—Quin balanç fa d’aquest any de feina?
—Teníem un any com a termini màxim i és un període molt curt, considerant que la Convenció no tenia un reglament propi i que ella mateixa se l’havia d’elaborar. El resum d’aquests dotze mesos ha estat d’una feinada extenuant, en què els primers sis van ser exclusivament dedicats al reglament i la forma de discussió, i els últims sis pròpiament a les normes constitucionals.
—Ha estat correcta aquesta divisió de la feina?
—Si poguéssim tornar al passat, inclús en la nostra vida personal, prendríem decisions diferents, però aquests van ser els terminis. Vaig assumir la vicepresidència el 4 de gener i vam posar el peu a l’accelerador perquè si no hagués estat molt difícil arribar a temps. A més, el reglament va ser molt ambiciós i complex en termes de participació ciutadana i això ho va allargar. Avui, però, a pocs dies d’acabar, puc dir que hem aconseguit enllestir un projecte de nova Constitució amb l’estàndard que esperen els xilens i xilenes i amb el procés de participació ciutadana més obert que mai ha tingut el país.
—Quins grans canvis destacaria de la proposta?
—En matèria de gènere, drets socials i medi ambient és on hi ha els principals avenços. El gènere és un dels àmbits més rellevants, perquè s’estableix la paritat en tots els òrgans de l’Estat, és a dir, en consells municipals, governs regionals, directoris d’empreses públiques, etc. hi haurà, almenys, la meitat de dones, i, si la composició és senar, hi haurà d’haver una dona més. En els càrrecs unipersonals es promourà l’alternança home-dona. Això té relació amb el fet que aquest procés constituent s’ha escrit a través d’un òrgan paritari, les presidentes sempre han estat dones i a les comissions també hi ha hagut presidències de dones.
—És l’únic país del món que tindrà una democràcia paritària?
—Sí, però gènere no és només paritat. També s’estableixen deures i responsabilitats en relació amb les cures, que normalment recauen en les dones; el dret a la identitat, pensant en les persones amb una identitat de gènere diversa i una normativa robusta en relació amb la no-discriminació.
—Com és el canvi de model de país que proposen?
—Avui tenim una construcció que ve de la Constitució de 1980, d’Augusto Pinochet, en què l’Estat exerceix un rol subsidiari en relació amb els drets socials i s’entreguen llibertats per tal que la societat civil, els privats, satisfacin els seus drets; però, quan no hi poden accedir, per falta de capacitat de pagament l’Estat entrega una prestació mínima. Nosaltres, en canvi, entenem que els drets socials són drets i que l’Estat ha d’obligar-se a satisfer-los. També hem creat institucions que permetin que la ciutadania pugui canalitzar les seves demandes quan aquests drets socials no es garanteixin. També hem apostat per un Estat que posa regles més exigents en termes ecològics, que reconeix la crisi climàtica i estableix obligacions per mitigar, conservar i restaurar el medi ambient.
—Quina relació hi ha entre aquestes fites assolides i la composició de la Convenció?
—Molta, perquè les demandes que s’han posat sobre la taula són les que s’han canalitzat a través dels constituents. Dos terços dels qui formem la Convenció no militem en partits polítics, som persones procedents de causes i lluites concretes, dels moviments socials, ambientals, de la lluita per l’aigua, per l’habitatge, etc. Això ens ha permès apropar-nos a certs problemes des d’una òptica diferent, més enllà de la merament política. A Xile hi ha una profunda desafecció ciutadana amb la classe política. Tanmateix, també ha implicat algunes dificultats com que les persones que participen en els moviments socials no necessàriament tenen una posició sobre temes que no són els del col·lectiu al qual pertanyen.
—Durant la primera etapa del procés, presidida per la maputxe Elisa Loncon, es va parlar molt del protagonisme dels pobles originaris, de la seva invisibilització històrica i de com, gràcies a la Convenció, estava canviant la mirada de la societat xilena cap a ells. Les últimes enquestes, però, apunten que el fet d’haver aprovat que Xile sigui un Estat plurinacional és un factor de rebuig per a la ciutadania. Està preparat el país per ser un Estat plurinacional?
—A principis dels 2000, quan la presidenta Michelle Bachelet era candidata a la presidència, es deia que Xile no estava preparat per tenir una dona de presidenta. Els països no estan preparats fins que les coses passen. El problema és que hem crescut estudiant que els conceptes d’estat i nació són el mateix i que la nació entesa com a grup de persones que comparteixen un mateix llegat cultural, llenguatge i cosmovisió correspon a un estat, però això no és així. Hi ha nacions sense estat i estats amb més d’una nació, com Bolívia. Per això com a Convenció hem decidit que som un estat únic, indivisible, que està prohibida la secessió, però que dins d’aquest estat coexisteixen pobles nacions originaris amb el poble xilè.
—Com imagina el canvi cultural que haurà d’acompanyar aquest procés?
—Habitualment, els processos polítics són posteriors als canvis culturals i solen arribar tard. Per exemple, a Xile, fins al 2005 no es va aprovar la llei de divorci, però la gent se separava igual. L’any passat es va aprovar la llei de matrimoni igualitari, però les parelles homosexuals fa anys que viuen juntes. En política els canvis es produeixen molt més tard del que ho fan a la societat. Aquest procés constituent és un catalitzador de transformacions socials: en alguns aspectes arriben tard, en altres tindran lloc de forma sincrònica i en altres casos s’anticiparan a les transformacions socials, com és el cas de la paritat, o la plurinacionalitat, que per a molts encara és qüestionable. Però estic segur que estem preparats, tal com vam estar-ho per tenir una dona com a presidenta.
—Quines garanties hi ha que les transformacions es duguin a terme de forma efectiva si els lobbies empresarials, els jutges o els polítics seran els mateixos que fins ara i, en certa manera, es manté l’statu quo?
—Les transformacions es concretaran, però serà un procés lent. Aquesta Constitució no arreglarà els problemes amb una vareta màgica, però entrega eines perquè la política i la democràcia puguin construir les transformacions socials a mitjà i llarg termini. Els canvis curts no encaixen en una reforma constitucional.
—Quant temps estima que es necessita per implementar-los?
—És una escala. Per exemple, el text estableix el vot per a persones a partir dels 16 anys (actualment és als 18). Això es pot canviar de cara a la propera elecció, no cal esperar. Però no tinc resposta per a la pregunta. La Constitució és un full de ruta que ens diu cap a on caminar, però no diu quan arribarem. Hi ha coses que s’implementaran en sis o set anys, com alguns temes de salut i educació, però en matèria de pensions, per exemple, els canvis seran més a llarg termini.
—Si el resultat del plebiscit és molt ajustat, tot i que s’aprovi el nou text, perd legitimitat el procés?
—No perd legitimitat pel resultat. Com més gent l’aprovi, millor; però Xile va sortir de la dictadura amb un plebiscit el 1988 que va guanyar pel 55%, i no diria que vam acabar amb la dictadura de manera il·legítima. Allò que dona legitimitat al procés és que s’ha validat a través de tres eleccions: un plebiscit d’entrada, l’elecció de constituents i el plebiscit de sortida del proper 4 de setembre. És lògic que no aprovarà el text el mateix 78% que va votar a favor de canviar la Constitució: molts volen un text nou, però no aquest. També li dona legitimitat que les normes han estat aprovades per un quòrum de dos terços del ple, que és una proporció excepcionalment alta.
—Quin és el principal repte fins a arribar al 4 de setembre?
—Que les persones coneguin el contingut del text perquè es puguin formar la seva pròpia opinió, però això és pràcticament impossible en un país sense quasi educació cívica. Hem de generar contingut sense prejudicis sobre la nova Constitució.
—Què espera del rol dels partidaris de rebutjar la proposta?
—És bo per a la democràcia que es puguin plantejar els arguments a favor i en contra. És fonamental per tenir una discussió amb altura de mires, però per tal que el debat estigui al nivell que requereix és necessari que es fonamenti en fets certs i no en eslògans, com ha passat.
—Com pot impactar el resultat del plebiscit al govern de Gabriel Boric?
—Boric ha dit que algunes de les seves promeses depenen de la nova Constitució, però la nova Constitució no s’està dissenyant per a un govern, sinó perquè s’implementi a llarg termini, pensant en els propers cinc o deu anys. Aquest govern i els propers tindran el marge que els deixi aquesta Constitució per jugar.
—Aquest text és un bon tancament per a la crisi que va obrir l’esclat social d’octubre de 2019?
—Aquest procés escenifica la crisi i la manera com va poder canalitzar-se. Haver sortit d’una crisi política profunda —en què fins i tot es va veure amenaçada la democràcia— a través d’aquest procés ens ha de fer sentir orgullosos de la nostra maduresa democràtica.
—Ha deixat més divisió social?
—Xile ha estat un país profundament dividit durant dècades, ha sortit d’una dictadura i per la seva historia política recent és un país dividit. Aquest procés i la nova Constitució entreguen eines polítiques per avançar en construir una societat menys dividida. •