25 anys després

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La setmana passada, amb motiu del 25 aniversari de l’inici dels Jocs Olímpics, nombroses tertúlies, articles i intervencions rememoraven aquell moment que, per a molts, va servir per consolidar Barcelona —i tot Catalunya— al mapa mundial.

Potser aquesta afirmació és exagerada, si bé la magnitud de la cerimònia no tenia precedents similars. Ni tampoc s’han contemplat celebracions posteriors que la superen. El que és clar, però, és que els Jocs Olímpics van servir per a molt més. I sembla que, 25 anys després, el poble català és més conscient de la lluita política desenvolupada al caliu de la flama olímpica.

Conscient de la Crida i de la seua tasca a l’hora de reivindicar el país on se celebraven els Jocs. Conscient del Comitè Olímpic Català, refundat el 1989 —havia nascut el 1920— per assolir la representació nacional de Catalunya. Conscient de la ràtzia olímpica, protagonitzada per l’ara ex-jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón. Els escorcolls també van fer parada a la redacció barcelonina d’aquest setmanari, llavors situada al carrer de Casanova. La Guàrdia Civil tenia l’ordre de silenciar al màxim l’independentisme en un moment cabdal per a la imatge exterior d’Espanya. La repressió era silenciada amb els èxits esportius de la delegació estatal. Però no va evitar que aquell moment significara el gran tret de sortida per a un moviment que avui ocupa la centralitat política del país. És inevitable, llavors, establir el balanç de com hem canviat en aquest quart de segle.

A les portes del compte enrere definitiu per al referèndum de l’1 d’octubre, Baltasar Garzón va anar al Parlament de Catalunya per oferir assessoria en la futura llei sobre els nens robats durant el franquisme. Tot i l’aparent dignitat de la seua contribució, l’arribada no va estar exempta d’una protesta no inesperada dels diputats de la CUP, que es van encarregar de recordar-li les seues accions des de la llotja judicial que ocupava en aquell moment.

Garzón s’ha vist acorralat pels arguments d’aquells que no tenien més veus que la d’aquest setmanari —i alguns altres mitjans igualment humils—. Els denunciants han estat capaços de fer transcendir les accions dictades per l’ex-jutge al panorama polític estatal.

Les ordres judicials foren sovint dissimulades o fins i tot justificades per l’existència d’un grup armat, Terra Lliure, coartada per al jutge per dur a terme tots aquells fets que van acabar amb denúncies de tortura, que, tal com ell mateix ha reconegut, no va investigar. De fet, l’any 2004, el Tribunal d’Estrasburg va condemnar l’Estat espanyol per haver-se’n inhibit.

El cas és que, 25 anys després, se saben més coses que no llavors del que va ocórrer a les clavegueres mentre la flama olímpica il·luminava Barcelona. Que el país n’és més conscient. Que denuncia. I que la resposta contrainformativa no té l’efecte que abans sí que tenia.

Quan falten cinquanta dies per a l’1 d’octubre, després d’un lustre d’estira-i- arronses amb l’Estat espanyol pel dret a decidir, cal recordar que aquest enfrontament no és nou. Molts el van protagonitzar des del més estricte anonimat, amb l’única intenció de construir un país millor, malgrat l’amenaça de la repressió, llavors sembrada en un camí tortuós que ara dóna els seus fruits gràcies a aquella voluntat que avui, potser, és majoritària. Només el referèndum ho podrà determinar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps