El moment polític del president del Govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, semblava tret d'un capítol del seu manual de resistència. L'escenari d'inflació sostinguda, les cornetes dels organismes internacionals proclamant l'adveniment d'una recessió econòmica i l'elecció d'un líder del PP amb una imatge transversal, allunyat, en principi, de temptacions trumpistes com les protagonitzades per Pablo Casado o per la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso, van forçar el comandant de la nau del puny i la rosa a un viratge cap a terreny progressista. A finals de juny d'enguany, quan els efectes de la pujada de preus i de l'encariment de la factura de la llum acaparaven l'opinió pública, Sánchez va rescatar el seu vestit més esquerrà.
Amb una retòrica combativa contra els poders fàctics, d'identificar l'executiu progressista de coalició entre el PSOE i Unides Podem com a representant dels treballadors enfront de les forces vives econòmiques de l'Estat espanyol, va prometre subsidis al transport, rebaixes fiscals al consum i, especialment, impostos que gravaren els beneficis extraordinaris de les entitats financeres i les companyies energètics. Sense polsar al màxim l'accelerador progressista com hauria estat donar el beneplàcit a reclamacions dels seus socis esquerrans com, per exemple, l'aprovació d'una llei d'habitatge de mínims, Sánchez s'ubicava en altres coordenades ideològiques una vegada havia transformat Madrid en capital de l'atlantisme, amb un compromís d'increment de la despesa militar que complira amb els objectius d'una institució de defensa revitalitzada arran de l'agressió bèl·lica de l'autòcrata rus Vladímir Putin sobre territori nacional d'Ucraïna.
Les morts de persones migrades a la frontera sud europea a causa de l'actuació criminal de les forces de seguretat del Marroc i la seua defensa de la intervenció policial amb un llenguatge pròxim a l'extrema dreta Vox van ressituar el mandatari espanyol en una estratègia d'ordre progressista, d'un missatge securitari que entroncava amb les renovades conviccions amb l'OTAN. El full de ruta era clarivident: mesures de redistribució dels efectes de la crisi energètica i de preus combinades amb fermesa cap a la política exterior, com ara mantenint el seu canvi de postura històric envers el conflicte del Sàhara Occidental amb el règim antidemocràtic del Marroc.
Els socialistes, amb aquella tàctica equilibrada, de cops d'ull esquerrans mesclats de gestos que podrien observar-se amb simpatia per algunes capes de votants dretanes, malgrat la polarització actual entre els diversos blocs ideològics, llençaven la xarxa d'arrossegament electoral. I més en un escenari de divisió, soroll de batalles internes i enfrontaments de complicada resolució a la seua esquerra. Les diferències de mirada política entre la vicepresidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz, amb la direcció de Podem, amb l'exvicepresident Pablo Iglesias actuant com a mascaró de proa mediàtic, despertaven somriures dissimulats a la Moncloa per la possibilitat d'atreure vots d'aquell espai, encara que també hi havia preocupació per la necessitat d'un bon resultat del bloc de les esquerres per engegar una segona legislatura d'acord progressista.
Al camp conservador i reaccionari espanyol, però, també hi havien dificultats. El líder dels populars, Alberto Núñez Feijóo, perdia certa pistonada a les enquestes en favor del PSOE i la ultradreta Vox es veia immersa en una crisi pel projecte alternatiu de l'exdiputada i excandidata a la Junta d'Andalusia pels extremistes Macarena Olona, qui semblava emmirallar-se amb la nova primera ministra italiana, la neofeixista Giorgia Meloni. Tot i això, les plaques tectòniques bipartidistes es movien per tancar un acord que renovara el Consell General del Poder Judicial, segrestat des de l'any 2014 per una majoria de togues de tarannà indiscutiblement conservador. Les pressions de la dreta mediàtica, judicial i dels sectors trumpistes del PP, encapçalats per la populista Isabel Díaz Ayuso, tombarien el pacte forjat entre l'expresident de la Xunta de Galícia i Sánchez. La portada del periòdic El Mundo, on parlava de temors al PP per la reacció de «la dreta judicial, política i mediàtica» sobre la firma amb el PSOE d'un acord acabaria essent profètica.
Els populars, de fet, esgrimiren la promesa del Govern espanyol de derogar el delicte de sedició, un anacronisme penal del segle XIX que havia servit als tribunals espanyols per engarjolar als líders del procés independentista català. Comptat i debatut, en un escenari on els socialistes requereixen el suport d'ERC per tirar endavant els darrers pressupostos de la legislatura i on els republicans s'han vist obligats a practicar la geometria variable al Parlament de Catalunya per l'eixida abrupta de Junts de Catalunya de l'executiu principatí, Sánchez anunciava aquest dijous, davant les càmeres de la Sexta, la reforma del delicte de sedició. Aquesta modificació havia estat una petició dels republicans per poder arribar-hi a un acord pressupostari a Madrid.
A través d'una proposició de llei presentada pel PSOE i Unides Podem al Congrés dels Diputats, ambdues forces progressistes proposen la supressió de l'actual delicte de sedició que incloïa càstigs de fins a 15 anys de presó per transformar-lo en un delicte de desordres públics agreujats que tindria com a màxim una pena de cinc anys entre reixes. «Estem fent un pas endavant d'homologació amb Europa. Estem canviant un delicte que es va promulgar l'any 1822. És bo que Espanya faça un pas definitiu per homologar-se a les democràcies europees», va argumentar el president de l'executiu espanyol a la pantalla de la Sexta. «Hem arribat a un acord per eliminar, esborrar i suprimir el principal delicte que suposava una amenaça per aquells que defensen la llibertat d'aquest país», ha reivindicat aquest divendres, en la seua compareixença a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat de Catalunya, el president Pere Aragonès, d'ERC.
«Queda camí per recórrer i el seguirem per ampliar l'acord», ha assegurat, per indicar que «amb la derogació de la sedició serà més difícil perseguir injustament i arbitràriament l'independentisme». «Aquest acord no és un pacte de partits, no va de sigles. Va d'avançar en la resolució d'un conflicte polític», ha destacat, per a continuació subratllar els fruits que genera l'estratègia del diàleg amb l'Estat espanyol: «És una clara mostra que perseverar en els teus objectius dona fruits. Malgrat les dificultats, seguirem utilitzant la força democràtica per posar fi a la repressió i tornar a votar». Tot i celebrar l'acord amb el gabinet espanyol, el president de Catalunya, tanmateix, ha recordat que la derogació del delicte de sedició i la seua transformació en un altre de desordres públics agreujats és una passa més del camí per desjudicialitzar el conflicte polític entre l'Estat espanyol i el Principat, ja que l'última parada ha de ser l'amnistia dels perseguits. «És la millor garantia per posar fi a la repressió», ha ressaltat.
El pacte entre el gabinet espanyol i la Generalitat de Catalunya suposa visibilitzar els efectes de l'estratègia del diàleg dels republicans, així com estableix sinergies entre socialistes i ERC enfront de les geometries variables que ambdues forces han de practicar al Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunya. Mentre la coalició conformada entre el PSOE i Unides Podem requereix els vots dels independentistes per aprovar sense preocupacions, ni mal de caps d'última hora els comptes per a l'any 2023, ERC, una vegada Junts per Catalunya va deixar les seues responsabilitats governamentals, ha de buscar socis a la cambra parlamentària catalana, entre els quals pot haver-hi En Comú Podem i el PSC. Tanmateix, els republicans sempre compten amb l'as a la mànega de prorrogar els pressupostos en cas d'encallar-se les negociacions amb els seus potencials aliats. Aquest acord per transformar el delicte anacrònic de la sedició pot empentar a la llum verda als comptes catalans per a l'any 2023.
La reforma no ha tingut el beneplàcit de les altres forces independentistes. Carles Puigdemont, no debades, ha qualificat de «parany» la reformulació del delicte de sedició. «Es tracta d'un vestit a mida per dir que l'1 d'octubre va ser delicte», ha criticat Jordi Turull, secretari general de Junts per Catalunya, qui ha retret en una entrevista a RAC1: «Ens estan indicant que els esdeveniments del 20 de setembre podrien passar de nou anys de condemna a cinc? Ens estan dient això? En tot cas, parlaríem de rebaixar la gravetat de la desjudicialització, però no de desjudicialització». El diputat de la CUP a la cambra catalana, Carles Riera, ha assenyalat, en la seua estratègia de confrontació per l'espai independentista d'esquerres, els republicans «per vendre com a victòries polítiques els jocs de malabars del PSOE».
«Donarem suport a totes aquelles reformes que dificulten l'aplicació arbitrària del codi penal o que siga perjudicial per a la pluralitat i la dissidència política», ha piulat des de l'exili a Suïssa la dirigent d'ERC, Marta Rovira, qui ha lamentat «no poder tornar a Catalunya amb garanties». «La derogació, però, és una bona notícia per al conjunt de l'independentisme, el d'avui i el demà», ha expressat, per recordar que l'objectiu dels republicans és l'amnistia i «la resolució del conflicte polític mitjançant un referèndum». «No canvia res. No es despenalitzen les conductes típiques del 2017. És de sentit comú incorporar l'experiència d'aplicació d'alguns tipus efectius que passaren a en Catalunya l'any 2017», ha expressat Salvador Illa, líder del PSC, qui ha assegurat que aquest acord «no canvia res» la negociació pels pressupostos de la Generalitat de Catalunya.
A pesar de les paraules del comandant del vaixell dels socialistes catalans, el pacte per la sedició suposa augmentar la complicitat entre l'executiu principatí i les forces que ocupen el consell de ministres en un context de necessitats mútues a l'àmbit parlamentari. Tot un camp per explorar de possibles aliances a les cambres que poden forçar Sánchez a revisitar una altra vegada el seu manual de resistència arran de l'ofensiva previsible per part de la dreta espanyola, els sectors reaccionaris i les faccions més espanyolistes dels socialistes. Feijóo, de fet, ha anunciat que recuperarà el delicte de sedició si accedeix a la Moncloa en les pròximes eleccions espanyoles del 2023.