Tot i que el 28 de maig la dreta no va protagonitzar el tsunami electoral que ha anat pregonant des que es va confirmar el resultat de les eleccions, el cert és els partits d’aquest espectre s’han vist reforçats. PPi Vox governaran al País Valencià i a les Illes, assoliran o mantindran les alcaldies dels set municipis més poblats del País Valencià, recuperaran la batllia de Palma i dirigiran els quatre consells insulars de les Illes Balears. I a Catalunya, tant PP com Vox tindran representació als 14 ajuntaments més poblats. A excepció de Badalona, on el PP de Xavier Garcia-Albiol s’ha imposat amb majoria absoluta.
El creixement de PP i Vox no s’ha limitat, per descomptat, als territoris de llengua catalana, atès que a Madrid –tant a la Comunitat com a la ciutat– els dos partits superen de llarg el 50% del suport electoral, i en territoris com l’Aragó, Extremadura o Cantàbria hi podran governar. En termes globals la victòria de la dreta i la ultradreta no ha sigut demolidora. De fet, al conjunt de l’Estat, la suma de regidors dels partits que encara governen a l’Estat espanyol i de les formacions que li han donat suport durant l’actual legislatura és més nombrosa que la de PP i Vox. Però la tendència és innegable: la dreta s’ha imposat a la majoria dels comicis i afronta, amb les enquestes a favor i amb moral de victòria, les eleccions espanyoles anticipades per Pedro Sánchez al 23 de juliol.
L’escenari polític que s’ha generat presenta aparents contradiccions. D’una banda, el govern espanyol de Pedro Sánchez ha hagut de fer front a dues crisis econòmiques ben intenses i seguides l’una de l’altra. I en ambdues, tant en la de la pandèmia de la covid-19 com en la de l’augment inflacionari derivat de la invasió russa contra Ucraïna, la gestió ha estat, en termes generals, ben valorada. L’escut social per a protegir empreses i treballadors o la contenció dels preus, que tot i haver-se disparat no han arribat al nivell previst, han reforçat l’executiu estatal després que l’anterior govern socialista, el de José Luis Rodríguez Zapatero, fora durament castigat per la gestió de la crisi financera de la dècada passada.
I malgrat tot, la dreta s’imposa. En el relat i en les urnes. En molts barris desafavorits i entre molts ciutadans que, pel seu delicat nivell de renda, l’esquerra aspira a atraure el seu vot amb facilitat. Un fenomen que no és generalitzat, però que es dona en clau global.
L’individualisme
El sociòleg Lluís Català, professor a la Universitat d’Alacant, explica que aquesta realitat no és tan contradictòria com pot semblar. “Que les persones empobrides s’identificaren amb la dreta era contraproduent durant l’etapa fordista dels anys seixanta, setanta i vuitanta. Però ara no ho és tant: l’individualisme i el desclassament són fenòmens clarament estesos, i el canvi d’una societat industrial a una societat de serveis té aquests efectes”, explica. Català es refereix al fet que els diferents sectors de la societat “interpreten que ja no els calen els projectes col·lectius, sinó que entenen que amb l’esforç acumulatiu i individual podran tirar endavant”.
Apunta, també, que els sectors predominants de l’economia als Països Catalans, majoritàriament lligats al turisme, “estan precaritzats i allunyats de qualsevol sindicació o esperit col·lectiu”. Per tant, “la individualització, en tots els segments de l’estratificació social, existeix: no es pensa des del punt de vista col·lectiu des de fa molt de temps, i amb aquest context no és estrany que es donen aquests resultats electorals, també en molts barris de tradició obrera”.
El predomini industrial, que va ser substituït pel del sector serveis, estava lligat a una presència sindical prou sòlida. “La gent obtenia rèdits per estar sindicada: conservava el treball i en millorava les condicions, però això ara ja no es percep. La gent tendeix a buscar-se la vida pel seu compte”, explica Català. Aquest individualisme es veu reforçat amb fenòmens que reforcen la tendència esmentada, com ara l’aïllament digital dels ciutadans o la reducció del cercle d’amistats pròximes, molt més estret que en generacions anteriors. Un estudi recent del Survey Center on America Life, realitzat als Estats Units, constatava aquest fet, accentuat per la incidència decreixent dels espais tradicionals de sociabilitat. El nomadisme laboral i el conseqüent desarrelament, el teletreball o l’aïllament forçat durant la pandèmia han intensificat aquests elements que conflueixen en l’individualisme. També les relacions virtuals, que s’han fet més habituals i que compten amb una superficialitat que les fan incomparables amb el contacte físic tradicional.
Un individualisme que encaixa, i molt, amb les propostes fetes per la dreta, que en les últimes campanyes electorals s’ha dedicat especialment a demonitzar els impostos i a aplaudir l’esperit individual d’emprenedoria. “L’individu és el centre de l’acció política. I per contra, per a l’esquerra, la prioritat se centra en l’àmbit col·lectiu, que cada vegada té menys pes en el nostre dia a dia”.
La manca de compromís democràtic
La catedràtica de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, María Jesús Izquierdo, interpreta que amb el context actual “els líders polítics s’han erigit en l’expressió dels desitjos de la gent, i no en els qui marquen a la població el camí a seguir, tal com s’acostuma a pensar”. En aquest sentit, “els líders diuen allò que la gent vol escoltar. I el que la gent vol escoltar no s’adequa, necessàriament, al compromís democràtic que presumptament predomina en la societat, perquè per a ser demòcrates cal un enorme esforç en termes morals, i els líders emergents es desentenen d’aquest esforç”.
Per això, segons Izquierdo, el vot a la dreta “és el vot d’aquells que no volen tenir cap compromís amb ningú, el d’aquells que s’identifiquen amb els que pregonen que la gent ha de poder fer allò que els hi doni la gana, que al capdavall és el que molta gent vol. I d’això en diuen llibertat, encara que la llibertat no s’hagi d’entendre en aquests termes, perquè la vida exigeix responsabilitats, i la responsabilitat requereix maduresa, tot just allò que els discursos de la dreta rebutgen”. Un missatge socialment transversal. Izquierdo conclou que, amb aquest panorama, “la situació em dol, però no em sorprèn”.
Altres ingredients, com ara la desafecció del votant tradicional d’esquerres, jugarien també a favor de la dreta. Mònica Clua, catedràtica de Ciència Política a la Universitat de Texas, apunta també que la desesperança amb els moviments que estaven darrere del canvi institucional del 2015, com ara la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), que “oferien una possibilitat de transformació col·lectiva que no ha tingut el resultat esperat”, haurien injectat encara més escepticisme entre el votant tradicional d’esquerres.
En tot cas, Clua adverteix que en ciutats com Barcelona el vot s’ha dividit per barris en funció de la tradició social, atès que als districtes menys benestants s’han imposat Jaume Collboni (PSC) i Ada Colau (En Comú). Segons la catedràtica, “a Catalunya hem viscut un temps en què la política s’ha vist condicionada pel conflicte nacional, però ara torna a girar al voltant del factor de classe, i la gent vota més pensant en aquests interessos”, fet que explicaria que la campanya a la capital catalana s’haja centrat més en aquests factors i no tant en el debat sobre la independència, omnipresent en les dues anteriors cites municipals.
En termes globals, per a la catedràtica de la Universitat de Texas, el fet que l’extrema dreta “hagi aconseguit erigir-se també com un moviment social, tal com en el seu dia va fer Falange, li ha fet arribar a més gent que s’ha identificat amb aquesta alternativa, que ha mobilitzat el seu electorat en un moment en què l’esquerra no és capaç de generar tanta il·lusió”.
Relats contra l’esquerra
Un dels autors que millor va saber descriure aquest fenomen va ser el nord-americà Jason Stanley, que al seu llibre Fatxa descrivia amb tota mena de detall la capacitat de l’extrema dreta a nivell mundial per a despertar emocions i per a mobilitzar la població contra els moviments i les pulsions progressistes. Curiosament, la recepta de l’autor contra aquesta tendència era la del sindicalisme.
Esmentava un estudi d’Archon Fung, de la Universitat de Harvard, que demostrava que els baixos nivells de desigualtat en una societat són proporcionals a les taxes elevades d’afiliació sindical. I Stanley sentenciava que “la unitat i l’empatia que genera la pertinença a una mateixa classe social representen un entrebanc important per al tipus de distincions entre nosaltres i ells. Dins els sindicats actius, la classe treballadora blanca s’identifica amb la classe treballadora negra i no hi està ressentida. Els polítics feixistes són conscients que aquesta solidaritat suposa un obstacle per a les polítiques que se sustenten en la divisió, i per això els interessa dissoldre els sindicats i minimitzar la lluita de classes”.
L’exemple està basat en els Estats Units, però encaixa amb el que ocorre prop de casa. En l’única autonomia espanyola en què fins ara Vox ha tingut poder, a Castella i Lleó, els ultradretans han apostat per retallar les subvencions dels sindicats i per reduir-ne al màxim possible el nombre de delegats. Mentrestant, les enquestes detecten que la confiança dels ciutadans de l’Estat en els sindicats ha caigut de manera estrepitosa: només el 2% hi confien “completament”, mentre que el 34% i el 46% dels ciutadans no confien “en absolut” o confien “molt poc” –respectivament– en els sindicats.
És la mostra d’un relat que s’imposa i que aplana el camí per a legitimar, a ulls de molta gent, les polítiques més regressives.
