Ministeri del referèndum

Set processos per a set partits

Les formacions catalanes han vist els darrers anys com procés independentista les transformava

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Renovar-se o morir. Sacsejats per l’esclat del procés independentista català, els diferents partits s’han hagut d’aferrar a aquesta màxima per treure el màxim rèdit possible al nou context. A les portes del referèndum és un bon moment per analitzar l’èxit o no de les singladures empreses pels diferents actors i com els presenten davant la cita de l’1 d’octubre. N’hi ha que hi arribaran amb vestit de gala i les idees clares i d’altres abillats amb parracs i fets un garbuix. Tanmateix, el que és segur és que a cap d’ells ja no els guarneixen les mateixes robes que el 2010.

Tal vegada, aquests reposicionaments no suposen tants canvis en el funcionament orgànic dels partits sinó l’orientació del discurs polític. El politòleg Arnau Rovira posa com a exemple els nous estatuts del PDeCAT, MÉS o Democrates.cat: “Es posicionen políticament d’una manera molt clara vers el tema de la independència, quan, fins ara, ho feien d’una manera molt laxa”.

Per al doctor en història contemporània Xavier Casals, el procés sobiranista el que fa és “incidir encara més en un element de fragmentació que ja es va iniciar el 2003 quan van despuntar Plataforma per Catalunya i la CUP”. Així doncs, hem pogut veure com, els darrers anys, un escenari amb dos grans partits s’ha atomitzat en petites i mitjanes formacions. De la mateixa manera, la nova preponderància de l’eix nacional ha contribuït, entre més coses, a frustrar l’ascens de PxC, que havia apostat per crear relat a l’entorn de l’eix autòctons-immigrants. “Ara, la dinàmica és inclusiva, es vol que tothom vagi a votar sigui pel si o pel no, i això arracona els discursos excloents com el de PxC”, argumenta Casals.

Aquests canvis però, no s’acaben d’entendre si no és per l’entrecreuament de l’empremta del procés independentista amb les noves maneres d’entendre la política sorgides del 15M que porten als partits a reformular la seva relació amb la ciutadania. “Aquest doble canvi social canvia també el paradigma, tots els partits s’han hagut de reposicionar en aquests dos eixos”, exposa la politòloga, Tània Verge.

Cau i net?

Si hi ha un partit s’ha transformat arran del Procés independentista, ha estat CiU. Tant que ha desaparegut del tauler polític. Tant que els seus deixebles l’han negat més de tres vegades, i encara no ha cantat el gall. Un procés, que s’iniciava després de la manifestació de setembre de 2012, quan, veient el pes del moviment sobiranista al carrer, Artur Mas es veia forçat a convocar eleccions i fer assumir al partit una narrativa sobiranista que, aleshores, semblava tenir al·lèrgia al terme independència i preferia parlar d’Estat propi.

Poc en queda dels 5 partits que es van presentar a les eleccions l'any 2006

És impossible saber què hauria passat si el partit no hagués emprès aquest canvi, però el cert és que des de llavors els convergents han anat perdent força. D’un costat, el trencament amb Unió i de l’altre, els casos de corrupció que arribaven fins al mateix Jordi Pujol, han passat factura interna. Però també un context de càstig als partits clàssics al braser de la nova política hi pot haver tingut un paper important.

En paral·lel la pilota sobiranista s’anava fent gran a la vegada que es feia gran Esquerra Republicana empesa pel valor de ser el partit genuïnament independentista. A Còrsega veien les orelles al llop i van apostar fort per la creació d’una coalició amb els de Junqueras per les eleccions plebiscitàries de 2015 que els permetés guanyar temps abans d’un enfrontament directe que els podia deixar malparats. Amb Junts Pel Sí com a casa comuna amb el seu rival, el partit se submergia en un procés de transformació formal que acabaria amb la dissolució de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya i la creació del nou Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT). Aquesta nova formació prenia bona part del relleu de l’antiga CiU, però a un nivell inferior n’han aparegut d’altres que beuen d’aquella tradició com Demòcrates.cat —amb sobiranistes provinents d’Unió—, el liberals Units per Avançar de Carlos Losada o el Moviment Lliures.

Un dels representants d’aquest darrer espai és Roger Montañola. Aquest antic militant d’Unió considera que “dins del PDeCAT no hi ha hagut grans divisions perquè continuen governant, però si ens situem en un escenari en què poguessin perdre patrimoni, veurem més divisions”. Es refereix a l’acomiadament del conseller Jordi Baiget, que denotava la disparitat de posicions dins les files del partit. Montañola creu que molts militants dels ex-convergents “volen la independència però no estan disposats a jugar-se-la un pèl”. Dubtes que amaren també part dels companys de viatge dins de Junts pel Sí, en especial els republicans, que els darrers dies han pressionat per assegurar un executiu del tot compromès amb el referèndum. I això és tan cert que Puigdemont s’ha vist empès a substituir alguns dels consellers que no voldrien prendre grans riscos per d’altres de màxima confiança.

De centre o centrals?

El procés invers s’ha viscut a Calàbria. ERC arribava al 2012 amb un partit renovat i que havia estret files a l’entorn de Junqueras després d’uns anys caïnites. No contents amb això, un dels seus eixos polítics esdevenia l’element sobre el qual estava destinada a pivotar la política catalana els anys següents. Després dels 21 diputats obtinguts a les eleccions de 2012 quedaven a cop de pedra dels convergents i la possibilitat que els ultrapassessin començava, a poc a poc, a fer-se palpable a les enquestes. Des de llavors el partit no ha deixat d’assumir posicions de govern. “ERC ha adoptat un perfil baix i ha aportat una imatge de Govern seriosa que li ha donat bon rèdit davant les contradiccions que té el seu soci”, opina Casals.

La percepció ciutadana reflectida a les enquestes suggeriria que ERC s’ha mantingut ferma tant en l’aspecte independentista com en l’eix esquerra-dreta. En matèria econòmica, però, l’ex-secretari d’Indústria i Empresa durant el segon tripartit per Esquerra, Antoni Soy, ho contradiu. “Des del meu punt de vista ha tendit més cap al centre o el centre-dreta del que ho feia anteriorment. El mateix Junqueras ha parlat que són els true liberals”, diu l’economista i afegeix que suposa “que hi ha probablement una estratègia de voler-se convertir en un partit que aglutini no sols l’esquerra nacional”. Això podria explicar que al partit s’hagin sumat dissidents tant del PSC com de l’antiga CiU.

Quant suma 1.515?

Qui ocupa doncs l’espai que queda a l’esquerra dels republicans? En bona part, això ha estat cosa de la CUP, si bé cal no menystenir el paper dels comuns. Les Candidatures d’Unitat Popular van decidir que el context extraordinari que s’obria el 2012 era un bon moment per fer el pas de presentar-se a les autonòmiques, descartat el 2010.

Tot i el creixement exponencial que els ha portat a ser capaços de tenir una veu forta en l’esdevenir del procés, sortir de l’àmbit municipalista no ha estat sempre fàcil per als cupaires. “Amb un funcionament assembleari és més fàcil prendre decisions participades en l’àmbit local que en el nacional, aquest model porta més tensions quan s’està al Parlament”, exposa Verge. Els darrers cinc anys els cupaires han celebrat les cinc assemblees generals ordinàries pertinents, però també fins a nou d’extraordinàries. On es veurien més clarament les tensions seria en l’assemblea que havia de decidir sobre la investidura o no de Mas i que va acabar amb el sonat empat a 1.515 vots.

Maria Corrales, que en un any ha passat de ser portaveu de Poble Lliure i membre de la CUP a assessorar Xavier Domènech, creu que la CUP ha viscut una tensió interna respecte als aliats a triar. “Endavant sempre havia apostat per aliances amb partits o espais similars a ells i Poble Lliure aposta per una aliança més àmplia que posa en primer pla la ruptura independentista”, diu Corrales. Per ara, la posició de seguir amb l’aliança amb JxSí preval.

Quin és el cost de la indefinició?

Si hi ha un partit que pot competir amb CiU sobre el cost que ha suposat per a ells el procés independentista, aquest partit és, sense cap mena de dubte, el PSC. La polarització del discurs entre el sí i el no a la independència deixava en una posició complicada el catalanisme federalista del PSC, que ha vist com perdia influència progressivament. Si bé en uns primers compassos va donar suport al dret a decidir, a poc a poc el partit va anar escorant-se cap a la defensa d’un projecte federalista iniciat per l’Estat central que s’ha traduït en una incorporació, de facto, dins el bloc del no. “És molt fàcil defensar el federalisme quan no hi ha una reforma sobre la taula però, en el moment que la societat catalana entén que aquesta via no és factible, pel que passa amb l’Estatut, el PSC queda en un atzucac perquè no té una contrapart a Madrid, ja que el PSOE és un partit més centralista”, exposa Tània Verge.

L’evolució, després de l’entrada de Pere Navarro com a màxim dirigent català, ha estat cap a un PSC que cada cop tenia més de PSOE a Catalunya que no de Partit Socialista de Catalunya. La pèrdua de valor electoral de la marca PSC ha anat acompanyada d’una ascendència més sensible del PSOE sobre la federació catalana. En un context estatal en què els socialistes perdien pistonada davant un Partit Popular que s’erigia arreu de l’Estat com a defensor de la integritat pàtria, explica Verge, “obliga el PSOE a posicionar-se i això porta el PSC a fer-ho també”.

PSC, Ciutadans i PP s'han alineat conjuntament al bloc pel no

Molt critic amb aquesta transformació es mostra Alfons Palacios, actual president del Moviment d’Esquerres (MÉS), un partit format per molts d’aquells que, descontents amb la nova deriva, van decidir abandonar les files socialistes i donar suport al procés independentista de la mà d’ERC i JxSí. “El PSC continua en la línia d’atrinxerar-se en una part de la població catalana que no és transversal i acomodar-se a aquest nou paper minoritari, això és respectable, però no és el posicionament que havíem tingut abans”, rebla Palacios. El dirigent de MÉS coincideix amb Verge i afirma que “al PSOE, un cert complex respecte al PP els impedeix fer propostes. No tenen prou valentia per contrarestar-lo”. El cert, però, és que els darrers dies la direcció renovada de Pedro Sánchez, conjuntament amb Miquel Iceta, sembla que vulguin fer de nou un acostament cap a models menys centralistes, caldrà veure si va de veres o es queda només en un nou episodi estèril del que al Polònia de TV3 van personalitzar en el Follet del Federalisme.

La mateixa cançó?

Qui de moment sembla que aconsegueix trampejar en aquesta indefinició sense prendre excessiu mal és l’espai dels comuns. Un espectre que abans era representat al Parlament per ICV-EUiA i que ha viscut el seu propi procés de canvi a l’empara del 15M, més enllà de la qüestió independentista. L’espai conformat engloba des de posicions partidàries d’una federació catalana dins la República espanyola fins a d’altres nítidament independentistes. Això els ha portat a defensar un referèndum d’autodeterminació sense posicionar-se.

Tal com explica l’històric militant d’Iniciativa, Jaume Bosch, els ha “costat alguna baixa, la més significativa la de Raül Romeva, de gent que es va creure que les eleccions del 2015 eren plebiscitàries”. Bosch, malgrat ser independentista, es mostra crític respecte a la possibilitat de celebrar un referèndum no pactat: “Dins ICV hi ha un corrent que es diu Compromís per la Independència, però a diferència de Romeva no donem per bo el full de ruta que han dibuixat JxSí i la CUP”. Aquesta visió és la que han compartit bona part dels líders d’aquest espai les darreres setmanes i que ha costat la desvinculació de Podem Catalunya del procés de creació de Catalunya en Comú, el nou partit encarregat de recollir el relleu d’ICV-EUiA i incorporar els nous espais polítics provinents dels moviments socials.

De moment, els Comuns han pogut nedar i guardar la roba, però a mesura que s’acosta l’1 d’octubre les discrepàncies o la inconcreció es va fent paleses i mentre des d’EUiA i Podem han manifestat suport al referèndum no pactat, el posicionament de la direcció de CatComú ha dit que donarà suport a la jornada en condició de mobilització popular però sense legitimar-la com a referendària. Malgrat l’evident èxit a nivell municipal i en les eleccions al Congrés, Rovira exposa que “s’havia arribat a dir que podia competir amb ERC pel primer lloc en unes autonòmiques, però les darreres enquestes el situen com a tercera o quarta força”. Prendre un posicionament els comportaria una pèrdua de suports; però, per a Verge, no posicionar-se “també pot implicar que la gent marxi pels dos costats. Crec que aguantaran fins que els esdeveniments avancin i es posicionaran en funció de com reaccioni l’Estat espanyol i el Govern català”.

Mestre i deixeble?

Al bàndol nítidament centralista també s’han esdevingut un seguit de transformacions que han tingut com a principal conseqüència l’auge de Ciutadans que ha passat de 3 diputats al 2010 a esdevenir caps de l’oposició amb 27 electes, i passar així per davant del PP com a primera força espanyolista.

El populars han sigut víctimes del plus de legitimitat que l’actual context dóna a les formacions de nova creació, però també de la manca de projecte polític per a Catalunya. Montserrat Nebrera, diputada al Parlament català durant l’època en què Josep Piqué liderava els populars considera que “el procés ha permès fer palès que no hi ha un Partit Popular de Catalunya, sinó un PP a Catalunya que no fa res, no aporta cap mesura crítica amb Madrid”.

El dit relat li ha fet perdre posicions davant C’s, que ha arribat a aconseguir millors resultats dels que mai havien obtingut els populars a Catalunya, bevent del vot popular però també del vot del PSC i fins i tot del de CiU. “El que han fet ha estat assumir la bandera del catalanisme pujolista dels anys 80. El que vol fer C’s és, des d’un punt de vista antinacionalista català, crear una força modernitzadora de l’Estat espanyol des de Catalunya”, explica Casals. Ell mateix afegeix que “la pulsió per reformar l’Estat és tan forta que fins i tot es manifesta en aquest cas”.

Aquesta reconversió en catch-all de l’espanyolisme ha generat també discrepàncies en alguns sectors dels partits. Francesca Benito, que havia estat sots-secretària d’organització i va marxar argumentant manca de transparència, exposa que el partit ha fet un canvi radical cap a uns postulats liberals i que “en termes nacionalistes el sentit global no ha canviat, però sí en detalls. Abans feia actes del tipus ‘Nacionalisme és crisi’ o sortia al carrer per defensar el bilingüisme, però ara ja no ho veuràs”. Benito creu que “han deixat de banda la gent de centre i han ocupat el lloc que CDC està deixant de banda perquè els seus posicionaments són més radicalitzats i la direcció fa coses molt properes a les que ha fet el PP a Catalunya”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.