Ministeri del referèndum

El pastís local del PDeCAT

A les portes del referèndum català, el compromís dels dirigents del PDeCAT amb el projecte independentista ha estat posat en dubte. En un moment de consolidació del partit a nivell territorial, analitzem quin és el posicionament dels seus municipis amb l’1 d’octubre

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ara fa un mes, quan els dirigents del PDeCAT bufaven les espelmes per celebrar el primer any del partit hereu de Convergència, desitjaven que l’esbufec s’endugués els fantasmes del passat. Esborrar-los ha estat el màxim objectiu d’un espai polític obligat a transformar-se pel procés independentista. Calia mantenir la quota electoral.

El procés, per al partit que va ser capaç de presentar més candidatures a les eleccions municipals (857 de 947 municipis), presentava en el món local una de les seves majors dificultats: aconseguir una transformació homogènia arreu del territori.

Arribats a aquest punt, apareixen dues idees força: desempallegar-se de la corrupció i marcar un perfil genuïnament independentista. És aquest darrer ítem el que els ha fet anar més de bòlit els darrers mesos.

A principis de juliol, el president Carles Puigdemont féu efectius els canvis d’alineació del PDeCAT al Govern català per tal de garantir un Executiu compromès amb el referèndum. Sortiren Jordi Baiget, Neus Munté, Jordi Jané i Meritxell Ruiz i entraren Santi Vila, Jordi Turull, Joaquim Forn i Clara Ponsatí. Els canvis es produïren en els departaments d’Empresa, Presidència, Interior i Ensenyament respectivament. De tots ells, només Santi Vila procedia d’un altre departament: el de Cultura, ara presidit per Lluís Puig.

Poc després, compareixia Núria Gibert, portaveu del Secretariat Nacional de la CUP. L’anticapitalista valorà positivament les destitucions dels consellers, però demanava als democratacatalans que “posin ordre” als ajuntaments i a les estructures territorials, apartant les persones no compromeses amb el referèndum.

El focus es girà immediatament sobre Mercè Conesa, presidenta de la Diputació de Barcelona i alcaldessa de Sant Cugat (Vallès Occidental), població de la qual també és regidora la dirigent cupaire. El desembre de 2016, Conesa va manifestar en una entrevista a Nació Digital que “el referèndum potser no es podrà fer, hem de ser realistes”. I afegia que el Govern es podria veure forçat a “passar de la pantalla del referèndum a la de les eleccions”.

Tanmateix, Conesa és vista com una de les persones amb projecció dins del partit, propera a Josep Rull, conseller de Territori, amb qui va compartir aula a l’escola primària i després a la carrera de dret. Al màster de Dret i Gestió Pública coincidiria també amb una de les conselleres cessades darrerament, Neus Munté. Amb Conesa com a alcaldessa, Sant Cugat va ser dels primers municipis a sumar-se a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI).

Poc clar queda, però, quin és el grau d’incertesa generat pels dubtes de l’ex-conseller Baiget o la mateixa Conesa entre els dirigents del PDeCAT al món municipal.

De vell, nou

“De moment, el PDeCAT sembla que ha conservat gairebé tot el seu potencial i segueix essent el partit amb més implantació a escala local, malgrat el trencament amb Unió Democràtica de Catalunya”, exposa la politòloga Àstrid Barrio. Les dades proporcionades pel mateix partit semblen assenyalar això: 431 alcaldies, només quatre menys de les que tenia CiU; i 13.000 militants, pels 15.000 que tenia Convergència al corrent del pagament. Les xifres contrasten, però, amb els 26.000 militants que tenia el partit en total abans de dissoldre’s i els 50.000 que tenia CiU el 2009.

El coordinador organitzatiu dels democratacatalans, David Bonvehí, remarca que “el nombre és el mateix, però hi ha 3.000 militants que no vénen de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC)”, i exposa que “els nous són més joves, hi ha més dones, i una part són alcaldes i regidors provinents d’altres partits, sobretot de candidatures locals”. Barrio afegeix que “és un partit molt més de comarques del que era i molt menys de senyors de Barcelona”.

Aquest manteniment de part de les bases s’explica, en part, pel fet que el procés de transformació ha estat, en bona part, empès per les mateixes bases del partit. Tot i això, és difícil identificar on han anat a parar els 5.000 militants al corrent del pagament de CDC que no han fet el salt al PDeCAT. “Han marxat a casa? Se senten orfes? Han anat a ERC?” es pregunta Barrio.

Més enllà que moltes persones hagin deixat la militància, el cert és que hi ha diferents partits, sorgits sobretot de l’òrbita d’Unió, que es reclamen defensors dels valors de l’antiga Convergència. Tan Units per Avançar com Moviment Lliures adrecen el seu discurs cap a aquests sectors, però des del PDeCAT no creuen que tinguin massa capacitat de seducció. Bonvehí té la sensació que “gran part del món d’Unió s’acabarà sumant a nosaltres”.

David Bonvehí i Marta Pascal

Un altre dels pols d’atracció podria ser el corrent intern Nova Convergència que, recentment, amb la sortida del partit de Germà Gordó ha pres una dimensió pròpia i es podria perfilar com a una nova força política al territori. Segons Bonvehí, aquesta escissió ha provocat set baixes arreu del territori, tot i que “alguns deuen seguir aquest corrent sense deixar de militar al PDeCAT”. Entre les persones que han abandonat el vaixell hi ha la regidora de Barcelona, Teresa Pitarch; l’expresidenta de Càritas, Carme Boronès; l’alt càrrec d’Ensenyament, Jordi Miró; i el cap de llista del PDeCat a Canet de Mar (Maresme), Jesús Marín.

Refer el món local

A data 1 de gener de 2017, segons informava l’Agència Catalana de Notícies, la cúpula nacional de CDC va donar instruccions als equips locals del partit perquè passessin a anomenar-se PDeCAT. La voluntat del partit de blindar la seva força als municipis l’evidenciava el mateix president de Generalitat, Carles Puigdemont, durant la Convenció Municipalista celebrada a Lloret de Mar (Selva). En aquella ocasió, el Molt Honorable expressava que el món local era “fonamental” per garantir el procés i que, “segurament (els municipis) estan en les millors mans possibles”.

Possiblement per això el partit va voler donar importància a aquest espai creant el Consell d’Acció Municipal. L’organisme és presidit per una de les figures emergents dins del partit, l’alcalde de Mollerussa -capital del Pla d'Urgell, comarca on els convergents rebien més suport-, Marc Solsona. A les seves mans té el deure de teixir una estratègia local que permeti mantenir posicions al PDeCAT allà on és més fort en cas que s’acomplissin els pronòstics de les enquestes que apunten a una gran davallada electoral.

Les altres persones que conformen aquest grup són l’alcaldessa de Vic (Osona), Anna Erra; la substituta de Puigdemont a Girona, Marta Madrenas; l’alcalde de Puigcerdà (Cerdanya), Albert Piñeira, que es postula com a possible futur dirigent del partit a les comarques gironines; la vicepresidenta de la Diputació de Barcelona i alcaldessa de la Garriga (Vallès Oriental), Meritxell Budó; o l’alcalde de Reus (Baix Camp), Carles Pellicer, que recentment ha superat amb èxit una moció de censura plantejada per la CUP.

Finalment també hi ha l’alcalde de Gandesa (Terra Alta), Carles Luz; el de Tordera (Maresme), Joan Carles Garcia; la de St. Quirze de Safaja (Moianès), Anna Guixà; el de Subirats (Alt Penedès), Pere Pons; i l’alcalde d’Olot (Garrotxa), Josep Maria Corominas. Un altre referent a tenir en compte dins el món local exconvergent és l’alcalde d’Igualada (Anoia) i actual president del Consell de Coordinació Institucional del partit, Marc Castells.

Per al dirigent ex-convergent David Bonvehí, la transformació del món local del PDeCAT va pel bon camí. “Cada dia el PDeCAT s’està emancipant més de CDC: ara ja té la seva xarxa d’alcaldes, regidors i militància”, opina el coordinador organitzatiu democratacatalà, que remarca el fet que s’hagin sumat al partit alcaldes com “el de Matadepera (Vallès Occidental), que ve de Demòcrates; el de Manresa (Bages), que és independent; o el de Capçanes (Priorat), que ve dels socialistes”.

Independentistes convençuts (o no tant)

Una de les principals característiques del PDeCAT, a diferència de CDC, és que es denomina netament “independentista”. Per això, entre altres coses, Puigdemont remarcava que els ajuntaments seran un dels punts claus per garantir el referèndum.

La força del municipalisme independentista s’aglutina sobretot a l’entorn de l’AMI, presidida per l’alcaldessa de Vilanova i la Geltrú (Garraf) i membre del PDeCAT, Neus Lloveras. D’aquesta associació en formen part 381 dels municipis governats pel PDeCAT.

Tanmateix, 50 en queden fora. La majoria d’aquests (vegeu mapa) són poblacions petites. Quatre no compten amb majoria absoluta independentista, com Lloret de Mar –que havia estat a l’AMI i en va haver-ne de sortir– i Salou (Tarragonès). En aquesta darrera població hi ha hagut polèmica després que l’alcalde Pere Granados –que pertany al partit Ferran Units per Salou (FUPS), però es va presentar com a cap de llista del PDeCAT– anunciès que no cediria espais municipals per instal·lar les urnes per al referèndum.

Entre les poblacions que no s’han sumat a la coordinadora, n’hi ha també quatre que compten amb majoria absoluta independentista. Però no dominada pels democratacatalans. Destaca Creixell (Tarragonès), on hi ha un dels pocs alcaldes imputats que manté el partit, Jordi Llopart.

Destaquen els 42 municipis que, malgrat tenir majoria absoluta del PDeCAT, no s’han adherit a l’AMI. Una d’aquestes localitats és Sant Martí de Riucorb (Urgell), on l’alcalde Jaume Pallàs havia estat batlle durant la darrera legislatura, però com a representant del Partit Popular. De Pallàs se’n va sentir a parlar a tocar de la consulta del 9 de novembre, quan la població va estar a punt de ser de les poques que no podien votar. Finalment però, va acabar cedint els espais municipals. Un altre dels pobles de la llista és Sant Quirze de Safaja. Destaca perquè l’alcaldessa, Anna Guixà, lluny de ser una desconeguda en el partit, forma part del Consell d’Acció Municipal.

Mereix menció també el municipi de Vila-seca (Tarragonès), governat per Josep Poblet, també president de la Diputació de Tarragona. Ha estat notícia els darrers dies per vetar la inclusió en l’ordre del dia del ple municipal d’una moció en què es demanava que la Diputació cedís locals de la seva titularitat per la celebració del referèndum de l’1 d’octubre. Tanmateix, en declaracions a EL TEMPS, Bonvehí expressa que “no hi ha cap dubte amb l’alcalde Poblet”.

També han despertat desconfiances alguns alcaldes que, malgrat que els seus municipis s’hagin adherit a l’AMI, han expressat discrepàncies respecte a l’1 d’octubre. És el ja esmentat cas de l’alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa; o el de l’alcalde de Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa), Joan Casas, que el 27-S va presentar-se a les llistes d’Unió al Parlament. Imputat per prevaricació, tràfic d’influències i frau, Casas ha rebut crítiques per part d’Esquerra Republicana després que el grup municipal del PDeCAT s’abstingués en la votació de dues mocions que demanaven l’adhesió al Pacte Nacional pel Referèndum i el suport al manifest ‘Garrotxa pel Sí’.

Qui també ha estat criticat és l’alcalde de Reus i membre del Consell d’Acció Municipal, Carles Pellicer. El PDeCAT reusenc es va abstenir en una moció presentada a principis de juny per la CUP, en què es demanava crear una comissió municipal per coordinar l'organització local del referèndum. També van aixecar polseguera unes declaracions seves en el ple del passat 6 de juliol, en les que afirmava que “respectaria la legalitat”. En contrast amb això, el 14 de juliol Pellicer va firmar l’entrada de Reus a l’AMI, malgrat que es troben en negociacions amb l’entitat per rebaixar la quota d’entrada de 12.000 euros.

Al capdavall, una heterogeneïtat que caldrà veure si és capaç de garantir l’hegemonia històrica dels ex-convergents a la Catalunya local.


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.