Ministeri de l'hegemonia

El viatge d’Esquerra Republicana a l’hegemonia catalana

Les enquestes atorguen a Esquerra Republicana un futur polític pròsper i possiblement hegemònic. Les dinàmiques històriques d’aquesta formació i les possibilitats reals de desnonar el PDeCAT del poder són tema constant de debat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Mai com fins ara, Esquerra Republicana no havia estat en condicions de disputar l’hegemonia política catalana a l’espai convergent, ara sota la marca del PDeCAT. Els 630.000 vots que va obtenir en les eleccions europees del 2014 situaven els republicans com a primera força catalana per primer cop des de la Segona República. En les darreres eleccions espanyoles va aconseguir una xifra similar de paperetes i només va ser superada per En Comú Podem a Catalunya. Una tònica que, alguns apunten, s’hauria consolidat el 27-S si no hagués reeixit la coalició electoral de Junts pel Sí.

“És indiscutible que qui guanya les eleccions és el partit que aconsegueix la centralitat política. O el país va cap aquí o el partit s’identifica amb la centralitat que el país vol”, exposa el professor d’història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, Josep Maria Solé i Sabaté. Afegeix també que ERC té el repte “d’aconseguir aquesta centralitat. Això vol dir defensar la petita i mitjana empresa, i ara ho està començant a assumir”.

Això lliga amb el que expressa la politòloga Astrid Barrio, que posa en relleu que al llarg de la història “sempre hi ha hagut diverses forces nacionalistes, però només una d’hegemònica. Primer la Lliga, després Esquerra i finalment CiU. La pregunta és si ara hi haurà una força hegemònica —que sembla que seria ERC— o l’espai estarà disputat”.

A favor d’aquesta hipòtesi hi ha el fet que en l’actualitat les enquestes demostren que l’electorat català s’ha desplaçat lleugerament cap a l’esquerra des del 2007, segons el Centre d’Estudis d’Opinió. La percepció que el votant té d’ERC el manté en un espectre esquerrà. Així ho reafirma Barrio, que exposa que els republicans són centrals “en el sentit que són un dels eixos sobre els quals pivota la política catalana, però en l’eix esquerra-dreta no ocupa una posició tan centrada: és una formació d’esquerres”.

ERC ha agafat la centralitat política. Però això no vol dir que s’hagi desplaçat al centre ideològic. Almenys, segons la percepció dels electors.

Algunes veus també apunten que a Catalunya, l’autoidentificació com a independentista va relacionada amb l’autopercepció de ser d’esquerres. Això explicaria que, en un context de creixent independentisme, el moviment per aconseguir la centralitat explicat per Solé i Sabaté es veiés representat a les enquestes.

Així ho sosté també el catedràtic de ciència política de la Universitat Pompeu Fabra, Francesc Pallarès. Al parer seu, els republicans “són el partit que vertebra el Govern de Catalunya i és el punt de referència perquè pilota sobre el buit que han deixat CiU i PSC”. Tal vegada, Pallarès també creu que això és fruit d’una situació determinada i contraposa “la centralitat amb quelcom que és aconseguir arrossegar la il·lusió de la gent”.

Hi ha el debat sobre si és la societat catalana la que s’ha desplaçat cap a les posicions defensades per la formació liderada per Junqueras o si, per contra, ha estat ERC el que ha girat cap a espais comuns de l’espectre electoral. Però sembla haver-hi consens al voltant del fet que ERC ha esdevingut el partit central de la política catalana. O, si més no, un d’ells.

Deixant enrere el partit de museu

El partit ha experimentat una ràpida recuperació després dels nefastos resultats en les eleccions catalanes del 2010, les que van fer fora el tripartit. Els orígens d’aquesta singladura republicana cap al lideratge de la política catalana, però, cal anar a buscar-los al 1987, quan es produí la Crida Nacional a ERC.

La Crida suposà un replegament en el partit republicà després de les iniciatives estancades de Nova Esquerra o la Crida a la Solidaritat. Molts dels actors d’aquestes entitats es van animar a sumar-se a ERC, que es refundava com a partit referencial de l’independentisme. Josep Huguet, en un document publicat per la Fundació Irla —que ell mateix dirigia— el 2015, apuntava tres factors que possibilitaven aquell projecte. Eren “la marca i el prestigi històric (...) la dignitat en la Transició (...) i un partit mancat de quadres joves i, per tant, fàcilment influïble si hi entrava militància activa”.

 

Josep Lluís Carod-Rovira i Àngel Colom són dos dels responsables del viratge independentista d'ERC, que avui en recull els fruits

 

D’això, en saberen treure partit els dos principals impulsors d’aquesta Crida i futurs presidents d’ERC, Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira. Aquest darrer assegura que no els “va costar gens convertir el partit en independentista, perquè era un partit fonamentalment format per patriotes republicans on sempre havia existit un independentisme latent”.

Carod-Rovira recorda que van haver de fer front al fet que la formació era vista com “un partit molt de memòria històrica, amb pocs instruments d’anàlisi de la realitat actual i amb la dificultat d’arrelament als nuclis urbans. Fins al 1996, amb Àngel Colom de secretari general, ERC era bàsicament ‘el partit independentista’”.

“El gran salt el fa Àngel Colom amb un plantejament nacional i d’esquerres. És la primera persona que denuncia que la política de peix al cove no ens portaria a res”, relata Solé i Sabaté. És en aquest transcurs que, el 1990, l’actual secretària primera de la mesa del Parlament, Anna Simó, comença a militar. “Decideixo entrar a ERC perquè em vaig sentir representada per un procés que va culminar amb un canvi d’estatuts el 1992 pel qual ERC passava a ser un partit independentista”.

D’esquerres i independentistes

Tanmateix, ERC viu una transició que la portarà als seus millors resultats electorals fins aquell moment. Secretari general entre 1996 i 2004 i president del partit fins al 2008, el 2003 va assolir 23 diputats al Parlament de Catalunya, gairebé duplicant el resultat de quatre anys abans. Aquell èxit va desembocar en el govern a tres amb el PSC i ICV.

“Carod fa que el partit deixi de ser nacionalista per ser independentista. Aquest és un canvi molt transcendental. Implica que si, a més de català et sents espanyol, no vol dir que no puguis ser independentista”, reivindica l’actual cap del gabinet de comunicació del vicepresident català Oriol Junqueras, Sergi Sol. Alhora, Sol subratlla que “la gran virtut de Carod fou omplir de contingut l’independentisme de Colom”. Anna Simó, també membre d’ERC i diputada de Junts pel Sí, destaca que el mèrit de Carod va ser “fer un relat molt innovador, trencant amb el discurs nacionalista identitari”.

És el que el mateix Carod anomena la construcció del partit de l’esquerra nacional. Davant la Catalunya dual que votava convergent a les eleccions autonòmiques i socialista als comicis estatals, el líder republicà apostà per “elaborar un discurs que superi la dicotomia que fa que, si ets d’esquerres, no pots tenir una opció nacional; i si ets nacionalista, no pots tenir una opció d’esquerres”. Ell mateix hi afegeix que l’objectiu era construir una esquerra nacional que prengués el lloc al PSC i pogués competir de tu a tu amb Convergència. Malgrat que, segons pensa, en l’actualitat “qui està substituint al PSC és En Comú Podem i no Esquerra”.


Tripartit: una de freda i una de calenta

La construcció d’un relat potencialment més inclusiu i la conjectura política catalana de principis de segle, amb la desaparició de Jordi Pujol de l’equació electoral catalana, possibilità una finestra d’oportunitat per a Esquerra Republicana. La formació havia de capitalitzar part dels anhels de canvi d’etapa de l’electorat.

“La gent ens va veure com un partit clau per a l’alternança de govern, fos per mantenir CiU, fos per formar govern amb el PSC”, recorda Simó. Així es va reflectir la nit del 16 de novembre de 2003 en què, davant l’ajustada victòria de CiU per sobre dels socialistes, l’electorat donava la clau de volta del Govern a Esquerra. La formació posava com a condició sine qua non la redacció d’un nou Estatut d’Autonomia.

Amb un text que hom coincideix a considerar de màxims, per a Carod “‘l’Operació Estatut’ era una operació guanyadora (...), si s’hagués aprovat tal com nosaltres volíem, hauria estat un canvi molt important a escala d’autogovern de Catalunya (...) i hauria faltat tan poc per al final, que, posats a fer...”. Per al líder republicà, si, per contra, aquesta operació es veia minvada o desestimada pel Govern espanyol, la població “hauria vist que no hi havia res a fer, que Espanya no permet pactes, només derrotes”.

Com segueix la història és sabut de tothom. La campanya pel no d’Esquerra al referèndum de l’Estatut comporta que el maig del 2006 el Govern faci fora els consellers republicans, i que així provoqui una crisi que portaria a unes eleccions anticipades al setembre del mateix any. Allò acabaria amb la reedició del govern d’esquerres, aquest cop amb José Montilla com a president, que substituïa Pasqual Maragall. Pel mig, afers com la reunió de Carod amb ETA van anar creant un clima de tensió dins i fora del partit.

Els anys del caïnisme

Així ho relata Sol, que s’incorporà com a cap de premsa a les files republicanes el 2007: “Quan vaig entrar, era un moment complicat perquè ERC ja estava acumulant un desgast amb la reedició del segon tripartit. Em vaig trobar en una batalla caïnita entre les diferents faccions d’ERC”.

Es refereix, d’un costat, al conflicte protagonitzat per Joan Carretero, que acabaria amb l’escissió en partit del corrent intern Reagrupament. “La batalla de Carretero era la incomoditat de compartir un Govern amb forces no nacionalistes com el PSC i ICV, malgrat ser el Govern de l’Estatut”, explica el llavors cap de premsa del partit. D’altra banda, Sol apunta també un problema d’equilibris interns que, al seu parer, es reflectí en el fet que “per a la militància, Joan Puigcercós havia de tenir més protagonisme”. En aquell moment, Puigcercós era secretari general del partit i conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya. I a partir del 2008, president d’ERC.

 

D'esquerra a dreta, Joan Saura, Pasqual Maragall i Josep Lluís Carod-Rovira. El primer Govern d'esquerres va estar marcat per la redacció d'un nou estatut.

 

El congrés celebrat al Fòrum de Barcelona el 14 de juny de 2008, amb quatre candidatures presentades i una competència forta, exemplificava les divisions internes d’un partit que tocaria terra a les eleccions al Parlament del 2010. ERC va perdre vora la meitat dels seus electors, i passà de 21 a 10 escons.

Tancar ferides

En aquest context, Esquerra arribava l’octubre del 2011 al seu XXVI Congrés en el qual, a diferència de l’anterior, només hi havia una candidatura, la de l’europarlamentari Oriol Junqueras. Comptava també amb el suport del president sortint Joan Puigcercós, que va demanar “un relleu endreçat i responsable”.

“El partit venia d’un Congrés que ens dessagnava, que ens va trencar l’ànima. Allò ens va vacunar contra qualsevol cosa que pogués suposar una divisió interna”, relata Simó. I rememora que Junqueras va representar les ganes de la militància del partit de “tancar ferides i fer un partit nou, unit i cohesionat”.

“Junqueras fa una cosa que és fonamental. En un partit amb una trajectòria de lluites internes marcadíssimes, ell fa un bon aparell, sap negociar i el converteix en un partit modern”, argumenta Solé i Sabaté. Ell mateix argumenta que “per primer cop, Esquerra deixa de ser un partit de personalismes i esdevé una marca”.

Segons Sol, Junqueras és l’element determinant “no sols per recuperar el tren molt més ràpid del que podíem imaginar, sinó per situar-nos a l’epicentre polític”.

Convergència en escac...

El lideratge fort de Junqueras dins el partit, amb Marta Rovira com a peça forta, dota d’estabilitat una formació que, a més, veu que els vents li comencen a bufar a favor. El camí dels republicans per ocupar espais d’hegemonia en la política catalana es veu marcat per tres factors principals.

El primer, tal com apunta Barrio, és el fet que la qüestió política fonamental per a ERC —l’independentisme, segons ella— esdevingui “la qüestió central de la política catalana. Això els dóna molta força, perquè són els que tenen el pedigrí”. La politòloga remarca que “el fet que CiU no abraci el sobiranisme fins al 2012 permet que ERC tingui més credibilitat que el seu oponent, i esdevé el guardià del procés”.

 

Joan Puigcercós va sortir del convuls 25è Congrés Nacional com a president d'Esquerra Republicana.

 

El segon element clau, tal com apunta Barrio, és que la crisi d’identitat que va afectar Esquerra bans de 2010 —amb l’escissió de Reagrupament i de part de Solidaritat per la Independència— la viuen en l’actualitat unes altres formacions rivals. Així ho defensa també Pallarès. Destaca que ERC “pilota” sobre dos grans buits: “La pèrdua de projecte de CiU i del PSC. Aquest últim partit s’ensorra després dels decrets de Zapatero el 2010, que llançaren a perdre el seu element fonamental, l’Estat del benestar”.

El tercer punt és el que marca en bona part la filosofia, en podríem dir ecumènica, de Junqueras —cristià de base—, d’obrir el partit a amplis sectors. Així ho exposava el discurs que va fer el president republicà en la trobada municipalista prèvia a les eleccions municipals del 2015. Demanava a les seccions locals fer llistes “amb gent del món de la cultura, del món del treball, dels comitès d’empresa, de les pimes, de la unió de botiguers, d’UGT, de CCOO, de la colla sardanista o de la penya del flamenc. També amb gent de la penya del Barça i amb gent de la penya del Reial Madrid”.

Tanmateix, la visualització més rellevant d’aquest fenomen podria ser la incorporació a les llistes del partit de persones procedents d’altres famílies polítiques. El cas insígnia d’això és l’actual conseller de Salut, Toni Comín, que en el passat s’havia alineat amb el PSC.

Per a ell, hi ha un fil conductor entre “el PSUC de l’eurocomunisme, que és un cert PSUC; el PSC de Maragall, que és un cert PSC, i l’Esquerra d’en Junqueras, que és una certa Esquerra”. Més enllà d’això, però, el motiu de la seva aproximació a ERC —s’hi va presentar com a independent amb Junts pel Sí— explica que és deguda al fet que “entre la sentència del Constitucional que tomba l’Estatut el 2010 i el 27S, els independentistes passen del 20 al 50% de la població. Jo simplement en sóc un més”.

També el fet nacional és el que fa que Joan Capdevila, actual diputat al Congrés espanyol i antic militant d’Unió Democràtica de Catalunya, accepti incorporar-se a les llistes republicanes. Capdevila, que coincidí amb Junqueras quan ambdós militaven al sindicat estudiantil FNEC —Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya— era part d’un corrent crític d’UDC visualitzat en la publicació digital El Matí, en la qual també havia publicat en alguna ocasió Junqueras. Creu que en l’actualitat el seu perfil democratacristià “encaixa en ERC més del que em pensava, perquè hi ha uns valors compartits”.

Aquesta dinàmica d’obertura, però, ha suposat la crítica d’alguns sectors que han entès que Esquerra, sobretot després del pacte per constituir Junts Pel Sí, virava al centre ideològic. Així ho creu Pallarès. Opina que, més que haver-se mogut de posició en l’eix esquerra-dreta, “l’ha diluït i ha posat la independència primer”.

Ni la politòloga Astrid Barrio ni Anna Simó corroboren aquesta visió i argumenten, tal com es pot llegir a les dades del CEO, que no és ERC qui s’ha mogut, sinó l’electorat català.

Sol també comparteix aquesta apreciació. Tanmateix, reconeix que és probable que per a la població “Esquerra sigui vista més com un partit de seny” i que “els errors del passat” l’han fet més “prudent”.

... i mat?

La qüestió ara és saber si ERC serà capaç de consolidar aquesta posició i anar més enllà per esdevenir una força hegemònica en el panorama polític català.

Simó exposa que ella aspira a fer que “Esquerra torni a ser el partit hegemònic que va ser als anys 30”, malgrat que consideri que “serà molt difícil que l’hegemonia equivalgui a majoria absoluta. No sé si és desitjable una majoria absoluta”, rebla. Concorda amb ella Comín, que creu que “tenir l’hegemonia vol dir que ets tu qui marca la pauta, i ERC en un futur ho pot fer”.

Que el PDeCAT veu les orelles del llop es fa més que evident en la pressió sobre els republicans per formar la llista conjunta de Junts pel Sí i en les tensions que s’estan succeint al si de la coalició. Com ara la que es va visualitzar la setmana passada amb la petició d’incorporar la Generalitat de Catalunya com a acusació particular contra Convergència al judici del cas Palau.

Tanmateix, qui sí que té dubtes que ERC pugui esdevenir aquesta força hegemònica és Pallarès, que opina que els republicans “no són un partit que hagi madurat prou, han passat moltes etapes al llarg de la seva història”.

Barrio posa de manifest el fet que en les enquestes “ERC dobla en les projeccions el PDeCAT amb 40 diputats pels primers i 20 pels segons, mentre que a les eleccions fundacionals CiU n’obté 43 i ERC 9 o 10”. Per a aquesta politòloga això podria ser un indici de l’inici de l’hegemonia d’ERC. Però expressa dubtes amb la possibilitat que el partit mantingui la cohesió interna, “tenint en compte que els partits són molt hereus de les seves dinàmiques internes”.

Si no es cometen grans errors estratègics des de la direcció del partit, tot apunta que ERC aconseguirà mantenir-se, com a mínim, en la situació actual, si no entren en una dinàmica creixent. La dinàmica de cavall guanyador i la credibilitat com a independentistes que té ERC manca, ara mateix, a l’espai de la dreta catalana, submergida en una profunda crisi. Això sembla que permetria als republicans fer front, fins i tot, al sotrac que suposaria l’estancament del procés independentista. Només un final reeixit del nou partit dels Comuns sembla en condicions de poder disputar la centralitat als de Junqueras.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.