Ministeri del referèndum

El referèndum de la mobilització permanent

Un cop anunciades la data i la pregunta del referèndum per la independència de Catalunya, l’esdevenir dels fets és incert. Davant d’una més que previsible oposició intensiva de l’Executiu de Rajoy, la mobilització de la societat civil es revela com un dels garants de la votació de l’1 d’octubre.

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La Generalitat té el vent en contra. Els analistes coincideixen a apuntar que el Govern Rajoy té més possibilitats per sortir-se’n d’aquesta situació de tensió. Per contrarestar la disputa desigual, el Govern català compta amb el poder del carrer. Les mobilitzacions han estat l’element que, fins ara, han donat més empenta a l’independentisme. Per això, les opcions d’èxit del referèndum de l’1 d’octubre passen per la capacitat mobilitzadora.

Recapitulem

La pilota independentista començava a engreixar el 13 de setembre de 2009, quan 2.659 persones participaven en la consulta sobre la independència de Catalunya celebrada a Arenys de Munt. Arreu del Principat, 511 municipis més seguirien l’exemple del poblet maresmenc. Encara faltava per arribar, però, l’empenta que desencadenaria l’efecte papallona del sobiranisme.

El recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia el 28 de juny de 2010 representà un cop contundent a la moral de molts catalans. Al cap de 12 dies, els carrers de Barcelona acollien la manifestació més gran mai vista fins aleshores a Catalunya. El clam “som una nació, nosaltres decidim” es feia sentir gràcies a l’assistència de més d’un milió de persones.

El que semblava massiu aquells dies, els catalans ho han pogut repetir durant set anys seguits a les multiformes manifestacions convocades per l’Assemblea Nacional de Catalunya i Òmnium Cultural coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya.

Fins i tot, la desensucrada consulta sobre la independència convocada el 9 de novembre de 2014 aconseguí mobilitzar a les urnes 2.334.828 persones.

Un nou escenari

Se’n podrien esmentar d’altres de no tan grans també, però el fet rellevant és que de cadascuna d’aquestes mobilitzacions populars s’ha derivat una resposta política, bé per part de la Generalitat, bé per la del Govern de l’Estat. Sense oblidar, tanmateix, la repercussió que han tingut, en una mesura o altra, a la premsa internacional.

En aquesta ocasió però, per garantir la celebració d’aquest referèndum caldrà, segons els experts, que el nivell d’agitació als carrers sigui més continuat i de més impacte.

Que sigui possible garantir l’èxit d’aquest procés dependrà, en bona mesura, del fet que s’esdevingui un escenari de “mobilització permanent”, tal com explica el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart.

Puigdemont, Junqueras, referèndum 1 octubre
Puigdemont anunciant la data i la pregunta del referèndum

“El referèndum és possible si el Govern català es manté molt ferm i hi ha un nivell de mobilització molt gran que impedeixi a l’Estat impedir-lo”, manifesta el catedràtic de ciència política de la Universitat Pompeu Fabra, Ferran Requejo. Tanmateix, caldria superar les manifestacions de coloraines i cançons de Txarango i Catarres de fons. Una agitació als carrers que, segons aquest politòleg, hauria de ser “més continuada, potser amb menys persones, però que sigui capaç de ser present als telenotícies de molts Estats europeus pràcticament cada dia”.

Aprova aquesta visió el doctor en ciència política i vice-president del Centre Internacional Escarrè per les Minories Ètniques i Nacionals (CIEMEN), Ricard Vilaregut, qui exposa com “moltes conquestes socials s’han aconseguit des d’una alegalitat prèvia que la lluita porta a la legalitat. L’única garantia que se celebri el referèndum serà la mobilització intensiva de tota la societat catalana”.

Les entitats aglutinadores de la societat civil independentista s’autoinstrueixen, com afirma Cuixart, “com a garants perquè el referèndum es pugui celebrar”.

No es mostra tan optimista amb aquest factor l’analista i redactor de política de La Vanguardia, Carles Castro. Preguntat per EL TEMPS, afirma que “és difícil arribar a les xifres de mobilització del 2013 o 2014 perquè fins i tot els partidaris de la independència mostren una certa fatiga”. No obstant això, considera que “si el PP manté Catalunya com un recurs electoral, el seu missatge agressiu pot incrementar la tensió dialèctica i propiciar moltíssimes mobilitzacions”.

Xoc de trens

Davant d’això, els partidaris del referèndum es trobaran amb una més que anunciada oposició per part de l’Executiu de Rajoy. Potser, seria més acurat de dir que ja l’han trobada i que en els darrers mesos anirà escalant a mesura que els fets se succeeixin.

Sentències del Tribunal Constitucional, inhabilitacions, querelles, traves diplomàtiques, declaracions per deslegitimar el referèndum i, en darrera instància el procés independentista... De moment fins a aquí.

Tanmateix, es desconeix quin serà l’escenari un cop s’aprovi la convocatòria del referèndum i la llei de transitorietat, que haurà de regir el pas de la legalitat espanyola a la catalana en cas de victòria del .

“Segons ells, tenen l’article 155 de la Constitució per suspendre l’autonomia, malgrat que no sigui cert. També tenen la llei de seguretat nacional per assolir en un moment puntual el control dels Mossos. A més a més, tenen l’exèrcit i un aparell judicial. En definitiva, tenen un Estat i posaran en marxa tots els seus mecanismes”, relata la catedràtica de dret constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona, Mercè Barceló.

El catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Barcelona, Xavier Arbós, també veu evident que “l’Estat no es retirarà perquè el Govern català ho demani. No faig cap campanya de l’horror si dic que pot ser un moment de certa tensió”.

Malgrat que aquests escenaris són damunt del tauler, la sensació general és que la campanya de l’Estat seguirà la doctrina Rajoy de veure-les passar. “L’Estat espanyol no reaccionarà amb la força”, assegura la catedràtica d’economia pública de la Universitat de Barcelona, Núria Bosch, qui afegeix que la reacció de l’Executiu estatal pot fer variar també la resposta dels mercats econòmics: “Una resposta tolerant no alteraria el funcionament econòmic, però si l’Estat té una actitud molt repressiva, sí que se’n podria notar l’impacte”.

Tot fa preveure, doncs, que el Govern espanyol actuarà sense grans exabruptes i no regalarà a la premsa internacional la fotografia dels tancs entrant per la Diagonal. Sabedors que una demostració de força de la seguretat estatal contra el referèndum suposaria la seva desfeta política definitiva a ulls del món, la seva serà una guerra de baixa intensitat.

Bona part dels experts consultats coincideixen quan creuen que des de Madrid deixaran fer als tribunals, a qui no els tremolarà el pols a l’hora d’impugnar cada pas que faci el Govern català. Paral·lelament, esmerçaran tots els esforços fent proselitisme dels mals de la independència i a desprestigiar el referèndum. L’objectiu: desmobilitzar la ciutadania.

Ball de xifres

És aquí on resideix un dels punts clau de l’èxit o el fracàs del referèndum. Si finalment se celebra, la participació serà el punt cabdal. És cap allà on apuntaran tots els focus, tant de nacionals com d’internacionals.

En aquest punt, el paper dels comuns serà fonamental. La mobilització a les urnes d’aquest sector significaria la implicació d’una part representativa de persones que votarien no.

El dubte de quin percentatge de participació serà necessari per legitimar el referèndum segueix sense esclarir-se. Tant Carles Puigdemont com Oriol Junqueras van rebutjar donar cap xifra de participació mínima durant l’entrevista que Vicent Sanchis els va fer a TV3.

La catedràtica de dret constitucional Mercè Barceló veu racionalitat en aquest silenci i considera que “posar requisits de participació i de determinades majories és antidemocràtic perquè, si és així, el no val més que el ”. No obstant, sembla haver-hi un consens tàcit en el fet que la barrera mínima seria del 50%.

Per a l’analista polític Carles Castro, “només una participació elevada, similar al 75% dels votants del 27S i un triomf clar del forçarien l’Estat espanyol a negociar seriosament”. Es tracta d’un 58,1% dels electors.

Consulta independència 9 novembre 2014
L’1 d’octubre no es pot tornar a repetir una consulta descafeïnada com la del 9N /Jordi Play

Castro creu, però, que en un context en què els efectes de la crisi han minvat i amb una pressió alta de l’Estat, “la participació podria ser inferior al procés participatiu del 9N, entorn d’un 40%”. Discrepa d’ell Vilaregut, que creu que “seria més lògic que s’arribés fàcilment al 60%”.

El ‘Dia R’

Però, fem una pausa i reprenguem el fil dels esdeveniments abans de vaticinar el postreferèndum. Suposem que arribem a l’1 d’octubre amb la celebració del referèndum encara sobre la taula. De nou, s’obre un ampli ventall d’escenaris possibles.

L’esquema idíl·lic per als sobiranistes seria que el referèndum es pogués celebrar amb total normalitat, que la participació superés, com més millor, el 50%, i que el obtingui una àmplia majoria. Tanmateix, tal com apunta Requejo, “a l’altra banda ho saben i no permetran que sigui així”, i afegeix que, davant la prohibició de votar, “la participació no seria la paraula clau, sinó la mobilització de la ciutadania en favor de les seves institucions i en defensa del dret a votar”.

Per al Govern espanyol, la situació desitjada és l’oposada. Una recepta de tres ingredients. Primerament, una reeixida campanya de desprestigi. En segon terme, la deslegitimació del referèndum per tal que no sigui vist com a lícit. Finalment, una baixa concurrència a les urnes —si és que la Generalitat aconsegueix posar-les— o unes mobilitzacions de protesta poc rellevants.

El tercer escenari depèn que el Govern català aconsegueixi que s’obrin els col·legis electorals i, un cop fet això, l’Estat ordeni un desplegament policial per evitar les votacions. Si els fets se succeeixen així, seria estrany que la societat civil catalana partidària de la independència no és mobilitzés per “defensar les urnes”.

El president d’Òmnium, Jordi Cuixart, es mostra taxatiu davant d’aquesta possibilitat: “Que ningú dubti que les entitats reaccionarem i no de manera simbòlica, sinó amb tota la responsabilitat dels compromisos que estem adquirint amb la ciutadania. Que ningú tingui dubtes que la societat catalana no assistiria de manera passiva a aquest acte contra la llibertat d’expressió”. Encara més clar es va mostrar en l’acte de suport a la presentació de la data i la pregunta del referèndum del passat 11 de juny. “No hi haurà prou presons”, reivindicava, davant d’un públic entregat.

En aquest cas, enfront d’un context de mobilització massiva de l’independentisme, les possibilitats de les forces policials de precintar la totalitat de les urnes seria escassa. D’aquesta manera ho apunta, com a mínim, el periodista Jesús Rodríguez en un article publicat el passat 29 de març en La Directa. Si ens trobem un escenari de conflictivitat en què l’Executiu de Rajoy volgués fer una demostració de força ordenant desplaçar a Catalunya —cosa bastant improbable— totes les unitats d’ordre públic de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional —als quals caldria sumar les dels Mossos d’Esquadra— “podrien procedir a clausurar un màxim de 194 dels 2.702 col·legis electorals previstos [...] estaríem parlant d’un 7,17%”.

Fora del ball de xifres, el cert és que un desplegament d’aquest tipus pels cossos de seguretat comportaria una important repercussió internacional del conflicte i uns alts costos per al Govern estatal. Segons Requejo, “això significaria un bon triomf, perquè malgrat que el resultat pugui quedar coix, la confrontació reforçaria la posició catalana”.

Així doncs, d’ara a la data prevista per la celebració del referèndum, l’ariet del sobiranisme es preveu que no sigui altre que la mobilització permanent. En primera instància, per assegurar que s’arribi a l’1 d’octubre amb garanties de celebració del referèndum. Per protegir les urnes en un hipotètic cas de desplegament policial el dia de la votació, en segon terme. I, finalment, per fer efectiva la declaració d’independència en cas que guanyés el .

La Generalitat té les de perdre, sí, però podrà presentar batalla si al seu costat té la societat civil que va liderar els primers compassos del procés i que ara retorna a primera plana.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.