per un altre costat, sempre se l’ha tingut, amb raó, com un furibund anticomunista, però el seu pragmatisme el portà a ser el gran ideòleg de l’apropament entre el seu país i la Xina, i a la vegada fou l’arquitecte que va construir el primer pont diplomàtic al màxim nivell entre els dos països, la famosa visita del president Richard Nixon a Pequín el 1972.
Respecte al seu discutit paper en les violacions massives dels drets humans a Amèrica Llatina durant els anys dels seus dos mandats, ell mai ha reconegut cap responsabilitat directa ni, molt menys, ha mostrat penediment de cap casta. En entrevistes concedides durant les últimes dècades sempre ha contestat amb arrogància als periodistes que li han demanat sobre el particular: «Aquesta pregunta no té cap sentit», «les circumstàncies eren diferents i es va fer el que calia fer»...
El pragmatisme el portà a donar suport actiu als militars feixistes llatinoamericans. No només als argentins sinó també als xilens, entre altres. Segons els documents desclassificats citats per la BBC, va convèncer Nixon que la victòria a les eleccions xilenes del socialista Salvador Allende era «un dels desafiaments més seriosos al qual mai ens haguem enfrontat». En un altre document es pot llegir que va dir al director d’aleshores de la CIA que els Estats Units havien d’evitar que «Xile es faci malbé», cosa que, a parer seu, passaria si Allende es mantenia al davant «d’un govern marxista electe i exitós». Dies després del derrocament i assassinat del president electe xilè, el secretari d’Estat li deia a Nixon: «Nosaltres no ho hem fet (el cop), és a dir, els hem ajudat». Per si no quedava prou clara la seva postura, el 1976 va enaltir la dictadura d’Augusto Pinochet: «Vostè va fer un gran servei a Occident quan derrocà Allende».
Convençut que tot valia per preservar el model de vida nord-americà d’amenaces exteriors, com el comunisme, també va dissenyar un pla d’atacs aeris a la Cuba de Fidel Castro amb la intenció d’«esclafar» el règim dictatorial de l’illa, que finalment no es portà a terme.
Després d’abandonar la política activa, el 1977, fundà l’empresa de consultoria internacional Kissinger Associates i es va fer ric venent consells a grans corporacions d’àmbit supranacional, quasi totes nord-americanes.
Mai ha acceptat cap culpa per les decisions preses. En una entrevista a The Atlantic, el 2016, citada per la BBC, intentà ridiculitzar la pregunta del periodista sobre el particular contestant amb una altra pregunta: «Un servidor públic estatunidenc hauria de preocupar-se com sonaran els seus punts de vista sobre governs estrangers quaranta anys després?». Encara més clarament, quan l’entrevistà l’any passat la CBS i el periodista li demanà sobre els bombardejos il·legals de Cambodja i Laos, es mostrà visiblement molest i li envergà que «fas aquest programa (l’entrevista) perquè compliré cent anys» i «elegeixes (demanar-ne sobre) un tema de fa seixanta anys», volent deixar clar que ho considerava una impertinència i liquidà la qüestió amb el que ja havia dit altres vegades: «Hauries de saber que va ser una passa (decisió) necessària».
Admirat per molts i odiat per molts altres, Kissinger ha complert un segle amb una admirable capacitat d’anàlisi lúcida. En les últimes entrevistes concedides ha alertat del perill de la guerra d’Ucraïna en el context d’un creixent enfrontament entre la Xina i els Estats Units. En un interviu concedit recentment a The Economist es mostrà convençut que les relacions entre aquests dos gegants marcaran les dècades vinents i que el perill no es pot negar: «Anem cap a una confrontació» entre els dos, si bé desitjà que aprengueren a conviure «sense entrar en guerra».