Els cossos amuntegats i escampats a terra eren l'escena de la vergonya humanitària d'Europa, d'un continent que presumeix a la resta del món de representar els valors de l'humanisme, la il·lustració, la solidaritat, la democràcia i l'aposta per garantir el benestar social al conjunt de la població. Les persones mortes a terra, deixades al sòl sense cap mena de pudor a tocar de la frontera entre la Unió Europea i el continent africà, havien fet viatges extraordinàriament complicats per intentar accedir a uns territoris allunyats dels conflictes bèl·lics, la fam o els efectes encara més devastadors de l'emergència climàtica que pateixen els seus països. Unes travessies que, en el cas de les persones migrades provinents del Sudan, s'apropaven als 4.000 quilòmetres. Insistisc: als 4.000 kilòmetres.
Aquelles persones van perdre la vida o, millor dit, foren assassinades per l'actuació de les forces i cossos de seguretat del Marroc, en un exercici de violació dels drets humans del règim autocràtic, per part d'una monarquia sàtrapa, a la qual l'Estat espanyol i, en conseqüència, les autoritats europees han externalitzat la gestió de l'anomenada frontera sud. Les xifres oficials assenyalen una matança de 23 persones, però les organitzacions que treballen sobre el terreny a la tanca de Melilla incrementen la proporció de la massacre a 37. De moment. No es descarta que les dades de persones mortes augmenten.
Els cossos de les víctimes, segons ha denunciat Amnistia Internacional, entre altres col·lectius que efectuen una tasca extraordinària en aquelles contrades, «seran soterrades en fosses cavades a tot córrer, però, fins on sabem, sense que hagen estat identificats ni s'hagen realitzat autòpsies, i sense que les seues restes puguen ser retornades als seus éssers estimats, que no podran donar-los un acomiadament digne». Es tracta, recordem, de persones que provenien de països assolats per la guerra, que podrien sol·licitar la seua condició de refugiats amb el mateix dret a ser acollits per part de l'Estat espanyol i la Unió Europea que les persones que fugen del drama execrable de la invasió russa d'Ucraïna, ordenada per l'autòcrata Vladímir Putin.
El president del Govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, va respondre enfront de la massacre responsabilitat de les forces de seguretat marroquines com si es tractara d'un pres dels interessos del règim autoritari de Marroc. La monarquia dictatorial empra la desesperació de la gent d'altres llocs d'Àfrica, els forts moviments migratoris que hi ha des d'aquestes zones cap a la frontera entre el Marroc i les ciutats autònomes espanyoles de Ceuta i Melilla, per pressionar a l'executiu espanyol i obtenir tractes preferencials, com ara amb el posicionament espanyol envers el Sàhara Occidental. La seua condició d'aliat dels Estats Units Amèrica i de país important en la col·laboració de la lluita antiterrorista són altres factors de pes que juguen a favor de la corona autocràtica marroquina.
L'Estat espanyol, i també la Unió Europea, hauria de preguntar-se fins a quin punt està disposat a cedir al xantatge del Marroc, si no hi ha instruments econòmics i moviments diplomàtics que poden minvar o, si més no, erosionar la capacitat de força del país fronterer amb l'eurozona. O, tal vegada, la pregunta és incorrecta perquè l'aposta per una gestió securitària i, fins i tot, militaritzada (els acords en l'última cimera de l'OTAN celebrada a Madrid durant aquesta setmana deixen entreveure, almenys d'entrada, aquest camí) de les fronteres sembla enquadrar-se en la defensa dels comportaments repressius de les forces marroquines, a les quals s'externalitza la governança d'una zona complicada pel drama humanitari que s'experimenta quotidianament.
«Sánchez no és capaç de defendre que Ceuta i Melilla s'incorporen a la protecció de l'OTAN», reclamava el dirigent de la ultradreta racista Vox, Santiago Abascal, en una entrevista concedida al diari El Mundo. La petició ha estat assumida pels dirigents de l'aliança atlàntica, un fet que pot reforçar la concepció securitària i no humana de com afrontar els moviments migratoris en aquestes zones on les imatges de gent que intenta fugir de la misèria i el terror de la guerra són habituals. A l'entrevista, Abascal presumia d'una victòria de la força extremista i al·lèrgica als drets humans: «Hem aconseguit que tots els debats prohibits per l'esquerra, els progres, qüestionats com estèrils per una dreta acomplexada, estiguen de nou a l'arena política. Vox ha obtingut que a l'esquerra el PP li semble un partit centrat, quan fins fa poc el denominava com a extrema dreta. Hem assolit un canvi cultural a Espanya. Tots els debats que ningú volia afrontar avui en dia s'encaren».
Aquelles paraules prenien força després del missatge de Sánchez sobre la matança a la tanca de Melilla. «Si vostès veuen les imatges, veuran que la gendarmeria marroquina s'ha obstinat a fons a tractar d'evitar aquest assalt violent a la tanca de Melilla. És important reconèixer l'extraordinari treball que estan fent les forces i cossos de Seguretat de l'Estat a Melilla, en la lluita contra la migració irregular, i també reconèixer el treball que ha fet el Govern marroquí per a tractar de frenar un assalt violent que posa en qüestió la nostra pròpia integritat territorial», expressava, mentre es comptabilitzen, de manera oficial, 27 morts a causa de l'actuació policial del Marroc. «Ha estat un assalt violent, ben organitzat, ben perpetrat i en aquest cas, jo crec que ben resolt per part dels dos cossos de seguretat, tant d'Espanya com del Marroc. Vull agrair també el treball del Govern marroquí», rematava.
El llenguatge «d'assalt violent» i de reconeixement de l'actuació d'una policia que havia posat fi a la vida, de manera oficial, de 27 persones era coincident amb altres intervencions dels dirigents de l'extrema dreta Vox. Qualificar aquell esdeveniment «com d'un atac violent que posa en qüestió la nostra pròpia integritat territorial» era compartir discurs amb la força xenòfoba que encapçala Abascal. Excusar la matança amb l'actuació d'unes màfies, quan, en tot cas, les persones migrades assassinades i ferides per les bales de la gendarmeria marroquina serien les víctimes d'aquestes organitzacions, és emprar la mateixa tàctica oratòria de l'extrema dreta espanyola per ocultar el seu rebuig racista a les persones migrades amb diferent color de pell. Justificar, com ho feia la ministra de Justícia, la socialista Margarita Robles, en les pàgines del diari El Mundo, que «s'ha de ser contundents contra la immigració perquè darrere hi ha màfies», és fer servir un boc expiatori per a negar l'asil i un tracte humà a les persones que escapen de conflictes armats. És soterrar l'humanisme, menysprear els drets humans i comprar el discurs ultra que pregona Vox.
