L’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca va suposar un revelació per a la dreta d’arreu del món. Era possible arribar al poder en una democràcia occidental consolidada amb uns plantejaments dretans desvergonyits sense edulcorar, fent ús de la demagògia més barroera i trencant els consensos més elementals existents en qualsevol país civilitzat.
La ciència, per exemple, passava a ser un fet opinable, una creença comparable a qualsevol acte de fe, que es podia desacreditar a conveniència si això servia per afavorir els propis interessos econòmics o polítics. Vam poder-ho veure quan Trump posava en dubte l’existència del canvi climàtic: “Un dels problemes de molta gent, com jo mateix, és que tenim nivells molt alts d’intel·ligència, però no som necessàriament tan creients”, digué l’exPOTUS sobre l’escalfament global, com si fos només una qüestió de gustos o preferències. Amb l’arribada d’aquesta pandèmia que encara arrosseguem, la reacció inicial de Trump i el seu entorn va ser la de posar-ne en dubte la gravetat i començar a promoure tractaments de curandero des de la presidència de la primera potència mundial.
El Partit Popular ja fa temps que mostra símptomes d’estar sota els efectes d’aquesta influència. Dins de les seves files, Isabel Díaz Ayuso n’és una de les alumnes més avantatjades. Ens ho recorda la seva resposta alternativa a la crisi sanitària planetària, negant-se sistemàticament a l’aplicació de restriccions i aportant xifres imaginatives sobre la incidència real del virus a la Comunitat de Madrid. Alhora, Ayuso no es va estar d’atacar a la sanitat pública. Segons ella, l’esquerra “vol convertir els centres de salut en seus electorals” i va acusar els metges d’abandonar els seus llocs de feina en horari laboral. La seva negativa d’usar com a centres de vacunació els equipaments públics de Madrid Salud per recórrer a la sanitat privada ens fan pensar en les recurrents envestides de Donald Trump contra el sistema públic de salut, una dèria que va arribar a obrir un conflicte amb el Regne Unit després de qualificar el British National Health Service de ser un “sistema en bancarrota” que “no funciona”.
Però no és només la pandèmia. Molts altres dels comportaments d’Ayuso tenen una clara inspiració en les polítiques de Trump. La seva campanya electoral per a les eleccions a l’Assemblea de Madrid del passat 4 de maig va ser cèlebre pel cridaner eslògan de “comunisme o llibertat”, intentant relacionar qualsevol opció mínimament progressista amb un concepte que podia ser considerat extremista per bona part de la població. No estava inventant res de nou: Donald Trump va denominar repetidament “socialista” a Joe Biden durant la campanya de les eleccions presidencials d’Estats Units del 2020.
De l’espectacle que estem vivint aquests dies encara en podem extreure un parell més de lliçons trumpistes. La primera té a veure amb l’afany per utilitzar descaradament les institucions per beneficiar a la pròpia família. Donald Trump va ser acusat habitualment de nepotisme per haver col·locat a la seva filla Ivanka i el seu gendre Jared Kushner com a assessors i consellers a la Casa Blanca, arribant a enviar a la primogènita a una reunió de líders del G-20. Ara hem sabut, i així ho ha reconegut ella obertament, que el germà d’Ayuso es va beneficiar econòmicament de la compra de material sanitari de la Comunitat de Madrid, mentre comencen a sortir dades de negocis similars de la seva mare. Tant l’un com l’altre van reivindicar aquestes pràctiques: mentre Trump va considerar “molt normal” enviar la seva filla a exercir d’estadista, Ayuso va respondre els atacs amb una defensa de l’amor fraternal.
Perquè l’altra lliçó actual de trumpisme la trobem en el mètode emprat per escapar-se de qualsevol crítica: la fugida endavant o, allò que es coneix, recorrent al castellà antic, com a “sostenella y no enmendalla”. El moment àlgid d’aquesta mena d’argúcia el vam poder veure en la manca de reconeixement de Trump dels resultats electorals nord-americans, sabent que una patuleia de seguidors fanàtics i un bon grup de mitjans afins sempre el seguirien en el seu deliri, tal com ho havien fet en altres ocasions de menys gravetat. Ayuso, seguint el mateix procediment, ha pogut treure pit d’un comportament poc ètic que, en qualsevol context mitjanament sa, seria motiu de pes per una dimissió immediata. Veient l’èxit de l’operació i la proximitat de VOX en les darreres enquestes, podem donar per fet que aquest serà el camí pel qual seguirem veient discórrer el suposat centredreta espanyol.
