LIteratura

El realisme enriquit de Pere Calders

L’editorial Rosa dels Vents reuneix als dos volums de ‘Contes’ tots els relats de Pere Calders, inclosos catorze mai abans publicats en cap llibre, i Comanegra aplega tots els microcontes en ‘Contes portàtils’. Espontàniament, dues editorials reivindiquen Pere Calders i recorden dues coses: l’extraordinària coherència de la seva obra literària —des del primer conte s’endevinen els trets que el singularitzen— i la seva vigència. Amb un estil i unes temàtiques que el situen en uns llimbs atemporals.

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

«Aleshores jo, sense el pes de la carn, em sentiré deslligat de mans.
I, si finalment resulta que n'hi ha, aniré al cel, on passaré una llarga temporada»

(Fragment final de “La fi”, dins de
Cròniques de la veritat oculta)

 

Al juliol farà 25 anys de la mort de Pere Calders, però no ha estat aquest aniversari el que ha impulsat dues editorials a recuperar els seus relats. No hi ha hagut un impuls institucional o una reivindicació familiar que els hagi empès, sinó el convenciment que Calders és una aposta segura. En paraules de l’editor de Comanegra, Jordi Puig, “Calders és dels tres o quatre autors clàssics moderns catalans que no necessites en absolut cap excusa o efemèride per reeditar de manera més ambiciosa a nivell de format. És un autor estimat i amb públic”.

En els microcontes de Calders, Puig hi va veure una oportunitat: “És curiós que a cap editor no se li hagi acudit abans: tenia sentit agrupar tots els microcontes. És un tipus de conte que tenia molt a la memòria de les meves lectures caldersianes i n’hi ha que són realment molt definitòries de la seva manera de fer. Em vaig adonar que, si els posava tots damunt la taula, ja fèiem un volum amb cara i ulls”.

Per a l’editor de Rosa dels Vents, Joan Riambau, es tracta de reivindicar Calders com un dels primers autors de l’editorial: “Era un autor que ens feia molta il·lusió publicar a Rosa dels Vents, sobretot perquè va estar molt lligat al naixement del nostre segell històric, que va crear en Josep Janés el 1936”. Per tant, la publicació de tots els Contes de Calders és, pràcticament, una demostració de pedigrí de la mateixa editorial: «Un dels primers autors va ser precisament Pere Calders —recorda Riambau—, que va publicar El primer arlequí i La glòria del doctor Larén en aquest segell just quan esclatava la guerra».

L’actual editor explica amb orgull que la relació de Calders i l’editor Janés va ser intensa en aquells primers anys de l’escriptor: “Janés havia estat responsable del naixement del Diario Mercantil, primer, i després del diari Avui. En tots dos hi va col·laborar en Calders abans d’editar els seus primers llibres amb Janés”.

Per això Riambau ha volgut fer aquesta nova edició, l’única que compila tots els relats de Calders inclosos catorze contes que només s’havien publicat a diaris o revistes, com el citat Avui o Pont blau (vegeu requadre a la pàg. 50): “Volíem recuperar aquesta història fundacional de Rosa dels Vents i recuperar la narrativa de Calders donant-li una embranzida de joventut afegint al projecte l’Ignasi Font perquè il·lustrés els contes”.

A la neta de Pere Calders, Diana Coromines, li sembla una “grandíssima notícia que hi hagi dues edicions, totes dues molt cuidades”. Aquesta traductora i editora explica que l’interès de les editorials ha estat espontani però no se sorprèn perquè periòdicament, des de tot arreu, mostren voluntat de traduir la seva obra: “De manera regular van arribant peticions de revistes o editorials. Aquesta tardor, per exemple, va ser la Massachusetts Review que ha publicat, en el seu número de tardor, tres contes de Calders”.

La popularitat de Calders pot ser deguda, tal com assenyala Riambau, a dues coses: “Tot i l’exili, Calders va tenir un gran reconeixement des del primer moment, perquè va obtenir premis diversos, com el Víctor Català i altres. I també va tenir un reconeixement molt important per part de la crítica. Després de la dictadura, la seva imatge va esclatar una altra vegada gràcies a l’estrena d’Antaviana [el muntatge de Dagoll Dagom a partir dels seus contes] que li va donar una dimensió popular immensa”.

Al costat d’aquesta popularitat, hi ha la talla literària de Calders. “Jo crec —diu Riambau— que és una de les grans figures de la narrativa catalana; un home amb un treball literari de la llengua exquisit”. I, a més a més, molt influent: “Calders planta la llavor de la narrativa breu catalana que ha vingut molt després. Quim Monzó se’n declarava un gran admirador, per exemple. Sense Calders, la narrativa catalana posterior no seria la mateixa: tant per la llengua com per aquest punt d’ironia i humor de vegades càustic”.

Riambau apunta un element de la literatura de Calders que la fa universal i actual: “L’obra de Calders es pot llegir ara amb la mateixa frescor que quan va ser escrita per una raó: hi ha una atemporalitat en el retrat dels personatges i del món que constitueix aquesta mena de realisme fantàstic amb uns elements que tothom s’hi pot sentir retratat. Aquest és el gran secret de la seva obra. El llegeixes i no notes en absolut el pas del temps: d’una banda, per la seva llengua —que encara es manté molt fresca i molt viva a diferència d’alguns autors coetanis—, i d’una altra, per les seves reflexions sobre tecnologia que els llegeixes ara i continuen tenint el mateix efecte”.

Diana Coromines reconeix que l’interès internacional per Calders també podria ser fruit d’aquesta peculiaritat: “Això també ho destaquen els crítics: molts dels contes són atemporals i tenen poc color local, de manera que és molt exportable”.

 

Calders i tota la seva obra continuen despertant un interès singular dins de l’ecosistema literari català per diverses raons que els editors, la família i els seus estudiosos han anat descobrint de mica en mica. Un cop s’han superat —per obsoletes— les polèmiques que el van enfrontar en els anys cinquanta i seixanta amb autors (Joan Sales) i crítics (Joaquim Molas) que defensaven el realisme històric i li retreien que no s’hi sumés incondicionalment i militant, els estudiosos de Calders han mirat de treure’l del realisme màgic per incloure’l en el realisme enriquit.

“De vegades —explica Diana Coromines— se l’ha comparat amb Bontempelli i Cortázar i se l’ha ficat dins del realisme màgic, però el que ell fa és una mena de realisme enriquit, com diuen els acadèmics de la UAB i de la Universitat de València que són experts en Calders”. Aquest realisme enriquit, afegeix la neta de Calders, “va més enllà del realisme màgic perquè en el primer trobem una aparició d’elements fantàstics en situacions quotidianes mentre que Calders va més enllà en fer tot un exercici de distanciament irònic que és únic”.

Certament, el realisme màgic, que té alguns punts de contacte amb Calders, no és un espai on se’l pugui encasellar còmodament. Sobretot perquè, a banda de l’italià Bontempelli, el gran corrent del realisme màgic és posterior a ell i localitzat a l’Amèrica Llatina. On Calders residia físicament però no culturalment, com ell mateix reconeixia.

Per molt que es grati només es podria especular una connexió, com a influència, amb el realisme màgic de Gabriel García Márquez —possible però remota i desconeguda— a través de Ramon Vinyes, l’inspirador d’el sabio catalán de Cien años de soledad. Vinyes, nascut a Berga i emigrat a Colòmbia, tornà a Catalunya als anys trenta, coneixia segur l’obra de Calders i va coincidir amb ell en alguna etapa de l’exili, concretament a Montpeller. Posteriorment, a Barranquilla (Colòmbia) seria company de tertúlies de Gabo, que va explicitar la seva admiració per ell.

El realisme enriquit amb humor que exhibeix Calders s’allunyava també de l’etiqueta de literatura fantàstica —i intranscendent— que alguns autors li han volgut penjar.

Carme Gregori, de la Universitat de València, va aconseguir analitzar i tombar aquests prejudicis a Pere Calders: Tòpics i subversions de la tradició fantàstica (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006). Després de comparar com el gènere fantàstic fa servir diversos tòpics (les aparicions, els fantasmes i els vampirs, per exemple) i com els utilitza Calders, Gregori treia la conclusió que els seus relats no pertanyien a aquest gènere (ni a la ciència-ficció ni al meravellós).

Calders “planteja el reciclatge de tòpics literaris amb una explícita intenció paròdica”, segons Gregori. És a dir que fa servir els elements de gènere —des dels fantasmes fins als extraterrestres, si cal— per parlar de la realitat pura i dura, amb paròdia, reducció a l’absurd i certa tendresa. Precisament, Pere Calders admirava el Grup de Sabadell (Francesc Trabal, Joan Oliver i Armand Obiols) perquè feia servir l’humor i s’oposava a la imatge tremendista de la generació anterior: “El drama rural, representant-nos uns pagesos torturats i sanguinaris, no servia la veritat, sinó els instints d’una mateixa mena de públic que prefereix de molt la lectura d’uns quants accidents de circulació a la d’un bon article o assaig”, havia escrit en defensa del seu estil. El realisme, venia a dir Calders, no és sempre més fidel a la realitat que la seva obra, que feia reflexionar sobre la realitat fent servir altres instruments.

Aquests “elements fantàstics, meravellosos, de ciència-ficció o utòpics, per molt cridaners que resulten per al lector no professional”, aclaria Gregori, “només representen la part més superficial de la proposta caldersiana”. La seva proposta literària, original i única, es basa en altres elements, com són l’esmentada paròdia i “la denúncia de l’artifici de la ficció”. Com explica Coromines, “Calders posa en primer lloc la figura de l’escriptor, no ja del narrador sinó de l’escriptor, perquè ens va posant a la vista tots els mecanismes, tota la tramoia, de la ficció narrativa”.

Això s’ha ignorat i passat per alt moltes vegades, en contra del prestigi literari de Calders. “La construcció de la imatge de Calders que ha circulat a nivell de gran públic, sostinguda per la part més mediàtica de la crítica —afirma Gregori—, es basa en l’emfasització i banalització dels aspectes més visibles de la seua proposta literària: fantasia i paròdia, convertits en els ingredients fonamentals d’una fórmula lleugera, apta per a un consum de moderada exigència intel·lectual”.

Per contra, aquesta estudiosa de Calders defensa que “si hem de parlar de Calders com un autor lleuger ha d’ésser des de la idea de lleugeresa que reivindica Italo Calvino”, és a dir, considerar que la literatura “ha de servir per a fugir de la pesantor i l’opacitat d’un món dramàtic i grotesc”. I “si hem de parlar de la fantasia caldersiana ha d’ésser per referir-nos a la construcció d’un univers literari personal amb una forta càrrega metaliterària”.

Diana Coromines ho resumeix tot plegat quan analitza les dues il·lustracions de les cobertes dels dos volums de Contes: “La filosofia que hi ha al darrere de la literatura de Calders la reflecteixen molt bé les il·lustracions de l’edició de Rosa dels Vents. Sobretot en les dues cobertes: en la primera l’escriptor mira per la finestra un món com de somni i en l’altra ja ens trobem —els lectors— dins d’aquest mon i veiem l’escriptor com s’ho mira, des de l’altra banda. En aquest món de somni els objectes són objectes de la realitat tangible. I és que ell considerava que la realitat incloïa també aspectes insòlits o inesperats que no encaixaven però que són igual de reals que el món objectiu”.

Ja ho deia Calders al seu primer llibre, El primer arlequí: “Sovint juguem amb l’absurd; però és amb més freqüència que l’absurd ens mou a batzegades i ens domina, donant a la nostra vida un contingut que ens meravella principalment a nosaltres mateixos”.

 

ELS CONTES NO REUNITS EN LLIBRES FINS ARA

Uns quants dies entre ximples (Avui, 20-XI-1993)

Descripció de la fauna que volta per una acadèmia de joves artistes. Molts excompanys d’acadèmia de Pere Calders s’hi van veure retratats i van demanar una rectificació. Calders la va publicar carregada d’ironia.

 

Històries de fantasmes o el «Capil·lar Estrella» (Avui, 5-XII-1933)

Deliciosa història d’un castell encantat i una difícil missió per al comercial d’una editorial. Crítica ferotge a la publicitat.

 

Reincidència (L’Esquella de la Torratxa, 10-XII-1933)

L’apassionant i misteriós relat d’un company de cel·la. Un proemi adverteix “que aquest conte no és ni remotament històric... i que si ho fos tampoc no ho diríem”.

 

Jordi Bressols, «ex» suïcida

Història d’un home que no vol aixecar-se del llit amenaçat per “un munt de petits problemes i de petites misèries sense prou grandesa tràgica ni massa esperit grotesc”.

 

Les mines de Terol (Avui, abril 1938)

Un grup de soldats republicans destinat a Terol s’endinsa en el laberint de galeries subterrànies que foraden el subsol de la ciutat. Crònica poc bèl·lica amb molt misteri.

 

La noblesa del gran joc (Meridià, 11-III-1938)

Ficció política amb solucionador màgic. La censura va impedir que es publiqués dins de les Cròniques de la veritat oculta.

 

La nit a l’estany (Catalunya, agost 1939)

Paròdia romàntica amb final estel·lar que Joan Triadú va decidir descartar del volum Cròniques de la veritat oculta.

 

D’altres han pogut: Per què no ho proveu vós? (Catalunya, desembre 1942)

Divertida ficció sobre un fumador empedreït que contracta un lluitador perquè l’estovi cada cop que fumi.

 

Les malalties (Pont Blau, 1955)

Melangiosa descripció de com metges i pares provoquen a un nen una veritable malatia.

 

Pic-nic (Pont Blau, 1956)

Conte que havia de formar part de Cròniques de la veritat oculta i Triadú va rebutjar.

 

Apunts per a dos contes mexicans (Taula de Canvi, gener-febrer 1979)

Les llavors de dos relats que s’haurien pogut publicar a Gent de l’alta vall

 

Primera notícia (Taula de Canvi, gener-febrer 1979)

Text per al programa de mà de les representacions d’Antaviana.

 

Maneres de veure (Cavall Fort, 1986)

Conte infantil sobre les greus conseqüències que pot tenir una festa a l’escola bressol.

 

L’espasa i la flor (El gran llibre de la pau, Edebé, 1991)

Conte infantil d’un nen que somia amors creixents i espases minvants.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.