L’autora de 39º a l’ombra s’ha descrit com una «col·leccionista de paraules», una decisió que va prendre de ben petita: «Quan era nina anava amb una veïna a abeurar les vaques i allà als abeuradors hi havia moltes altres dones que parlaven una llengua plena de suor, de sang i de celistre». Vaig voler col·leccionar aquestes paraules i fer-les volar».
Antònia Vicens Picornell serà guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes «per la solidesa de la seva obra literària» i, en paraules del jurat, «la innovació en la recerca d’una veu narrativa», així com «pel seu compromís amb la llengua», «treballar la veu literària al llarg de la vida» i la «capacitat de cultivar la llengua en edats tardanes des de diferents gèneres».
La cerimònia de lliurament se celebrarà la primera quinzena de juny allà on ella vulgui, perquè Òmnium Cultural -entitat que atorga el guardó- va decidir l’any passat que aquest acte seria itinerant en funció de la voluntat de la guanyadora.
El president d’Òmnium, Xavier Antich, va destacar la «immensa qualitat de l’obra» de Vicens i es va mostrar molt «orgullós» de poder lliurar el Premi d’Honor -el primer que entregarà com a nou president de l’entitat- a una autora de les Illes Balears que reflecteixi alhora «la unitat cultural i lingüística dels Països Catalans» i la «diversitat d’accents» de la llengua.
Xavier Antich va recordar que Vicens va nàixer en un petit poble de la costa mallorquina, rural i mariner, «sense biblioteca pública ni llibreries» i tot i això «va començar a escriure molt aviat recollint la literatura oral i voltant i xerrant amb la gent», després d’aprendre català gràcies als cursos que feia l’Obra Cultural Balear impulsada per Francesc de B. Moll.
Antich va destacar la importància de la seua primera novel·la, 39º a l’ombra, que va guanyar el Premi Sant Jordi el 1967, quan només tenia 25 anys, i que s’avançava a les novel·les sobre el mateix tema que escriurien alguns dels narradors mallorquins que sovint es relacionen amb Vicens dins de l’anomenat Grup dels Setanta, «com Guillem Frontera, Gariel Janer Manila, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida o Carme Riera». Antònia Vicens, va recordar Antich, «ja havia publicat dos llibres quan ells van començar».
Antònia Vicens es va confessar «aclaparada» pel Premi d'Honor i va explicar que havia après català anant als cursets de català de l’OCB dues vegades per setmana a Palma, amb el quals va guanyar «un viatge a Catalunya que va incloure visites als monestirs de Poblet i Montserrat, a la Cova del Drac i a Òmnium Cultural», on els va rebre el president d’aquell moment.
Va recordar que 39º a l’ombra és una novel·la que va voler escriure perquè treballava en un hotel, sentia la gent dels passadissos, les treballadores, i els turistes. «En aquella època», recorda, «semblava un món de disbauxa» però amb contrastos perquè «hi venien molts alemanys, moltes de les dones portaven encara dol per la guerra i venien a oblidar». Fins i tot, recorda «va haver intents de suïcidi». Amb el turisme, afirma Vicens, també es va començar a «explotar el paisatge, de manera que un dia desapareixia un arbre i un altre dia un camp». En aquell moment, Vicens es va plantejar si explicar el turisme que venia «a la platja i a engatar-se» o explicar «l’explotació de la gent i del paisatge» que s’estava estenent. I va optar per això últim, la qual cosa va fer que «la gent de l’hotel m’amenacés de no poder treballar en cap negoci turístic de l’illa mai més».
Sobre l’opció de començar a escriure poesia de més gran, Vicens va explicar «el que he contat altres vegades: «El 3 d’agost de 2006 prenia el sol i l’ombra d’un arbre em va caure a sobre. Em va fer la sensació que era la vida que em queia a trossos i vaig decidir que l’havia de plegar. Així vaig començar a escriure poesia». Així va escriure Lovely (Moll, 2009) i va començar la seva relació amb la poesia, que sempre semblava trobar-la. «No m'havia proposat seguint escrivint poesia després de Sota el paraigua el crit -explica Vicens- però em van operar dels ulls i vaig estar un mes a les fosques» i va necessitar escriure novament poesia. D’aquí va nàixer Fred als ulls (2015). Del seu últim poemari, Pare què fem amb la mare morta (LaBreu, 2020) diu que li ve d’un «pou negre que he anat acumulant tota la vida», des «d’un hivern que, amb 27 anys» va passar a Montserrat, una «experiència negra per una boira que teníem cada dia». Segons ella, «després de tants anys va surar aquella boira» i va començar un procès d’escriptura molt dur: «Em va fer patir perquè escrivia i em queien les llàgrimes. Vaig patir i no sé si escriure mai més poesia».
Antònia Vicens afirma que aquella col·lecció de paraules que va començar de petita és la seva «paleta de paraules, allò que dona autenticitat i color» als seus poemes. Paraules.