Borriana, més enllà de la censura

Si no van ser mil, prop van estar, però el que és ben cert és que dilluns 17 de juliol una gernació de persones es donaren cita a Borriana (Plana Baixa) per protestar per la cancel·lació de la subscripció a cinc revistes en català. La decisió, ordenada manu militari pel regidor de Vox Jesús Albiol, ha despertat una onada de solidaritat i indignació que ha recorregut tot l’àmbit de llengua catalana i que ha valgut la crítica de totes les entitats en defensa de l’idioma. Perquè aquesta cancel·lació en l’àmbit municipal “pot ser el principi d’una gran ofensiva”, en paraules de Toni Royo, representant de la Plataforma per la Llengua, entitat convocant de la protesta del dilluns 17 de juliol, celebrada a les portes de la biblioteca municipal. De fet, la pressió social ha estant tanta, que ha aconseguit el retorn de les revistes a la bibloteca de Borriana.

Els fets han provocat que aquestes setmanes, el nom de la capital de la Plana Baixa hagi estat protagonista de molts titulars dels mitjans, tot vinculant-se a l’actitud intolerant del regidor de Vox. Perquè a Borriana, com a tot arreu, la formació de la ultradreta s’ha fet present en l’àmbit municipal amb força. En les passades eleccions va obtenir 2.883 vots (va més que duplicar els resultats de 2019), això és el 18,4% del total. En representants municipals, va suposar l’obtenció de dos regidors, un dels quals el mateix Albiol, que exerceix, a més, com a diputat a les Corts Valencianes.

Tot començà amb Safont

L’ascens de les faccions més radicals de la dreta no deixa de cridar l’atenció en un territori on, històricament, havia existit un conservadorisme que havia estat sensible a la defensa de la llengua i la seua unitat. No deixa de ser curiós, de fet, que recentment l’Agrupació Borrianenca de Cultura (ABC) i el Cercle Fruiter del municipi proposaren a l’Ajuntament que la biblioteca duguera el nom d’Enric Safont. Home discret i bonhomiós, Safont va ser regidor franquista i, ja en l’etapa democràtica, d’Aliança Popular.

Fou, també, fundador de la Borrianenca i formà part del grup de joves d’orientació valencianista que, en temps de la dictadura, es va dedicar a divulgar la llengua i la cultura autòctones. Format al caliu d’aquell Lo Rat Penat de principis dels seixanta, Safont fou un “valencianista de soca”, en paraules de Josep Palomero. Com també ho foren Robert Roselló, director de la revista Buris-ana entre 1960 i 1975; Pete Esteve Patuel, alcalde franquista, o Josep Aymerich i Vicent Monsonís, poetes locals i, tots ells, fundadors de la Borrianenca.

En el cas de Safont, el seu interès per la llengua el va dur a crear una secció de llibres en llengua catalana dins la biblioteca municipal. Per a molts joves de Borriana aquella iniciativa de Safont fou la porta d’entrada a un idioma vetat en els registres formals. “Eren persones de dretes, però també d’una inequívoca sensibilitat valencianista, molt similar a l’expressada dins la Societat Castellonenca de Cultura (entitat promotora de la signatura de les Normes de Castelló)”, explica Joan Garí, actual president de la Borrianenca. Per a ell, com per a moltes altres, aquella prestatgeria fou una alenada d’aire fresc.

Safont fou, a més, enllaç en la Plana Baixa de personalitats com Joan Fuster,Emili Beüt o Sanchis Guarner. I, tanmateix, fou també regidor d’Aliança Popular, gènesi d’un Partit Popular que, amb el seu silenci, ha avalat la retirada de revistes en català promoguda per Vox. “En l’esfera personal, no puc fer altra cosa que expressar la meua condemna total i absoluta a la censura de revistes”, explica l’escriptor Joan Garí, que, en qualitat de president de la Borrianenca, ha sol·licitat una reunió amb l’alcalde de la localitat, Jorge Monferrer.

L’esplendor agrària

Borriana ha estat i és un territori de forta personalitat, durant segles una urbs de referència a la zona nord del País Valencià. La rivalitat amb Castelló sempre ha estat present. No debades, l’actual Castelló de la Plana fou referida en els documents oficials de la Cancelleria Reial com Castelló de Borriana, perquè Borriana era, per població i dinamisme econòmic, força més potent que no l’actual capital provincial. “Els borrianencs tenen fama de gent rica i cosmopolita, i fins i tot sembla que en fan excessiva gala: ‘Borriana, París, Londres...’ Però la producció i el comerç de fruits justifiquen en part, atesos el seu volum i les seves conseqüències, aquell orgull simpaticot”, escrivia Joan Fuster en el seu El País Valenciano, publicat per Destino l’any 1982.

De tota aquella puixança agrícola són avui testimoni les múltiples façanes modernistes que s’erigeixen en els carrers del nucli antic. Perquè la ciutat, en el trànsit entre el segle XIX i el XX va convertir el comerç de la taronja en el puntal de la seua economia, tot donant peu a alguns dels magatzems citrícoles més importants del sud d’Europa. Eren els temps en què tota la Plana, des d’Almenara fins a Benicàssim, eren una catifa perfumada per la tarongina i l’exportació de cítrics va generar una puixant classe burgesa i comercial a la localitat i amb ella, també, una consciència de classe dirigent que perdura fins als nostres dies i que ha marcat la mentalitat de la ciutat.

Una part d’aquella classe dirigent fou capdavantera, a la dècada dels quaranta, cinquanta i seixanta, a abandonar l’idioma autòcton en l’àmbit familiar. “Borriana és un poble amb molts traumes socials. Hi ha molta gent que es pensava rica, però que no ho és. Es diu molt això de ‘Borriana, París i Londres’, però és que hi ha un substrat de realitat en això. És, probablement, un dels pobles de les comarques nord més casposos”, analitza Aina Monferrer, professora de la Universitat de València, borrianenca i coautora de La mar de dones a Borriana, un llibre que posa en relleu el paper de les dones en els diferents sectors nàutics del port.

“El fet que la carretera general (N-340) i també el ferrocarril estiguen localitzats a alguns quilòmetres de la població (al marge de tota lògica econòmica!) ha d’entendre’s també com una demostració de fatuïtat —escriu Joan Garí a Viatge pel meu País, un llibre on segueix els passos del mestre de Sueca—. Borriana ha vist passar el progrés, rabent, per vies sempre llunyanes, però s’ha consolat pensant que el seu imperi de fulles el·líptiques agudes no tindria mai final. L’esplendor taronjaire, però, és una cosa del passat. I el símptoma més clar d’això és que s’haja convertit en matèria museística”. El Museu de la Taronja va obrir les seues portes l’any 1995, però es va clausurar el 2012.

Tanmateix, no és l’únic museu de la ciutat. Borriana també disposa, de fa poc, del Museu del Bou, un recinte on s’enalteix la tradició del bou al carrer, molt arrelada a tota la Plana. Es tracta d’una iniciativa impulsada per l’empresa privada de paviments decoratius Satine, vinculada a l’extrema dreta local. En aquest cas, al contrari que la taronja, la festa taurina gaudeix de molt bona salut. En l’última setmana taurina de la Misericòrdia es van soltar 18 bous. El gruix del calendari festiu gira al voltant de l’element boví, de fet.

De l’Aurora a la Canella

“Borriana és un poble eminentment conservador”, assegura Vicent Aleixandre, activista social borrianenc que ha estat involucrat en una i mil causes i que el dilluns 17 de juliol, va participar, com molts altres veïns, en la protesta en contra de la censura decretada pel diputat de Vox. Aleixandre és un dels fundadors d’Aurora - Grup de Suport, una organització que, des de 2015, ha convertit el de Borriana en un dels ports de referència dels vaixells humanitaris.

Ací, gràcies a la col·laboració de desenes de voluntaris, reben assistència naus que, com l’Open Arms, l’Aita Mari o el Louise Michel, salven vides a la Mediterrània. L’Aurora ajuda en les primeres gestions després de l’atracament; busca allotjament per a les tripulacions; els proveeix de queviures i estris, o els ajuden en les tasques més feixugues des del punt de vista físic. El motor que mou l’Aurora i els seus membres és, bàsicament, la solidaritat. El nom de l’entitat no és casual: és un homenatge a l’entitat fundada en els inicis del segle XX pels treballadors de la mar de Borriana per donar-se suport els uns als altres. Sociedad de Socorros Mutuos Marineros La Aurora, es deia.

Perquè la Borriana de la qual parlen aquests dies els mitjans és la Borriana de Vox, sí, però també és la Borriana de l’Aurora, la de l’Agrupament Escolta, la de les Festes Alternatives, la del Festival Maig di Gras, la de la Plataforma per la Tolerància, la del Col·lectiu Escletxa, la de la Canella (organitzadora dels sopars Estellés, a més d’altres trobades valencianistes) o la de la Centraleta, nom que rep el Casal Popular de Borriana. Totes elles iniciatives o projectes nascuts des de la societat civil i per a aquesta, amb una clara voluntat transformadora.

I és també la Borriana de personalitats com Amado Granell (1898-1972), el general de divisió blindada que va participar en l’alliberació de París de l’ocupació nazi; o d’Empar Granell (1945-2010), mestra i activista cultural que va treballar fermament per la normalització de la llengua a les escoles del País Valencià, o de Vicent E. Tarancón (1907-1994), que arribara a ser arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola en l’etapa de la transició espanyola.  

A aquestes figures històriques caldria sumar altres borrianencs que, en dècades passades o en l’actualitat, han fet aportacions culturals o intel·lectuals notables. És el cas dels escriptors Glòria Olivares,Josep Palomero, Carme Rufino o el mateix Joan Garí, així com altres autors que, tot i viure fora, són nascuts a la capital de la Plana Baixa: Doménec Marzà, Iban León o Octavi Monsonís.

“Mai des del franquisme hi ha hagut ací una situació de tant de desemparament cultural com la que ens trobem i trobarem els propers anys”, es lamenta Aina Monferrer, la qual és també membre d’Aina Palmer, un dels grups de pop electrònic més eclèctics del panorama musical del País Valencià. Monferrer recorda, per exemple, que l’anterior alcalde del Partit Popular, José Ramón Calpe, tenia sensibilitat valencianista. Fou ell, de fet, qui va subscriure l’Ajuntament, de bon començament, al setmanari EL TEMPS. I fou també Calpe qui la tardor de 2007 va donar llum verda a l’oficialització de la denominació bilingüe del municipi.

Amb tot, però, a mesura que ha passat el temps i que es diluïa la sensibilitat valencianista dins el PP local, s’ha anat fent fort el nucli procedent del centre d’ensenyament dels Salesians, tota una institució a la localitat. És significatiu, de fet, que en aquesta localitat de 34.500 habitants hi haja el mateix nombre de centres escolars públics que concertats.

Alerta ‘antifa’

“Aquest acte pareix ser sols el principi d’una política repressiva, la qual censurarà i perseguirà tot el que no entre dins del seu curt marc de tolerància, si és que aquest mot el coneixen”, lamenta Pau Musoles, que està vinculat des de fa més de dotze anys a l’Agrupament Escolta Borriana, una entitat nascuda fa quaranta-cinc anys. Musoles, com tants altres del municipi, va estar dilluns 17 a la plaça de la Mercè.

Ell, com molts altres, dilluns 17 va tindre la sensació que alguna cosa es bellugava. “Portàvem vuit anys de Botànic i feia la sensació que, tant a escala social com de producció cultural hi havia un cert acomodament. La impressió és que hi ha una certa reactivació”, valora Aina Monferrer, que no s’està de remarcar la importància dels moviments autogestionats que funcionen al marge de les ajudes públiques.

Musoles, per la seua banda, fa una crida a no actuar només de forma reactiva. “La lluita de base ha de ser un fenomen no només reaccionari davant de moment d’estrès social, sinó continu, tant per poder madurar projectes i dinàmiques, com per no caure en allò de que els governs del canvi ens ho solucionaran tot, així com per a evitar que situacions com aquesta ocórreguen. Cal lluitar i fer consciències, sempre, evitant els errors del passat, fugir de la immersió del partidisme i l’electoralisme en el moviment de base, tot fent xarxa, i assimilant que la lluita és dia a dia, a tots els espais, fent cabuda a totes i entenent que cadascuna tenim unes possibilitats i un nivell de maduresa respecte a les diferents lluites. Tolerem-nos entre nosaltres per poder lluitar contra la intolerància”. 

De Granell a Granell

Borriana ha engendrat noms ben il·lustres. Un dels que darrerament ha gaudit de més reconeixement ha estat Amado Granell, a qui la Generalitat Valenciana va retre homenatge la tardor de 2021 en el seu municipi. Nascut a Borriana l’any 1898, Granell va ser comandant de la 49a Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular durant la Guerra Civil i fou una de les 2.500 persones que van poder fugir a bord de la nau Stranbrook des del port d’Alacant. Arribada la II Guerra Mundial, Granell va encapçalar la divisió blindada en la qual s’enquadraven els republicans que van entrar a París per posar fi a l’ocupació nazi. Això fou el 24 l’agost de 1944.

Només un any després va nàixer al Grau de Borriana una altra de les filles il·lustres del municipi, Empar Granell. Mestra vocacional, Granell va desenvolupar bona part de la seua tasca docent a Ontinyent (Vall d’Albaida) i va ser una de les més fermes defensores de la introducció del català als centres educatius. Va participar, també, en el germen del que, anys a venir, esdevindria l’actual Escola Valenciana.