Segurament quan el 12 d'abril de 2019 Acció Cultural va donar per conclosa la jornada reivindicativa del 25 d'Abril, no imaginava que haurien de passar tres anys per poder tornar a commemorar la diada nacional del País Valencià com ho ha fet sempre. És a dir, al carrer, fent pinya, visibilitzant el país. Qui hauria de dir que s'esdevindria una pandèmia? Però fou això el que passà. I ACPV no va deixar de celebrar la Diada, però ho va haver de fer –el 2020 i 202– adaptant-se a les circumstàncies.
Per això, el 25 d'Abril de 2022 ha estat tan especial. Perquè ha sigut el dels retrobaments ajornats, el de les abraçades a cor que vols, els de les besades efusives i els somriures encomanadissos. Sense carassetes ni distància social. Frec a frec. I tot això s'ha esdevingut a Castelló. Per moltes raons. Perquè la junta d'Acció Cultural fa temps que insisteix a descentralitzar les seues activitats, però també, i sobretot, perquè fou ací, a Castelló, que fa 40 anys es celebrà el 25 d'Abril i, aleshores, Joan Fuster, va pronunciar aquell famós discurs que, temps a venir, les xarxes han esbombat encara més: "O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. Ara o mai", va dir el savi de Sueca.
"Ara i sempre. Som País Valencià" era el lema d'aquest 2022. Una relectura optimista d'aquella famosa frase de Fuster. I amb optimisme, però també amb ànim reivindicatiu, a Castelló s'han donat cita milers de persones. Una part important, clar, eren del mateix Castelló. Però també hi havia arribats de tots els punts del país. De Xàtiva, d'Elx, d'Alcoi, de Manresa. De tot arreu. Perquè aquest dissabte Castelló era capital, perquè com recordava minuts abans d'iniciar la manifestació la presidenta d'ACPV, Anna Oliver, "els valencians i les valencianes tenim consciència del que som i del que volem ser".
A Castelló, clar, hi ha hagut representants de totes les entitats del país (Escola Valenciana, Plataforma per la Llengua, l'Associació d'Escriptor i Escriptores...) i moltes cares de polítics valencians. D'entre els notables catalans que s'havien desplaçats a la capital de la Plana hi havia qui fora president de la Generalitat, Quim Torra. Entre la multitud, discretament, Vicent Pitarch. L'intel·lectual i activista castellonenc, al matí, en un acte introductori del 25 d'Abril, havia rebut un reconeixement a la seua trajectòria. "Aquella diada de 1982 va ser el germen per a la unitat política del valencianisme. La trobada d'avui hauria de ser, també, l'estímul d'alguna cosa".
Però a Castelló, sobretot, hi havia gent amb ganes de retrobar-se, de tornar al carrer i també de recuperar el mandat fusterià de fa 40 anys. Perquè entre els qui avui han recorregut els carrers hi havia molts que fa quatre dècades que també van ser a la plaça de bous. Ho recordava Esther, una vila-realenca que aleshores comptava 14 anys i, sense dir-los als seus pares, es va plantar a la plaça de bous de Castelló. La mateixa edat que Sergi Vicent, que va insistir als seus pares per acabar convencent-los que havien de veure en directe Lluís Llach. "Recordo perfectament el moment en què es va alçar Joan Fuster per fer el seu parlament. Els aplaudiments ressonaven amb una força que no havia escoltat mai", rememora.
Josep Forcadell, que aleshores formava part del nucli d'Acció Cultural del País Valencià a Castelló, i avui figura en la capçalera de la manifestació, també ho rememora. Ell fou qui parlà directament amb Joan Garcés, el director de la banda de música de Castelló que aleshores acompanyà Lluís Llach en aquell concert mític. L'abraçada que el músic català li va fer a Fuster encara la guarda en la memòria. "Continuem tenint moltes, moltíssimes raons per eixir al carrer a manifestar-nos, per reivindicar els nostres drets". En l'inventari de greuges, a tothom a qui se li pregunta, apareix el requisit lingüístic als funcionaris. L'actualitat mana. Al darrere seu, una pancarta reclama poder resintonitzar TV3. Més d'una dècada ha passat d'ençà que la connexió televisiva es curtcircuità i ningú no hi ha posat remei. Una mica més enllà, un senyor que deu fer la setantena aguanta un cartell on es llig, ras i curt, 'Per un finançament just'. Els greuges, clar, s'acumulen.
Loles porta una estelada com a capa. Ha vingut a Castelló des d'Alcoi. No va ser el 1982, però se sap fragments del discurs fusteria de memòria. "Feia molts anys que no venia i avui calia venir. És el moment d'estar present, de continuar reivindicant, de demanar allò que ens correspon i reforçar la nostra consciència de país", assegura aquesta professora. Tono Mollà ha eixit a les 11 del matí d'Elx, ha passat per Xàtiva, ha arreplegat uns amics i a les 17.30 és a Castelló. Entre aquests amics hi ha Cesc Roca, el dissenyador que ha donat forma al cartell d'aquest 25 d'Abril. Ningú no el reconeix, però aquest matí, durant el concert del disc Veta de Mural Sonor, els seus cartells han estat a punt d'exhaurir-se. "Ací estem, no podia ser d'una altra manera", etziba, somrient. Tot el grup llueix les samarretes que ell mateix ha dissenyat: "Ni ianquis, ni russos; cacaus i tramussos".
Al darrere seu, les dolçaines entonen el Bella Ciao. Han vingut per acompanyar una de les moltes muixerangues que s'han aplegat a Castelló. Al davant de tots ells, obrint la comitiva, els Botafocs. Ací hi ha la Nova Muixeranga d'Algemesí, la Jove Muixeranga de València, la Muixeranga de Vinaròs, la Conlloga Muixeranga de Castelló, la Muixeranga d'Alacant, la Muixeranga de la Marina Alta, la Muixeranga la socarrà de Xàtiva i la Muixeranga de Sueca. Cadascú amb el seu uniforme acolorit. Fa goig veure les sénies, les torretes i aquelles escultures humanes fetes d'equilibrisme. I més bonic, encara, és veure com les unes ajuden les altres a fer pinya. És d'això que va aquesta jornada. De col·laborar, fer-se fort i erigir-se fermament.
Ho sap bé Martí S. Ha vingut des de Sagunt. Té 69 anys i fa 40 anys va estar a Castelló. "Vam anar en autobús i la meua dona estava embarassada. Dubtàvem si vindre o no, però al final uns amics ens animàrem. Jo no tenia una sensibilitat especial cap a la qüestió nacional, però allò, aquell discurs de Fuster va obrir-me els ulls". Al seu costat, el fill, Àlex que aleshores la seua muller duia al ventre. I amb ell el net, que no deu tenir més de cinc anys, amb una samarreta d'una Trobada. "No ho hem dubtat. Aleshores Fuster digué 'Ara o mai' i és veritat que moltes coses les hem perdut pel camí, però també n'hem aconseguit d'altres i, sobretot, tenim la voluntat de continuar resistint i tirant endavant. Ho fem ara i ho hem de fer sempre".
Plaça de bous
A mitja vesprada la manifestació d’aquest dissabte ha desembocat a la plaça de bous de Castelló, on estava tot preparat per posar en escena el Mural Sonor, el projecte discogràfic amb què Acció Cultural del País Valencià ha volgut commemorar els 50 aniversari de la seua fundació. “Estem ací per recorda i fer memòria, però molt allunyats de la nostàlgia. No tenim motiu per a la nostàlgia”, ha assegurat Oliver, qui ha fet una crida a “abandonar la por”.
“Si avui Fuster perviu és per la seua claredat. Podem debatre’l, és clar, però el seu mestratge està ací. Si ni el decret de Nova Planta, ni la dictadura, ni els pactes de la Moncloa d’abans i d’ara han aconseguit que renunciem, no siguem nosaltres els qui ens diluïm o ens arronsem de muscles perquè tot ens sembla molt difícil i perquè pensem que la gent no està per aquestes coses, perquè no és cert – exposa Oliver-. La gent demana la resolució dels seus problemes i això s’ha de fer des d’una posició auto-centrada, sabent quines aliances ens permetran seguir existint i quines ens suposaran un sacrifici”.
Si al matí ja s’havia posat en escena Arrel, el disc que recuperava les sonoritats més folks, a la plaça de bous, a cavall entre la vesprada i la nit, ha arribat el torn de materialitzar Pell, Veta i Carrer, els altres tres discos que conformen el Mural Sonor. A sobre de l’escenari, algunes de les cares més conegudes del panorama musical valencià, amb tot de col·laboracions i cançons versionades amb magisteri i bon saber fer: Mireia Vives, Borja Penalba, Andreu Valor, Xiomara Abelló, Hugo Mas, Sandra Monfort, May Ibánez, Tardor...
És, però, amb Carrer, quan es produeix la connexió màgica, l’espurna que activa els assistents. La banda No Falla, creada a propòsit, encén l’escenari. Sona ‘Coopera’, la cançó originària d’Orxata, en la què ara col·laboren els membres de Mafalda. Quan a continuació sona ‘L’Herència’ (Aspencat) les emocions han pujat diversos decibels. I ja no baixaran durant els minuts que queden. Hi ha ganes -moltes- de passar-ho bé, de recuperar els espais, de ballar, de reivindicar i de tornar a sentir-se vives després dels mesos de letargia. Perquè en això consisteix viure, ara i sempre.