La nit del 28 de maig havia d’acabar amb bona part del mapa de l’Estat espanyol pintat del blau del Partit Popular amb pinzellades destacades del verd ultradretà de Vox. I no es pot dir, ni de bon tros, que el resultat final no haja sigut favorable a l’aliança d’aquests dos partits, que no dissimulen la seua voluntat de pactar.
En primer lloc, perquè tal com s’ha explicat en pàgines anteriors, al País Valencià la dreta i la ultradreta han sumat majoria a Les Corts i també als set municipis més poblats. Ja se sap que en els càlculs del PP, la recuperació de la Generalitat Valenciana esdevenia estratègica en el seu camí traçat per arribar a Moncloa. Alhora, la suma de PP i Vox a l’Aragó també els permetrà governar, i aquest territori és considerat el mirall del que ocorre al conjunt de l’Estat: els equilibris polítics de l’Aragó tendeixen a coincidir, segons molts analistes, amb el resultat de les eleccions estatals.
A l’Aragó, de fet, el PP obté 28 diputats i Vox set, sumant un per damunt de la majoria absoluta, i a les tres capitals provincials PP i Vox tenen majoria llevat de Terol, on el PP aconsegueix els 11 regidors que garanteixen la majoria absoluta. Les Illes Balears també quedaran en mans de la suma de la dreta i la ultradreta, que encara s’imposa amb més força a Múrcia, regió històricament conservadora en què el PP, amb 21 diputats; i Vox, amb nou, queden set escons per damunt de la majoria absoluta. A Cantàbria els regionalistes del mediàtic Miguel Ángel Revilla també es veuen apartats per la suma de PP i de Vox. Els millors resultats per a Feijóo es donen a la Comunitat de Madrid i a la Rioja, on obtenen majoria absoluta.
El fenomen Ayuso, de fet, ha tingut un gran efecte en aquesta jornada electoral. La presidenta de la Comunitat de Madrid ha sumat 71 diputats a l’Assemblea, tres més dels que garanteixen la majoria absoluta, i a les autonòmiques d’aquesta comunitat Ayuso ha sigut la candidata més votada en 175 dels 179 municipis. A la capital espanyola el PP també aconsegueix majoria absoluta, tot just amb els 29 regidors que necessitava l’alcalde José Luis Martínez-Almeida, i fa dissipar l’efecte Más Madrid que la candidata Rita Maestre i el dirigent Íñigo Errejón volien consolidar emmirallant-se en l’exalcaldessa Manuela Carmena. La candidatura de l’esquerra alternativa madrilenya passa de ser la més votada a l’Ajuntament de Madrid a perdre quasi un 12% dels suports.
Més enllà del centre peninsular, al sud el resultat del PP també ha sigut ben rellevant. A Andalusia podrà governar en totes les capitals provincials a excepció de Jaén, i recupera dos feus ben anhelats pel partit: Cadis, que deixa de ser la capital d’Adelante Andalucía –que queda fins i tot darrere del PSOE–; i Sevilla, on el PP no assoleix majoria absoluta però és el partit més votat i podria entendre’s amb Vox per a garantir governabilitat. A la veïna Extremadura el PP empata a diputats amb el PSOE i podrà governar amb Vox, tal com també podrà fer a Badajoz i a Càceres, mentre que Mèrida quedarà en mans dels socialistes.
L’altra Espanya
En canvi, hi ha altres dades que no són tan favorables per al PP. Galícia, governada històricament pels populars, parla en gallec en l’àmbit municipal. A Corunya els socialistes governaran amb el BNG, tal com també podran fer a Lugo, mentre que els nacionalistes queden per davant del PSG a Santiago i assoliran l’alcaldia de la capital gallega. Una fita històrica, però no l’única, atès que el BNG mantindrà l’alcaldia de Pontevedra gràcies al suport dels socialistes gallecs. També es pot considerar una fita la d’Abel Caballero, l’alcalde socialista de Vigo des de 2007, ciutat més poblada de Galícia en què aconsegueix una nova majoria absoluta: 18 de 27 regidors.
A les autonòmiques asturianes els socialistes podran mantenir la presidència gràcies a una suma ajustada amb Esquerra Unida i Podem, que garantirà la majoria absoluta de 23 escons i que serveix per a fer inservible la pujada de PP i de Vox, tot i que a Oviedo el PP s’imposa amb majoria absoluta i a Gijón la governabilitat dependrà de Foro Asturias, que haurà de triar entre governar amb els socialistes o explorar un executiu amb el PP i amb Vox.
Encara a la meitat nord de la península, Esquerra Unida mantindrà previsiblement l’alcaldia de Zamora gràcies a un pacte amb el PSOE en el que serà l’Ajuntament més escorat a l’esquerra de tot Castella i Lleó, que veurà passar la seua capital, Valladolid, del PSOE a l’aliança entre PP i Vox.
La victòria socialista a les Canàries haurà d’anar acompanyada d’un pacte amb Coalició Canària si Ángel Víctor Torres vol continuar sent president de l’arxipèlag. Els nacionalistes de Nueva Canarias mantenen els quatre diputats, tot i que si en algun territori triomfen les candidatures territorials és en el País Basc i en Navarra.
En aquesta comunitat foral el trencaclosques serà difícil de resoldre. Tal com s’esperava, els 11 diputats de la socialista María Chivite necessiten dels suports d’EH Bildu per a continuar en la presidència. Els independentistes trauen nou diputats a la cambra, un mes que fa quatre anys, i superen la candidatura de Geroa Bai, liderada per la carismàtica Uxue Barkos i dominada pel PNB, que aconsegueix set diputats. UPN esdevé força més votada amb 15 representants però queda lluny de poder governar. El PP, per separat, aconsegueix tres diputats, i Vox hi entra amb dos. L’escenari queda a l’espera de com es resolga l’Ajuntament de Pamplona, on UPN torna a ser la força més votada amb nou regidors però EH Bildu queda a només un edil dels regionalistes, i podrien governar gràcies a la suma d’independentistes, socialistes, Geroa Bai i la coalició entre Esquerra Unida i Podem. L’escenari és similar al de fa quatre anys, quan els socialistes van preferir deixar governar UPN en minoria, que no va ser capaç d’aprovar cap pressupost municipal.
Mentrestant, al País Basc el domini de nacionalistes i independentistes és incontestable. EH Bildu i PNB sumen el 60% dels vots a les municipals, amb lleuger avantatge per als nacionalistes, amb vora 25.000 vots més i sense l’elevada representació institucional que esperaven. Perquè el PNB només s’ha imposat amb força a Bilbao, tot i que perdent dos regidors i quedant a tres de la majoria absoluta, que podrà garantir-la si reedita el pacte amb el PSE, tercera força més votada. En canvi, a les altres dues capitals, la situació ha canviat. A Vitòria, ciutat històricament hostil contra el nacionalisme basc, EH Bildu ha sigut la candidatura més votada i aconsegueix set regidors, tot i que la situació complica la governabilitat: el PSE, el PP i el PNB en tenen sis, mentre que Unides Podem en té dos. Pel que fa a Sant Sebastià el triomf del PNB era previsible, però no de manera tan ajustada: aconsegueix nou edils, mentre que EH Bildu en té vuit, i els jeltzales tampoc no sumen majoria absoluta amb els cinc regidors socialistes, atès que la majoria absoluta es troba en 14 representants. El PP, amb tres; i Podem-Esquerra Unida, amb dos, són les altres forces amb representació.
Per últim, un altre territori que no ha sigut favorable al PP és Castella la Manxa, tot i que d’una altra manera. Els socialistes d’Emiliano García-Page, un dels enemics interns de Pedro Sánchez, revaliden la majoria absoluta, però el seu partit no domina amb claredat en cap de les capitals provincials, que podrien caure totes en mans de la dreta i la ultradreta en funció dels pactes que ambdós partits siguen capaços de teixir. Si, en tot cas, i atesa la majoria absoluta autonòmica, Emiliano García-Page s’erigira com el reflex de l’Espanya alternativa a la dreta de PP-Vox, el canvi de cicle polític seria encara més cruel contra l’esquerra que es manté a Moncloa i contra els pactes que l’han sostingut.