Catilinàries socialistes

Guerra civil al PSOE: o blanc o negre

En el PSOE no recorden un moment tan tens com el que viuran aquest diumenge, 21 de maig, en les primàries que decidiran el pròxim secretari general de la formació. La disputa entre Susana Díaz i Pedro Sánchez —amb Patxi López com a convidat de pedra— és aferrissada, igual com l’odi que es professen. S’hi contraposen dues maneres d’entendre el partit.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A la planta quarta de la seu del PSPV-PSOE, al carrer de Blanqueries de València, José Luis Rodríguez Zapatero assaboria un cafè mentre conversava distesament amb Ximo Puig, Joan Lerma i Joan Ignasi Pla. En pocs minuts havien de desplaçar-se fins al Jardí Botànic, on el partit celebrava un acte pel desè aniversari de la llei integral contra la violència de gènere. La vesprada del 24 de novembre del 2014 semblava agradable, però de sobte, a Zapatero, va sonar-li el telèfon i va canviar-li la cara.

El seu comunicant li feia saber que Pedro Sánchez —secretari general del PSOE des de feia 111 dies— acabava d’anunciar el vot favorable dels socialistes a la presa en consideració d’una proposta d’Esquerra Unida al Congrés per garantir la priorització dels serveis públics sobre el pagament del deute. Una mesura que contravenia l’article 135 de la Constitució, modificat el darrer any de Zapatero a La Moncloa.

Sánchez anava més enllà. Proclamava que la reforma constitucional pactada per PSOE i PP l’estiu del 2011 havia estat una “errada” que calia “reconèixer” i “revisar”. El líder socialista defensava reformar la reforma en qüestió, i Zapatero, conscient del desgast polític que havia comportat aquella decisió imposada per Brussel·les, se sentia profundament decebut. Molt empipat. Envoltat de càmeres i micròfons, això sí, va tractar d’ocultar-ho a l’entrada del Botànic:

—Vull veure com serà aquesta reforma, però li tinc tanta estima, entrega i devoció al meu partit, i tant de respecte a qui el dirigeix, que posaré un somriure.

I el va posar.

Com a diputat —havia accedit al Congrés a mitjan legislatura, ocupant la baixa de Pedro Solbes— Pedro Sánchez havia votat afirmativament la reforma de la Carta Magna, a diferència d’alguns diputats del grup que van preferir absentar-se de l’hemicicle o votar-hi en contra.

Fins i tot havia redactat una columna d’opinió —el 3 de setembre del 2011, a El Periódico de Catalunya— en què havia afirmat que implicava “un reforçament del compromís de l’Estat amb l’estabilitat pressupostària, cosa que beneficia clarament l’economia espanyola i catalana”. “Mai no he pensat que allò que diferencia l’esquerra i la dreta siga la dimensió del dèficit públic”, va escriure Sánchez, parlamentari madrileny semidesconegut que comptava amb el ministre gallec José Blanco com a padrí. Fou ell qui, durant la seua etapa com a secretari d’organització, va introduir-lo amb calçador a la llista per Madrid i qui va enviar-lo a picar pedra a les tertúlies d’Intereconomía TV, mirant d’explotar la seua telegènia.

“No vale, pero nos vale”

Si l’estiu del 2014 Pedro Sánchez va poder, però, ascendir al lideratge del partit, sobretot va ser gràcies a Rodríguez Zapatero, Susana Díaz, Ximo Puig, Tomás Gómez i Carme Chacón. L’ex-president espanyol, els secretaris de les tres federacions més importants del PSOE —l’andalusa, la valenciana i la madrilenya— i l’ex-ministra catalana recentment desapareguda van sindicar interessos en favor seu, ni que fóra per eliminació.

“Pedro no vale, pero nos vale”, justificava aquells dies Díaz amb una resignació que evocava la de Leire Pajín i els seus coreligionaris al congrés nacional del PSPV del 2008, quan van inclinar-se per Jorge Alarte amb un eloqüent “Alarte por descarte”. En efecte, Sánchez no els encisava gaire, però es trobava en el lloc adequat en el moment just. Feia mesos que recorria les agrupacions a bord del seu vehicle particular i que dormia a les cases dels militants que amablement li cedien un llit. Un modus operandi força podemita que contrastava, i de quina manera, amb la seua condició d’expert en economia i de professor en una universitat elitista. I és que Pedro Sánchez —de perfil moderat, un social-liberal clàssic— podia servir per aturar Eduardo Madina, deixeble del secretari general eixint, Alfredo Pérez Rubalcaba. Aquest era l’atractiu principal —si no l’únic— que Zapatero, Díaz i companyia hi veien.

El gran problema era que Sánchez ja havia expressat amb claredat que també volia la seua cara al cartell electoral del 2015. Si es tractava d’evitar que Madina es consolidara com a referent indiscutible del PSOE, la jugada podia anar bé, però si la carambola de billar havia de deixar-li el camí totalment expedit a Susana Díaz, no era tan fàcil. De fet, en el primer comitè federal que va oficiar com a secretari general, al setembre del 2014, Sánchez va confirmar la seua candidatura a unes primàries per a les quals encara restaven deu mesos. Tot d’una, el madrileny va esdevenir la bola negra del tapet.

Per tal d’esquivar imprevistos com aquest, Zapatero, Ximo Puig i Tomás Gómez havien tractat de persuadir Díaz perquè es presentara a la secretaria general. Van insistir-hi molt, un dia rere un altre i per terra, mar i aire, atès que la consideraven l’única aposta segura en un partit desmoralitzat, enfonsat a les enquestes a causa de la irrupció de Podem.

—Ens cal un lideratge fort, i tu ets la persona idònia. Només tu.

Tanmateix, ella va declinar de fer aquest pas per inseguretat i perquè abans desitjava afermar el seu poder a la presidència de la Junta d’Andalusia. Hi havia accedit per la renúncia de José Antonio Griñán —esquitxat pel cas dels ERO— i transmetia molt bones sensacions, però no havia estat validada a les urnes. Pensava que l’aval dels vots seria el millor antídot contra els possibles rivals, i aprofitant l’enèsima crisi d’Esquerra Unida —socis seus a l’executiu— va convocar unes eleccions que va guanyar el 22 de març del 2015, per bé que amb suspens. Va tardar prop de tres mesos a resultar investida, fins al punt que la seua proclamació —ara, amb els vots favorables de Ciutadans— va coincidir amb la fase de recollida d’avals de les primàries socialistes estatals. Díaz havia fet tard a l’AVE amb destinació a Madrid.

Aleshores ja no es parlaven, però en realitat, els recels entre Sánchez i Díaz es remunten al minut 1. Ella esperava tutelar-lo i ell no volia tuteles. Ella esperava un secretari general objecte i va comprovar que l’objecte del secretari general era tenir-la ben lluny. Tan lluny com fóra possible. Una lluita de poder titànica que culmina aquest diumenge, 21 de maig, en unes eleccions primàries que han tensionat al màxim el PSOE. O blanc o negre. No en queda una altra. Alea jacta est.

Cara o creu

Susana Díaz conserva el suport dels principals tòtems històrics i actuals del partit. Pedro Sánchez, en canvi, s’erigeix en “el candidat de la militància”. A l’època dels missatges senzills, curts però efectistes, aquesta dicotomia afavoreix els interessos del segon. Les bases contra la cúpula. La plebs contra la classe dirigent, contra l’establishmentEls afiliats contra els mercats, contra l’Íbex 35. Una revolta popular que amenaça d’enderrocar els pilars que sostenen el PSOE, una formació amb 138 anys d’història.

La contrarevolució és conseqüència dels fets d’octubre del 2016, quan Sánchez va dimitir el càrrec de secretari general en veure’s incapaç de controlar l’organització. Els moviments per forçar l’abstenció socialista a la investidura de Mariano Rajoy i fer avortar les terceres eleccions en un any van topar amb la seua negativa. El “no és no” va mutar en epopeia, i a recer del carisma que va proporcionar-li, Sánchez va bastir el seu mecanisme de supervivència. Foragitat del despatx més noble del carrer de Ferraz i havent renunciat a l’acta de diputat —per evitar trencar la disciplina de vot—, molts feligresos socialistes van elevar-lo a la categoria de màrtir.

Fet i fet, el seu discurs previsible, sovint buit, ha donat pas a un altre de molt més enèrgic i clarament arrenglerat a l’esquerra. Els seus actes de campanya conclouen amb les notes de La Internacional, que els assistents canten amb el puny en l’aire, apassionadament. Una reminiscència de la petjada marxista del PSOE que el congrés de Suresnes, l’any 1974, va començar a esborrar.

Un diputat socialista valencià que simpatitza amb el viratge de Sánchez opina que “ha significat una reacció positiva davant la incapacitat de llegir la realitat per part de la socialdemocràcia europea, que va fonamentar la consolidació de l’Estat del benestar en el creixement del capitalisme”. L’èxit de la socialdemocràcia, un moviment que agafa embranzida després de les grans guerres, va raure justament en la confiança rebuda de part de milions i milions de treballadors que anhelaven treballar menys hores i cobrar més diners, així com unes pensions dignes i una sanitat i una educació públiques i de qualitat. “La globalització ha posat fi a aquest cabal de confiança, i la crisi econòmica tan severa ens ha ficat en una situació complicadíssima”, explica aquest parlamentari. “Pedro ha viscut un bany de realitat i ara l’assessoren alguns dels caps més ben moblats del socialisme espanyol, com José Félix Tezanos o Manuel Escudero, mentre que Susana sent un rebuig creixent envers Podem i cada vegada recorda més Emmanuel Macron. O les bases derroten l’oligarquia que vol controlar el PSOE o assistirem a la mort del PSOE”, afegeix.

“Si caiem en la semàntica del creixement i de l’increment de la productivitat no ens en sortirem”, comenta un altre socialista amb cadira reservada, de fa anys, al comitè federal. “A Susana Díaz li dóna suport la gent que està enquistada en les estructures del sistema i els pares de la reforma constitucional. L’única recepta que plantegen per redreçar el rumb consisteix a ‘generar il·lusió’ i ‘guanyar les eleccions’... Això també ho volem nosaltres!”. El document Por una nueva socialdemocracia, amb què Pedro Sánchez es presenta a les primàries, insta a “perfeccionar el reconeixement del caràcter plurinacional de l’Estat”. Més concretament, apunta que “Espanya necessita una transició cap a una solució federal anàloga i homologable a la d’uns altres Estats membre de la Unió Europea d’estructura federal, només això pot donar cabuda a la pluralitat espanyola i acomodar els dviersos sentiments identitaris”.

En aquest terreny, el seu to també resulta més agosarat que no el que va practicar com a secretari general. Una plurinacionalitat d’esquerres —“aquí és l’esquerra”, insisteix aquests dies, marcant distàncies amb Díaz, que queda encotillada com la candidata del sistema— que ha espantat alguns companys de partit i els ha fet cometre patinades greus. La pitjor, la del president aragonès, Javier Lambán, per a qui la “versió absolutament roja i radicalitzada” de Sánchez posa en perill el “factor de cohesió nacional” que sempre ha jugat el PSOE. Aquell atac furibund va enorgullir els pedristes, que van passar a obrir els seus mítings amb un sonor “hola, rojos i roges!”.

Certament, qualsevol semblança entre el discurs actual de Pedro Sánchez i el de fa un, dos o tres anys és pura coincidència. La bandera espanyola gegant de fons amb què es va fer acompanyar el juliol del 2015, durant l’acte de proclamació com a candidat del PSOE, va neguitejar alguns companys de partit; “aquesta és l’Espanya plural que dèieu?”, va xiuxiuejar-li aquell dia Rubalcaba —amb malícia esmolada— a Ximo Puig i Francina Armengol, que s’havien alineat amb Sánchez en la pugna contra Madina. L’acord de govern a què va arribar amb Ciutadans —solemnitzat a la Sala Constitucional del Congrés— també transitava en la direcció oposada.

TOTS CONTRA ELL. Sánchez té en contra tots els referents del socialisme espanyol d’ençà de la represa democràtica, que van fer costat a Díaz en la seua presentació com a candidata a les primàries.

Amb tot, un seguidor seu atorga més importància al “procés de victimització” que ha protagonitzat que no al viratge ideològic en si. La llunyania entre Díaz i Podem —de què la presidenta de la Junta es vanta sempre que pot— ha situat el debat ideològic allà on més li convenia Sánchez: en l’eix esquerra-dreta, en què ell, a diferència de Díaz, està molt més a prop de Pablo Iglesias que no de Rajoy. Els atacs de les últimes setmanes de José Bono o ella mateixa a formacions com Compromís, amb què els socialistes governen el País Valencià, han enrarit encara més l’ambient. Díaz va qualificar els valencianistes —entre més— d’“esquerra inútil” per haver-se oposat a debatre una moció sobre el corredor mediterrani. Els socialistes valencians van fer mans i mànigues perquè aquesta moció —que subsumeix el corredor central dins del mediterrani, tal com defensa el PP i algunes federacions del PSOE— no prosperara a la cambra alta. Pocs dies abans, en un acte de partit a Xàtiva (Costera), Susana Díaz també s’havia referit als “dos ramals” del corredor mediterrani, tot i que l’endemà, a Elx, va atendre les recomanacions de Ximo Puig i va cirscumscriure’l a la costa.

100% fontanera

Els dos grans fars de Puig al si del PSOE han estat Zapatero i Chacón, la mort de la qual ha representat un colp molt dur. Malgrat el que puga semblar, l’entusiasme que al president valencià li generava Susana Díaz ha minvat a poc a poc, amb el pas del temps. Zapatero continua sent el gran valedor de l’andalusa, a qui s’aferra amb la mateixa convicció que el 2014.

Entre els càrrecs territorials del PSOE, Puig manté una relació especialment fluida amb ella i Ángel Gabilondo. Del segon sobretot valora el vessant intel·lectual i la possibilitat de mantenir unes converses força més enriquidores que no amb Díaz, una amant de la fontaneria entesa com l’art de la maquinació interna. Durant el seu periple per les secretaries d’organització de les Joventuts Socialistes, el PSOE sevillà i andalús, no va destacar pel savoir faire. Més aviat al contrari.

En aquella època de joventut, a l’actual secretària general del PSOE navarrès, María Chivite, va etzibar-li un demolidor “os voy a aplastar como a viles hormigas”, i quan calia emprar la mà dura, no l’aplicava de forma sibil·lina: “Jefe, jefe, cuando me des permiso, los gaseo”, va dir un dia al secretari general de Sevilla quan ocupava el número dos del partit a la província i gaudia porgant els díscols.

La campanya de Díaz per agafar la secretaria general del PSOE pivota sobre el lema “100% PSOE”. Sota l’embolcall, poca cosa més que llocs comuns de sempre: recuperar la confiança, assolir la victòria i ser fidels als valors del partit. La seua candidatura no ha presentat cap document previ fins aquest dimecres, sinó que semblava assumir la integritat de la ponència política redactada a instàncies de la gestora federal per Eduardo Madina amb vista al congrés federal dels dies 17 i 18 de juny, que servirà per ratificar el secretari general escollit a través del vot directe de la militància i per dissenyar les línies mestres del socialisme espanyol dels pròxims anys.

Sens dubte, el “100% PSOE” defineix amb precisió el projecte polític de Díaz. Ella és qui millor encarna la “cultura de partit” que molts van trobar a faltar els dos anys i tres mesos de Sánchez com a secretari general. Els dies que van precedir el convuls comitè federal de l’1 d’octubre van mostrar la Susana Díaz en estat pur, que truca un per un —en ocasions, a hores intempestives— a desenes de delegats dubtosos o que considera afins i vol tallar curt. Si alguna cosa li agrada, és aquesta, tal com es va evidenciar llavors, quan va quedar sobreexposada.
Cremada.

Perquè, efectivament, a ulls de la militància, hi ha una Susana Díaz anterior a aquell comitè federal i una de posterior. La precedent hauria guanyat sense problemes les primàries d’aquest diumenge, però la posterior apareix com la responsable directa de la defenestració de Sánchez i l’abstenció que va permetre la continuïtat del PP. Va embrutar-se les mans com quan treballava de fontanera, una actitud impròpia de qui aspira a cotes tan altes. A l’altre costat del ring, ple de sang pels colps rebuts, hi ha Pedro Sánchez, amb les dues pitjors collites electorals del PSOE —89 diputats i 84, sobre 350— tatuades a la pell, acompanyades de la frase tan optimista com surrealista que va pronunciar la nit electoral del 20 de desembre del 2015, quan va qualificar-los de “resultats històrics”. “Els electors van dir-li no és no dues voltes en sis mesos; però, després de cada votació, feia una puntada endavant per guanyar temps”, critica un susanista que no vol imaginar un retorn de Sánchez la nit del 21 de maig. “La seua no era una estratègia de lideratge, sinó de permanència”, li retreu, “però hem estat incapaços de fer-ho visible”.

Malgrat les 17 dimissions en bloc produïdes a l’executiva el 28 de setembre passat —entre les quals, les de Ximo Puig i Tomás Gómez— Sánchez no va dimitir el càrrec fins l’1 d’octubre, en perdre la votació que va idear per convocar un congrés de manera exprés, en el període d’un mes, a fi de legitimar-se internament i acarar unes terceres eleccions. La pressió de Felipe González i d’alguns líders autonòmics —en especial, Guillermo Fernández Vara— no havia estat suficient per fer-lo desistir. La seua obsessió per mantenir-se a la secretaria general va dur-lo a iniciar una votació sense cens, rere una cortina, entre els més de dos-cents membres del comitè. Fins i tot els seus fidels van dir-li aleshores que havia perdut els papers.

“La fugida endavant de Pedro i l’ambició indissimulada de Susana han afeblit a tots dos”, subratlla un membre de la gestora afí a l’andalusa. A l’octubre, quan Sánchez va caure, Díaz ja tenia decidit d’aspirar a comandar el PSOE. La dilatació del procés —en teoria, calia convocar el congrés en un termini curt, però aquest no ha arribat fins vuit mesos després— no ha esvaït de la ment la culpa que els militants atorguen a cadascun dels dos protagonistes de la batussa.

La bipolarització és tan acusada que la via intermèdia de Patxi López clama en el desert. El basc, tercer en discòrdia, va atraure el suport incial de la balear Francina Armengol —l’única presidenta autonòmica no alineada amb Díaz— i té del seu costat l’antic equip dirigent de Sánchez —César Luena, Óscar López, Rofolfo Ares...—, però no té opcions de triomf. En tot cas, resulta simptomàtic que la guàrdia de corps de Sánchez l’haja abandonat en favor de López, a qui alguns pedristes, a més, acusen de fer-li la feina bruta a Díaz, una estratègia que duria el segell de Rubalcaba i que l’any 2014 ja hauria practicat Díaz amb José Antonio Pérez Tapias com a esquer. Si no, aquell —adscrit al corrent minoritari Esquerra Socialista— potser no hauria superat la fase de recollida d’avals.

Allau d’avals

A la gestora veuen clar que Pedro Sánchez va endur-se el cens del partit abans d’eixir de Ferraz. Sostenen aquest argument a l’hora d’explicar les raons que motiven els més de 53.000 avals que ha recollit amb una base orgànica —li fan costat molt pocs secretaris provincials i cap secretari general de federació— i institucional —tan sols té el suport d’algun alcalde dispers, com ara el de Valladolid, Óscar Puente— purament testimonial.

Vinyeta de la batalla entre Susana Díaz i Pedro Sánchez//Salvador Llosà.

El secretari provincial més important que té Sánchez és el de València, José Luis Ábalos, per a qui els combats orgànics són la vida, l’aire que respira. La seua feina i el seu hobby predilecte. Ha aconseguit que el 92% del cens de la ciutat de València participe en el procés de recollida d’avals, i al conjunt de la província, prop del 80%. La traducció d’aquestes dades ha estat que Sánchez va molt per davant de Díaz al País Valencià.

Al PSC, on impera la “neutralitat” dictada pel primer secretari, Miquel Iceta, i el responsable d’organització, Salvador Illa, Sánchez ha avantatjat encara amb més claredat López i Díaz, però prop de la meitat dels afiliats no han avalat ningú. A les Illes, mentrestant, la simpatia per Sánchez és igualment palesa, i Díaz també s’ha situat com ser la tercera opció, per darrere de López.

Si Sánchez té opcions serioses de victòria és gràcies a l’àrea catalanoparlant, doncs, que compensa la distància nítida de Díaz a Andalusia. Més del 40% dels seus avals provenen d’allà, però molts ensumen que no tots es materialitzaran en vots, perquè el sufragi és secret —per acabar-ho d’adobar, enguany es podrà fer en cabina— i l’assetjament dels càrrecs orgànics no resulta tan decisiu. Així, gent que a Andalusia ha avalat Díaz pot veure’s temptada d’introduir al sobre la papereta de Sánchez. La percepció de final de cicle que una derrota seua podria causar al si del socialisme andalús —milers de persones en depenen, del Govern de la Junta— sembla la millor vacuna contra aquestes vacil·lacions, però.

La por a l’endemà d’una possible victòria del madrileny va fer que Armengol passara de donar suport a Sánchez a mostrar-se partidària de López, si bé no ha tingut inconvenient a acudir al míting que l’ex-secretari general va protagonitzar fa dues setmanes a les Illes. Tem l’afany de revenja que hi puga covar, encara més tenint en compte que, quatre caps de setmana després, haurà de superar un congrés. No seria bufar i fer ampolles, perquè podria succeir que Sánchez guanyara en vots, però la majoria de delegats —s’escullen la setmana vinent, mitjançant assemblees locals i comarcals i provincials— foren susanistes. Un escenari rocambolesc que és ben plausible. Alguns que votaran Sánchez secretament no estan predisposats a presentar la candidatura al congrés com a delegats, cosa que sí que els duria a enfrontar-se als referents locals del partit.

L’ex-alcaldessa socialista de Palma i l’actual primer edil, Aina Calvo i José Hila, són els principals puntals de Susana Díaz a Balears. A alguns diputats al Parlament, en canvi, encara els tremolen les cames quan pensen en les seues formes com a responsable d’organització federal de les Joventuts. “No està prou formada per ser la secretària general del PSOE”, lamenta un afí a Sánchez que, no obstant això, creu que guanyarà ella.

“Els qui pronosticaven que el pas del temps afavoria les opcions de Susana, s’han adonat que ha passat el contrari. Quan la nostra gent observa la corrupció sistèmica del PP i pensa que aquest partit governa gràcies a l’abstenció del PSOE, li bull la sang... Els qui van permetre que el PP seguís, ara ho pagaran car”, analitza un destacat socialista del PSIB. “Els susanistes no han pres consciència que vivim un temps nou, en què cal pactar a fora i a dins. Les coses no funcionen com abans, i si fem servir els mateixos patrons, prendrem mal”, afegeix aquesta font.

La percepció generalitzada, pertot arreu, és que els actes de Sánchez estan plens de gent que acudeix il·lusionada, i els de Díaz, de gent que hi va obligada. El mitjó s’ha girat, i l’electricitat que desprenia ella, ara sembla transmetre-la ell. “Molta gent que viu allunyada del partit, que mai no va per la casa del poble, s’ha sentit interpel·lada i vol dir-hi la seua en aquestes primàries”, indica un altre socialista reconegut que no delimita el malestar a l’abstenció, sinó que el fa extensible a “una idea de PSOE ancorada al sud d’Espanya, que no connecta gens amb els territoris amb llengua pròpia”. La recollida d’avals ha estat concloent, en aquest sentit: Díaz s’ha imposat a Andalusia, Castella–la Manxa, Extremadura, Múrcia, Madrid i Aragó. Ni tan sols a Astúries, presidida per Javier Fernández, ha estat avantatjada per Sánchez. Com a cap de la gestora, i en sintonia amb l’andalús Mario Jiménez i l’extremenya Ascensión Godoy, Fernández ha guiat el calendari que ha menat a les primàries. Tots tres han pilotat aquest procés i se situen obertament del bàndol susanista.

 

 

CAMINS CREUATS. Pedro Sánchez, que va arribar a un acord de govern amb Ciutadans, ara canta La Internacional en els seus actes de campanya, mentre que Susana Díaz, que era la cara més popular del PSOE, ara és percebuda com a part de l’establishment.

Pel que fa al PSC, la participació dels seus militants va quedar qüestionada fins que Miquel Iceta i la gestora federal van acordar el nou protocol que regeix la relació entre tots dos. Alguns socialistes il·lustres afirmaven que el trencament de la disciplina de vot al Congrés amb motiu de la investidura de Rajoy era l’ocasió propícia per desempallegar-se de la federació catalana i crear un PSOE català de nova planta. Finalment, Iceta i Jiménez van poder reconduir la situació i van acordar un nou marc estable de cooperació. Gràcies a això, més de 14.000 afiliats del PSC prendran part a les primàries de diumenge. I atenció, perquè podrien ser decisius. A Catalunya, Díaz té un problema de penetració seriós, mentre que el nou Sánchez agrada i molt. Diu que ha tardat a conèixer bé el Principat, però que ara en té clara la singularitat.

El PSPV, en flames

La neutralitat d’Iceta i el reposicionament calculat d’Armengol contrasten amb el fervor que Ximo Puig ha demostrat per la figura política de Díaz. Una posició que estranya les federacions catalana i balear i que s’explica per diverses raons. L’amistat amb Zapatero, el gran avalista de Díaz, n’és una d’important, però també hi ha raons de caire estratègic. Amb Catalunya immergida en el procés sobiranista —les trobades semestrals previstes amb Carles Puigdemont s’han ajornat per la situació política que viu el Principat—, Puig ha trobat en Andalusia l’aliat per reivindicar plegats un tracte fiscal just i unes infraestructures dignes. Units, el País Valencià i Andalusia poden aconseguir coses que, en solitari, ho tindrien difícil. La minoria parlamentària del PP al Congrés hi ajuda. Puig ha aconseguit que la majoria d’alcaldes joves del PSPV s’alineen del costat de Díaz, però observa amb incredulitat que els tres consellers amb carnet socialista i el seu síndic a les Corts valencianes no estan en la seua òrbita. Ni Vicent Soler ni Carmen Montón ni María José Salvador ni Manuel Mata no votaran diumenge Susana Díaz.

—Què us fa pensar que una victòria de Sánchez millorarà els resultats en les següents eleccions?

La pregunta de Puig i el seu cercle de confiança a Presidència no ha persuadit la majoria del partit de la conveniència d’un triomf de l’andalusa. Quan pensa en una hipotètica victòria de Sánchez, el cap del Consell sospira i veu difícil que la relació poguera millorar amb relació al passat, quan el cúmul de deslleialtats va fer-la inviable. “A Pedro només li interessava arribar a la presidència del Govern, res més que això. Va vetar l’entesa al Senat amb Podem i Compromís, les forces amb què compartim govern i que ara vol com a socis preferents, tot i que llavors sembla que eren un impediment en el seu camí cap a La Moncloa”.

—No ens entenen, Ximo, no ens entenen.

El malestar amb algunes de les decisions preses per la direcció del PSOE en temps de Pedro Sánchez surava a les converses entre Francina Armengol i ell. La sensació d’un PSOE molt centralitzat, que no escoltava les federacions perquè pensava que al darrere hi havia una estratègia per liquidar el seu lideratge, va recloure cada cop més Pedro Sánchez en si mateix. Els presidents autonòmics que van accedir al poder el 2015 mai no veien que Sánchez posara com a exemple les seues polítiques, un altre detall que els molestava. Passe el que passe el dia 21, Puig sap que hi ha un bé suprem a preservar, i és el Govern valencià, que el PSPV no ocupava de feia 20 anys. A la seua investidura, el 28 de juny del 2015, van acudir tant Zapatero com Sánchez, i aquell dia es va poder percebre amb claredat que la sintonia amb el primer era notable, i amb el segon, escassa.

A l’octubre, en un esmorzar informatiu a Madrid, després que els periodistes li insistiren sobre la solidesa del lideratge de Sánchez, Puig va deixar anar un “tot és revisable” que al secretari general el va emprenyar bastant. Uns mesos després, de tornada a València per Falles, Sánchez va tractar de reunir-se en solitari amb Mónica Oltra, una trobada a què finalment va poder sumar-se Puig, i va dinar en un reservat amb un petit grup de periodistes valencians als quals va transmetre el seu distanciament amb el president de la Generalitat.

Puig no acataria un canvi de rumb de 180 graus en cas que Sánchez tornara a encapçalar el PSOE. Al País Valencià, dins del Govern del Botànic, els socialistes representen una moderació que esperen que els faça atreure vots centrats que també es disputen el PP i Ciutadans, i que els seus escons, sumats als de la resta de l’esquerra, els possibiliten continuar al poder més enllà del 2019.

De fora estant no entenen el suport explícit de Puig a Díaz, però dins del PSPV n’hi ha que tampoc. Per això van saludar el pas de Patxi López i hi van veure una taula de salvació. Puig, però, va afanyar-se a refusar aquesta via i va dir que López tenia “un passat”. “Mai no es va contemplar aquesta possibilitat. A les primàries del PSOE, Patxi juga el mateix paper que el PSC a la política catalana: sembla l’àrbitre. I la gent, mai no va amb l’àrbitre”, comenta una persona propera a Presidència. Alineat en un dels dos equips, al partit d’aquest diumenge Puig s’ho juga tot a cara o creu. A blanc o negre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.