Gràfics, índexs, dades, xifres... Les versions d’una conjuntura van sempre acompanyades de la intencionalitat dels qui formulen els relats. Els informes mai no estan exempts de voluntats. Hi ha objectius adreçats a constituir i consolidar percepcions que no sempre es corresponen amb l’estricta realitat. Oferir una visió global és, per definició, interès. Perquè les característiques poblacionals són heterogènies. Les perspectives imposades, però, creen opinions i sensacions de benestar imprescindibles per mantenir en funcionament el mecanisme de la continuïtat. El del camí que cal seguir, dibuixat per les elits, té un punt de partida i un destí nuvolós per a molts.
L’actualitat configura un capítol més de la història llarga i grisa iniciada el 2008. La política televisada a través dels debats electorals marcava dues interpretacions que obeïen a dos discursos. De camí a les eleccions espanyoles, el bipartidisme estatal campava al seu aire. Mai no n’haurien pronosticat l’extinció passats menys de deu anys. UPyD i Izquierda Unida esdevenien gairebé residuals, eclipsats per la dimensió de les dues principals forces que iniciaven, sense saber-ho, el seu deteriorament.
És llavors quan la dreta, desitjosa de tornar a La Moncloa, alertava amb un discurs previsor. S’aproximava la crisi i el Govern espanyol es mostrava inoperant, asseguraven. Els dirigents estatals d’aquell temps no escatimaven xifres adaptades a la conveniència. La macroeconomia sempre ha estat el recurs d’aquells que volen contagiar l’optimisme. Tal com ocorre ara, les dades a gran escala justifiquen la recuperació. L’àmbit quotidià, però, és ben distint. La taula de salvació —la macroeconomia— va servir per als que volien negar la crisi. Ara també és l’argument dels que diuen haver-la superat. I els que encara la pateixen naufraguen entre l’optimisme forçat i el drama per no poder tornar enrere. Als temps de creixement artificial. Quan gairebé tothom era feliç sense més perspectiva que la de l’ascens social. La prosperitat irremeiable que un dia es va difuminar.
Les bones etapes també terminen. I quan estan distingides per la felicitat, es fan curtes i marxen deixant un rastre inevitable d’anhel i tristesa. Més encara quan hom s’adona que els millors moments del benestar ja han passat. I han marxat en silenci. Sense avís previ. A traïció.
Entretant, després d’haver passat per la foscor més intensa, les peces de l’engranatge econòmic s’ajunten per consolidar la reestructuració. Tots són conscients que el pitjor ja ha passat. Ara, però, falta resoldre la incògnita del futur. Els relats són adversos. Tots volen dir-hi la seua. I les realitats no sempre es corresponen amb les interpretacions.
Hem eixit de la crisi?
Les opinions són discrepants. L’únic punt de convergència és que encara no s’ha arribat a la situació que tothom desitja. Segons criteris tècnics, només s’ha deixat enrere la recessió, situació determinada pel creixement negatiu del PIB. Aquesta tendència és positiva des de fa tres anys. “La crisi, però, és un concepte molt més ambigu”, indica Antoni Castells, catedràtic d’hisenda pública a la Universitat de Barcelona i conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya entre 2003 i 2010. Castells qüestiona l’abandonament de la crisi basant-se en les xifres de l’atur. Perquè, tot i que s’han recuperat llocs de treball, les dades actuals de desocupació doblen gairebé les de 2007 als territoris dels Països Catalans.
Però aquest no és l’argument més desesperançador. Les illes Balears és l’únic dels tres territoris que no arriba a duplicar la taxa d’atur respecte a fa deu anys. Un dels economistes més reconeguts a l’arxipèlag és Antoni Riera, catedràtic d’economia aplicada a la UIB. Assegura que “no podem dir que hem eixit de la crisi si no tornem als nivells de benestar d’inicis d’aquest segle”. És en aquest punt on molts escèptics centren la crítica. La pujada del consum i de l’ocupació no té sentit si no repercuteix en una millora del benestar. I aquest objectiu no sols sembla difícil. El trànsit de l’economia apunta a la consolidació de la inestabilitat en termes laborals. Un destí contraproduent amb la comoditat.
Aleshores, torna el debat de la divergència dels nivells macro i micro. Carles Manera, catedràtic d’història econòmica i conseller d’Economia i Hisenda entre 2007 i 2011 del Govern Balear amb el PSIB-PSOE, recorda que “la visió de l’economista no ha de ser només macroeconòmica: també ha de ser social. I la crisi ha generat més desigualtat, més precarietat laboral i més inseguretat a nivell de serveis públics”. Uns nivells desfavorables que, malgrat la recuperació, es mantenen. I és per això que molts titllen aquesta recuperació de parcial i insostenible.
Les definicions, però, mai no són totalment compartides. La recuperació, lluny de ser parcial, pot ser catalogada com a inexistent. Com la continuïtat d’un model que ha maltractat la majoria social i ha beneficiat una minoria absoluta. Josep Manuel Busqueta, diputat de la CUP, pensa que “la sortida de la crisi s’està basant en un increment de la precarietat, de la privatització i de la despossessió dels recursos del conjunt de la població. I per tant, els treballadors troben menys feina, en pitjors condicions i tenen menys serveis públics. Tot obeeix a l’aplicació d’uns mecanismes que volen desenvolupar el capitalisme del futur”. No és l’única perspectiva continuista. Tot i que amb un fons distint, hi ha qui interpreta que la situació actual és hereva d’una d’anterior, també de crisi, tot i que no estava identificada. Martín Sevilla dirigí dues conselleries entre 1991 i 1995 a la Generalitat Valenciana amb el PSPV. La d’Afers Socials, primer; i la d’Indústria i Turisme, després. Nega l’abandonament de la crisi, i situa l’inici d’aquesta etapa en els moments de màxima prosperitat. “Des de finals dels 90 fins al 2008 vam viure exclusivament del crèdit. Creixíem a canvi d’endeutar-nos. Si allò no era crisi, què era?”. Tenint en compte els màxims beneficiaris d’ambdues situacions —la superabundància prèvia i la crisi posterior— és curiós d’observar el caire continuista que dos polítics de perfil oposat atorguen a aquests períodes.
Amb normalitat i amb enuig, tothom visualitza també un gran canvi de paradigma pel que fa a un dels elements més fonamentals en la millora econòmica. L’estabilitat laboral es dóna en molts casos per extingida. No obstant, els més optimistes s’estimen més parlar d’un canvi de concepció. Un sector com el del turisme, caracteritzat pel treball estacional, s’està veient beneficiat de manera parcial als Països Catalans pel greu problema de seguretat que pateixen indrets mediterranis competidors com els del nord d’Àfrica o Turquia, amenaçats constantment pel terrorisme i per la inestabilitat política. Pere Sampol, vice-president d’Economia, Comerç i Indústria de les illes Balears entre 1999 i 2003 —amb el Partit Socialista de Mallorca, avui integrat en la coalició MÉS—, entén que “aquesta petita prosperitat econòmica que experimentem no existiria si no ens haguéssim quedat sense competidors a la Mediterrània. La millora és conjuntural i no producte de millores estructurals, que no s’han produït”.
Precisament, noves estructures basades en fonaments econòmics adequats són el que molts especialistes demanen perquè aquesta situació de millora deixe d’oferir tants i tants dubtes. Alguns descriuen el reviscolament com a parcial i creuen, cada cop menys, en el caràcter transitori de la crisi. Als Països Catalans, però, la situació no és uniforme. Dins de l’Estat francès, la Catalunya Nord segueix els impulsos econòmics que es donen a França. Considerat l’indret turístic per excel·lència, “la Catalunya Nord no va entrar en cap crisi, perquè França gairebé no va entrar-hi pel seu aïllament econòmic i el pes del sector públic —des de França identifiquem Espanya com un Estat ultraliberal—, que frena els fenòmens globals més impactants”. Ho explica Esteve Valls, empresari de la consultora Nord-Sud Consult, amb seu a Perpinyà. Assegura que “la crisi ens va arribar als anys 60, quan va desaparèixer la poca indústria que teníem i començàrem a oferir només turisme”. Amb un 15,4% de desocupació, la Catalunya Nord és el territori de França amb més atur, quatre punts per sobre de la mitjana. Una posició subordinada que roman des de fa dècades i que, segons Valls, ha estat assumida. “Només es podrà superar la crisi si apostem pel turisme de qualitat, tot i que no s’ha fet res en aquest sentit”, lamenta.
No és el cas de la resta dels territoris. Si bé canviar la dinàmica és ben difícil, qüestions com el canvi de model i el de construcció d’una nova estructura econòmica favorable són ben presents als debats.
PESSIMISME, OPTIMISME, EMPENTA
A hores d’ara, malgrat els dubtes sorgits, també hi ha qui defensa la situació actual com un moment de millora evident, amb garanties de mantenir el camí de la prosperitat. “Abans que la recuperació arribi a tothom, ha de passar un temps, lògicament. Primer hi arribarà a les empreses, després als treballadors... Això no és immediat”, diu Joaquim Solà, professor d’Economia a la Universitat de Barcelona, qui reconeix, en canvi, els perjudicis de crear llocs de treball de baixa qualitat.
Preguntat per si la recuperació està resultant molt més lenta del que es desitja, Joaquín Maudos, director adjunt d’investigació de l’IVIE —Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques— i catedràtic a la Universitat de València, qüestiona aquesta premissa. “Les taxes de creixement de la nostra economia estan molt per damunt de l’eurozona des de fa bastants trimestres. I la sorpresa agradable és que s’estan revisant a l’alça les perspectives de creixement dels pròxims mesos. La crisi, però, va ser tan profunda que ara, deu anys després, tot i haver recuperat terreny, encara en patim les seqüeles”.
Però l’optimisme no esborra els dubtes ni tapa les realitats incòmodes. El mateix Joaquim Solà indica que “avui els canvis són continus i són incompatibles amb l’estabilitat. Les empreses apareixen i desapareixen amb molta rapidesa i els empleats estan obligats a canviar de treball. El context de la globalització ho fa tot diferent i ho canvia tot radicalment: és independent de la crisi”. La nova estabilitat és basaria, doncs, a poder botar d’empresa en empresa sense caure en l’atur. A hores d’ara, “hi ha un percentatge inferior de treballadors amb contracte indefinit i un altre més gran de persones que s’incorporen al mercat laboral amb condicions limitades i amb contractes inestables”. Un model al qual no estem acostumats. Tot i que Solà assegure que “cal que el mercat sigui flexible” per permetre aquesta realitat imminent. I molts demanen canvis estructurals per no deixar que es consolide.
Tot depèn, evidentment, de la voluntat política. I de la capacitat. El canvi polític produït el 2015 a les illes Balears i, sobretot, al País Valencià —després de vint anys seguits amb el PP governant— va generar una sèrie d’expectatives que no s’estan satisfent del tot. Hi ha qui, com l’ex-conseller català Antoni Castells, assenyala l’existència de limitacions “per l’estret marge de maniobra dels governs com el català o el valencià. A mi em consta la voluntat d’actuar-hi. El que passa és que per fer una transformació de model de competitivitat, que és l’assignatura pendent que tenim, cal incorporar activitats de valor afegit, noves tecnologies, mà d’obra qualificada, internacionalització... per fer tot això no n’hi ha prou amb el desig d’un Govern autonòmic: cal el concurs de tots els nivells de govern, i el paper del central és essencial”.
Un desig que es justifica si s’observen les dades incòmodes proporcionades pels organismes europeus. Dels tres grans territoris dels Països Catalans, només Catalunya té un PIB per càpita per sobre de la mitjana continental. Per tal que el País Valencià i les Illes capgiren aquesta realitat, calen polítiques decisives. I no tots coincideixen a ressaltar el marge estret dels governs de menys abast que els estatals a l’hora de valorar les accions insuficients. Joan Ramon Sanchis és catedràtic d’organització d’empreses a la Universitat de València. Tot i reconèixer un “canvi d’actitud” de l’actual Govern valencià pel que fa a les intencions econòmiques, “no han pres cap mesura per canviar de línia: es mantenen polítiques assistencialistes, polítiques passives d’ocupació que no donaran cap resultat”.
Sanchis sí que atorga capacitat de maniobra al Govern valencià. “Cal pensar que tenim transferides una sèrie de competències, com per exemple en matèria d’ocupació. La responsable de la política laboral al País Valencià és la Generalitat. En termes financers, tenim un Institut Valencià de Finances, que és qui supervisa i controla tot això al territori”. Preguntat per què pensa que no es prenen aquestes mesures, Sanchis destaca certa timidesa en les decisions del Govern del Botànic. “Es prenen les mateixes mesures que s’havien pres fins ara, que bàsicament són exempcions a les empreses, beneficis econòmics per a determinats tipus de contractacions... Aquesta no és la manera de resoldre els problemes econòmics. Ha caigut el teixit industrial valencià, que pateix una crisi anterior a la de l’any 2008, iniciada amb la competència dels països del sud-est asiàtic i del nord d’Àfrica. Les empreses valencianes practiquen estratègies de reduir costos per competir-hi. I el Govern valencià no ha canviat d’estratègia”.
És per això que Sanchis aposta per un canvi de model productiu que ha d’implicar “el canvi estratègic de les empreses valencianes, una millor formació dels empresaris en termes de gestió, la innovació més enllà dels àmbits tecnològics, traspassada al terreny social i posar fi a la precarització”. El docent es plany per la no contemplació d’aquests requisits. I és dur quan afirma que “les diferents conselleries i responsabilitats polítiques al País Valencià no han estat repartides basant-se en la professionalitat, sinó en criteris polítics”. Una decisió que hauria entrebancat l’impuls de polítiques amb més futur.
Diversificar
Entre els objectius econòmics més plantejats als Països Catalans per generar una millora econòmica en tots els nivells hi ha el de la diversificació econòmica. Només Catalunya, amb una destacada tradició industrial, divideix raonablement els seus sectors. A la resta, el turisme té un paper massa protagonista que molts consideren nociu. Concretament, a les illes Balears, al voltant del 50% de l’ocupació està relacionada amb aquest sector que, si es debilita, afecta la societat de manera molt greu. “Cal reconèixer que qualsevol economia que vol millorar el benestar de la seva gent ha de modernitzar els seus processos de producció, diversificar la seva estructura i transitar cap a nous sectors. Les Illes hauran de passar per aquest procés. I si no ho fan, les cotes de benestar cada cop seran més baixes”, diu Antoni Riera. De fet, tal com indica el docent, “l’any 2000, l’índex de renda per càpita d’un ciutadà balear era superior en un 20% a la mitjana d’un ciutadà europeu. Avui està en termes negatius”. Tot, després d’haver transitat pel monocultiu turístic de excessivament.
Hi ha també qui ja dóna per existent la diversificació. També des de les Illes, l’ex-conseller Carles Manera assegura que “les economies terciàries són més diversificades que no sembla. Als Països Catalans, el turisme i el sector terciari en general mostren una diversificació molt sofisticada”. L’ex-conseller valencià Martín Sevilla elabora un argument similar. “Tenim de tot i som dinàmics. Jo em pregunte, si nosaltres no som diversos, què és Extremadura si comparem la seua vitalitat amb la nostra”. Uns altres, amb més aspiracions, sí que reconeixen la necessitat d’aprofundir més aquest objectiu, tot i que “no es pot fer per decret”, afirma Joaquim Solà. “L’activitat econòmica respon al context de cada moment. Un país compta amb uns sectors perquè té unes característiques i sabem que el turisme genera diners, però no un gran nombre de treballs d’alta qualificació. Al contrari que si apostàrem, per exemple, per la biotecnologia”. El turisme, principal sector del país, és criticat pel seu gran protagonisme. Pere Sampol justifica la seua desconfiança perquè aquest àmbit “no atrau generacions formades, es basa en salaris baixos, a llarg termini no es tradueix en grans cotitzacions per a la Seguretat Social... Això és horrible per a un país. El turisme, tal com està dissenyat, és autodestructiu”.
Hi ha, però, espais que han sabut iniciar un canvi de model amb cert èxit. Almenys, segons els seus promotors. Potser la petitesa d’un territori com el d’Andorra, amb només 72.000 habitants, és òptima per dur a la pràctica mesures de gran abast. Jordi Cinca, ministre de Finances, assegura que aquest Estat “està vivint un canvi estructural d’obertura per fer-se més permeable a la inversió estrangera. Fins a 2011, els negocis a Andorra només es podien obrir amb majoria de capital autòcton”. El ministre afegeix que l’obertura també s’ha fet a còpia, precisament, de diversificació. “Sempre hem viscut del turisme i ara, per exemple, ens hem obert al sector sanitari. Tenim bones característiques per oferir bons serveis en aquest àmbit. També per desenvolupar esdeveniments culturals i esportius, un objectiu que estarà ben facilitat per l’obertura al capital estranger”. Les diversificacions són possibles. Depenen de molts factors que les poden alleugerir o alentir. Però depenen sempre de la voluntat.
EL PAPER DELS BANCS
Discutits durant la crisi per les seues pràctiques dubtoses i pels coneguts rescats, des de les administracions públiques s’anuncien més mesures de control, més vigilància per evitar actuacions passades i es prometen més bones pràctiques. Mentrestant, els especialistes exigeixen, sobretot, més regulació des d’aquestes entitats tan ben relacionades amb les institucions públiques més opulentes. “Si considerem que la major part de les crisis econòmiques tenen l’origen en una bombolla —la de 2002 estigué vinculada a la tecnologia, la de 2007 a la immobiliària i ara es parla d’una bombolla en l’habitatge—, podem concloure que el mercat, per definició, té tendència a generar bombolles. I s’han de regular des de les administracions bancàries i monetàries, fonamentalment”, afirma Antoni Riera.
Un paper regulador del qual tothom té dubtes, després del tracte favorable rebut pels bancs des de moltes institucions malgrat les nombroses malifetes. Tot i afirmar que “el sistema financer ha pres nota”, l’ex-conseller mallorquí Carles Manera es declara escèptic. “No hi ha prou regulacions financeres que permetin controlar moviments especulatius del capital. La concentració del capital bancari és imparable, i això fa més vulnerable el sistema. No estem al marge de possibles sotragades. El sistema financer té una concentració que hauria de comptar amb la contrapartida d’un més alt control de les finances públiques i privades per evitar uns moviments especulatius que van ser clau a l’hora de propiciar la crisi de 2008”.
Els bancs, però, juguen també en terrenys de més proximitat. Un dels greuges provocats per la crisi econòmica va ser la desaparició o absorció de moltes caixes d’estalvi. Després de nombrosos escàndols, aquelles entitats que havien servit per cobrir el finançament dels projectes més humils, el seu servei quedà dissimulat per dubtoses pràctiques conegudes per tothom. Les caixes d’estalvi van tenir un paper expansiu i es van concentrar molt en el sector immobiliari. Totes quedaren diluïdes en bancs o fundacions, sotmeses a la disciplina del mercat. Llevat, en tot l’Estat, de Caixa Pollença i Caixa Ontinyent, que encara sobreviuen com a caixes d’estalvi. Queden, però, unes entitats de menys abast que ara estan patint l’aïllament d’un context i d’unes polítiques adverses. Joan Ramon Sanchis destaca la necessitat de mantenir els bancs locals al País Valencià. “És fonamental mantenir un sistema bancari autòcton, propi, valencià, basat en un model de competitivitat. És una banca arrelada al territori, no és especulativa com la gran banca que ens ha portat a la crisi. Recuperar les cooperatives de crèdit seria una gran notícia, perquè són la mà dreta de moltes empreses locals valencianes”. Sanchis es plany que “moltes estan en perill de desaparició i necessiten suport. Però no hi ha hagut una manifestació de l’Institut Valencià de Finances en aquest sentit, que està molt més preocupat pel canvi de relació fiscal del País Valencià amb l’Estat”.
El docent valencià alerta de l’actuació de la caixa andalusa Caja Mar, que “s’està apoderant de les caixes rurals valencianes, absorbint-les a poc a poc: Caja Campo, Rural Caixa, la Caixa Rural de Casinos...”. Segons Sanchis, “les caixes d’estalvi han demostrat compromís pel crèdit, mentre que els grans bancs busquen expandir al màxim les seues possibilitats de benefici. Només pensen en les repercussions econòmiques, busquen grans projectes, en marginen els xicotets... I els pobles valencians queden aïllats”.
Per la seua banda, el docent català Joaquim Solà no pronostica aquest perill. “La major part de les empreses del país són pimes, i els bancs no oblidaran aquest segment, que és el que fa la majoria de les operacions”. En canvi, la senda de la globalització, tendent a afavorir les grans empreses, que cada cop absorbeixen més les petites, alimenta la por d’uns altres. Més encara quan el Ministeri espanyol d’Economia té un decret anunciat per Luis de Guindos per reformar les cooperatives de crèdit de tot l’Estat, cosa que suposaria la desaparició de les caixes rurals valencianes. “Una normativa similar a la que es va aplicar el desembre de 2013 amb què totes les caixes d’estalvi, independentment d’haver entrat o no en crisi, s’havien de transformar en bancs privats. Volen fer el mateix amb les cooperatives de crèdit i amb les caixes rurals”.
L’EUROPA QUE TRONTOLLA
Els marges estrets delimitats des de les institucions continentals han suposat grans entrebancs per als països del sud europeu. La visió ortodoxa de l’Europa central, amb la bandera de l’austeritat, limita les possibilitats d’expandir polítiques públiques adreçades a incentivar l’economia o per cobrir qualsevol necessitat social. En aquest sentit, les ajudes del Pla Juncker són considerades per molts com a insuficients. Molts països, presoners del deute públic, veuen anul·lades les seues possibilitats de reviscolament. Així ho expressa l’ex-conseller mallorquí Carles Manera, que considera “indispensable renegociar el deute. Cada vegada és més evident que cal una condonació”. Manera es justifica amb arguments històrics: “En el passat, renegociar el deute públic i fer quitances i condonacions —com la d’Alemanya després de la Segona Guerra Mundial— ha estat una forma de llevar rèmores en les pressions públiques. A hores d’ara, vivim en una mena d’anèmia inversora, en un estancament enorme”.
De moment, el sanejament del deute es manté gràcies a la tasca del Banc Central Europeu, que rebaixa la prima de risc artificialment comprant el deute als mercats. Caldrà veure, en tot cas, fins a quan és sostenible aquesta pràctica. Per impedir un endeutament més gran, les polítiques expansives queden sostingudes per la por de les institucions continentals. Qualsevol acció serà contraproduent. I la societat no troba l’empara d’Europa, cada cop més qüestionada pels seus ciutadans.
L’ex-conseller valencià Martín Sevilla no descarta l’empitjorament del panorama . “Ara mateix, l’Estat pateix un endeutament equiparable al del seu PIB. El deute s’ha generat per finançar la crisi, i l’Estat s’ha beneficiat d’uns tipus d’interès molt baixos. Tenim el risc que des d’Europa i els Estats Units augmenten els tipus d’interès i, llavors, pagaríem molt més pel nostre deute i patiríem per la reinversió pública i la despesa en benestar social. Això és un risc més alt que el de la crisi anterior”, alerta. Com evitar-ho és una qüestió que només dependrà de la voluntat dels dirigents polítics.
Aquesta situació ha generat un panorama polític bastant inestable a Europa. L’extrema dreta, per posicionar-se en contra d’aquestes polítiques, ha rebut més suport en molts països, tant dels més afectats per aquestes polítiques com dels més decisius a l’hora d’impulsar-les. La vella esquerra ja no compta amb la confiança dels que avui són els més perjudicats per aquesta conjuntura. El futur, a més de semblar fosc, també és contradictori.
L’ENDEMÀ
Malgrat els diagnòstics, gairebé tothom dubta que s’apliquen les millors receptes per canviar el rumb incert de l’economia als Països Catalans. D’un costat, si la nova esquerra es debilita —tal com pronostiquen les enquestes— la dreta ocuparia el terreny perdut només quatre anys després al País Valencià i a les illes Balears. Un resultat que podria procedir d’una incapacitat o d’una excessiva cautela de la nova esquerra a l’hora de prendre decisions, conseqüència que aplanaria el camí a velles polítiques “d’especulació, de diners fàcils i d’economia a curt termini”, diu Joan Ramon Sanchis.
En uns altres països, el discurs desgastat de l’esquerra tradicional ha obert la porta a alternatives reaccionàries. El seu èxit era impossible de pronosticar fa una dècada. Tot això genera una tendència de “dolents contra pitjors” que beneficiaria el capitalisme més ferotge. Si es manté la dinàmica, “s’acabarien d’imposar les tesis de l’Escola de Chicago, per a la qual l’estabilitat laboral és enemiga de l’economia”, protesta Pere Sampol. Els sectors reaccionaris, alimentats per la tensió actual, continuaran creixent “si no hi ha una quitança del deute que permeta refer Europa cap a una situació més favorable”, assegura Carles Manera.
De moment, el terreny abonat només serveix per seguir la senda actual. “Si considerem l’endeutament al qual estan sotmeses les economies occidentals, comprovem que no hi ha cap marge per desenvolupar polítiques socials, tal com està ratificat en l’article 135 de la Constitució. Les empreses són conscients que seran competitives si pressionen a la baixa per empitjorar les condicions salarials. En aquest capitalisme global no hi ha possibilitat d’impulsar polítiques inclusives per garantir la vida digna”. Ho afirma Josep Manel Busqueta. El seu pessimisme també el comparteix Joaquim Solà. Tot i que amb més cautela, perquè reconeix la millora actual i diposita esperances de continuar creixent, també detecta una “distribució desigual de les rendes” i una economia “que està funcionant més per la demanda externa que no per la interna”.
De fet, els darrers grans plans econòmics aprovats són d’àmbit internacional. Tant el CETA com el TTIP estan adreçats a enfortir estructures supranacionals fidels a la globalització i a l’hegemonia dels més poderosos. Dins d’aquest context, “amb el protagonisme de sectors precaritzants com el del turisme, veiem la dificultat per desenvolupar noves i bones estructures productives, perquè no hi ha recursos. No es pot invertir perquè s’ha de pagar el deute, i el teixit productiu de petita escala patirà”, prediu Busqueta.
En termes de relacions territorials, l’esquema mundial sembla que camina només en aquesta direcció. Dins del marc estatal, les incògnites són més destacades. Les relacions interterritorials estan experimentant un estudi de revisió per tal que tant les illes Balears com —sobretot— el País Valencià milloren la seua relació fiscal amb l’Estat espanyol i reben, alhora, més inversió territorial amb elements de modernització. Segons Pere Sampol, “aquesta relació d’espoli no canviarà gaire, i en tot cas el que pot passar és que, si Catalunya marxa, les condicions de l’Estat sobre els valencians i els mallorquins s’endureixin”. No tots els territoris patirien aquest efecte. Pere Becque, advocat mercantilista de Perpinyà, afirma que una independència hipotètica de Catalunya “beneficiaria la Catalunya Nord en termes de dinamisme transfronterer, com tots els territoris que limiten amb dos Estats”.
El que és segur és que els auguris no són els millors possibles. Els optimistes també reconeixen les externalitats que està generant la senda econòmica actual, especialment en termes de desigualtat. Els més crítics no contemplen cap més camí possible que l’actualment dissenyat, amb l’únic destí de la inestabilitat, de la desigualtat i de la concentració econòmica dibuixada per la globalització. La crisi, en termes tècnics, es pot haver superat. Però el futur no regala bons auguris. Potser la posterioritat també serà de crisi si la contemplem amb ulls actuals. Però si aquest model es normalitza des de la perspectiva poblacional, el que avui és crisi demà podrà ser rutina. I gran part del camí d’aquest canvi de costums i de mentalitat ja ha estat recorregut.