La història contemporània del País Valencià s'ha escrit durant dècades sota l'influx de la recerca sonora del grup Al Tall. Icona sonora de les lluites nacionals i memòria viva de la resistència de la música en llengua pròpia, la banda folk ostenta des de la seua irrupció a la segona meitat dels anys setanta la condició innegable d'ànima de la música autòctona, de bressol d'un seguit d'onades culturals inviables sense la seua emergència esperançadora. En temps de convulsió política al territori valencià, de transicions violentades pel terrorisme d'extrema dreta, d'anhels d'autogovern que soterraren la llarga nit de la dictadura franquista, Al Tall va erigir-se en símbol de renaixement valencianista. Amb una reinterpretació dels ritmes tradicionals, van actuar d'espill musical de la realitat social del País Valencià.
Junt amb els incombustibles Miquel Gil i Manuel Miralles, Vicent Torrent va encapçalar una banda que va proporcionar himnes que han traspassat les fronteres generacionals. L'exemple paradigmàtic de l'herència musical d'ençà de la seua retirada l'any 2012 és «Tio Canya», una crítica esmolada, sentimental i descarnada contra la vulneració dels drets lingüístics dels catalanoparlants al País Valencià. «Cant dels Maulets», «Cant de la Muixeranga», «Lladres» o «Processó» són altres de les peces emblemàtiques d'una banda d'essència folk, però que va evolucionar de manera inequívoca cap a la riproposta italiana, un estil en el qual la música popular estava sotmesa a un envernissament de les sonoritats mediterrànies.
Abans d'enrolar-se a les files d'un dels grups referencials al País Valencià, en el transcurs d'aquella aventura que va transformar l'univers cultural autòcton, en els anys de jubilació d'un projecte de reivindicació de les nostres arrels, la llibreta de Torrent va acollir cançons fins al moment inèdites. Lletres amb versos de propensió romàntica, amb exaltacions a combatre per la llibertat, que havien estat arxivades, només escoltades en la intimitat de la seua llar.
Quan tothom donava per descomptat que el treball del compositor estava tancat, on només tenia cabuda el tribut a la seua faceta d'escriptor de cançons, d'activista per la preservació de les sonoritats valencianes a través de la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana i de proselitista d'un repertori tradicional oblidat per la societat autòctona, ha reaparegut amb la cirereta del pastís a tota una gran trajectòria. Racons i cançons (Mico Entertainment, 2021) és una exhibició pública del vessant més íntim de Torrent, un àlbum de reconeixement a una figura cabdal de la nostra història musical, amb glosses emotives dels seus dos fills, Marieta i Guillem, així com del prestigiós musicòleg Josep Vicent Frechina.
En aquest àlbum, el mític component d'Al Tall trau a la llum aquells pensaments musicals que no s'havien atrevit a creuar la barrera de la seua casa. «Aquella nit», dedicada a la seua dona i confeccionada en 1971 i 2018, aixopluga tots els elements que envolten el treball: immersió en el cor de l'autor, homenatge als éssers volguts, pinzellades a la seua llarga trajectòria a la música valenciana i apaivagament de la nostàlgia de les sonoritats clàssiques d'Al Tall. Una essència persistent a «Quan t'arribe a la vora», de melodies ancorades en un romanticisme construït per la impassible percussió i l'acompanyament determinat de les cordes i pel solitari vent de la flauta.
Aquestes sonoritats tradicionals estan presents a «Tastacaldos», un tema de fina ironia crítica i de joc instrumental entre la guitarra i el baix elèctric, i a «Si algun dia», exemple de l'actualització que Al Tall va realitzar de les melodies nascudes dels cànons de la música popular. «Del rei Alfons», una peça teixida amb una roba folk lleugera gràcies a l'ofici costurer de l'acordió i la flauta, també està marcada per aquest vernís, el qual troba inspiració en els trobadors medievals.
Les versions d'escrits d'èpoques pretèrites, precisament, completen l'obra més personal del mite de la cançó tradicional del País Valencià. «Poema LXVIII», una adaptació de música i lletra dels versos d'Ausiàs March, és una autèntica joia. La presència del baix electrònic, l'acordió i la trompeta difuminen a la peça l'hegemonia folk amb la temptació inacabada d'apropar-se a sonoritats d'aventurada qualificació blues. Més tradicional, a priori, és «D'aquesta aigua no beuré», una versió d'un escrit del valencià Joan de Timoneda. El concurs del guitarró imposa uns traços d'ambientació clàssics, a pesar que l'acordió empenta cap a imaginaris dels tangos argentins. Unes pulsions encotillades que alberga també «Amic, senyor», una adaptació d'una lletra del trobador català Guillem de Berguedà amb trams de ritmes sincopats de caràcter viu.
«La cric-crac», una lletra de Valeri Fuster musicada per Torrent, és una proposta d'aires sentimentals, on la veu icònica de l'antic cantant d'Al Tall es fon de manera sublim amb el piano i, en menor mesura, amb el violoncel. Racons i cançons s'arredoneix amb «Moviment Giratori», un escrit de l'alemany Bertolt Brecht musicat amb melodies tradicionals, i de final meravellosament accelerat. Tot un viatge cap al cor de Torrent, així com de nostàlgia per les seues composicions, que el públic podrà tastar aquest cap de setmana al Teatre Principal de València. L'exhibició pública dels racons més íntims d'una de les icones de la música nostrada.