Parlar de l’univers de Stanislaw Lem (1921-2006) pot semblar reduccionista, perquè aquest escriptor polonès sembla crear un univers nou a cada obra. Tanmateix Lem inventa planetes, planetoides, galàxies i nebuloses, però d’univers només n’hi descriu un, el que precisament crea un dels seus personatges, el destraler i entranyable Ijon Tichy, als Diaris de les Estrelles (1957), la col·lecció de narracions amb més ironia de la literatura universal.
És al “Viatge divuitè”, on Tichy explica les teories de la creació de l’univers: “Com sabem, les teories de la cosmogènesi es divideixen en dos grups. Una d’elles recull les que consideren que l’univers existeix eternament, o sigui, que no té principi. La segona abasta les teories segons les quals l’univers va començar a existir en un moment donat, gràcies a l’explosió de l’àtom primari. Tots dos punts de vista van ensopegar sempre amb grans dificultats”, reconeix Tichy, però, amb el temps “la majoria dels científics aposta per un univers aparegut fa quinze mil o divuit mil milions d’anys”. Al començament —continua Lem— “va haver un fenomen anomenat ylem, preàtom o una cosa per l’estil, que va explotar, donant origen a la matèria junt a l’energia, núvols d’estrelles, galàxies giratòries, nebuloses clares i fosques, suspeses en un gas enrarit ple de radiacions”. Aquesta explicació, que tant s’assembla a la teoria del big-bang de Stephen Hawking, té, segons Lem/Tichy un però: “Tot plegat es pot calcular amb gran precisió i elegància, sempre que a ningú se li acudeixi fer-se la pregunta: ‘I d’on va eixir aquell famós preàtom?’ És una pregunta impossible de respondre.”
Hawking, teòricament, va resoldre la qüestió dècades després, el 1997, amb la teoria de l’expansió de l’univers a partir del big-bang. Però Stanislaw Lem fa un pas de rosca més: imagina una teoria científica segons la qual l’univers es va crear “a crèdit”, igual com funcionen els mesons a escala quàntica segons ell: “Els mesons, aquestes partícules fonamentals, infringeixen de vegades les lleis del seu comportament, però ho fan amb tanta rapidesa que la infracció gairebé no existeix. Rabents com llamps fan una cosa prohibida per les lleis de la física, i de seguida, com si no hagués passat res, tornen a regir-se per elles”. I el professor Renombrovich, conegut d’Ijon Tichy, es fa una pregunta que conduirà al caos: “I si el cosmos va fer, a escala enorme, el que de vegades passa a l’escala més petita? Si els mesons poden comportar-se d’aquesta manera en una fracció de segon tan ínfima que un segon sencer, comparat amb ella, sembla una eternitat, el cosmos, donades les seves dimensions, hauria pogut comportar-se d’aquella manera prohibida durant un espai de temps adientment més llarg. Per exemple, durant quinze mil milions d’anys...”.
Acte seguit, Renombrovich i Tichy són presa del pànic i temen que la creació del cosmos es faci reversible de sobte i tot desaparegui. Aquí és on Tichy inventa una solució en forma de positró llançat al passat, perquè, en el moment de la creació de l’univers, existeixi el preàtom que és necessari. El resultat, sense espòilers, el confessa Tichy al començament del conte: “Tots, literalment tots els errors de la construcció de l’univers, com també els vicis de la natura humana, s’han de carregar al meu compte. En soc conscient, inexorablement”.
Les narracions breus
Stanislaw Lem és molt conegut per algunes de les seues novel·les més filosòfiques i profundes, com Solaris, del 1961 (Pleniluni, 2001, amb traducció al català d’Agata Siewierska) i El invencible, (Impedimenta, 2021), però l’escriptor té una vena satírica molt mordaç que exhibeix sobretot en els volums de narracions curtes, com els esmentats Diarios de las estrellas (Alianza Editorial, 2019) —que no s’ha traduït mai al català— o Ciberíada (Alianza, 2015) —que tampoc té versió catalana.
Les versions cinematogràfiques de les obres més serioses de Lem es poden veure a la Filmoteca de Catalunya aquesta setmana. El 28 i 29 de setembre, la professora de literatures eslaves de la Universitat Pompeu Fabra Tamara Djermanovic farà la presentació dels dos films Solaris que s’han rodat: el dia 28, la primera Solaris, del rus Andrei Tarkovski, del 1972, i considerada en el seu moment, com diu la Filmoteca, “la rèplica soviètica de 2001: A Space Odyssey, malgrat les diferències òbvies”. El dia 29, la versió que el gran Steven Soderbergh (Sexe, mentides i cintes de vídeo i Traffic) va fer el 2002 amb George Clooney.
Al costat de la pretensiositat amarga d’aquestes propostes, els volums de contes de Lem són veritables lliçons d’humilitat per a la humanitat sencera, fruit d’unes històries que estenen al sol de la ciència-ficció els draps bruts de la història i la ciència de l’Homo sapiens. Les més cruels sentències apareixen al “Viatge vuitè” dels Diaris de les Estrelles, quan Ijon Tichy pretén esdevenir delegat de la Terra davant l’Alta Assemblea de l’Organització de Planetes Units (OPU). Després d’una defensa dels terrícoles per part del confús delegat del planeta Tarracània —que ni tan sols encerta a dir-li Terra al planeta—, apareix el delegat de Thuban, molt més informat sobre els humans, i en va descrivint els seus trets característics començant per la seva dieta carnívora: “—Ni tan sols es pot culpar ningú per ser carnívor si aquest defecte és conseqüència del transcurs de l’evolució natural! (...) Tot i admetent que està forçat a fer-ho —crits: «No està forçat. Que mengi espinacs!»—, sí, repeteixo, ESTÀ FORÇAT a causa d’una tràgica tara hereditària (...) Profana les despulles mortals esquarterant-los i ofegant-los en líquids, juga amb ells, per a cruspir-se’ls després en llocs públics, entre rialles de les femelles mig despullades de la seva espècie, augmentant d’aquesta manera el seu plaer de menjar difunts. I ni tan sols se’ls passa pel semilíquid cap la necessitat de canviar aquest estat de coses que clama a tota la Galàxia pel càstig!”.
Quan l’Alta Assemblea ja està ben escalfada contra els terrícoles, el delegat de Thuban passa a descriure una altra espècie terrícola que mereixeria respecte: “Era l’espècie Homo neanderthalensis. Paga la pena interessar-se per ell. Semblant a l’home contemporani nostre, tenia més capacitat craniana que ell i, per tant, era més gran el seu cervell, o sigui, la seva raó. Caçador de bolets, amb propensió a la meditació, amant de les arts, manso, flegmàtic, hauria merescut sens dubte que avui s’estudiés en aquesta Alta Organització la seva admissió com a membre. Desafortunadament no existeix entre els vius. Pot dir-nos el delegat de la Terra, que avui tenim l’honor de tenir entre nosaltres, quina va ser la sort del neandertal, tan culte i simpàtic? Com que guarda silenci, ja respondré jo per ell: va ser aniquilat fins a l’últim vestigi, esborrat de la superfície de la Terra, per l’anomenat Homo sapiens”.
La cosa, com es pot preveure, no acaba bé per a Ijon Tichy ni per a la humanitat. Però Lem continua furgant en els pecats de la humanitat, incidint força en l’ús bèl·lic de l’energia atòmica. Eren els temps de la guerra freda i l’armament obsessiona tan Lem que, en d’altres obres, imagina un altre tipus d’explosions. A Congreso de futurología (Bruguera, 1981) apareixen Bombes d’Amor al Proïsme carregades de psicotròpics com la benefactorina, la supercaricianina o el felicitol que giren el cervell fins i tot als policies antidisturbis: “Vaig poder veure —diu el protagonista narrador— com s’arrancaven les màscares de la cara, amb els ulls plens de llàgrimes de contrició i s’agenollaven, implorant el perdó dels manifestants, cedint-los-hi amb força les seves porres i suplicant-los que els apallisaren amb elles”.
A Ciberíada, en canvi, quan els dos protagonistes, Trurl i Clapauci, constructors amb Diploma d’Omnipotència Perpètua, arriben a un planeta de robots clarament dividit entre dos estats rivals decideixen aplicar la recepta de Gargancià. Trurl, al país del rei Monstrogrit, i Clapauci, al de Monstropit, convencen els respectius monarques que els deixen intervenir en l’ensinistrament dels seus exèrcits. Amb una senzilla tècnica que Clapauci explica a Monstropit (“A cada soldat se li cargola una clavilla al davant i un endoll al darrere. A l’ordre ‘Uniu-vos’, les clavilles salten als endolls, i allà on un moment abans es trobava una banda de civils, apareix una formació de tropa perfecta”) creen sengles exèrcits, que, en trobar-se a la batalla final “s’agafen del braç i junts fan un passeig agafant flors silvestres sota el cel blau, en el camp d’una batalla que mai no arriba a lliurar-se”.
Però això són robots, no Homo sapiens.
És tan feble la fe de Lem en la humanitat que l’últim viatge d’Ijon Tichy, el vintè, explica que els grans savis de la humanitat —inclòs Ramon Llull, que Lem considera un precursor dels ordinadors—, són, en realitat, savis del segle XXVII que el mateix Tichy envia al passat com a càstig pel seu fracàs en el gran projecte OTHUS (Optimització Telecrònica de la Història Universal), un intent per corregir tots els grans errors de la història de la Terra al capdavant del qual es posa Ijon Tichy.
Així Harry S. Tottles és un enginyer encarregat dels afers humans en el Departament Històric que no és capaç d’encertar ni una i és enviat a la Grècia antiga, on amaga la seva veritable personalitat i, amb els coneixements del segle XXVII, esdevé un famós filòsof. H. Bosch és un altre dels enginyers de GENESIS (Generadors d’Esfera Isocrònica), que s’encarrega dels éssers vius. Va ser enviat al segle XV, on s’hauria de conformar a ser pintor —encara conegut com El Bosch. La raó de l’exili a l’edat mitjana l’explica Tichy: “Qui es va lluir especialment va ser Bosch: quan li vaig demanar de què servia aquell Hhamphornychus amb la cua tallada en forma d’un estel per a nens, si no li feia vergonya pels Proboscidae [elefants] i, per a què necessitaven els llangardaixos unes pues com taulons de palissada a l’esquena, em va contestar que jo no comprenia la seva passió creadora”.
Ijon Tichy aclareix que se li “va demanar sovint perquè cap proscrit volia confessar d’on arribava”, i la resposta era clara: “Només faltaria! És obvi que si deien la veritat, se’ls tancaria immediatament en un manicomi. O és que no s’hagués pres per boig, abans del segle XX, un home que afirmés que es podia fer de l’aigua clara una bomba capaç d’espedaçar el món sencer? Tenien prohibit predir el futur; tanmateix van revelar moltes coses. Afortunadament, a l’edat mitjana ningú no s’hi va fixar (parlo del que Bacon va suggerir a propòsit d’avions a reacció i batiscafs, i a les computadores, mencionades en Ars Magna de Llull)”.
Per desgràcia, al segle XXI és impossible llegir els contes de Lem en la llengua de Llull.