Ençà i enllà

Examen al Botànic

El Govern del Botànic, que va posar fi a dues dècades de poder omnímode del PPCV, travessa l’equador de la legislatura. Un bon moment per analitzar la feina feta i la que encara resta per fer. EL TEMPS ha conversat amb els 10 membres de l’executiu valencià i amb 10 persones representatives de la societat en àmbits diversos, amb l’objectiu de contraposar les seues visions en cada àrea de gestió. La urgència de disposar d’un finançament just plana per sobre de tot.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La taula del despatx del president valencià, Ximo Puig, és plena de papers superposats per temes. Un caos ordenat. Al cim de la muntanya, els dos volums d’Historia de Singapur, les memòries de Lee Kuan Yew, primer ministre durant tres dècades. Un regal de la presidenta eixint del València CF, Layhoon Chan, amb qui el cap del Consell ha travat una relació afable. La dedicatòria que li ha escrit —en un castellà perfecte— n’és la millor prova. Fa mesos va convidar-la a conèixer Morella i ella va passar-hi un cap de setmana. Ara, en el dinar privat de comiat que han mantingut, l’oferiment ha anat en la direcció inversa, i Puig n’ha pres nota. No descarta visitar el país asiàtic.


La sintonia amb Layhoon Chan és la més exòtica, però no la més destacada. Ni de bon tros. Els actes de desgreuge als familiars de les víctimes de l’accident de metro del 3 de juliol del 2006, els homenatges al cantautor Raimon i la professora republicana Alejandra Soler o les cimeres amb els presidents Carles Puigdemont i Íñigo Urkullu tenien una càrrega simbòlica molt potent. Igual com les imatges del president a les Trobades d’Escoles en Valencià o a la seu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que també eren inèdites. A més, la unió de tots els sectors de la societat rere l’exigència d’un finançament just ha bastit un objectiu compartit inexistent des de la represa democràtica, amb la reclamació de l’Estatut.


En la primera meitat de la legislatura del canvi, el Govern valencià s’ha esforçat a destensar l’ambient, i en aquest sentit, el tarannà dialogant de Puig hi ha ajudat bastant. No sols havia de liderar un quadripartit en minoria —integrat pel PSPV-PSOE i Bloc, Iniciativa i Verds, les tres formacions de la coalició Compromís— amb el suport extern de Podem, sinó que sobretot havia de combatre la “hipoteca reputacional” de la corrupció, aquell terratrèmol amb rèpliques successives que va malmetre’n la imatge pública. El soroll ensordidor dels afers tèrbols ha donat pas a una calma que dura dos anys.


Un període en què, al si del Consell, ha imperat una estabilitat inesperada. Puig ha circumscrit les actituds bel·licistes a la pugna interna del PSOE, en què s’ha oposat nítidament a l’ara renascut Pedro Sánchez, però al marge d’això, la paraula que podria definir aquest temps al capdavant de la Generalitat Valenciana és la que somia qualsevol polític: pau.


“Feia 20 anys que l’esquerra no governava aquest país, teníem una manca d’experiència evident”, admet Puig, “però alhora som conscients de la responsabilitat històrica que hem assumit”. “Hem sabut situar-nos per damunt de la dialèctica partidista i posar en valor la diversitat”, continua, “governem en termes europeus, sense aldarulls, i és gràcies a això que ens trobem tan units”. De fet, el president valencià assegura que, malgrat la rumorologia insistent sobre l’entrada o l’eixida de consellers, no hi ha previst “cap canvi”. “L’any 2017 és el de la consolidació del Consell, aprovarem una quantitat de lleis impressionant”, assenyala. “L’aterratge va ser extremadament complicat, no és fàcil governar amb més de 40.000 milions d’euros de deute i vivint connectats a l’oxigen del FLA [Fons de Liquiditat Autonòmica], perquè això coarta el nostre autogovern”, es lamenta Puig, qui també es plany pel fet de tenir “una administració massa envellida i amb problemes crònics de funcionament”.


Amb tot, els principals indicadors econòmics han millorat. Al País Valencià treballen 100.000 persones més que el juny del 2015, i l’escenari de recuperació econòmica ha permès que s’incrementen els ingressos, unes dades que el PPCV insisteix a relacionar amb les polítiques de Mariano Rajoy. “Nosaltres hem propiciat un entorn d’honradesa i de transparència, ara totes les empreses competeixen en igualtat de condicions, no se’ls demana res a canvi de res”, afirma Puig amb la sensació amarga de comprovar que “el món de l’economia privada va molt més ràpid que no el sector públic, raó per la qual tot sovint no hi podem donar cobertura”. “Hi ha massa elements burocratitzants i costa molt de materialitzar els projectes, aquesta és una de les qüestions que m’angoixa més; ens cal una reforma profunda de la governança”, rebla.


L’altra gran decepció té a veure amb “la radiotelevisió pública”, encara sense data de començament de les emissions. “Ja no en fixaré cap, em negue a fer-ho”, es limita a dir Puig, que durant la campanya electoral va prometre’n la tornada pel 9 d’octubre del 2015.

 

Objectiu 1: el finançament
Res no preocupa més Ximo Puig que l’aconseguiment d’un sistema de finançament just, però. Sense diners no es poden solucionar les mancances que arrossega el país. Ara que ja s’ha constituït el comitè d’experts sobre la matèria, aquest és l’objectiu número 1. “Hem posat damunt la taula el problema valencià, hem avançat més en dos anys que en dues dècades, però hem de fer molta més pedagogia, més pressió i tenir més capacitat política. El Govern de l’Estat ja no qüestiona que som la comunitat pitjor finançada i que no rebem les inversions que ens pertoquen, però no sols no tracta de capgirar aquest desequilibri, sinó que enguany, als Pressupostos, ens ha situat a la cua en inversió per habitant!”, s’indigna.


A l’hora d’elaborar el nou model de finançament —s’enllestirà abans no acabe el 2017 i s’aplicarà amb efectes retroactius a partir de l’exercici en curs—, la Generalitat Valenciana vol que s’analitze la despesa global, i d’acord amb això, que l’Estat assigne a cada autonomia la part proporcional pels serveis que ofereix. Al capdavall, es tracta de respectar la LOFCA i el principi de “suficiència financera”, recollit a la Constitució. D’altra banda, el darrer lustre, als Pressupostos de l’Estat, el País Valencià —amb 12 punts de renda per càpita per sota de la mitjana, uns sous inferiors i unes pensions 10 punts per sota— ha deixat d’invertir 2.300 milions d’euros que li correspondrien per la seua població.


Entre els reptes que el president dibuixa amb vista a la segona meitat de la legislatura, “la disminució considerable del nombre de barracons” figura en un lloc preeminent. Els efectes de l’infrafinançament els pateixen cada dia milers i milers d’alumnes a les escoles i els instituts valencians. Alguns d’ells fa una dècada que estudien en centres íntegrament formats per aules prefabricades.


I quan mira cap enrere, Puig se sent especialment orgullós de l’accés de 9.406 malalts d’hepatitis C als tractaments innovadors contra el virus, que permeten un índex de supervivència del 98%. Uns 2.800 d’aquests pacients tenien els graus inicials de fibrosi —F0 i F1—, que el País Valencià va començar a cobrir de forma pionera. “En total, els anys 2015 i 2016 vam destinar-hi 183 milions d’euros, moltíssims diners, però estem parlant de prop de 10.000 valencians i valencianes que poden viure amb normalitat”, expressa Puig. “Si governar és canviar la vida de les persones, aquest n’és un bon exemple”, conclou.

 

 

I AMB EL SOMRIURE, LA REVOLTA

No feia ni dues setmanes que el nou Consell havia pres possessió i Mónica Oltra es va plantar al despatx del titular d’Hisenda, Vicent Soler, per esgarrapar d’on fóra —i com fóra— 15 milions d’euros. Els Pressupostos en vigor, aprovats per l’Executiu anterior, no donaven resposta a algunes necessitats que la nova vice-presidenta i consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives considerava inajornables. Es tractava de trobar una escletxa —o moltes— amb la inestimable ajuda de Soler. Després de la reunió, Oltra eixia per la porta amb els anhelats 15 milions.

 

Mónica Oltra, vice-presidenta i consellera d'Igualtat i Polítiques Inclusives. / Miguel Lorenzo

 

“L’entrada a la Conselleria va ser terrible, hi havia més de 45.000 expedients per resoldre, una llista d’espera llarguíssima de gent amb necessitats que no podia esperar més per rebre el suport de la Generalitat”, recorda Oltra, “el PP va aprovar uns copagaments confiscatoris per culpa dels quals molts valencians van veure’s obligats a abandonar els seus tractaments”. Per acabar-ho d’adobar, una sentència del gener del 2016 de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia valencià va anul·lar una resolució del 2013 de la Conselleria que havia adjudicat a dues empreses la concertació de places d’accessibilitat social a majors dependents de Vila-real i Moncofa. Segons els magistrats, tot el procés estava viciat, atès que ambdues empreses gaudien d’“exclusivitat”.


El primer trimestre del Botànic van resoldre’s 15.000 dels 45.000 expedients que s’amuntegaven al departament. “Però, malauradament, vam haver d’alentir el ritme, perquè de sobte vam tenir notícia que una part del personal estava cedit a la Conselleria de manera il·legal”, explica Oltra, que s’enorgulleix especialment de “l’eliminació del copagament als centres diürns i ocupacionals i de l’augment de les retribucions —pagues extraordinàries incloses— als centres residencials”.


A banda dels dependents en si, hi havia els seus familiars i cuidadors, que, en paraules d’Oltra, patien un “copagament invisible”. Així, “gent que rebia 300 euros va passar a percebre’n la desena part, només 30”. La darrera etapa de govern del PPCV, els pagaments de la dependència arribaven amb tres mesos de retard, mentre que ara s’abonen mensualment.


Oltra volia deixar clar que les polítiques socials eren prioritàries per al nou Govern, i el fet que estiguen adscrites a la Vice-presidència n’és la demostració. El pressupost de l’àrea va créixer prop del 18% en el primer exercici i més del 7% en el segon. Cap altra conselleria no ha experimentat un augment tan acusat.

 

L’Observatori de la Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les Persones en Situació de Dependència va situar el País Valencià, l’any 2016, a la cua de totes les autonomies. L’última. Es basaven en les dades aportades quan governaven els populars. Curiosament, la comunitat amb una nota més elevada era del PP: Castella-Lleó, amb un 8,6 sobre 10. Els nous rectors de la Conselleria s’han fixat molt en la feina duta a terme pel Govern de Juan Vicente Herrera. “L’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials també valorava molt malament l’atenció de la Generalitat Valenciana, però els dos últims informes han posat de manifest els canvis que anem impulsant”, es felicita Oltra.


Carlos Gómez Gil, doctor en sociologia i professor de la Universitat d’Alacant, saluda el canvi polític que tingué lloc ara fa dos anys, perquè “s’ha evidenciat que era èticament imprescindible i que l’esquerra era capaç d’abandonar les disputes caïnites i treballar sobre unes bases de confiança que traslladen tranquil·litat”. “Les dificultats pressupostàries provocades pel deute desbocat són el gran handicap del nou Consell i, en aquest sentit, trobe que no s’ha fet prou pedagogia sobre la situació heretada”, apunta. “Mónica Oltra insisteix que vol rescatar persones, però a causa dels pocs recursos de què disposa la Generalitat té unes possibilitats molt limitades”.


Siga com siga, Gómez Gil destaca la “recomposició dels acords socials”, una tasca a la qual posa “un notable alt”. “En canvi, veig que l’actual Govern, com l’anterior, no para atenció en el problema de la vertebració territorial, sinó que la gestió continua pivotant sobre València, i més concretament, sobre la capital... La crisi va agreujar la desarticulació del País Valencià, i quant a inversions, encara no s’ha donat la resposta adequada”.


El tema no és menor. Gómez Gil retreu a Oltra que “no tinga alts càrrecs ni tècnics rellevants procedents d’Alacant, cosa que es tradueix en moltes altres coses”. En qualsevol cas, aprova la tasca global del departament, situada als “antípodes” de la dels anteriors governants, que van llegar “un desastre social i humanitari sense precedents”.


El nomenament de Xavier Uceda com a delegat del Consell per al Model Social Valencià —una mena d’alt comissionat— va alegrar Gómez Gil: “És un dels més bons coneixedors de les polítiques socials i treballa amb molt de criteri enmig d’un panorama força regressiu”. El contrapunt seria Sandra Casas, que el desembre del 2016 va dimitir el càrrec de secretària autonòmica de Serveis Socials i Autonomia Personal: “Es va comprovar que no era la persona idònia. Ella va dir que ja havia conclòs la feina encomanada, però, en realitat, resta moltíssima feina per fer”.


“A l’àrea de menors, la que conec més de prop, hi he trobat a faltar més agilitat, transparència i efectivitat”, conclou Gómez Gil. Les dues últimes setmanes, les denúncies d’Oltra —pels presumptes abusos comesos als centres d’internament de Montolivet (València) i Sogorb— han sacsejat la política valenciana.


Parets de vidre
“Els títols de les nostres conselleries són aristocràtics, com li agrada a l’esquerra moderna la màgia de les paraules!”, exclama Manuel Alcaraz, conseller —agafeu aire— de Transparència, Responsabilitat Social, Participació i Cooperació. Tot plegat, ell ho resumiria en dues paraules: “govern obert o bon govern”.
Les quatre autonomies que disposen de Conselleria de Transparència són de les més afectades per la corrupció: a més del País Valencià, Catalunya, les Illes i Múrcia. Res no vertebra tant el corredor com això. “Potser no cal una conselleria com a tal, però és bo que el responsable de la transparència estiga assegut a la taula del Consell”, indica Alcaraz, “perquè som una conselleria transversal, igual com Hisenda”. Alexis Marí, ex-síndic parlamentari de Ciutadans, li diu “el capità del KGB”, i els consellers, no menys maliciosament, “el d’asuntos internos”. 


El cert és que el Portal de Transparència ja ha rebut més de mig milió de visites. “Cada any publiquem les declaracions de béns i activitats, el resum de l’IRPF i —si escau— de patrimoni de tots els alts càrrecs”, detalla Alcaraz. Els contractes de la Generalitat estan a la disposició del ciutadà, així com les agendes i els obsequis que reben els seus responsables, amb la destinació corresponent.

Manuel Alcaraz, conseller de Transparència, Responsabilitat Social, Participació i Cooperació. / Eva Máñez


L’excés de zel, però, pot ser contraproduent. A Alcaraz, per exemple, no acaba de fer-li el pes la llei d’incompatibilitats aprovada a les Corts a proposta de Compromís, la formació on milita. “Hi ha gent disposada a perdre milers d’euros cada mes, però no a perdre base de cotització amb vista a una pensió futura”, diu, “i pense que la societat ha d’aprofitar l’experiència que ha tingut un polític a la vida pública”. “Hi ha el risc que només els funcionaris es dediquen a la política”, alerta.


Amb vista al 2019, Alcaraz espera aprovar la llei de participació i la de regulació dels lobbies. En cooperació, ultima la nova llei del sector i un pla director que inclourà el canvi de mecanismes per a la concessió d’ajudes. El pressupost destinat a la solidaritat ha passat de 5 milions amb el PPCV a 18 milions, ara. “Del 0,01% al 0,1% del Pressupost”, precisa el conseller. “Vam trobar-nos 500 expedients sense avaluar, tenim dos funcionaris dedicats a això i encara van per la meitat”, lamenta.


Javier de Lucas, catedràtic de filosofia del dret i filosofia política de l’Institut de Drets Humans de la Universitat de València, se sent “alleujat” per l’entrada del nou Govern. “Com que no és monocolor, no tracta de colonitzar la societat civil ni practica l’espoliació d’allò públic, com va fer el PP”, afegeix. De Lucas aprova les mesures i propostes recollides en l’Acord del Botànic “en els apartats de rescatar persones, governar per a les persones i regeneració democràtica i lluita contra la corrupció”, però pel que fa “al nou model productiu, el finançament just i l’auditoria ciutadana, el grau de compliment em sembla manifestament insuficient, encara que, és clar, l’entrebanc del Govern Rajoy és molt difícil de superar”.


A ulls de De Lucas, l’esforç en transparència ha estat “notable”, però reclama més atenció a òrgans com el Consell de Transparència, que “demana tenir un estatut propi, completament autònom, i encara no ha obtingut resposta”. Igualment, tot i que adverteix que la ciutadania valenciana no s’ha desempallegat encara de l’estigma de la corrupció —“mentre continuen oberts els processos judicials que afecten els antics governs del PP, serà així”—, aplaudeix que els nous governants ja no siguen “notícia diària” i que actuen “amb celeritat” així que hi ha “qualsevol ombra de sospita”. 


En cooperació, on és un expert, De Lucas nota “voluntat de transparència, de seguir unes regles clares i prèvies de control de les decisions i els projectes, i també la participació de tots els agents implicats”. “Com descriu un bon col·lega meu, Sami Naïr, la cooperació s’ha de basar en la descentralització, el protagonisme dels agents —públics però no institucionals— d’ambdues bandes i els mecanismes de control públic de les decisions”, observa.

 

 

ELOGI DELS DINERS

Un amic seu, professor d’institut, li comentava l’altre dia, a Vicent Soler, que havia sentit quatre adolescents parlant de l’infrafinançament valencià al pati. La notícia va confirmar les sensacions del conseller d’Hisenda i Model Econòmic, que nota una sensibilització creixent pel tema estrella de la legislatura: l’aconseguiment d’un sistema més just després de massa anys de desequilibris.


De fet, el nou vent que bufa al País Valencià no desagrada a la patronal. El president de la Confederació Empresarial Valenciana (CEV), Salvador Navarro, admet que “l’etapa de govern anterior va ser molt llarga, cosa que no va ser bona, tal com demostren els resultats”. “Els valencians ens sentíem els més corruptes de l’Estat, una marca que van posar-nos i que no vam saber traure’ns de damunt”, opina, “i en aquest sentit, la creació d’una Conselleria de Transparència ha estat positiva per posar fi al ‘dèficit reputacional’ de què tant parla el president”. 


“Ara imperen uns altres valors”, rebla Navarro. “A més, per fi estem treballant coordinadament en defensa d’un finançament i unes inversions pressupostàries justes, així com pel corredor mediterrani i la seua connexió amb el corredor cantàbric. Govern, patronal, cambres de comerç i lobbies empresarials anem de la mà. La societat valenciana, que estava adormida i acomodada, està més activa. Uns altres territoris comencen a ser conscients ara de la seua corrupció”.


Agnès Noguera, membre de la junta directiva de l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE), el principal lobby del sector, és d’un parer semblant: “El Govern del Botànic ha obert les finestres, ha airejat la Generalitat després de tants anys de govern del mateix partit. En destacaria la defensa dels interessos valencians en el finançament autonòmic i la reclamació insistent de més inversions a l’Estat”.


Noguera corrobora que l’anècdota que explica el conseller Soler no és ocasional. “Gràcies a l’acció combinada de la societat civil —dins de la qual, AVE— i el Consell, la ciutadania està molt més sensibilitzada que no ho estava al principi de la legislatura”, diu. “Així i tot, no és suficient i caldria fer palesa la nostra indignació amb aquelles decisions que ens perjudiquen clarament, com ara el pacte amb el PNB per aprovar els Pressupostos de l’Estat”.


“Representem el 10% de la població i del PIB espanyol; però, en canvi, la inversió mitjana a la Comunitat, amb el PSOE i el PP, ha estat del 7,7%”, amplia Salvador Navarro, per a qui “s’ha demostrat que la coincidència de color polític a Madrid i València no era garantia de res”

 

Diners fan bé, diners fan mal

“Em sent especialment feliç per l’aprovació de dos pressupostos en els terminis previstos i de les lleis d’acompanyament corresponents sense haver-hi fet retallades”, proclama Vicent Soler. “Partíem d’un dèficit del 2,59% i l’any passat va ser de l’1,51%, cosa que ha sorprès l’Airef (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal)”, afegeix, “no hi ha un cas semblant a tot Espanya”. “La lluita contra la corrupció i en favor de la transparència —ara publiquem totes les despeses— té un premi no sols moral, sinó també econòmic”, fa notar el conseller, que va trobar-se un regal enverinat en assumir el departament: 52 milions d’euros pels interessos de demora en el retard del pagament de l’IRPF dels funcionaris.


Entre les mesures impulsades pel nou Executiu, una reforma fiscal que beneficia un milió i mig de persones en detriment de 60.000 que ara hauran de pagar més impostos. El gran descontentament de Soler, per contra, té a veure amb l’ajornament “impresentable i inexplicable” de la reforma del finançament, que hauria d’haver entrat en vigor el febrer del 2014, ja fa més de tres anys. A la comissió d’experts constituïda en passar la Conferència de Presidents del mes de gener, les tesis valencianes s’obrin camí gràcies al catedràtic Francisco Pérez, en qui el Consell té dipositades totes les seues esperances. És el Leo Messi que ha de guanyar el partit més difícil de la legislatura, amb l’ajuda de la “tasca diplomàtica” de Puig, Oltra, Soler i companyia. “Es tracta de salvar l’Estat del benestar i, en el nostre cas, ens trobem pijtor que ningú”, diu.

Vicent Soler, conseller d'Hisenda i Model Econòmic. / Miguel Lorenzo


“Aquest Govern ha despartiditzat la reivindicació del finançament”, resumeix Soler, que recorda el seu vot contra l’objectiu de dèficit al Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) l’endemà que el PSOE pactara amb el PP una pujada sensible del salari mínim. Com a contrapartida, la gestora socialista va instar els seus consellers a abstenir-se a la reunió del CPFF, però Soler va negar-se a fer-ho.


“Vaig contestar que no podia ni devia fer una cosa així, perquè parlava en nom d’un país de cinc milions de persones que ja pateix massa anys de maltractament”, expressa Soler. El seu vot negatiu va animar la seua homòloga balear, Catalina Cladera, a fer igual. El tercer i últim vot en contra va ser el de Catalunya. 


La posició valenciana en la negociació del nou finançament planteja, en primer terme, una igualtat de tracte de part de l’Estat a l’hora de cobrir els serveis bàsics. Pel que fa a un altre tema roent, el del deute històric —xifrat en uns 16.000 milions—, Soler diu que “va ser generat per un sistema injust, raó per la qual la seua titularitat hauria de passar de l’administració valenciana a l’estatal”. Amb menys despesa per habitant, el País Valencià ha tingut un dèficit més elevat que autonomies que gastaven més diners. Heus ací la plasmació de l’infrafinançament crònic.


“Amb 12 punts menys de renda per càpita, hem estat aportadors nets al sistema; tenim el primer port de la Mediterrània ­­i el cinquè d’Europa; som la segona comunitat més exportadora; som 5 milions d’habitants i captem un nombre de turistes enorme... Per què no hem de passar a ser una comunitat receptora neta?”, pregunta Salvador Navarro.


Entre les crítiques que el cap de la patronal fa a l’actual Consell, un “pes excessiu de la ideologia en decisions com el vet a la construcció de Puerto Mediterráneo [un megacentre comercial a Paterna, a tocar de València, que significaria una inversió de més de 800 milions], l’expansió de [l’empresa de ciments] Lafarge a Sagunt, la implantació del sistema de dipòsit, devolució i retorn d’envasos (SDDR) —impulsat pel secretari autonòmic de Medi Ambient, Julià Álvaro— i el rescat dels hospitals públics de gestió privada”.

 

Quina economia?

“Volem generar confiança a l’economia valenciana, i la seguretat jurídica val tant per al sí com per al no”, contesta Rafael Climent, el conseller d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treball. “Nosaltres no apostem per l’economia especulativa, sinó per la real, volem reindustrialitzar el país, apostar per l’energia i atendre la realitat de les nostres petites i mitjanes empreses”, avisa. 


“No pot ser que una empresa vulga establir-se al País Valencià i no oferesca unes dades clares: una setmana, els promotors de Puerto Mediterráneo deien que generarien 4.000 llocs de treball, i la següent, 8.000”. El megacomplex no compta, de moment, amb el vist-i-plau del departament de Medi Ambient. “Si compleixen tota la normativa, no sols els direm que sí, sinó que els farem costat”, avança el conseller d’Economia. 


Quan Climent gira la mirada i evoca els seus inicis a la Conselleria, pateix vertigen: “Vam trobar-nos un veritable desastre, la realitat superava la ficció, el primer any vam dedicar-nos a feines de neteja i a salvar 80 milions d’euros de la Unió Europea per al Servei Valencià d’Ocupació i Formació (Servef). D’aleshores ençà, hem avançat bastant. A la primera compareixença parlamentària vaig fixar-me l’objectiu de rebaixar la taxa de desocupació a menys del 20% abans no acabara la legislatura; érem en el 23% i som en el 19,7%”.

 

La inversió forana al País Valencià representa l’1% del total de l’Estat. Per captar economia productiva de qualitat, el Consell acaba d’aprovar el Punt d’Atracció d’Inversions, i està centrant els esforços, especialment, a les illes britàniques.


Una de les qüestions més polèmiques en el que va de legislatura té a veure amb els horaris comercials. La pretensió de fer revertir l’obertura el diumenge i festius va topar amb la justícia. Potser és el tema en què socialistes i Compromís han estat més contraposats, malgrat que el conseller Climent s’afanye a negar-ho: “L’Acord del Botànic ens diu que hem de treballar pel comerç de proximitat, treballem en aquesta línia”. La solució perquè la discussió dels horaris no s’eternitze als tribunals implica un “acord” que Climent vol tancar mitjançant “uns equilibris mínims, amb concessions del comerç menut i de les grans superfícies comercials”. Per comptes de 10 dies festius, els centres comercials podrien obrir-ne 20. “Encara no hem arribat a un acord, però la voluntat és positiva. Podríem resoldre-ho en un parell de mesos”, anuncia el conseller, que ho veu com un “gran repte”.

 

Rafael Climent, conseller d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treball. / Eva Máñez


L’altre gran repte de la cartera de Climent té un nom tan agosarat com eteri: canvi de model productiu. Salvador Navarro, des de la CEV, suggereix “aprofitar la nostra posició geoestratègica i guanyar massa empresarial a través de mecanismes com els parcs tecnològics, perquè tenim una capacitat innovadora impressionant, però està desconnectada”. Amb tot, opina que aquest canvi “sobretot és responsabilitat nostra, dels empresaris”.


“Els salaris valencians i la ràtio de productivitat estan per sota de la mitjana, però la ràtio d’innovació de les universitats valencianes és tres vegades superior a la de les empreses”, exposa Navarro, “com diu Andrés García Reche [director de l’Agència Valenciana de la Innovació], hem de saber produir més i amb més qualitat”. Agnès Noguera, més que de canvi de model, s’estima més parlar d’“evolució i reforçament del model actual, que és el que ara proporciona llocs de treball”. 


“A les Corts vaig dir que el canvi de model productiu és un procés de 30 anys com a mínim”, subratlla Climent, “hem reactivat els instituts tecnològics i volem que allò que investiguen s’implemente a les pimes”. Mentre això es concreta, el conseller diu que hi ha dades per a l’esperança: “Les xifres d’exportacions dels últims tres anys han estat històriques”.


Agnès Noguera té clar que una internacionalització de debò necessita un corredor mediterrani competitiu. “Una part important del problema està en la voluntat política del Govern de l’Estat a l’hora de prioritzar infraestructures. I, ja se sap, quan el mal ve d’Almansa… A Madrid, som invisibles”. Després de diverses trobades amb empresaris de la resta de l’arc mediterrani, AVE ha programat un acte final el 3 d’octubre a Madrid.


 “A més de fer-los entendre que invertir en el Mediterrani espanyol beneficia el conjunt de l’Estat”, remata Noguera, “nosaltres hem de tenir clar que el projecte del corredor no es pot trossejar, perquè defensant únicament la part que passa pel nostre territori no tindrem tanta força”.


Vicent Soler no vol acabar sense remarcar la necessitat de recuperar la radiotelevisió pública: “La nostra llengua és un element clau per perviure com a poble; en ple segle XXI no es pot entendre que els valencians, no en tinguem una".

 

 

ON COMENÇA L'HORTA I ACABA EL SECÀ

En veure la paraula “dessalatge” escrita al document dels regants de les comarques alacantines amb què estava reunida el febrer passat, la consellera Elena Cebrián va emocionar-se per dins. Alguna cosa ha començat a canviar entre els sectors que durant una dècada van clamar per l’aigua de l’Ebre com qui esperava el mannà. Ara convenen que “allò més òptim és la combinació de recursos”, entre els quals l’aigua dessalada, que fins no fa gaire era un anatema.


Segons la seua titular, la Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural és “massa gran”; però, amb tot, no creu que aquest siga el principal problema. “Vam trobar-nos una pila d’expedients per resoldre, faltava una política agrícola clara i medi ambient no tenia rang de conselleria”, recorda. “En aquest temps, hem canviat radicalment la posició hídrica del Govern valencià, hem revisat el Pla Integral de Residus (PIR), hem fomentat la producció ecològica i la comercialització de proximitat, la creació d’ocupació juvenil al camp...”, enumera Cebrián.

Elena Cebrián, consellera d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural. / Miguel Lorenzo


En l’àmbit forestal, després d’un primer estiu força tranquil, el segon va ser duríssim. “Disposem d’una direcció general de prevenció d’incendis —mai no n’hi havia hagut— que promou la sensibilització i tracta de fer els nostres boscos més resilients evitant les replantacions, creant mosaics de vegetació i revitalitzant els terrenys agrícoles”, explica Cebrián. 


Jorge Olcina, catedràtic de climatologia de la Universitat d’Alacant, fa un balanç “positiu” d’aquests primers dos anys, per bé que troba a faltar més “agilitat”. “Sempre he pensat que Medi Ambient hauria de ser una conselleria independent o estar vinculada a la Vice-presidència, perquè la sostenibilitat ha de guiar la resta de polítiques”, afirma. En qualsevol cas, destaca “la millora de la política de residus, la implementació de sistemes de participació pública als processos de planificació ambiental i territorial, així com el desenvolupament de criteris sostenibles molt necessaris després de la destrucció massiva causada pel boom immobiliari”. En matèria hídrica, però, anhela “un nou pla de depuració d’aigües, amb una aposta clara pels sistemes terciaris i més avançats”.


“Hem hagut de reconstituir alguns dels consorcis de residus”, emfasitza la consellera, “hi havia zones sense instal·lacions de gestió ni de transferència, el Baix Segura n’era el gran paradigma”. Precisament, l’abocador incontrolat de la Murada (Oriola) ja ha quedat segellat, i els de la Basseta Blanca (Riba-roja del Túria) i Peníscola, també.


El sistema de dipòsit, devolució i retorn (SDDR) que tants maldecaps provoca a la patronal tampoc no entusiasma Jorge Olcina, que saluda “totes les mesures tendents a complir la directiva europea de residus”, encara que considera que “l’actual sistema de recollida d’envasos i reciclatge no funciona malament”. “Sempre és oportú incidir en l’educació ciutadana, per exemple amb la possible implantació d’aquest mecanisme de devolució”, es limita a dir. Elena Cebrián, de la seua banda, admet que la implantació de l’SDDR “té més complicacions pràctiques que no esperàvem” i fa una crida “al diàleg i al consens”. “Fins que les diverses parts implicades en aquest procés no hi estiguen d’acord, no el posarem en marxa”, assegura, “perquè si tothom no hi està compromès, no funcionarà com cal”.


Entre els deures per a la segona meitat de la legislatura, Cebrián apunta “la llei d’estructures agràries, que incidirà en els problemes del sector agrari valencià —envelliment, manca de treball en comú, explotacions molt petites...— i facilitarà la incorporació dels joves, la redistribució parcel·lària, la creació d’una xarxa de terres i els beneficis fiscals a l’hora de transmetre-les”. En el terreny ambiental, els objectius de la consellera passen per “posar en marxa el pla integral de residus, l’obertura d’alguna planta nova i la posada en valor de les aus autòctones, a fi que es reconega el País Valencià com un territori ric en fauna”. Olcina, de la seua banda, té un desig gairebé únic: el de “potenciar l’educació ambiental a les escoles”.

 

La primera llei

“La llei per la funció social de l’habitatge, la primera presentada i aprovada per aquest Consell, ha estat el que més m’ha agradat, però en temes de mobilitat i transport hauria desitjat més progressos”, exposa María José Salvador, consellera de Vivenda, Obres Públiques i Vertebració del Territori. Experta en la matèria, es felicita per “haver convertit l’habitatge, que era un bé de luxe, en un dret real”.


Els primers dos mesos d’aplicació de la nova norma, la Generalitat ha evitat 14 casos d’execució hipotecària i ha creat la xarxa InfoHabitatge, que ja ha atès més de 600 consultes. A més, si no volen ser sancionats, ara els bancs estan obligats a identificar les vivendes buides de què disposen i han de posar-les a disposició d’un lloguer social. En total, al País Valencià hi ha mig milió d’habitatges sense ocupar de manera més o menys regular.

María José Salvador, consellera de Vivenda, Obres Públiques i Vertebració del Territori. / Eva Máñez


L’altre element que Salvador considera transformador és la protecció de l’horta periurbana de València i del litoral encara verge. “Amb el pas del temps i la perspectiva suficient, valorarem tot allò que estem fent: el pla de protecció de l’horta, la revisió del Patricova (pla d’acció territorial contra el risc d’inundacions) o el Pativel (pla d’acció territorial de la infraestructura verda del litoral), que aprovarem pròximament. L’horta i la costa són la nostra joia de la corona, hem de preservar-les després de tants anys d’urbanisme depredador”, expressa. En concret, el Pativel impedirà noves edificacions als primers 500 metres des de la vora de la mar i circumscriurà les de 500 a 1.000 metres a campaments, hotels de grandària reduïda o activitats esportives a l’aire lliure. En cap dels dos casos, però, no perillaran les construccions preexistents.


“És un relat innovador, diria que únic a tot l’Estat espanyol”, aplaudeix Nel·la Saborit, natural de Borriana i tècnica d’estratègia en infraestructures i mobilitat a Barcelona. “Per fi hi ha una estratègia política de territori; més o menys desenvolupada o concretada, amb buits i amb manca de mans i tècnics especialistes, sovint amb manca de gestió crítica, però n’hi ha”, opina, i posa com a exemple la reactivació de l’Agència Valenciana de la Mobilitat (AVM) i la creació de l’Autoritat de Transport Metropolità de València, com les de Madrid i Barcelona. “Es partia de menys 50 i s’està millorant”, qualifica Saborit, “però encara som lluny de les estratègies territorials més avançades”.


El tema estrella de la cartera és, sens dubte, el corredor mediterrani, que el Govern de l’Estat i algunes federacions del PSOE darrerament unifiquen amb el corredor central. “No em sembla lògic parlar de ‘dos ramals’ ni que els fons europeus destinats al corredor mediterrani s’utilitzen fora”, critica Salvador. “L’esforç de pedagogia i denúncia, hi és, però trobe a faltar una proposta de resolució de les execucions i les obres que s’han de fer”, assenyala Saborit, “caldria que la Generalitat Valenciana bastira una estratègia ferroviària —amb la coordinació de Ferrocarrils de la Generalitat (FGV) i els ports— que prioritzara obres i projectes de millora concrets per a la posada en marxa del corredor”. Saborit rebutja les “engrunes” que ofereix el Ministeri en forma de túnel passant de València, perquè “generarà un coll d’ampolla entre les estacions del Cabanyal i del Nord, i no afavorirà gens el corredor en el futur”. Salvador, per contra, saluda l’obra i entén que és “un node urbà imprescindible per fer-lo eficient i àgil”.


El rescat de l’AP7 —el 2019, quan s’esgota la concessió en vigor— no en garanteix la gratuïtat. A Saborit no li desagrada la idea, atès que “deixaria sense sentit un corredor de mercaderies”, mentre que Salvador no vol sentir-ne a parlar: “L’AP7 vertebra el territori i exigim que siga gratuïta, però les notícies que ens arriben del Ministeri no ens fan ser optimistes”. De moment, l’Estat no ha previst nous accessos ni ha fet un estudi del possible risc de saturació de la via a partir de llavors.


Amb vista a aquell any, quan s’esgota la legislatura, la consellera espera “que hagen finalitzat les obres de Serra Grossa i les de la línia 9 del tramvia, fonamentals per a la ciutat d’Alacant, i l’aprovació de la nova LOTUP (llei d’ordenació del territori, urbanisme i paisatge)”. Nel·la Saborit, per acabar, somia “un ens de coordinació i gestió del transport públic global del País Valencià, que integre tots els operadors i dispose de delegacions a cada comarca, la millora de les carreteres en les zones més despoblades, més atenció a la bicicleta interurbana i un pla de modernització de les estacions d’autobusos valencianes”.

 

 

ASSUMIRÀS LA VEU D'UN POBLE

Ala prestatgeria del seu despatx de conseller d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, l’estatueta d’Ovidi Montllor —de l’artista Antoni Miró— i el Mural del País Valencià —de Vicent Andrés Estellés— indiquen el canvi de rumb que hi ha imprès Vicent Marzà. Res a veure amb Alejandro Font de Mora o María José Català, qui fins i tot, en un acte del PPCV i com a mostra suprema d’autoodi, va disculpar-se per tenir el “defecte” d’expressar-se habitualment en la llengua del país.


Més enllà dels símbols, hi ha l’acció de govern, que en matèria educativa ha experimentat un gir de 180 graus. “A causa de les retallades, el PP va eliminar 5.000 mestres, i en dos anys, n’hem recuperat prop de 4.000, a més de reduir les ràtios i estendre les beques menjador —amb menú sencer— a 10.000 persones més”, detalla Marzà, “i hem aprovat un decret de plurilingüisme gràcies al qual hem passat d’un 27% de centres que vehiculen en valencià al 54% de nivells avançats i al 29% de nivells intermedis del curs vinent”.


La setmana passada, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va suspendre cautelarment el decret en qüestió després del recurs presentat per la Diputació d’Alacant, en poder del PPCV. Marzà declara estar “tranquil”, atès que la norma “ha superat tots els filtres escaients”. Segons diu, “els recursos presentats contra el decret responen a una tàctica partidista”, i la Generalitat recorrerà contra la suspensió cautelar, que de qualsevol manera no ha afectat el procés d’admissió de l’alumnat nou per al curs 2017-2018, obert del 22 al 29 de maig. 


La principal desil·lusió té a veure amb les aules prefabricades, àlies barracons. D’entrada, n’hi havia 1.764 unitats, el lloguer anual de les quals ascendia a 5,5 milions d’euros. Ara afirma que “n’hi ha menys”, sense precisar-ne el nombre. “És en qüestions com aquesta on patim els efectes de l’infrafinançament... Voldríem anar molt més ràpid; però, malgrat tot, estem triplicant el ritme de construcció d’escoles de l’última etapa del PP”, diu el conseller, que n’aporta dades: “En el seu últim pressupost, van destinar-hi una partida de 56 milions que no van arribar a invertir per complet, mentre que ara nosaltres hi dediquem 136 milions i espremem fins a l’últim euro”.

Vicent Marzà, conseller d'Educació, Investigació, Cultura i Esport. / Miguel Lorenzo


Amb vista al futur, garanteix que la primavera del 2019, quan s’esgote la legislatura, “haurem complit allò que vam prometre, és a dir, tots els centres que estaven íntegrament en barracons s’hauran acabat o estaran en fase d’execució”. Com si es tractara de la sala d’espera d’urgències, l’ordre de preferència és clar: en primer lloc, els col·legis i instituts íntegrament en barracons, i a continuació, els que tenen més necessitats d’escolarització.


L’oposició al Consell no sols l’exerceixen a les Corts valencianes el PPCV i Ciutadans. Una part de l’ensenyament concertat i l’arquebisbat que lidera Antonio Cañizares —majoritàriament, es tracta de centres religiosos— han eixit al carrer contra la no renovació d’alguns concerts. El percentatge d’unitats que han perdut el concert és ínfim, però la part afectada ha volgut marcar terreny, involucrant-hi les famílies. A València i Alacant, per exemple, ja s’han produït manifestacions més sorolloses que massives. “Volem la màxima eficiència dels recursos públics”, adverteix Marzà, “tots els xiquets i xiquetes tenen dret a una plaça educativa sostinguda amb fons públics, no necessàriament a un concert”. “Allà on disposem d’oferta pública suficient, els concerts no tenen sentit, i en canvi, davant la mancança de places, en educació especial n’hem concertat de noves. A més, fins ara els centres concertats escollien les famílies i els exigien uns diners cada mes, cosa que ara no passa”, afegeix. 


Rosa Visiedo, rectora de la Universitat Cardenal Herrera - CEU, de titularitat privada, valora que l’actual Consell “ha demostrat que l’acord i el consens són necessaris i possibles en política”, i en aquest sentit, demana de “fer extensiu aquest esperit a una societat plural com la nostra, governant per a tots”. Visiedo considera que “la llibertat d’ensenyament és un dret que les autoritats han de contribuir a protegir i afavorir sempre que siga possible, i en matèria d’ensenyament concertat s’ha evidenciat que sí que ho és”. Sobre el decret de plurilingüisme, la rectora diu que “s’ha de vetllar per respectar la llibertat d’elecció de la llengua en què una persona vol formar-se, garantint que hi haja la possibilitat de triar en igualtat de condicions”.


Una visió diametralment oposada a la de l’alcoiana Sandra Obiol, professora de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València i membre de la junta directiva d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Obiol, que percep un Consell “amb àrees de gestió en què s’aprecien canvis profunds i unes altres en què són merament superficials”, opina que el decret de plurilingüisme és “una bona notícia que posa de manifest un interès real per avançar cap a la normalització lingüística i que ha rebut una resposta ambiciosa dels centres d’ensenyament”. Com remarca el conseller, més de la meitat dels centres han optat pels nivells avançats, amb un pes superior de la llengua pròpia i de l’anglesa en detriment del castellà. Amb tot, Obiol desitjaria que hi haguera “un seguiment minuciós de la implantació dels diversos models i de les raons socials per les quals els centres han triat una opció concreta, a fi que l’ús de la llengua pròpia dels valencians siga una realitat quotidiana, independentment de la titularitat o el perfil social”.


“És molt important empènyer l’escola pública a partir dels agents que en formen part”, prossegueix Obiol, “s’ha de crear un vincle emocional que li done sentit, aquesta és la millor forma de plantar cara als afanys privatitzadors que pretenen fer-nos més desiguals”. Els anhels de Rosa Visiedo impliquen “una política universitària que fomente la qualitat, respectant la diversitat i la riquesa de les propostes formatives que componen el mapa universitari valencià, i que aposte també per la internacionalització, com ja succeeix al CEU, on el 25% de l’alumnat procedeix d’uns altres països”. El seu somni és “una Comunitat Valenciana atractiva per la qualitat de les seues universitats”.

 

Cultura, dins i fora

Així com l’actuació a l’ensenyament ha estat molt visible, la tasca cultural sembla haver quedat en segon terme. Obiol parla d’un “pas lent i més acomodatici amb les pràctiques i maneres ja existents”. El conseller Marzà respon que el País Valencià és “el segon territori de l’Estat on més ha crescut la inversió cultural i el primer quant a increment del consum”. Amb el Govern del Botànic, el pressupost cultural ha pujat d’un 23% —el de les arts escèniques, en concret, d’un 75%— i el consum cultural ha crescut d’un 8,7%, bastant per sobre de la mitjana estatal, que ha estat del 2,6%.


“No es tracta només de promoure l’oferta cultural”, incideix Sandra Obiol, “sinó de fer polítiques de promoció de la demanda i de promoció transversal en termes d’edat, gènere i classe social; i també d’hàbitat, perquè s’acostuma a abusar de les polítiques centralistes”. “Quan vam arribar, hi havia menys de 40 municipis adscrits al circuit de l’Institut Valencià de Cultura, iavui n’hi ha 71, hi hem adquirit un compromís econòmic importantíssim”, justifica Marzà. “Hem començat a fer produccions pròpies a través del Teatre del Poble Valencià i hem augmentat la presència de la Generalitat en fires com la de teatre d’Alcoi, la d’autors contemporanis d’Alacant i el Trova’m de Castelló”, continua. 


La incorporació del Govern valencià a l’Institut Ramon Llull (IRL) és una altra assignatura pendent. Obiol pensa que “ja fa anys” que hauria de ser-hi, però entén que “aquests processos necessiten temps i molta feina prèvia”. “Entre celeritat o perdurabilitat, m’estime més la segona opció”, rebla. De fet, troba que “tant l’acostament de la Generalitat Valenciana a l’IRL com la declaració de Palma [signada el 20 de febrer pels consellers de Cultura valencià, català i balear] són unes notícies excel·lents que fan pensar en una futura integració plena”.


“Tot sovint focalitzem les coses en qüestions administratives i no parem atenció en els fets”, es plany Vicent Marzà. “Quin és l’objectiu? Que totes les empreses culturals de l’àmbit lingüístic treballen conjuntament? Ja ho estem fent. Eixir-ne units cap a fora per competir a l’exterior? Ja ho estem fent. Que els nostres creadors tinguen una xarxa interna més enllà del territori valencià i que puguen arribar a un mercat més ampli, com ara el dels territoris amb què compartim llengua i cultura? Ja ho estem fent. Quin és l’objectiu: entrar-hi i punt o col·laborar-hi des de la base? La declaració de Palma és el millor exemple de treball en comú: a la Biennal de Venècia ens hem aplegat l’Arts Santa Mònica, Es Baluard i el Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana... Així que aquests mecanismes es normalitzen, podrem fer més passes”.


Per últim, Sandra Obiol recorda la “urgència” de “recuperar els mitjans de comunicació en català, és a dir, la ràdio i televisió valencianes i TV3 i Catalunya Ràdio”. No sols això, sinó que també reclama “un suport decidit a aquells mitjans de país i d’abast local que tots aquests anys han lluitat per aportar-nos als valencians una mirada de la nostra pròpia realitat”. “Sé que no és una tasca senzilla, de dificultats n’hi ha moltes, però és complicat refer una societat com la valenciana sense uns mitjans que aporten un relat propi i plural de la nostra realitat”, sentencia.

 

 

LA FERA FEROTGE

La vuitena planta de l’edifici de maternitat de l’Hospital Clínic de València no és com les altres. L’han pintada d’un color diferent i està decorada amb quadres que la cap del servei d’hematologia i oncologia mèdica, Anna Lluch, va encomanar al seu dia. No volia que les seues pacients es trobaren incòmodes en un entorn tan inhòspit i envellit com era aquell.


Lluch, catedràtica de la UV i investigadora de referència en càncer de mama, valora que l’administració valenciana —ara i adés, amb crisi i sense— no haja prescindit dels tractaments innovadors que ha sol·licitat per a les dones afectades. “Sempre que n’hem demanat un, l’hem tingut, i en aquest sentit, és positiu que el nou Govern haja mantingut allò que funcionava bé de l’etapa anterior”, afirma sobre el SAISE, els comitès avaluadors integrats per metges i farmacèutics que transmeten a la Conselleria les necessitats en matèria de medicaments d’alt impacte sanitari o econòmic.


Tot i que la comunicació “ja era òptima” en el passat, en aquests dos anys ha percebut “una nova sensibilitat envers la sanitat pública, que és la millor garantia per als malalts valencians”. El principal retret de Lluch té a veure amb les instal·lacions i els equipaments, que varien molt en funció del centre hospitalari. “Sovint demane disculpes als pacients per l’entorn que han de patir”, lamenta.


Fins i tot l’Incliva (Institut d’Investigació Sanitària de l’Hospital Clínic de València), un organisme de primer nivell en temes de recerca, on treballen una vintena de persones, presenta una infraestructura “molt deficitària”. “Sense una bona investigació no pot haver-hi una bona assistència”, etziba la doctora Lluch, “però, malauradament, molts entenen la investigació mèdica com un luxe”. “Ací realitzem estudis genòmics dels tumors en funció de les seues alteracions, una medicina adaptada a cada malalt”, fa saber, “quant a investigació precoç de nous fàrmacs, només ens supera l’hospital de la Vall d’Hebron”. “La sanitat no és només veure malalts, la qualitat del servei depèn de la investigació, totes dues facetes hi han d’anar unides”, conclou.


Certament, les comparacions entre el Clínic i tants altres amb la Fe resulten inevitables. “L’hospital més gran d’Europa”, tal com es vantava Francisco Camps, és una obra mastodòntica i d’última generació que contrasta amb la precarietat de molts centres de salut i hospitals valencians més menuts. “Tots els malalts tenen dret a ser atesos en igualtat de condicions”, recorda Anna Lluch. La Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública és l’àrea més complicada del Govern: administra un terç del pressupost global de la Generalitat, però ha de donar resposta a mancances greus i factures costosíssimes. Una equació summament complicada.

 

De privat a públic

El primer colp d’efecte del nou Govern va protagonizar-lo aquest departament amb el decret llei d’universalització de la sanitat pública. Els immigrants en situació irregular van recuperar l’accés gratuït al sistema sanitari que l’anterior executiu els havia retirat, i malgrat que el Govern espanyol va aconseguir la suspensió cautelar sota l’argument d’una extralimitació competencial, el Tribunal Constitucional va aixecar el vet.


“En recuperació de drets, hem treballat molt i amb molta rapidesa”, s’enorgulleix la titular, Carmen Montón. “A més d’aquesta mesura, hem eliminat el copagament farmacèutic per als pensionistes amb rendes inferiors a 18.000 euros, les persones amb diversitat funcional i els menors de famílies que també ingressen menys de 18.000 euros. D’altra banda, som la primera comunitat que ha dispensat tots els tractaments de l’hepatitis C, independentment del grau de la malaltia. En total, hem influït sobre la vida d’1,3 milions de ciutadans”.


Els dos primers anys de l’anterior legislatura, el PPCV va retallar el pressupost de sanitat en 550 milions d’euros. En els dos primers exercicis del Govern del Botànic, aquesta partida s’ha incrementat en 590 milions, bona part dels quals —220 milions— procedeixen de l’estalvi de les despeses de funcionament, gràcies a l’eficiència energètica i la creació d’una central de compres. La Conselleria ha previst 360 milions d’euros per “dignificar” les infraestructures sanitàries al llarg de la legislatura.


No sols preocupa el continent. El contingut no és l’ideal. Montón explica que, “a causa de l’abandonament de la sanitat pública, el 30% de la tecnologia que vam heretar estava obsoleta, uns equipaments que anem renovant a poc a poc”. A nivell laboral, “la taxa de temporalitat era del 37%, una de les més altes de l’Estat, però, gràcies al pacte per l’estabilitat en l’ocupació que hem signat amb els sindicats, l’hem reduïda al 25% i tenim l’objectiu de deixar-la per sota del 10% abans no acabe el nostre mandat”.

Carmen Montón, consellera de Sanitat Universal i Salut Pública. / Miguel Lorenzo


“Malgrat l’increment pressupostari, la nostra sanitat encara és deficitària; la taxa de reposició fixada pel Govern d’Espanya i l’infrafinançament ens llasten molt”, diu Montón, que, no obstant això, està decidida a fer revertir la gestió privada dels hospitals públics, començant pel d’Alzira, que fins al 31 de març del 2018 gestiona Ribera Salud en règim de concessió. Aquella data s’acaba el contracte, i l’empresa adjudicatària prova d’evitar-ho als tribunals.


“És la finalització d’un contracte, un procés administratiu com qualsevol altre”, contesta amb rotunditat la consellera. “Vam anunciar-ho amb 18 mesos d’antelació i no amb els 12 que marca el contracte”, continua, “era una aposta d’aquest Govern i ningú no hauria d’haver-se’n sorprès”. “Els treballadors de l’hospital quedaran subrogats i els usuaris veuran millorat el servei perquè reforçarem l’atenció primària; únicament desapareixerà el benefici empresarial”.


El 20% dels valencians són atesos en centres públics de gestió privada. Les empreses que se’n fan càrrec asseguren que ofereixen un servei millor. I, en efecte, les enquestes de satisfacció dels usuaris situen l’hospital d’Elx-Vinalopó com el primer de la llista. “És una comparació tramposa, perquè la deixadesa en instal·lacions i equipaments de l’anterior Govern va desprestigiar la sanitat pública”, assevera Montón, “ara hem creat una alta inspecció per evitar que es trenque l’equitat dins del sistema”.


L’empresa DKV, accionista del 65% de l’hospital de Dénia, ha mostrat la seua predisposició a negociar una eixida pactada. Aquest contracte expira el 2021, però la Conselleria estudia la reversió anticipada. Puig, en una visita recent als alcaldes de la zona, va comprometre’s a informar-los de les negociacions.


Pel que fa la construcció i actualització de centres, la consellera enumera les prioritats: “Un nou hospital a Ontinyent, l’ampliació de l’hospital de la Marina Baixa, el centre de salut integrat Ernest Lluch —hospital de dia d’oncologia i de salut mental, a més d’urgències— a les dependències de l’antiga Fe, un centre semblant a l’antic hospital Sant Francesc de Borja de Gandia i la millora de l’hospital Clínic de València”. Bones notícies per a la doctora Lluch.


“Si la legislatura s’acabara avui, tindríem un grau de compliment molt elevat de l’Acord del Botànic”, presumeix Montón, “però hem de rematar la feina, volem aprovar la llei de garanties i drets al final de la vida: serem la setena comunitat autònoma que en té una, i serà la més ambiciosa de totes”.
L’altre repte consisteix a “humanitzar el sistema sanitari públic: les UCI, les urgències...”. Tot just allò per què Lluch, des de la planta vuitena del seu hospital envellit, prega amb insistència.

 

 

M'ACLAME A TU

Després de set anys a Madrid, on havia exercit de vocal i portaveu del Consell General del Poder Judicial (GGPJ), feia dos mesos que Gabriela Bravo havia aterrat a València com a fiscal de violència de gènere i per a la investigació dels delictes econòmics. Però, de sobte, van arribar les eleccions del 24 de maig del 2015, i Ximo Puig va oferir-li fer de consellera de Justícia, Administració Pública, Reformes Econòmiques i Llibertats Públiques. I la vida va canviar-li per complet.


“És positiu que al capdavant de la Conselleria hi haja una persona com ella, que coneix la realitat de la justícia valenciana, però, per la raó que siga, em fa l’efecte que el Govern prioritza unes altres àrees”, lamenta el cullerenc Joaquim Bosch, jutge a Montcada i portaveu estatal de Jutges per la Democràcia, l’organització de caire progressista.


“A nivell polític i pressupostari, he sentit el suport del president i del Govern, però veníem d’una situació molt dolenta”, puntualitza Bravo, “els anteriors quatre anys, malgrat l’augment de la càrrega de treball motivat per la crisi econòmica, el PP havia reduït els serveis de justícia, no volien que funcionara correctament”. Una conjuntura en què, a més, van proliferar, i de quina manera, els casos de corrupció. “Recorde que el CGPJ nomenava un reforç per als jutjats de Nules [on s’instruïen les causes contra el president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra] i el Consell tardava 12 mesos a fer-lo efectiu”. Bravo parla, ras i curt, d’una “política de fre als recursos de la justícia”.

Gabriela Bravo, consellera de Justícia, Administració Pública, Reformes Econòmiques i Llibertats Públiques. / Miguel Lorenzo


En el camp de les noves tecnologies, l’any 2011 va promulgar-se la llei del sector, que instava les autonomies a tenir una administració electrònica amb vista a l’horitzó del 2016, però la Generalitat Valenciana no s’hi va posar fins al 2014. “Durant el meu pas pel CGPJ ja havia constatat que la Comunitat Valenciana era a la cua, el PP havia sepultat la justícia”, diu Bravo. “L’any 2010, el Consell va acordar de no posar en marxa la creació dels 15 nous òrgans judicials... Cap altra autonomia no va renunciar a executar aquells jutjats que el Ministeri havia aprovat per decret!”.


Joaquim Bosch considera que el nou Consell “sí que es creu les competències de justícia”. “Abans senties veus que suggerien retornar-les a l’Estat, mentre que ara s’han trepitjat els jutjats, s’han analitzat els problemes i s’ha endegat un pla de modernització de les instal·lacions i de reorganització de l’oficina judicial”, prossegueix Bosch, “encara que trobe a faltar més capacitat de gestió a l’hora de resoldre problemes, continuem tenint infinitat de seus judicials que no compleixen les normes més elementals d’higiene”.


“Després d’un treball intens i complex, hem diagnosticat l’estat dels edificis dels diversos partits judicials”, respon Bravo, “ara es tracta de racionalitzar els recursos i actuar amb criteris d’austeritat, és a dir, que, si podem renovar i ampliar una seu, no en farem una de nova”. “No construirem macroseus per fotografiar-me davant el mausoleu”, avisa. El pla de modernització de les infraestructures és “a mitjà i llarg termini”. Bravo espera que les obres més peremptòries sí que puguen iniciar-se en la legislatura en curs.

 

Cicerone i la memòria

A banda de les instal·lacions, Bosch estableix com a prioritària “la digitalització dels jutjats”. “Tenim muntanyes i muntanyes de papers, els sistemes no funcionen, cau la xarxa... És un autèntic caos i alguns sindicats ja han plantejat de convocar protestes”, explica. Bravo es va trobar damunt la taula un contracte de digitalització signat amb l’empresa Indra que, segons ella, “tractava de modernitzar un motor que ja era vell, anomenat Cicerone, incompatible amb els sistemes emprats pels cossos de seguretat i l’Agència Tributària”. Amb tot, la consellera va preferir no rescindir-lo i convocar-ne un altre, “perquè això hauria significat un retard addicional de 10 o 12 mesos”. Però les coses han canviat.


“Ateses les dificultats creixents, no sóc partidària de continuar amb aquell full de ruta; ens hem fixat en els sistemes d’informació processal de Navarra, el País Basc o Canàries, que sí que funcionen bé, i ara estem estudiant la manera d’importar-los”, comenta Bravo.


“Amb una inversió mínima, es podria aconseguir la normalització lingüística que no existeix en l’àmbit de la justícia”, afegeix Joaquim Bosch, que hi troba a faltar “una voluntat real”. “Més del 999 per 1.000 dels papers es fan en castellà, som l’única comunitat amb llengua pròpia que no pot expedir els seus documents en tal llengua”, critica. “L’actual motor, malauradament, no ho permet”, informa la consellera, “però, evidentment, aspirem a assolir la normalització lingüística en el sector de la justícia”.


Una de les mesures que aplaudeix Bosch és la llei valenciana de memòria històrica que tramita el Consell, “perquè omplirà els buits de la llei estatal, la qual va quedar en paper mullat”. La consellera Bravo confirma que la norma “anirà més enllà de la llei estatal i pivotarà sobre el dret a la justícia, el dret a la memòria i el dret a la veritat, apostant pel reconeixement i la reparació a les víctimes de la Guerra Civil i del franquisme, en la mateixa línia que s’ha posicionat l’ONU, que en aquesta matèria s’ha mostrat molt crítica amb el Govern d’Espanya”. La llei valenciana inclourà mesures de caràcter divulgatiu, educatiu i investigador, comportarà la creació de l’Institut de la Memòria i establirà mecanismes per a la identificació de les víctimes, l’elaboració de censos i l’obertura de fosses.


De cara a la segona meitat del mandat, Bravo espera aprovar la llei de mediació i inaugurar la Xarxa d’Oficines d’Atenció a la Víctima i els nous jutjats de Mislata, “que es troben en un estat deplorable”. “Espere que les obres de reforma integral del Tribunal Superior de Justícia també estiguen molt avançades, i que els jutjats d’Ontinyent, la Vila Joiosa, Benalua (Alacant) i Alzira hagen iniciat el procés d’execució”, enumera, “i gràcies a la nova llei de funció pública, poder convocar 4.500 places que ajuden a rejovenir una mica l’administració”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.