Literatura

La ciència-ficció femenina i pionera d’Ursula K. Le Guin

La ciència-ficció té un deute amb l'escriptora ja desapareguda Ursula K. Le Guin (Berkeley, 1929, Portland 2018), qui va irrompre entre les dècades del 1960 i 1970 amb una sèrie d’obres emblemàtiques i pioneres que introduïen una visió femenina en el gènere. El segell Raig Verd va editar en català el 2018 una de les més reeixides, ‘Els desposseïts’, un llibre que combina la perícia genèrica i els valors literaris. I que recuperem poc després de complir-se el primer aniversari de la mort de l’autora.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La ciència-ficció ha esdevingut una cosa de dones en els darrers temps. Després de dècades d’absoluta preeminència masculina, noms com els d’Ann Leckie, Charlie Jane Anders, Mur Lafferty, Beckcy Chambers, Nora K. Jemisin o Naomi Alderman s’han fet un valuós espai a còpia de posar sobre la taula una narrativa que introdueix noves variables i enfocaments. Una mirada des del punt de vista de les dones que aporta un plus de sensibilitat i renovació. 

Aquestes escriptores, en tot cas, tenen un deute amb Ursula K. Le Guin, una de les  pioneres de la mirada femenina en el gènere i una de les escriptores més influents i respectades. Una de les poques dones, de fet, assenyalades amb el títol honorífic de Gran Mestra de la Ciència Ficció, atorgat per l'associació nord-americana d'escriptors d'aquest gremi. Una figura que irromp en la dècada del 1960 i que té el seu primer pic de reconeixement veritablement important amb La mà esquerra de la foscor, del 1969, editada en català el 1997 per Proa. Aquesta novel·la va obtenir els Nebula i Hugo, dos dels guardons més prestigiosos de la ciència-ficció. Premis que, tot just, va tornar a recollir amb Els desposseïts, publicada originàriament en anglès amb el títol The dispossessed: an ambiguous utopia, el 1974.

El títol de la versió catalana -un magnífic treball, d’altra banda, de l’escriptora i traductora Blanca Busquets-, coincident amb una altra novel·la magnífica de l’hongarès Szilárd Borbély, publicada el 2015 per Periscopi, prescindeix de la referència a l’ambigüitat. Però el concepte és important. La novel·la, com ha de ser, articula de manera impecable un univers autònom, amb les seues pròpies lògiques internes, al mateix temps que projecta tot un discurs ideològic que deixa entreveure l’interès de l’autora per algunes tesis de l’anarquisme. Amb tot, la utopia a la qual fa referència el títol anglosaxó és sotmesa a un escrutini ple de matisos i arestes, fa emergir les limitacions i misèries humanes pròpies de qualsevol tipus d'organització social i política, per molt que la gènesi siga pretesament justa i igualitària.

El recorregut el fem a través de l’itinerari vital d’un científic anomenat Shevek, un personatge fascinant que tracta de desenvolupar una teoria física globalitzadora amb potencials aplicacions tecnològiques que podrien canviar els viatges interestel·lars. El seu planeta és Anarres, l’indret inhòspit al qual arribaren un grapat d’habitants d’Arres fugint d’un món injustícia i la desigualtat. La nova societat, creada sobre les bases ideològiques de l'odonianisme, promulgades segles enrere per Odo, una dona, no té jerarquies ni institucions i funciona amb un curiós repartiment rotatiu del treball, no remunerat, i un flonjo i molt mal vist sentiment de la propietat que justifica el títol.

Una societat amb escletxes i imperfeccions, que no acaba de reconèixer la tasca de Shevek i que viu incomunicada, per evitar les possibles contaminacions provinents d’Arres, un planeta profundament jerarquitzat, capitalista i classista. Així les coses, arran d’un premi concedit en Arres a Shevek, el científic decideix visitar el planeta rival. Començarà llavors el suggestiu joc de contrastos culturals: "Una parella s'entretenia amb preliminars en un racó. En Shevek va apartar la vista, fastiguejat. Egoistaven fins i tot el sexe? Acariciar-se i copular davant de gent no aparellada era tan vulgar com menjar en presència de gent afamada".

Si bé són els contrastos ideològics els que produeixen els fragments més interessants i actuen com a detonant d'uns fets que no revelarem. "Els colonitzadors van ser idealistes, sí, quan van abandonar aquest món pels nostres deserts. Però allò va passar fa set generacions! La nostra societat és pràctica. Potser massa pràctica, massa preocupada per la mera supervivència. Què hi ha d'idealista en la cooperació social, en l'ajuda mútua, quan és l'únic mitjà per a la supervivència?", enraona Shevek amb un habitant d'Arres que li reprotxa el suposat idealisme del seu planeta. 

Aquesta trama principal, sostinguda sobre uns altres fils narratius secundaris, són contades amb mestria per Le Guin en Els desposseïts, una lectura que desborda les cotilles genèriques i esdevé una reflexió sobre el comportament dels individus en diferents contextos. Una obra amb una arquitectura impecable, farcida de detalls, desenvolupada a través d'una escriptura en absolut planera o funcional, que denota saludables ambicions literàries. 

No es fàcil trobar una novel·la amb la profunditat d’'Els desposseïts', amb la capacitat de suggerir interrogants amb respostes incòmodes o directament ignotes

Una novel·la d’idees inserida en un volum de ciència-ficció, res d’una altra banda aliè a un gènere que porta dècades tractant d’explicar el que som a través de projeccions de futur, d'utopies i distopies. Tot i això, no es fàcil trobar una novel·la, en aquest gènere i en qualsevol altre, amb la profunditat d’Els desposseïts, amb la capacitat de suggerir interrogants amb respostes incòmodes o directament ignotes. Que aborde qüestions tan diverses, a més de les esmentades, com la gestió dels recursos, les relacions de gènere o l'egocentrisme científic.

Reflexions vigents ara i, segurament, mentre hi haja un bri de vida humana. "El sofriment és la condició de l'existència. I quan arriba, el reconeixes. El reconeixes com la veritat (...) cap societat no pot transformar la natura de l'existència. No podem evitar el sofriment. Aquest dolor i aquell altre, sí, però no el Dolor. Una societat només pot alleujar el dolor social, el dolor innecessari. La resta perdura. L'arrel de la realitat", explica Shevek en algun moment.

Ciència-ficció amb delicioses pinzellades analògiques (els llibres i la documentació i la correspondència físiques juguen un paper fonamental), no sabem si deliberat o fruit del moment d’escriptura. Un llibre amb una cadència singular, al·lèrgica a les demostracions de testosterona i el ritme vertiginós associat a algunes variants gènere. Que ens il·lustra sobre els beneficis d’introduir la visió de les dones en qualsevol terreny de la creació.

Ursula K. Le Guin va traspassar el 22 de gener del 2018, ara fa un poc més d'un any. Però el seu llegat prossegueix, un grapat de les seues novel·les, entre elles Els desposseïts, apunten al selecte panteó de les obres perdurables. 

 
Els desposseïts
URSULA K. LE GUIN

Traducció de Blanca Busquets
Raig Verd, Barcelona, 2018
Ciència-ficció, 422 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.