Antaviana era una paraula màgica en un conte de Pere Calders, «En començar el dia». Se la inventa un xiquet, Abel, que de bon començament la fa passar com un topònim. Repeteix Antaviana, antaviana, antaviana per a fer-li creure a sa mare que estudia geografia. Passat un temps, Abel li voldrà assignar un objecte, batejar alguna cosa amb el nom d’antaviana, però tots els objectes al seu voltant ja tenen nom...
La troballa d’antaviana va ser un miracle creatiu de Calders que gairebé passà desapercebut al món literari català i universal. Per sort, el 1978, la companyia teatral Dagoll Dagom va decidir fer un muntatge amb diversos contes de Calders i música de Jaume Sisa, però no trobava de cap manera un títol. Tal com ho explica Agustí Pons a Pere Calders, veritat oculta (Ed. 62, 1998), «havia arribat l’hora de posar títol a l’espectacle. Calders n’havia proposat dos: Paradís amb sobreàtic i Quins arle-quins. Als components del grup els agradava Calderilla, però aquest era un títol que Calders no acceptava perquè feia referència al seu nom —i l’escriptor era enemic declarat de la vanitat— i perquè calderilla era una paraula lingüísticament incorrecta».
Un dels caps visibles de Dagoll Dagom, Joan Lluís Bozzo, tindrà una idea en un punt indeterminat entre Barcelona i Alacant, segons el relat de Pons: «Durant un viatge que el grup va fer amb la furgoneta fins a Alacant per participar en un Festival de las Nacionalidades —encara amb el [anterior muntatge] No hablaré en classe—, Joan Lluís Bozzo va proposar Antaviana. Antaviana era una paraula màgica, que no volia dir res i que ho volia dir tot». Això tenia avantatges i inconvenients, segons els components de la companyia: podia semblar un topònim o un nom femení i desorientar el potencial espectador; podia fer creure que el conte d’Antaviana era el principal de l’espectacle i no era així, però la paraula tenia ganxo. «Antaviana —resumeix Pons— permetia posar nom a moltes coses, reals o imaginades, i, per tant, també podia posar nom al recull de contes de Calders». Els membres de Dagoll Dagom van votar i Antaviana va guanyar.
L’obra va tindre un èxit espaterrant i Antaviana va esdevenir un nom mític del teatre català de l’època, tot i que molts encara pensen que pot ser un nom de dona o un lloc remot.
La vida de les paraules inventades té un destí tan incert com el seu origen. Per exemple, yahoo i quark són paraules inventades per Jonathan Swift i James Joyce, respectivament, que després han donat nom a un gegant tecnològic de l’era d’Internet i a una partícula fonamental de la matèria (vegeu el requadre).
Pel que fa a Antaviana, l’èxit del títol, de la paraula i de l’obra potser van esperonar la imaginació dels membres de Dagoll Dagom, perquè, anys després, a la sèrie de televisió La memòria dels cargols (TV3, 1999), utilitzarien les paraules inventades com a recurs humorístic. Els personatges barrejaven termes del lèxic pagès amb paraules inventades, aconseguint el doble joc de riure’s del món rural i de l’urbà (que no l’entén): com quan un jove Biel Duran li demanava al seu pare que no marxés molt temps perquè hi havia molta feina: «Quan tornareu? S’han d’artigar les feixes, meixancar els rostolls i esparmullar les carruxes». La broma s’aniria fent gran, sobretot amb les espremulles. Entre els guionistes estava el mateix Joan Lluís Bozzo, a més de Lluís Arcarazo, Francesc Orteu i Eduard Cortés. El compte actual de Twitter de Bozzo encara és @espremulla.
Alícia al país del xerrapetaire o el barboteixot
Un dels autors que juga més amb noves paraules és Lewis Carroll. Ho fa a The hunting of the snark, un llarg poema on la principal invenció ja és al títol: l’snark és una barreja entre snake (‘serp’) i shark (‘tauró’). Amadeu Viana n’ha signat una traducció-versió en edició bilingüe de Pagès Editors (1999) que va titular La caça del Merma (el Merma és l’Snark).
Però la culminació de Carroll en aquest sentit és un poema que està inserit a Alícia a través del mirall, «Jabberwocky», que està ple de noves paraules. El mateix títol ha estat traduït per Amadeu Viana i Salvador Oliva amb solucions tan diferents com El barboteixot (Viana) i Xerrapetaire (Oliva).
Ja explica Salvador Oliva en una nota a l’edició d’Editorial Baula de 2015 que la paraula Jabberwocky està formada «a partir de to jabber, ‘parlar d’una manera atropellada’» i alerta que «el poema és una paròdia de les edicions de textos en anglès antic», d’una banda; «i de l’altra, un exemple d’escriptura automàtica sense sentit». Oliva explica que, per a la seua versió, ha preferit donar «més importància als elements sonors» i deixar «de banda el sentit, perquè no en té».
La primera estrofa del Jabberwocky, en anglès i les seues traduccions al català són les següents:
‘Twas brillig, and the slithy toves
Did gyre and gimble in the wabe;
All mimsy were the borogoves,
And the mome raths outgrabe».
La mateixa estrofa en la versió d’Oliva:
«Rostillejava, i l'actillís teixó
giroscava furant pel gesperbatge
i el misfluix era com un papaó.
I els perds xiublaven a l'escatge»
I, una altra vegada, la mateixa estrofa, segons la traducció de Viana:
«Era temps brillós: les eslludentes tolves
girclaven varrivant en les onacles
assats mimayres eron los borogovis,
e·l bormi ratins abrisanava»
Per demostrar que no escrivia a la babalà, i alhora riure’s dels estudis acadèmics sobre la poesia, Lewis Carroll fa que Humpty Dumpty interpreti el significat d'aquesta primera estrofa a petició d’Alícia. Seguim amb la traducció de Salvador Oliva:
«Senyor, teniu molt d'enginy per explicar paraules», va dir l'Alícia. «Seríeu tan amable d'explicar-me el sentit del poema “XERRAPETAIRE”?».
I Humpty Dumpty li respon: «Puc explicar tots els poemes que s'han inventat, i una bona pila dels que encara no s'han inventat».(...)
»«"Rostillejar" vol dir les quatre de la tarda, que és l'hora d'encendre el forn per al rostit del sopar».
»«Això ja ho entenc bé», va dir l’Alícia. «I "l’actillís'?».
»«Bé, "actillís" vol dir "actiu" i "lis". "Acti" vol dir "actiu". Veus? És com si fos una caixa de núvia que té més d'una cosa a dintre: hi ha dos sentits empaquetats en una mateixa paraula».
»«Ah, ja ho entenc», va dir l'Alícia amb un aire pensarós. «I què vol dir "teixo»?».
»«Bé, "teixo" és una cosa semblant al teix, però també s'assembla a una sargantana i a un tirabuixó».
»«Deu ser una criatura amb un aspecte estranyíssim».
»«Ho és», va dir Humpty Dumpty, «i també t'he de dir que fa el niu sota els rellotges de sol i s’alimenta de formatge».
Tintinnabulation i ipsilamba
Entre les paraules inventades més famoses de la literatura hi ha tintinnabulation, que Edgar Allan Poe fa servir al poema The Bells i que Txema Martínez tradueix ‘els campaneigs’ a Poesia completa (Quaderns Crema, 2016), i Ipsilamba, que Vladimir Nabokov inventa a Invitation to Behading (en realitat publicada originalment en rus el 1936, sense versió catalana, i en castellà, Invitado a una decapitación, editat per Anagrama el 2021. Al protagonista del llibre, Cincinnatus, li agradaven les paraules mentre que els altres nens «s’entenien a la primera paraula, ja que no tenien mots que acabessin de manera inesperada, potser amb alguna carta arcaica, una ipsilamba, que es convertia en ocell o en tirador amb resultats sorprenents». La paraula també pren protagonisme a Reading Lolita in Tehran (Leer Lolita en Teherán), on la professora de literatura Azar Nafisi recorda l’experiment que va fer un cop va ser expulsada de la Universitat de Teheran: un petit club de lectura amb dones en l’Iran dels aiatol·làs. Cada alumna dona una versió del que creu que és ipsilamba: «un ball», un «peixet platejat», «un so, una melodia», un abracadabra...
Aquest cap de setmana, silflay
Una altra novel·la on els conills són protagonistes també és rica en paraules inventades per l’escriptor. A El turó de Watership (1971), Richard Adams fa una faula on els conills tenen el seu propi idioma i les seues peculiars matemàtiques.
La paraula amb més possibilitats de triomfar fora d’aquesta gran novel·la és, sens dubte, Silflay, que és ‘sortir fora per anar a menjar’. Owsla i Hrair tenen definicions peculiars en sengles notes a peu de pàgina de l’autor. «Quasi totes les llorigueres tenen un Owsla o grup de conills forts o intel·ligents, de dos anys o més, que envolten el Cap dels Conills i la seva femella i exerceixen l'autoritat. Els Owsla varien. En una lloriguera l'Owsla pot ser la banda d'un guerrer; en una altra pot consistir principalment en patrullers llestos o assaltants d'hortes. De vegades un bon narrador hi pot trobar el seu lloc; o un conill visionari o intuïtiu. A la lloriguera de Sandlefor, en aquest temps, l'Owsla tenia més aviat caràcter militar (encara que, com es veurà més endavant, no tan militar com d'altres)».
Els conills també tenen una manera concreta de comptar: «Els conills poden comptar fins a quatre. Qualsevol número superior és hrair, ‘una pila’ o ‘un miler’. Per això diuen U Hrair (‘el miler’) per significar, col·lectivament, tots els enemics (o elil, com ells els anomenen) dels conills: la guineu, els erminis, les mosteles, els gats, els mussols, els homes, etc. Probablement, hi havia més de cinc conills en la conillada en què nasqué en Cinquè, però el seu nom, Hrairoo, vol dir petit miler, és a dir el petit d'una colla, o com es diu entre altres petits, el 'caganiu'».
La magnífica traducció és de Montserrat Solanas per l’edició d’Edhasa (1989).
Yahoos i houyhnhnms
De vegades, la creativitat més radical dels escriptors crea mons nous per als quals ha d’inventar topònims i gentilicis nous. El fenomen és tan antic com la literatura (els mateixos mites literaris des dels sumeris fins als grecs inventen mons nous), però Jonathan Swift als Viatges de Gulliver, publicat originalment el 1726 (Adesiara, 2015), demostra una imaginació desbordant en aquest sentit: a més dels petits lil·liputencs que tots coneixem, Swift és també el creador d’una paraula que va donar nom a un dels més famosos buscadors d’Internet: Yahoo. Els yahoos apareixen a la quarta part dels Viatges de Gulliver i són pràcticament esclaus dels houyhnhnms, que són una mena de cavalls, tan intel·ligents com els humans i amb una llengua pròpia.
Els yahoos —segons Swift, Gulliver i la traductora Victòria Gual i Godó (en la versió d’Adesiara)— «tenien el cap i el pit coberts de pèl gruixut, en alguns arrissat i en altres llis. Tenien barba com les cabres i una llarga pelussera a l’esquena i a la part de davant de les pots i els peus, però la resta del cos era pelada, de manera que els podia veure la pell, que era d’un color marró com d’ant».
Gulliver també aclareix l’origen de houyhnhnm: «La paraula houyhnhnm, en la seva llengua, significa ‘cavall’ i, etimològicament, ‘perfecció de la natura’. Vaig dir al meu amo —explica Gulliver a la novel·la— que em costava expressar-me, però que milloraria tan de pressa com pogués, i esperava que al cap de poc temps li podria contar meravelles. Li plagué encarregar a la seva pròpia euga, als seus poltres i als servents de la família que aprofitessin totes les oportunitats d'instruir-me, i cada dia, durant dues o tres hores, feia el mateix esforç en persona. Alguns cavalls i eugues distingits del veïnat començaren a venir sovint a casa nostra quan es va escampar la notícia que hi havia un yahoo extraordinari que sabia parlar com un houyhnhnm i semblava mostrar en els seus mots i les seves accions alguns indicis de raó».
La imaginació de Swift no acabava aquí. Abans de visitar el país dels houyhnhnm, Gulliver també viatja a Brobdingnag, Laputa, Balnibarbi, Luggnagg, Glubbdubdrib i el Japó (nació exòtica que al segle XVIII utilitza com a contrast realista, i alhora humorístic, amb els regnes inventats).
Òbviament, la juguesca de Swift la repetiran després altres autors que crearan mons totalment nous: J. R. R. Tolkien a El senyor dels anells, el 1957 crea els hobbits, Mordor, etc.; C.S. Lewis, a Les Cròniques de Nàrnia (Destino) fa el mateix i Ursula K. Le Guin inventa Terramar en la seua trilogia més famosa, publicada entre 1968- i972 (i en català per Raig Verd). A Catalunya, cal recordar que el lleidatà Josep Maria Francès a la novel·la del 1936 Retorn al sol (Voliana Edicions, 2018) va inventar una Catalunya confinada sota Montserrat en un món subterrani batejat Subolesa (sota Olesa de Montserrat).
Els odonians i el piswi
El 1974 Le Guin inventa a Els desposseïts [Raig Verd, 2018] Odo i els odonians. Ho explica així a la introducció del conte «El dia abans de la revolució», dins de Les dotze direccions del vent (Raig Verd, 2022): «La meva novel·la Els desposseïts parla d’un petit grapat de persones que s’anomenen odonians. El nom deriva de la fundadora de la societat, Odo, que va viure unes quantes generacions abans de l’època de la novel·la i que, per tant, no participa en l’acció —excepte implícitament, en el sentit que tot va començar amb ella».
Però Le Guin també crea paraules noves, a l’estil Carroll. En un altre dels contes inclosos a Les dotze direccions del vent, concretament a «La regla dels noms», s’inventa un ocell, el piswi, del qual desgraciadament, no dona molts detalls: «Portava un petit carregament variat de teles, sandàlies, plomes de piswi per adornar capes, encens barat, pedres de lleugeresa, herbes delicades i unes denes de vidre ben grosses de Venway... el gènere habitual d’un venedor ambulant».
La ciència-ficció és un terreny ben adobat per al naixement de paraules noves. El gran escriptor polonès Stanisław Lem les utilitza com a recurs humorístic als seus Diaris de les estrelles, una obra intel·ligent i divertida que, malauradament, no s’ha traduït mai al català. La versió espanyola de la traductora Jadwiga Maurizio (Bruguera, 1978), pot donar una idea de l’ús humorístic dels «neologismes buits» de Lem al «Viaje vigésimo»: «Pero tal como suele pasar, mis sueños no se realizaron. Al ver que la primera caja que había sacado del cohete tenía un costado hundido, lleno de inquietud por las preciadas piezas que había reunido, me puse al instante a deshacer todos los cajones. Las mirdangas estaban en buen estado, pero las calusinas tenían toda la parte baja arrugada. Desde luego, no podía dejar las cosas así. En unas horas desprendí las tapaderas de las cajas más grandes, abrí los baúles, puse los gronsos encima del radiador para que se secaran, empapados como estaban con el té del termo, pero lo que me hizo temblar de verdad fueron los rehenchos. Tenían que ser el orgullo de mi colección (...) Tendí todavía las matulcas en una cuerda de secar ropa y me fui a la cocina para preparar la cena».
Tancat en una petita nau rumb a Antaviana, Balnibarbi o ves a saber, el protagonista dels Diaris de les estrelles de Lem, no podia fer ni ipsilamba ni silflay.
El quark de James Joyce
Quark no és ben bé una paraula inventada sinó una mena d’error, una paraula equivocada en boca d’un taverner que ha begut massa, en una obra de James Joyce.
Tots estem fets de quarks perquè el descobridor de la partícula, Murray Gell-Man, volia un nom que rimés amb pork (‘porc’) i, durant un temps, en va dir quork, una paraula inventada per ell mateix que no li feia el pes. Poc després del descobriment de la partícula subatòmica, Gell-Man es va assabentar que, en el Finnegans Wake de James Joyce, un personatge —el taverner del pub H. C. Earwicker de Dublín— aixeca una gerra de cervesa i demana un brindis per Mister Mark, trabucant les paraules, de manera que, en compte de Three quarts for Mister Mark (‘Tres quarts pel senyor Mark’) demana «Three quarks for Muster Mark!». És llavors que el físic Gell-Man decideix batejar quark la nova partícula. Fins aquell moment, un quark podia ser, com a molt, l’onomatopeia que es fa servir per a l’escataineig d’una gavina o un ànec. De manera que el brindis de Finnegans Wake podria traduir-se «Tres qüecs pel sonyor Mark!». Gràcies a aquesta carambola lingüística, ara els quarks són una part fonamental de tots nosaltres. Salut!