Anàlisi

La transitorietat definitiva

El 28 d’agost es va presentar l’anomenada Llei de transitorietat. El text, adreçat a independitzar Catalunya de l’Estat espanyol després de l’1 d’octubre —si el ‘sí’ és majoritari en el referèndum—, presenta tota una sèrie de matisos i aparents contradiccions que analitza Salvador Cardús

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República conté una sèrie de paradoxes que cal subratllar per tal de reduir el nivell de confusió en què entrarem les properes setmanes. Una confusió en part inevitable pel fet d’haver de tirar pel dret —formalment, a causa de la unilateralitat de la ruptura— i en part provocada pels qui voldrien fer descarrilar la possibilitat que els catalans decideixin si volen seguir o no a l’Estat espanyol. És un moment en què mantenir el cap clar és imprescindible.

I la primera d’aquestes paradoxes és que la llei estableix una fórmula profundament continuista amb el sistema polític actual per posar-la al servei de la més radical ruptura política imaginable. També en això la via catalana d’independització haurà estat excepcional i única. Des del meu punt de vista, és raonable que sigui així. No estem en una situació de guerra amb Espanya, ni de conflicte violent interior, ni tan sols d’inestabilitat social o econòmica. Som un país de cultura política moderada, poc amant del soroll i tradicionalment espantadís. La recuperació econòmica, si bé no ens acaba de treure dels estralls del període de recessió, sí que dóna perspectives de futur amb un bon nivell de creixement, amb recuperació de dades macroeconòmiques prèvies a la crisi i un bon nivell d’inversions estrangeres que demostren confiança en el país. Per tant, és lògic que hom desitgi —tant els favorables com els que no la volen— una independització tranquil·la, sense més invents dels imprescindibles, sense trencadissa i amb la màxima seguretat jurídica.

És ridícul criticar les febleses d’una llei i demanar que avanci una futura constitució encara no debatuda

La segona paradoxa sobre la qual es construeix aquesta és llei és que no tan sols dibuixa un temps de transitorietat, sinó que ella mateixa està condicionada a uns resultats que, quan s’aprovi, encara no es coneixeran. És una mena de llei previsora, per si de cas. No sé si hi ha precedents de lleis aprovades amb voluntat preventiva. Com si diguéssim, una llei amb temporitzador i d’efectes retardats. És fàcil entendre que als juristes, gent l’ofici dels quals és la lectura i interpretació fidel d’allò que preveu la llei, aquesta mena d’astúcia, als més benèvols, els tingui amb l’ai al cor, i als més recalcitrants, irritats.

Però, i aquesta és una altra d’aquestes paradoxes, es tracta de fer una independència sense revolució, d’abandonar un marc de legitimitat política —l’Estat espanyol— sense quedar-se a la intempèrie jurídica ni un sol segon mentre es construeix un nou Estat. I aquest és la mena de procés que, per definició, no pot estar escrit en cap tractat internacional ni, encara menys, en cap constitució establerta destinats a evitar, precisament, que això passi. Són instruments d’estabilització, de solidificació dels marcs polítics generalment resultat de situacions convulses prèvies. Si el pas del règim franquista a l’actual democràcia espanyola s’hagués agafat amb les mateixes pinces com alguns polítics i juristes s’agafen aquesta llei de transitorietat, encara seríem allà. Sí: es proposa una nova legitimitat política per a un quasi idèntic marc jurídic, pendent d’elaborar-ne un de propi amb totes les garanties democràtiques. I sí: la transitorietat, paradoxalment, estableix un període inestable que alhora vol controlar. Per tant, és una llei per minimitzar febleses acotant-les a un temps d’excepcionalitat.

La darrera paradoxa: és una llei de curt termini al servei d’obrir una porta immensa al futur. Ho dic a la vista d’algunes crítiques que sembla que no entenen aquesta funció provisional de la llei. Òbviament, si el suport democràtic del referèndum l’avala i s’aplica, superada la transitorietat formal i assegurat el control del territori pel nou Estat, caldrà renegociar els tractats internacionals, caldrà rediscutir aspectes fonamentals lligats a l’ús de les llengües, la nacionalitat, el sistema judicial, la llei electoral, els acords econòmics amb Espanya i Europa, la relació amb la resta de Països Catalans, el model d’exèrcit... Tot tindrà el seu temps, i els imagino de discussions apassionades, per no dir ferotges. Però és ridícul, si no malintencionat, criticar alhora les febleses democràtiques d’una llei de transitorietat i demanar que avanci un futur model constitucional que encara no ha estat debatut de manera democràtica. Aquesta llei parteix d’una unilateralitat al servei d’un futur debat multilateral ben diferent de l’emprat per la Constitució espanyola. En aquell cas, sota vigilància militar, elits polítiques franquistes i predemocràtiques van redactar el text que encara regeix a Espanya. Aquí, sense remor de sabres —esperem-ho—, hi haurà un procés participatiu obert i un debat entre forces plenament democràtiques, per arribar a un text avançat, innovador, imaginatiu, adequat als desafiaments polítics que ens està plantejant el segle XXI.

En definitiva, seria un error no entendre el caràcter instrumental i caduc d’aquesta llei. Està bé que garanteixi la no discriminació per raó de llengua i el dret d’opció en relació amb el català, l’occità i el castellà, però és un abús pensar que estableix un futura “cooficialitat” lingüística. Està bé que garanteixi que, per part del nou Estat, no s’impedirà mantenir la doble nacionalitat, particularment la catalana i l’espanyola, per bé que aquesta és una qüestió que en bona part dependrà d’Espanya. Està bé hi hagi el compromís de sotmetre’s unilateralment al respecte de drets i deures establerts en tractats, per bé que encara no s’hauran signat... Hi ha altres aspectes més discutibles. Crec hauria estat més directe i clar parlar de la fundació de l’Estat més que no pas de la República. O m’hi falta alguna referència a les qüestions de seguretat i defensa, per bé que entenc que en un període transitori hi hagi algunes àrees en una situació d’indeterminació. Però no voldria caure en la mena de crítiques que abans discutia. El nivell d’incertesa que s’obrirà si els catalans votem clarament la independència no hi ha llei de transitorietat que la tanqui absolutament. Per això és ociós discutir segons quins detalls.

I un darrer apunt final. Els partits contraris al referèndum s’han apressat a anunciar el final del “procés”. Tanmateix, si el referèndum confirma la voluntat democràtica d’independència, el veritable procés començarà el 2-O: un període constituent en què s’haurà de demostrar que la lluita ha valgut la pena.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.