Gestió dels Menors

Diagnòstics ambigus en un sistema de tutela de menors qüestionat

Els últims mesos, el sistema de tutela de menors català ha estat objecte de crítiques per tota una sèrie de disfuncions que han quedat al descobert. Resolucions judicials, denúncies a mitjans, processos en curs i edictes no aplicats constaten la necessitat d’implementar canvis en el disseny institucional d’aquesta àrea. Una reivindicació que ja ha trobat ressò al Parlament entre les files de l’oposició.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Cal concebre el sistema en tota la seva amplitud per detectar-hi fallides. Des de l’hospital que emet l’informe que posa un tècnic sobre la pista d’un possible abús parental fins al col·legi professional que ha de sancionar les males praxis. Passant, per descomptat, per tots els engranatges de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), la resolució de la qual és d’obligat compliment. És precisament la dimensió del poder d’un psicòleg de la DGAIA, per citar només una de les professions implicades en aquests edictes, el que genera preocupació entre els crítics. “Qui fa de jutge i policia és un tècnic de l’administració”, afirmava a TV3 el desembre passat Francisco Cárdenas, víctima d’una retirada de tutela sense un bon fonament clínic, digué un jutge, i al capdavant de l’Associació per la Defensa del Menor (APRODEME).

En el seu cas, una patologia de dubtosa base científica i que no apareix als manuals de diagnosi internacionals, l’anomenada “hiperestabilitat”, va motivar la retirada de la custòdia de la nena que tenia al seu càrrec en fase de preadopció. S’espera que, en una situació límit com aquesta, el rigor professional estigui a l’altura de l’edicte. Per aquest motiu és tan necessari fiscalitzar la tasca dels operadors implicats en la defensa dels interessos del menor: perquè el sistema de contrapesos permeti corregir abusos. I per ara, com ha pogut saber EL TEMPS, les institucions establertes en aquest efecte no sempre han fet la seva feina.

El mateix passa amb l’anomenada “preocupació mòrbida”. EL TEMPS ha tingut accés a cinc informes emesos entre els anys 2011 i 2013 per la Unitat Funcional d’Abús al Menor (UFAM) de l’Hospital Sant Joan de Déu, en els quals es fa menció a aquest concepte com a fenomen concomitant: la forma com la psicologia clínica assenyala una situació familiar i social afegida i que, per tant, no està codificada com a diagnòstic. A més dels cinc casos esmentats, els periodistes que escriuen aquestes línies han pogut copsar que en dos informes del 2011 s’hi refereixen elements constitutius de la preocupació mòrbida malgrat no se la citi com a tal. I una petició via Llei de transparència eleva a set les situacions avaluades el 2016 en les quals la unitat veu elements semblants. Vuit fins al moment d’escriure aquestes línies, si hi afegim un altre informe del 2017 que obra en poder de la redacció d’EL TEMPS. Això fa un total de 15 casos, amb menció literal o no al factor, en els últims sis anys. Prop d’un de cada 100 casos des del 2011 i fins al 31 de març del 2017 dels 1.733 menors atesos per la unitat del Sant Joan de Déu.

I cal tenir en compte que són dades incompletes. L’obligatorietat de conservar els informes per a ús estadístic que imposa la normativa del conjunt mínim bàsic de dades (CMBD) existeix des de l’1 de gener del 2016. Els obstacles per accedir a aquesta informació són diversos: primer, que com que no es tracta d’un diagnòstic sinó d’un fenomen associat, la recerca hauria de ser manual en dates anteriors al 2016 i fins el 2010, que és quan la unitat s’informatitza. Segon, que el HCIS de la UFAM, el repositori de la història clínica electrònica de Sant Joan de Déu, es troba desconnectat de la resta del centre hospitalari perquè un nombre restringit de persones hi puguin tenir accés. Tot allò referit a menors mereix una especial protecció, sobretot quan hi ha possibles abusos sexuals pel mig. Per acabar-ho d’adobar, un responsable del Departament de Salut al·lega a EL TEMPS un dels supòsits previstos per la Llei de transparència per denegar una tramesa de dades anterior a l’any passat: que la seva obtenció requereixi una tasca d’elaboració per part de l’administració d’alta complexitat, “o fins i tot d’impossibilitat d’extracció”. També és impossible, per totes les dificultats enumerades, conèixer la dimensió real d’un factor simultani tan ambigu com alarmant per a un tècnic en un procés on s’ha de dirimir un desemparament.

El síndic Rafael Ribó mostra el llibre d’actuacions en cas d’abusos sexuals i altres maltractaments greus a menors després que es descobrís el cas Maristes. L’única definició de què disposem de la preocupació mòrbida és d‘aquesta institució /EFE

“Preocupació mòrbida”

El juny del 2009, Francisco Cárdenas va aportar diversos informes qüestionant la solidesa del que l’equip de psicòlegs que va avaluar la nena al seu càrrec anomenà “hiperestabilitat”. Amb aquests documents constatava el poder d’una paraula en boca d’un tècnic a l’hora de consumar un desemparament. Així és com es coneix la figura jurídica que motiva una retirada de custòdia. Una de les professionals implicades apuntava que un excés d’adaptació d’un infant fa que no estableixi diferències entre relacions i que la criatura “se’n vagi amb tothom”. El contrainforme encarregat per Cárdenas a la Comissió Deontològica del COPC, el Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, responia les afirmacions d’aquesta forma: “Quan un menor és capaç d’adaptar-se molt adequadament a un nou context no habitual pot suggerir un element positiu de l’educació dels progenitors acollidors i, no necessàriament, el contrari”. La falta de definició d’aquesta diagnosi, com que no està recollida a cap manual, es presta a interpretacions oposades.

El factor concomitant de la preocupació mòrbida es mou en un terreny d’ambigüitat semblant. A falta d’una definició convinguda pels experts, l’única explicació del que es diu quan s’esmenta la preocupació mòrbida en un informe la tenim a través del Síndic de Greuges. El conseller Antoni Comín respongué el 2015 en aquests termes a una mare diagnosticada: “Hi ha preocupació mòrbida quan, després de tot el procés i de tenir el diagnòstic de ‘no abús’, ‘l’adult no abusador’ no es calma ni es queda tranquil i continua pensant que sí que hi ha hagut abús”.

Responsables de la UFAM s’afanyen a matisar el document del Síndic de Greuges: sostenen que la reiteració de proves està descrita com a victimització secundària i que la discrepància no ha de ser patològica, necessàriament. En casos extrems s’obliga la criatura a reviure l’experiència traumàtica, i és en aquests casos que s’utilitzaria l’apel·latiu. Però el cert és que, com a mínim, en un cas del qual EL TEMPS ha tingut coneixement, la preocupació mòrbida s’esmenta abans que la mare dugués la seva filla a cap altre professional.

Des de la Unitat de Pediatria Social (UPS) de l’Hospital Trias i Pujol de Badalona, l’homòloga de la UFAM, expliquen a EL TEMPS que té casos amb valoracions similars a les esmentades, malgrat que no utilitzen el terme preocupació mòrbida. El Departament de Salut reconeix que no hi ha criteris unitaris. Mentre que la UFAM està subsumida a l’àrea de pediatria de Sant Joan de Déu, la UPS la gestiona la Fundació Juvanteny. La UFAM hauria deixat d’utilitzar el terme a partir de l’edicte del Síndic de Greuges, i ara només en referiria els elements que constitueixen la preocupació parental.

En psicologia és perillós establir relacions causa-efecte a la babalà. Elisabeth Ballús, professora de la Facultat de Psicologia Blanquerna, empra el terme sobrediagnòstic en un article publicat a La Vanguardia l’abril del 2015. L’acadèmica considera un risc que s’hagin flexibilitzat les normes per a l’avaluació de noves patologies incorporades al Manual de Diagnòstic Estadístic dels Trastorns Mentals de l’Associació Americana de Psiquiatria (DSM, les seves sigles en anglès), un dels referents internacionals de la professió.

En aquest cas, la preocupació mòrbida ni es considera al DSM. És un tema complex: la polèmica per l’abús en la diagnosi ha arribat fins el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) espanyol. L’òrgan va emetre un edicte el 2009 en què es rebutja que s’aportin com a prova diagnosis de l’anomenat Síndrome d’Alienació Parental (SAP). Hi ha discussió sobre si la preocupació mòrbida és un substitutiu o designa un estadi previ del SAP. Els responsables de la UFAM no poden assegurar que abans que es canviés la coordinació, el 2011, no s’hagués diagnosticat cap SAP, i neguen que el terme de la discòrdia sigui el seu nom alternatiu. Tot i que hi ha peròs.

Segons diuen, les criatures de determinades franges d’edat busquen l’aprovació de l’adult. Si un menor veu que el que diu suscita interès a la mare o al pare, repeteix la resposta. És per aquest motiu que no accepten entrevistes en vídeo proveïdes per un progenitor com a prova per constatar abusos. La insistència, sostenen, pot acabar fent que un menor incorpori informació que no sigui del tot veraç. I la seva tasca és desxifrar el que és cert del que no ho és. La pràctica que refereixen s’assembla molt a una manipulació, tal com la defineix el SAP.

Els dos professionals reconeixen que la unitat es mou en una cruïlla delicada. Té un àmbit assistencial, però també té un àmbit legal que entronca amb la protecció del menor. Les resolucions que emeten des de la UFAM acaben en mans de la DGAIA i poden contribuir a fonamentar desemparaments. Una sentència d’un jutjat de primera instància a la qual EL TEMPS ha tingut accés du adjunta una resolució de la direcció general que empra el terme de preocupació mòrbida per argumentar una retirada de tutela.

 

Hores baixes del sistema

Val a dir que la DGAIA no està passant pels seus millors moments pel que fa a imatge. Tot just fa un any, els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Civil van desarticular una xarxa de pederastes que gravaven abusos contra menors per després difondre’ls entre els seus clients. De les 80 criatures que apareixien al material audiovisual, un nombre significatiu d’elles es trobaven sota tutela de l’organisme que, teòricament, ha de vetllar pel seu benestar. El novembre del 2016, el Síndic de Greuges exigiria explicacions a la Generalitat de Catalunya per aquest afer.

Però si tot fos això… A principis de juny, una investigació de Media.cat descobria que la Fundació Acció Social Infància (FASI), una institució de la qual Ricard Calvo —ara ex-director de la DGAIA— havia estat director adjunt, paga lloguers molt per sobre del preu de mercat a immobles propietat d’una societat limitada de la qual FASI n’és la sòcia majoritària. El que faria caure en desgràcia Calvo definitivament fou el fet que es fes públic que la seva vinculació a entitats que gestionen centres de menors com FASI podria haver redundat en el fet que haguessin estat, aquesta i altres, beneficiàries de 98 milions d’euros de l’erari públic un cop que ell va ser al capdavant de la DGAIA. Ricard Calvo, que es trobava en excedència de la fundació, va deixar el càrrec públic i la seva acta com a regidor d’ERC de Girona posteriorment, aquest mes d’agost.

La notícia s’afegia al trasbals d’una sentència judicial del març passat que obligava a restituir de forma immediata la tutela de dos menors a una mare a qui li havien retirat i que feia 18 mesos que estaven ingressats en un centre. L’edicte no s’estava d’eufemismes: exigia a l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció (ICAA) i a la DGAIA que “designés professionals degudament qualificats”. I és que a l’organisme dependent del Govern fa mesos que els fronts se li acumulen: Noa Haimovich, una adolescent que fa anys havia estat apartada del seu pare, va aprofitar la seva recent adquirida majoria d’edat el desembre passat per denunciar les precàries condicions del seu internament. Altre cop, un jutge havia donat la raó a un progenitor perjudicat per la retirada de tutela de les seves filles passats dos anys; la diferència amb altres casos radicava en el fet que qui volia trencar el silenci era una noia internada.

El mateix Govern català va reconèixer dos mesos després, el febrer d’enguany, que els centres de menors estaven “sobreocupats”. Quelcom amb implicacions greus: durant el 2016 es van comptabilitzar 130 agressions contra educadors per part de menors. Els sindicats denunciaven ràtios d’interns massa altes com a possibles causes. El 2009, Amnistia Internacional hi havia assenyalat maltractaments. I el mateix any, el Síndic de Greuges copsava un increment de la xifra de menors sota tutela de l’administració en centres. Al mateix informe s’hi referia una “debilitat dels ajuts a les famílies en comparació amb la prestació directa de serveis residencials”. El 2006, per cada euro que l’Administració invertia en ajudes a la família pròpia, l’acolliment en família extensa n’implicava 2, en família aliena i preadoptiva 2,5, una inversió de 24 euros en centres residencials d’acció educativa (CRAE) i 30 en centres d’acolliment.

Convé recordar que el finançament dels centres és essencialment públic malgrat que la seva gestió i propietat es troba, en la seva pràctica totalitat, externalitzada. Per això cal destacar la gravetat de l’ambigüitat de les relacions entre un càrrec públic i un entramat d’empreses del sector. La competència i les licitacions en qüestions de menors són autonòmiques.

Impunitat

La sensació d’impunitat és quelcom que alguns dimensionen en nivells grotescos. Sergio Haimovich, el pare de la Noa, assegurava a TV3 que, un cop que va anar a demanar que se li facilitessin els indicadors que feien que se’l titllés de maltractador, un tècnic li hauria contestat: “Pots demandar quan vulguis, que tinc tota la institució al darrere”. I no és una afirmació que disti gaire de la realitat. És un informe de la UFAM, precisament, el que iniciaria el procés que acabaria fent que Haimovich perdés la tutela, que després un jutge li restituiria.

Les complicacions relacionades amb el subministrament d’informació per a investigacions o ús estadístic —a l’empara de la necessària protecció dels interessos del menor— són només un dels problemes per a la fiscalització adequada del sistema. Cal afegir-hi la falta de zel del COPC a l’hora de perseguir suposades males praxis. Així ho constaten dues sentències judicials del 2012 i el 2015 a compte del cas de Francisco Cárdenas.

El portaveu d’APRODEME va emetre una queixa al COPC que acabaria desestimada per la seva Comissió Deontològica el 2010. Dos anys després, el 2012, una sentència judicial exigia que es tramités la queixa, cosa que no es faria. L’aparició d’una proposta de resolució del col·legi per a la sanció de les psicòlogues implicades en la diagnosi de la hiperestabilitat l’abril del 2010, després del primer edicte, motivaria un segon requeriment. El 2015, el magistrat copsava l’existència de buits en la seqüència temporal de les actes. Mancava, concretament, aquella en la qual s’hi anunciava la preparació d’un escrit d’obertura d’expedient disciplinari contra l’equip.

Set anys després des que es va entregar el requeriment, aquesta petició no s’ha acomplert.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.