No cal haver estudiat Publicitat per saber què és l'efecte Barbra Streisand. Perquè d'efectes Barbra Streisand -és a dir, del fenomen pel qual l'intent de censura d'un contingut provoca que es multiplique l'interès pel dit contingut- en tenim pràcticament cada setmana. Al capdavall, res no hi ha de més atractiu que allò proscrit. Que els ho diguen, si no, als editors d'El Jueves que van veure com, l'any 2007, l'Audiència Nacional ordenava el segrest d'un número en la portada de la qual apareixien els reis Felip i Letizia mantenint relacions sexuals.
Per alguna raó que no ve al cas, Jesús Albiol, regidor de cultura de l'Ajuntament de Borriana no n'havia sentit a parlar de l''efecte Barbra Streinsand'. Potser ni tan sols va estar al cas del rebombori que es generà a propòsit de la portada fornicadora de ses majestats. És probable que algú que diu haver entrat "en la política para defender la unidad de la Nación, nuestra cultura y tradiciones" abominara d'aquella caricatura d'Albert Monteys. També és probable que Albiol, pare de vuit fills ('Vuit fills. Vuit', que dirien els taurins) estiguera massa ocupat canviant bolquers per a assabentar-se d'aquests afers públics. O potser no.
Siga com siga, aquesta setmana Albiol ha experimentat en la seua pròpia pell què és això de l'efecte Barbra Streisand. Perquè la seua publicació en xarxes, tot vanagloriant-se de la cancel·lació de les subscripcions a Camacuc, Cavall Fort, El Temps, Enderrock i Llengua Nacional ("El Ayuntamiento de Burriana no seguirà promoviendo el separatismo catalán", va escriure a Twitter), ha provocat una onada de solidaritat envers aquests mitjans, entre els quals, aquest que ara lligen.
La cancel·lació de subscripcions per part del regidor de Borriana ha engegat una campanya de solidaritat entre els lectors.
Tot plegat, té quelcom de justícia poètica. Perquè no ens enganyem: els mitjans en llengua no castellana ho tenim molt complicat per tindre visibilitat en la selva que és, a hores d'ara, l'ecosistema comunicatiu de l'Estat. Perquè el nostre mercat lingüístic és més menut i, per tant, menys atractiu per als anunciats i, consegüentment, més difícil de sostenir des del punt de vista econòmic.
El catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Gifreu,ha teoritzat bona cosa sobre aquest assumpte. Per la seua banda, el professor de la Universitat de València, Francesc Martínez, ha evidenciat en els seus estudis fins a quin la situació de la llengua als mitjans és, a hores d'ara, precària: dels 851 mitjans comptabilitzats al País Valencià, només 91 empren íntegrament el valencià. És a dir, un minso 10,7%.
Així doncs, la decisió del regidor de cultura de Borriana de cancel·lar les subscripcions i, sobretot, el fet d'haver-ne fet publicitat, ha engegat una campanya d'adhesions entre els potencials lectors que, d'una altra manera, aquests mitjans no s'haurien pogut permetre. Mai no n'estarem prou agraïts, al regidor Albiol. Ara podrà destinar aquests diners de les subscripcions a la festa taurina, tot i que, al preu que va el toro no tindrà ni per pagar un garró.
Bromes a banda, hi ha molts motius per a la preocupació. Perquè per més que el PP s'intente desmarcar tant com pot de Vox -sobretot, pel que fa als gestos-, en realitat la decisió del regidor de Borriana no fa altra cosa que escenificar l'actitud bel·ligerant que la dreta valenciana ha tingut històricament envers qualsevol manifestació cultural, editorial o artística que no encaixara en els seus esquemes ideològics. No està de més recordar que EL TEMPS va ser considerat un mitjà lesiu per als interessos dels valencians l'any 1997, a l'inici de l'era Zaplana. I que, de resultes d'això, va quedar fora de les ajudes institucionals que la Generalitat donava al conjunt dels mitjans de comunicació valencians durant gairebé dues dècades. Tampoc no s'hauria d'oblidar la campanya d'assetjament persistent que Francisco Camps va emprendre contra Acció Cultural per evitar que TV3 es sintonitzara al sud del Sénia.
Perquè ells, que s'identifiquen com a liberals, no han pogut tolerar mai la diversitat i, encara menys, la dissidència. Menys encara si aquesta es vehiculava en una llengua que no era el castellà. El seu va ser un odi visceral que es va substanciar en el descrèdit públic dels mitjans i que, de retruc, una circumstància que, alhora, qüestionava la professionalitat dels seus treballadors i treballadores.
Perquè, si bé hi ha capes de la població que reaccionaren positivament a l'embranzida intolerant, hi hagué moltes altres -per no parlar, molt especialment, de la classe econòmica i empresarial- que acabaren impregnant-se de tots aquells prejudicis i que acabaren comprant aquell discurs segons el qual el País Valencià està dividit entre "els bons valencians" i "els mals valencians". Els "bons", no cal dir-ho, eren ells. Que la societat compre, de nou, aquest marc discursiu seria la gran victòria de la dreta valenciana, com ho ha estat d'ençà de la instauració de l'autonomia.
