La mort, la ràbia i l'amargura eren passatges del primer testament musical de La Maria. Amb una veu dolça i de ressò apoteòsic, la cantant d'Oliva (Safor) havia aparegut a l'escena valenciana per la porta gran. La transgressió de les seues melodies, la fusió entre les sonoritats d'arrel i els estils adscrits a la modernitat, convertien el seu primer treball en una joia d'orfebreria, en una peça per delitar els oïts. Era la seua assumpció al firmament musical del País Valencià.
La Maria no és l'única veu amb musculatura sonora dintre de la música tradicional valenciana. Marala ha trencat barreres amb un darrer disc, anomenat Jota de Morir (Propaganda pel Fet!), de dimensions galàctiques, així com Pep Gimeno 'Botifarra' s'ha erigit amb les seues cançons populars en la icona d'aquell País Valencià que es nega a perdre la seua identitat. Noèlia Llorens Titana completa una generació que ha col·locat la música tradicional en el pòdium del circuit en llengua pròpia.
A pesar de la creixent visualització d'unes sonoritats que habitualment havien estat més postergades a l'escena, la música d'arrel continua estant òrfena d'una estructura administrativa que li oferisca suport institucional. O, si més no, així ho denuncia el Consell Valencià de Cultura: «Les diferents administracions públiques valencianes no han assumit explícitament, ni han construït polítiques culturals de manera expressa que arrepleguen o que es facen càrrec de manera orgànica d'aquell moviment iniciat per bona part de la població i que encara avui manté actiu el vector per a recuperar la tradició cultural valenciana».
L'òrgan cultural valencià, a través d'un informe, assenyala que «com a màxim» les administracions públiques del País Valencià «han concedit ajudes a projectes presentats des de la societat civil» i «han posat en marxa algunes tímides iniciatives pròpies». «Tots aquests esforços, però, resulten insuficients», remarca a un document envers «l'actualitat i el futur de la música valenciana de tradició oral» i sobre les accions per donar-li una embranzida de caràcter institucional. Aquest text ha comptat amb els vots particulars de consellers pròxims al blaverisme, ja que destaquen la tasca desenvolupada per entitats marginals i anticientífiques com ara Lo Rat Penat.
«Cal dotar i reforçar aquesta realitat a través de la creació d'algun tipus de suport institucional, d'organismes, institucions públiques, de la legislació, d'observatoris o d'un centre públic que s'ocupe de dissenyar i gestionar una política de recuperació contemporània, la qual es puga fer càrrec de canalitzar i potenciar en els diversos sectors culturals aquella nova tendència de la població que rehabilita les formes culturals que hem exposat», indica l'informe del Consell Valencià de Cultura, qui completa: «Aquest organisme també podria desgranar totes les mesures educatives, investigadores i divulgadores que juntament amb accions promocionals confluirien en l'objectiu de revertir la substitució de la música popular en la nostra època i en la nostra terra».
La mancança d'un suport de l'administració ha derivat, segons narra l'òrgan cultural valencià, en el fet que «molts col·lectius de població i molts consorcis professionals implicats en la recuperació de la música tradicional [...] experimenten la fatiga produïda [...] per l'absentisme de les administracions públiques que haurien d'assistir i protagonitzar aquestes accions de recuperació patrimonial». «Quan la fatiga i les dificultats s'imposen, la temptació de les solucions folkloritzantssón en moltes ocasions tant fàcils com fallides, especialment en els projectes que afecten béns immaterials», avisen.
Contra la substitució cultural
L'advertència del Consell Valencià de Cultura està fonamentada, entre altres arguments, per «l'obligació de preservar» el patrimoni musical. «El patrimoni, quan parlem de música tradicional, no és principalment el conjunt de cançons i melodies que ens han arribat des de la memòria de les persones d'edat, des dels cançoners i reculls, des dels enregistraments que hem aconseguit; el patrimoni, quan parlem de música tradicional, és, en definitiva, el codi lingüístic que mena la conducta musical de la població, un codi format sens dubte per elements endèmics i per elements compartits», expliquen.
A la música tradicional, el patrimoni, però, és també «el llenguatge musical que subjau en totes aquelles cançons i melodies», complementen, per ampliar encara més: «El llenguatge no és només la consciència semàntica i musical, sinó també els mecanismes pràctics necessaris per a encarrilar l'activitat i la gestació musical, com ara la pràctica perduda de la improvisació i variació dins del codi tradicional, una de les eines valuoses i imprescindibles per a rescatar l'energia malversada en la música tradicional».
«El llenguatge musical no és cap objecte, ni cap so, sinó un coneixement i una actitud que resideixen en la ment i en la voluntat de les persones», arredoneixen, per identificar el llenguatge musical com a la «via que pot preservar aquest patrimoni». «És la salvaguarda i la recuperació d'aquella voluntat de la població que puga gestionar la possibilitat d'usar i cultivar la música de tradició oral, és a dir, que les persones puguen tornar a la manera tradicional de conduir-se musicalment», subratllen.
L'informe del Consell Valencià de Cultura expressa, de fet, que «únicament preservarem aquest patrimoni si fem possible que la ment de la població puga gaudir de la manera tradicional de fer música». «Així és com preservarem el patrimoni musical de tradició oral, és a dir, el llenguatge musical de la nostra tradició», incideix.
«Les cançons populars, les músiques populars -i en general, la cultura popular- són el camp més important de la cultura, precisament perquè es tracta de l'aliment cultural quotidià de la major part de la població», reivindiquen des d'aquesta institució cultural valenciana, per sol·licitar: «Les administracions públiques, per tant, han de prioritzar una política que s'implique en els trajectes de les músiques populars i que no abandone l'alimentació cultural de la immensa majoria de la població en mans de la indústria i el comerç».
Com a contrapunt a la considerada com «negligència de la indústria i el comerç», l'administració, a parer del Consell Valencià de Cultura, hauria d'imposar-se com a deure que «el so tradicional torne a guanyar popularitat», «la protecció patrimonial» d'aquest repertori musical. «Aconseguir que el so tradicional arribe a ser aviat música popular ha de ser una prioritat de la política cultural institucional», expressen amb reiteració.
«El renaixement de la cultura valenciana no s'ha de guanyar només amb la reversió del procés de substitució lingüística, sinó revertint també el procés de substitució cultural que pateix la nostra població», incorporen. I exposen: «No només tenim una llengua. El llenguatge sonor tradicional, tot i no tindre l'enorme rellevància que té la llengua, és una part orgànica del nostre cos cultural». «En canvi, uns altres llenguatges de les músiques populars vigents, com ara el rock, el pop, el rap, el reggae, etc. no són parts orgàniques, sinó luxes o abillaments que ens podem permetre», matisa.
Cuidar la música nostrada
Amb l'argument que la música tradicional forma part del nostre cos i que la resta d'expressions sonores són capritxos agregats a la nostra dieta melòdica, l'òrgan cultural valencià remarca que «l'assistència institucional a aquests llenguatges al·lòctons no es pot equiparar al deure que té l'administració pública de promocionar l'autòcton i patrimonial llenguatge sonor de la tradició». «La música tradicional requereix el seu cuidador, d'un tractament orgànic, d'una inversió mèdica, alimentària, vitamínica; no d'un servei de sastreria per dotar-nos de robes o complements», avisa.
«Una altra línia argumental que posa de manifest la necessitat d'una atenció institucional específica per al sector de la música tradicional parteix de la gran dificultat que suposa per un músic de la nostra època l'intent de compondre nova música o crear un nou repertori amb so tradicional, però amb tarannà contemporani», introdueix, per indicar que es tracta «d'una dificultat marcada principalment per la manca d'alfabetització en aquest llenguatge sonor».
Si bé la solució idíl·lica que planteja l'òrgan cultural valencià és «arbitrar una educació musical reglada», els seus efectes només visibles a llarg termini fan que recomane «una acció institucional sense demora que mitigue aquesta manca de cultura musical autòctona». Aquesta ofensiva de les administracions es podria vehicular a través de «programes que oferisquen la realització d'encàrrecs de treball creatiu incloent un curs previ de formació». «Unes actuacions d'aquesta índole podrien excitar l'atreviment i la imaginació d'aquell sector de població que sol escometre la creació de les músiques populars», pronostica.
«L'informe pretén prevenir a les administracions públiques valencianes d'un dèficit general en la gestió cultural i també en la política cultural respecte a la música tradicional valenciana, que ha persistit al llarg dels anys», reitera, per enumerar una sèrie de recomanacions, com ara «la necessitat de redefinir la naturalesa d'aquest sector cultural que sol ser conegut amb la denominació de música tradicional, que pateix d'una valoració ambigua i d'escassa trajectòria, tal com s'aguaita des de l'òptica que enfoca el present informe».
L'ampliació de la concepció de patrimoni cultural dintre de la música tradicional; la creació d'espais de trobada i de diàleg entre el sector professional i les institucions per treballar a partir de tots els documents presentats pel sector; o la creació d'un centre per la normalització de l'ús i el cultiu del llenguatge musical autòcton, així com l'organització d'un Congrés de Música i Cultura Tradicional, són altres de les mesures suggerides per cuidar les arrels musicals valencians. O dit d'una altra manera: per esborrar l'orfandat institucional de la música tradicional del País Valencià.