Com funciona el feixisme i com ha entrat en les nostres vides

El feixisme existeix més enllà d’Europa i dels territoris considerats “occidentals”. Existeix i creix a tot arreu. I les estratègies s’emulen i es retroalimenten entre distints països. La ideologia, que compleix un segle des que alguns la van consolidar sobre el tauler polític, és tan transversal com fa un segle, malgrat els precedents catastròfics. Fa servir els mateixos discursos que en aquells temps d’escassetat, de descontent i d’incertesa. I qui sap si aconseguirà el mateix efecte. De moment, el suport popular que està rebent és ben notable.

És, molt resumidament, el que explica Jason Stanley en 213 pàgines. Fatxa és un assaig ple de bibliografia, d’exemples actuals i antics bastant oportuns a hores d’ara per circumstàncies evidents. I per altres motius no tan coneguts, perquè ens venen de ben lluny.

Per exemple el de l’Índia, on per al moviment Hindutva “els hindús eren la població autòctona del país: es regien per costums patriarcals i per pràctiques sexuals puritanes molt estrictes, fins que, amb l’arribada dels musulmans i, posteriorment, dels cristians, els valors decadents d’Occident van ser introduïts al país”. Explica Stanley que aquest moviment “ha elaborat una versió mítica del passat de l’ïndia” i que ha guanyat influència “gràcies a una retòrica basada en les emocions i en la reivindicació d’un retorn a aquest passat fictici, patriarcal, fortament conservador i de marcada puresa ètnica i religiosa”. L’home que va assassinar Gandhi era membre del Rashtriya Swayamsevak Sangh, organització considerada embrió del BJP, partit que ha capitalitzat aquesta tendència i que ara és majoritari a la cambra del país.

Hi ha exemples similars més a prop. Diu Stanley que la política feixista nega els períodes més foscos del passat d’una nació. “A l’inici del 2018, el Parlament polonès va aprovar una llei segons la qual es considerava il·legal insinuar que Polònia era responsable de les atrocitats comeses en el territori nacional durant l’ocupació nazi”. Així, “a l’article 55a, clàusula primera, del projecte de llei s’afirma que ‘tot aquell qui acusi, públicament i contradient els fets, la nació polonesa o l’Estat polonès de ser responsables o còmplices dels crims comesos pels nazis durant el Tercer Reich alemany (...) o d’altres crims contra la pau i la humanitat o de crim de guerra o qui altrament relativitzi de manera evident la responsabilitat dels seus veritables autors serà castigat amb una multa o amb una pena de presó de fins a tres anys’”.

Perquè la puresa de la nació és clau en el discurs feixista. I “per al polític feixista, parlar de corrupció és parlar de la corrupció de la puresa i no pas de la llei”. Per això, “és probable que molts estatunidencs blancs hagin considerat que el president Obama era corrupte, que la seva sola presència a la Casa Blanca representava en certa manera la corrupció de l’ordre tradicional”. Pel mateix motiu, “quan les dones arriben a posicions de poder polític típicament reservades als homes (o quan els musulmans, els negres, els jueus, els homosexuals o els ‘cosmopolites’ es veuen beneficiats pels serveis públics d’una democràcia, com ara la sanitat), això és percebut com a corrupció”.

Però el feixisme no només busca enemics entre els que integren les capes socials més baixes. Aquells que miren de discutir el seu relat han de ser anul·lats, seguint la lògica que tot aquell que busca el matís, tot aquell que qüestiona els seus missatges curts i entenedors, és un pedant. Per això, el professorat universitari està qüestionat de manera permanent. Els dirigents polítics emergents que s’emmirallen en el feixisme i que l’han ressuscitat amb força al segle XXI també tenen la universitat entre els seus enemics. Stanley explica com als Estats Units, per exemple, s’ha situat aquest debat en l’agenda política gràcies a certs discursos republicans que culpabilitzen les universitats de voler desestabilitzar el sistema. Aquests polítics clamen, per exemple, per la pluralitat ideològica del professorat, intenció que l’autor de Fatxa considera tramposa. “Ningú no creu que l’exigència de la llibertat de recerca impliqui que les facultats universitàries hagin d’incorporar investigadors que vulguin demostrar que la Terra és plana. La investigació científica ja ha determinat de manera concloent que defensar aquesta idea no condueix enlloc. En aquesta mateixa línia, hom pot rebutjar amb tota la justificació i tranquil·litat la ideologia de Daesh sense haver-se d’enfrontar als seus partidaris a l’aula o a la sala de professors. No cal tenir un company de claustre que defensi la idea que els jueus tenen una predisposició genètica a l’avarícia per poder rebutjar legítimament aquest disbarat antisemita”. És l’argument que l’assagista fa contra l’organització Students for Academic Freedom, que es proposava incentivar “la contractació de professors amb una perspectiva conservadora del món, un esforç que es va vendre com una manera de contribuir a ‘la diversitat intel·lectual i la llibertat acadèmica als instituts i les universitats dels Estats Units’”. Han estat alguns polítics els qui, fent servir aquesta teoria, han perseguit aquest objectiu amb l’excusa de dotar de pluralisme l’àmbit acadèmic i arribant a qüestionar la condició fixa del professorat, titllant de “privilegiats” especialment aquells que tenen una reconeguda tendència progressista. Per això, “queda clar quines són les prioritats, en aquest cas, quan ens adonem que, en sistemes antidemocràtics, la funció de l’educació és produir ciutadans obedients”. La Turquia d’Erdogan, exemple paradigmàtic de retall de llibertats, va prendre com a mesura “expulsar de les universitats més de cinc mil degans i acadèmics sospitosos de simpatitzar amb idees democràtiques i d’esquerres”.

Tornant, en aquest sentit, al profit que el feixisme trau dels missatges fàcils d’entendre i mancats de qualsevol mena de matís, sempre fugint del debat enriquidor, trobem un exemple perfecte d’aquesta estratègia al mateix Mein Kampf d’Adolf Hitler que rescata Stanley: “La propaganda hauria de ser sempre popular i adaptar el seu nivell de complexitat al grau de comprensió dels menys intel·lectuals entre el públic al qual es dirigeix. Per tant, ha de rebaixar el seu pensament elevat de manera proporcional al volum de la massa que ha de controlar (...) La capacitat receptiva de les masses és ben limitada, i el seu enteniment, escàs; d’altra banda, tenen una gran facilitat per oblidar. Per tot això, la propaganda, per ser eficaç, s’ha de cenyir a un conjunt reduït d’idees, i cal presentar-les en forma d’eslògans”. Perquè, al capdavall, “el raonament no atrau; l’emoció sí”.

És així com als Estats Units s’ha inflamat el relat contra Obama per afavorir la candidatura, les tesis i el triomf que va assolir Donald Trump el 2016. Discutir des de les i no des dels raonaments va contaminar el debat de la campanya. Stanley posa com a exemple un cas per tal d’explicar què ha passat. “Per estar en desacord, primer, cal que es comparteixin una sèrie de supòsits respecte el món. Dues persones poden tenir opinions diferents sobre l’adequació o la no adequació del pla d’assistència sanitària d’Obama, però si una sospita que l’expresident és un espia musulmà que planeja destruir els Estats Units i l’altra no, la discussió no serà productiva. No s’estarà parlant de les despeses i els beneficis de la política sanitària d’Obama, sinó de si alguna de les seves polítiques oculta una agenda antidemocràtica dubtosa”.

Els dominants, quan perden la condició, es refugien en el victimisme. I l’expressen des de les emocions, compungits per l’adquisició de drets dels subordinats. És el que explica la por que molts occidentals tenen al feminisme. El discurs antifeminista és nuclear en l’extrema dreta d’avui, com també en la d’ahir. I compta amb precedents clars totalment equiparables als d’ara, tot i que els protagonistes foren altres subordinats que no eren les dones. “En política feixista, les nocions oposades d’igualtat i discriminació es confonen l’una amb l’altra. La Llei de drets civils del 1866 concedia la ciutadania estatunidenca a la població negra del sud, recentment emancipada, i protegia els seus drets civils. Aprovada pel Senat i per la Cambra de Representants el 14 de març de 1866, va ser vetada aquell mateix mes pel president Andrew Johnson, el qual va argumentar que el Govern mai no havia protegit la raça blanca amb mesures tan dràstiques com les que es volien adoptar per salvaguardar “la gent de color”. Com observa Du Bois, Johnson percebia el que constituïen unes primeres passes realment modestes en el camí cap a la igualtat de la població negra com una forma de ‘discriminació contra la raça blanca’”.

I és que pocs sentiments són tan poderosos com el victimisme. Les lamentacions, freqüentment justificades per una suposada manca de falta d’orgull nacional, fan posar els nacionalismes al centre de l’agenda política per actuar, sempre, contra altres nacionalitats amb les quals comparteixen territori. No cal aprofundir per identificar exemples actuals. Altres de pretèrits van acabar amb condemnes per genocidi i crims contra la humanitat.

Abans d’arribar a aquest punt, cosa que afortunadament no passa sempre, hi ha sempre el sentiment de superioritat, una discriminació contra el diferent més que justificada, de manera generalitzada, per part de la nació o l’ètnia dominant. Stanley ho identifica amb l’exemple d’una catàstrofe natural el 2017 als Estats Units. “L’huracà Harvey va devastar la ciutat de Houston, a l’Estat de Texas. Al setembre, el cicló Maria va causar estralls encara pitjors a Puerto Rico, territori dels Estats Units, i va deixar gran part de la població sense subministrament elèctric. Els nascuts a Puerto Rico, com aquells que neixen a Houston, són ciutadans estatunidencs; tot i així, el contrast entre les reaccions davant els huracans va ser mot acusat, tant per part del Govern federal, amb el president Trump al capdavant, com de gran part de la població blanca del territori continental. En un article de Jenna Johnson aparegut a The Washington Post a l’octubre del 2017, encapçalat amb el titular ‘Molts dels votants de Trump afectats per l’huracà que van rebre ajudes del Govern dubten que els porto-riquenys mereixin el mateix tracte’, la periodista cita les paraules de Fred Maddox, de setanta-cinc anys i resident a Houston, en relació amb aquest tema”. El tal Maddox assegurava que els porto-riquenys havien de resoldre el problema ells mateixos. “Allà es limiten a rebre els diners i fins i tot se’n guarden una part”, deia Maddox, que va rebre 14.000 dòlars d’ajuda federal malgrat no tindre subscrita cap mena d’assegurança. Stanley conclou, amb encert, que “en temps de crisi i necessitat, l’Estat feixista reserva el seu suport per als membres de la nació elegida, per a ‘nosaltres’ en oposició a ‘ells’”. Fent un paral·lelisme recorrent, “segons la ideologia nazi, els jueus eren els criminals corruptes i mandrosos que es passaven el dia tramant la manera de quedar-se amb els diners que el poble ari guanyava amb el seu esforç: una tasca que, segons els nazis, l’Estat els posava fàcil”.

Crida l’atenció que Stanley es refereix en tot moment al feixisme, sense matisos ni neologismes que miren d’actualitzar el terme. Resulta adequat en tant que els paral·lelismes que estableix esvaeixen la possible identificació d’un anacronisme: els discursos són tan similars que resulta difícil distingir l’època en què van ser llegits o pronunciats. Què fer, però, contra tot això?

L’autor se centra en un exemple un tant inesperat: el sindicalisme. “La unitat i l’empatia que genera la pertinença a una mateixa classe social representen un entrebanc important per al tipus de distincions entre ‘nosaltres’ i ‘ells’ que hem descrit més amunt, i les organitzacions sindicals ho exemplifiquen molt bé. Dins els sindicats actius, la classe treballadora blanca s’identifica amb la classe treballadora negra i no hi està ressentida. Els polítics feixistes són conscients que aquesta solidaritat suposa un obstacle per a les polítiques que se sustenten en la divisió i per això els interessa dissoldre els sindicats. Malgrat la seva condemna de les ‘elits’, la política feixista vol minimitzar la lluita de classes”. Com a últim argument en aquest sentit, “les situacions de desigualtat econòmica profunda són especialment favorables per a la política feixista, i les investigacions han demostrat que la proliferació de sindicats és el millor antídot contra el desenvolupament de tals circumstàncies. Com assenyala Archon Fung, expert en ciències polítiques de Harvard, ‘en moltes societats es dona el cas que un nivell baix de desigualtat coincideix amb unes xifres elevades d’afiliats a organitzacions sindicals’. Fung destaca una estadística extraordinària obtinguda en un estudi del 2013 sobre densitat sindical i desigualtat en països de l’OCDE (la majoria de les democràcies consolidades d’Amèrica del Nord i Europa). Fung assenyala que ‘els països amb una densitat sindical elevada presenten nivells reduïts de desigualtat salarial (Dinamarca, Finlàndia, Suècia i Islàndia), mentre que, en els països amb molta desigualtat, la xifra d’afiliats a aquestes organitzacions és baixa (Estats Units, Xile, Mèxic i Turquia). L’estudi no va revelar ni un sol cas en què tant la desigualtat com la densitat sindical fossin elevades”.