Eren les dotze i mitja de la nit quan saltava la gran sorpresa de la nit. Gent per Formentera perdia el diputat —l’únic que tria l’illa— quan l’escrutini superava el 90% a la més petita de les circumscripcions i a Balears ja estava prop del 99%. La importància d’aquest diputat era enorme, perquè atorgava el 26è al PP en el Parlament illenc, al mateix temps que l’esquerra sumada (PSIB-PSOE, Més per Mallorca, Més per Menorca i Unides Podem) quedava en 25. Dit d’una altra manera: Marga Prohens, la pròxima presidenta de les Illes, podria governar sense Vox; li bastaria que els ultres es limitessin a abstenir-se en la seva investidura. Un resultat que, per suposat, cap enquesta havia previst.
La marea dretana ha estat enorme a Balears. Com en tantes altres bandes. Sí, però a les Illes ha resultat ser de tanta intensitat que allò que pareixia impossible també passà: Menorca i Formentera es van fer de dretes.
Prohens substitueix Armengol. A les 23:45 h de la nit compareixia a la seu del PSIB-PSOE una abatuda Francina Armengol. Durant prou temps havia estat reunida amb els homes i dones de la seva màxima confiança política, preparant la més trista intervenció pública des que es dedica a la política, fa més de vint anys. Lacònicament, reconeixia la derrota, felicitava el PP i lamentava que «l’extrema dreta» hagués fet tan bons resultats. Amb escassos minuts donava les gràcies a tota la militància, reivindicava l’orgull d’haver governat les Illes i assegurava que, des del dilluns 29 mateix, el Partit Socialista es posaria a preparar les eleccions generals espanyoles del mes de desembre. Intentava somriure, però se li notava l’abatiment.
Possiblement, ja s’imaginava des de dies abans el que li podia passar. Si més no així ho permet entendre que durant les dues setmanes de campanya electoral el Govern fes desesperadament anunci rere anunci de noves actuacions amb clara intencionalitat electoral. És probable que el PSIB conegués una enquesta que li augurava problemes seriosos. També l’actitud de la mateixa Armengol connotava que quelcom no funcionava tal com ella desitjava. Per ventura aquesta seria la raó que la campanya del PSIB no va ser gens bona i a això se li hauria d’afegir la del PSOE federal, que va ser desastrosa.
A l’altra banda del quadrilàter, passada la mitjanit, compareixia a la seu del PP balear la seva líder i futura presidenta de Balears, Marga Prohens. Emocionada, a punt de plorar en un grapat d’ocasions, recordava «els atacs personals» que ha rebut, les «campanyes en contra que hem sofert», les «vegades que ens han dit que era impossible que guanyàssim» i que, a pesar de tot i de tothom, «hem guanyat, ho hem fet possible, hem fet possible el canvi». Entre els entusiastes aplaudiments de la militància no va fer cap menció al seu possible aliat, Vox. Encara no sabia que el diputat de Formentera seria per a la dreta local aliada del PP, cosa que li donava el 26è escó al seu grup parlamentari. Entre els crits de «presidenta, presidenta», finalment li caigueren les llàgrimes i es desfermà un èxtasi col·lectiu entre les bases conservadores que l’aclamaren encara més intensament.
Per a Prohens el citat diputat de Formentera és fonamental. Aquest setmanari pot assegurar que les relacions entre ella i el cap més conegut de Vox, Jorge Campos, són nefastes. No se’n refia gens ni mica, d’ell. Si només d’ella depengués, evitaria el pacte amb els ultres, i això hauria de suposar haver d’aguantar Campos en el seu Govern. El 26è diputat per al PP suposa, com ja s’ha dit anteriorment, que l’esquerra queda 1 per sota, 25, i, per tant, no té necessitat de pactar una aliança governamental amb Vox; li basta que s’abstengui perquè Prohens sigui presidenta i pugui governar amb només consellers del PP, que és el que volia. Però a desgrat del que li agradaria, és molt probable que tots els acords potencials entre el PP i Vox siguin decidits a Madrid, entre les cúpules estatals de les dues formacions. Així que és improbable que Prohens decideixi el seu Govern exclusivament en clau balear.
Els resultats
El triomf del PP és inqüestionable. Les xifres són contundents. Fa quatre anys només sumava el 22,2% dels suports i ara arriba al 35,8%, una progressió que li permet passar de 16 escons a 25. És un increment de 9, la qual cosa representa el 56,2% més de diputats que l’any 2019. Un èxit indubtable. Cap enquesta havia previst res igual, ni remotament semblant. Les més favorables li donaven el 30% dels sufragis i pareixia que els 22 diputats eren una barrera infranquejable, que de cap manera podia superar aquesta xifra. N’ha assolit 26. La progressió està fora de dubte.
El seu gran adversari, el PSIB-PSOE, va tenir una nit molt, molt amarga. Fa dos mesos, els dirigents socialistes creien que Francina Armengol tenia en la seva mà el tercer mandat. Ho pensaven de bon de veres. I tenien almenys una enquesta que els augurava que hi havia altes probabilitats que fos d’aquesta manera. Però, així com passaren les setmanes, les bones expectatives s’anaren enfosquint. I, com s’ha dit, les últimes setmanes probablement alguns pocs dirigents del partit ja sabien que les coses pintaven molt malament. A les vuit del vespre es va fer públic un sondatge —realitzat durant la setmana per IB3— que assegurava que l’esquerra podria, per poc, mantenir el Govern i que, si perdia la majoria absoluta el PI, si assolia representació —segurament amb dos diputats—, almenys tindria l’opció d’intentar amb ell un pacte. Però quan s’inicià l’escrutini tot d’una es va veure que la dreta prenia una gran distància sobre l’esquerra i que el PSIB en particular era castigat, poc però sí que prou per perdre representació. En efecte va ser així. Si fa quatre anys va signar el 27,3%, enguany s’ha quedat en el 26,5%. Un punt percentual és poc, molt poc inclús, però prou per perdre un diputat al Parlament, on ha passat de 19 a 18.
Segons el que hagués passat amb la resta de l’esquerra, la minva socialista podria haver estat una mera anècdota. El problema és que els altres no sumaren res, sinó tot el contrari. Més per Menorca, que en algun moment les enquestes li donaren la possibilitat de sumar un diputat, de 2 a 3, a la fi no va ser així i es quedà com estava, amb els 2 que tenia, amb un 1,4% dels vots en el conjunt balear, igual que fa quatre anys. Pel seu costat, Més per Mallorca, amb el 8,3%, perdia nou dècimes, atès que el 2019 havia arribat al 9,2%, cosa que no li suposava restar un diputat, aguantava els 4 que ja tenia, però òbviament tampoc compensava la pèrdua dels socialistes.
El desastre de l’esquerra l’aportà Unides Podem. L’enfonsament dels morats fou brutal. Poques vegades s’ha vist quelcom semblant. Fa vuit anys va irrompre amb una empenta que pareixia sòlida; va fer 10 diputats. Al cap de quatre anys en perdé 4, però els 6 que mantenia li permeteren maquillar la intensa minva tornant a entrar en el Govern. Aleshores, en aquell 2015, va obtenir el 9,7% dels suports populars. Enguany només ha fet el 4,4% dels vots. Els percentatges no mostren la magnitud de la catàstrofe. Els nombres absoluts permeten entendre-la més exactament: de 41.824 a 19.552 vots. Dels 6 diputats que tenia, només n’hi queda un, per Menorca. Ni tan sols la seva aspirant teòrica a presidenta del Govern, Antònia Jover, aconseguí entrar al Parlament per Mallorca. No cal ni dir les cares que es podien veure a la seu morada. El partit que fa vuit anys assegurava que els seus 10 diputats eren l’inici d’un «imparable» canvi polític, en dues legislatures n’ha perdut 9 i el que li queda l’aconsegueix pels pèls.
Tampoc és poca cosa que Gent per Formentera perdi el diputat que tenia, quelcom que pareixia impossible. S’ha d’entendre que a la petita illa es presentava també Vox, cosa que trencava el vot dretà i feia pensar que era impossible que Sa Unió —el nom del PP local, en realitat— pogués llevar l’escó a l’esquerra. I així ho pareixia, com ja s’ha dit, fins al final de l’escrutini. Però, de sobte, quan en el conjunt balear el recompte ja estava a punt de finalitzar, saltava la sorpresa. O relativa, almenys. Era tota una sorpresa en relació amb el que havien assegurat les enquestes, però ja se sabia que les eleccions locals a Sant Francesc Xavier l’havia guanyat la dreta. Resultava estrany que així fos i que el diputat del Parlament anés a parar a l’esquerra. Finalment, s’imposà la lògica i la dreta aconseguia l’escó formenterer. Un sol diputat, és vera, però que, com ja s’ha fet referència, per al PP i per a Prohens és fonamental perquè li suposa tenir un diputat més que tota l’esquerra en conjunt. Això, si més no, li obre la porta a no necessitar pactar amb Vox.
El desastre esquerrà es combinà no només amb el magnífic resultat del PP, sinó també amb l’espectacular progressió del suport al partit ultra Vox. Del 8,1% dels vots de fa quatre anys ha passat al 13,9% ara. És un increment del 71% en relació amb 2019. En escons converteix els 3 que tenia en 8. La derrotada Francina Armengol advertia, en el seu discurs de la derrota, que «caldrà lluitar contra l’augment de la ultradreta». No li faltava raó. Un exultant Jorge Campos —quan encara no sabia que el PP també sumava el diputat de Formentera—feia una emocionada intervenció davant dels seus entusiastes seguidors i parlava de la seva «segura» presència en el Govern. Caldrà veure-ho, per les raons abans apuntades.
A banda, les enquestes van encertar avançant la desaparició de Ciutadans. En cap moment de la nit va tenir cap opció. Ni les enquestes ni l’escrutini li donaren possibilitats ni d’acostar-se tan sols al mínim per lluitar per un escó. Dels 42.519 sufragis de 2019 a 6.035 irreductibles que encara —misteriosament— aconseguiren convèncer.
El PI desapareix. Menció a banda mereix el cas del PI. La seva entrada al Parlament era la gran aposta de l’esquerra si per ella tota sola no renovava la majoria absoluta. Confiaven que, en aquest cas, els de Josep Melià no pactarien mai amb el PP si això impliqués la necessitat que Vox hi participés. Per tant, tot indicava que, si obtenia diputats, el PI, d’una manera o d’una altra, seria la clau perquè Armengol tingués el seu tercer mandat presidencial consecutiu.
Al principi de l’escrutini va parèixer que en efecte el PI entraria al Parlament. En algun instant pareixia que amb un diputat, fugaçment fins i tot amb dos... però aviat es veié que així com s’incrementava el nombre de vots comptats els del PI quedaven perillosament encallats i que el seu destí probablement seria la desaparició. Al voltant del 20% de l’escrutini es quedà fora i ja no tornà a entrar.
El PI passa dels 31.348 vots de 2019 als 16.927 d’enguany, el 3,5% sobre el conjunt balear. Molt poc, massa per poder arribar al 5% per Mallorca —l’única circumscripció per la qual esperava assolir representació—, i, per tant, es quedà sense diputats. De 3 a cap. Un càstig molt dur que de forma ben clara té una relació causa-efecte amb la crisi que va començar a patir just després de les eleccions de fa quatre anys i que l’ha portat a perdre el 46% dels suports que va obtenir aleshores.
Els consells insulars
Amb el panorama descrit, no pot estranyar que els consells insulars hagin seguit la mateixa dinàmica de vot massiu a favor dels dos partits dretans.
S’esperava que la dreta guanyés en el d’Eivissa, però no que el PP hi assolís la majoria absoluta, com ha passat. No necessitarà ni pactar amb l’únic escó de Vox. La pallissa és dura: 8 escons per al PP, 1 per al partit ultra, mentre que el PSOE en fa 3 i Unides Podem 1.
En el de Mallorca el PP suma 13 seients, que amb els 5 de Vox fan una còmoda majoria absoluta de 18, un per sobre del mínim per assolir-la. Més repeteix els 4 que ja tenia; el PSIB en perd 1, de 10 a 9; Vox passa de 3 a 5 i el PI assoleix 2 escons, cosa que fa que la dreta tingui una victòria més ajustada que al Parlament, però el PI no evita la majoria absoluta de la suma de PP i Vox.
A Formentera saltava una de les dues grans sorpreses de la nit electoral en els ens insulars. El Consell de la més petita de les illes quedava en mans del PP, que obtenia 9 dels 17 escons que conformen la institució. Majoria absoluta davant un enfonsament de l’esquerra que ningú havia previst: 5 representants per a Gent per Formentera i 3 per al PSOE, 8 en total, un per sota de la dreta.
I l’altra sorpresa que resulta gairebé increïble: el Consell de Menorca també caurà en mans de la dreta. Per poc, per molt poc, només per 32 vots, però suficients perquè Vox obtingués el seu únic escó que, ben segur, el sumarà als 6 del PP i, així, faran 7 sobre els 13 membres que formen la institució menorquina. Majoria absoluta dretana. Quelcom que no és que cap enquesta hagués previst com a opció, ni que fos remota, sinó que ningú es plantejà mai, ni a l’esquerra ni a la dreta. Pareixia impossible. Però, a la vista està, no ho era. En aquesta ocasió ni Menorca ha pogut resistir la marea dretana.