Casassisme, cuixartisme i el nen poeta a la taula dels grans

Duu un cabàs, el mateix de sempre. I una jaqueta de pana bruna, la de sempre. I un texà pintat i desmanegat i la seva cullera de fusta. Aviat, es posarà el barret de copa, també l'habitual. Casasses és Casasses allà on sigui. "En bars i presons", indrets on, segons la poeta Núria Martínez-Vernis al vídeo promocional, ja hi deia versos el poeta quan ningú prestava atenció als recitals poètics. Ara és a l'escenari del Palau de la Música com a guanyador del 52è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que entrega Òmnium Cultural. Als seus setanta-un anys, engreixa una llista plena de noms com ara Espriu, Sanchis Guarner, Coromines, Fuster, Rodoreda, Abelló, Villangómez, Estellés o Pessarodona.

El protagonista de la nit entra en escena després d'una fotografia protocol·lària amb la plana major de la política catalana: Quim Torra, Pere Aragonès, Roger Torrent, José Montilla, Artur Mas... De camí a l'escenari l'acompanyen Txell Bonet, dona del president d'Òmnium i pres polític Jordi Cuixart, el vicepresident de l'entitat, Marcel Mauri, i el mateix Torra, que és rebut entre aplaudiments.

També hi ha aplaudiments i crits de "llibertat", quan en pantalla apareix Jordi Cuixart dient al jutge Manuel Marchena que "ho tornarem a fer". Tot seguit, un vídeo mostra les imatges del moment en què, amb una trucada des de la presó, se li va comunicar el premi al poeta català. "Carai, tu, no m'ho esperava, això", exclama. Ja més serè, el Casasses del vídeo explica que sent "irritació de rebre un premi i que el president estigui tancat. El Premi d'Honor em fa molt respecte". També admet que, amb el reconeixement, se sent "patumitzat" i detalla que, d'ara endavant, haurà de "conjuminar la meva idea de pirata amb la de bon noi". Les imatges següents són del moment en què, en permís penitenciari, Cuixart explica a Casasses els motius del guardó. La càmera passeja per una paret fins a un dibuix amb uns oportuns versos del poeta: "La llibertat existeix, l'he vist, és a la presó".

Casasses i Cuixart, dues personalitats que encarnen el moment polític i cultural del país com ningú. Durant la nit en quedarà constància.

Aquesta nit no hi haurà l'habitual parlament dels guanyadors del Premi d'Honor. No és un guanyador qualsevol i deixa empremta en el seu propi homenatge. El nucli de la vetllada és un espectacle marca de la casa ordit especialment per a l'ocasió. El poeta puja a l'escenari. Petit pròleg per explicar els seus temes centrals. Els centrals de la poesia, no se n'amaga. L'amor: "L'amor és déu o l'únic déu és la lluna?". La mort: "Molt dolçament m'ha dit que m'hi morís, i no m'ha sabut greu". La llibertat: "Autoritat en té només la veritat, i lo que vol és llibertat". La invenció: "El moviment del cos més insultant de tots, i sí, si vol, el més amorós, és la paraula i parlar".

Els aplaudiments són una constant durant tota l'hora de cerimònia, d'espectacle. De seguida, Casasses trenca la solemnitat de l'espai amb el seu fer desimbolt, la seva ironia, el posat casolà, la naturalitat, el carisma. Un carisma que comparteix amb el líder d'Òmnium Cultural. Un carisma d'aquell que crea escola, que crea fidels, però no súbdits, amb tocs àcrates i llibertaris. Que apropen l'alta cultura a les classes populars, la poesia o l'entitat cultural de "la burgesia catalana" que n'han volgut dir alguns. El cuixartisme és un dels principals consensos de la política catalana entre el sobiranisme.

El casassisme, i el Premi d'Honor a les seves arrels -tot i que ja el supera-, ha impregnat tota la generació de poetes posterior. "Estan massa influïts per ell", recriminen els pocs crítics. "Tants n'hi ha que en copien els gestos, volent o sense poder-ho evitar", diria després l'escriptora Bel Olid, recordant que Casasses "no casasseja. Fa servir els gestos justos per acompanyar les paraules fins al centre del cap, del cos, del cor de qui se l'escolta". I és que ¿qui no voldria influir-se d'un dels premis d'honor de les lletres catalanes que, malgrat que ell diu que li "fa molt respecte", genera més acord entre la comunitat literària? "No és habitual que un poeta compti alhora amb el reconeixement oficial i del públic", recordava Olid. Bona mostra d'aquesta influència era al programa de l'acte -una petita obra d'art casassiana- a través de les veus de poetes de les generacions posteriors. "L'Enric és la batalla de la paraula al carrer i el savoir faire a l'escriptori", hi escriu la poeta Anna Gual.

Casasses, amo i senyor d'una entrega de premis que sovint s'oblida de semblar-ho, impregna ritme a l'espectacle i recita versos del Plus Ultra de Verdaguer. De poeta del poble, a poeta del poble. Un reconeixement als mestres que, com una profecia, adverteix que "no só la darrera, no. No só més que una llanterna, de la porta del jardí, que creies tu la frontera". Portes com la que Casasses ha trencat per situar la poesia, i els recitals, al carrer, als ateneus populars, a les cases okupades, als jardins i arreu del país. Portes que s'obren per a altres poetes, com els que anirien apareixent durant la nit, i que expliquen fenòmens com el de l'Horiginal, el local que programa poesia cada setmana a la capital catalana.

El poeta no deixa de disparar versos. I al darrere, sis pantalles projecten els dibuixos omnipresents a les obres de Casasses. Els músics Don Simon i Telefunken, vestits de caputxins còsmics, s'enfilen per acompanyar el poeta que es fa cantant de rock i tot recitant "pels descampats de fora vila orbiten".

El zenit, el moment catàrtic, arriba quan pugen a l'escenari els Nicomedes Mendes (Núria Martínez-Vernis, Guim Valls, Oriol Sauleda i Víctor Bonet), grup de quatre poetes que prenen el nom del botxí titular de l'Audiència de Barcelona durant els anys de la Rosa de Foc. És el moment de recitar l'Uh, l'obra més iconoclasta del poeta homenatjat. Un poema surrealista de més de tres-centes pàgines que, a cinc veus, agafa una velocitat que hipnotitza i bombardeja l'oient amb imatges poètiques d'alt calibre.

Arriba el torn de recuperar El Nus la flor, el darrer gran poemari de l'homenatjat, assagets a banda. I, acompanyat de la cantant Maria Mauri i Daniel Ariño, el poeta diu: "No haver-te conegut seria terrible, però terrible, terrible. I no ho sabria, a sobre no ho sabria". Aquests versos senzills han fet tal fortuna que l'editor de Fragmenta, Ignasi Moreta, es preguntava si acabarien esdevenint "el tot està per fer i tot és possible", de Martí i Pol. Mostra de la poca originalitat o coneixement profund de l'obra de la comunitat digital a l'hora d'escollir cites, però també de la popularitat del 52è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

"Es pot saber senyor per què em trepitja, per què em castiga a ser com diu vostè? He de morir com he viscut? Rebel? No puc sentir ni ser com a mi em xiula? No hi guanya res vostè, només hi perd". La cara més reivindicativa de l'escriptor l'acompanyen imatges de les protestes independentistes a les pantalles, unes manifestacions a les quals sempre s'hi pot comptar, serè i implicat, el poeta barceloní.

El final és a viva veu, com en els recitals a peu de carrer. Ras i curt: "Si hi ha una cosa més bonica que l'amor, hi anirem tots dos i donats de la mà". Riu, baixa de l'escenari i deixa part als parlaments institucionals. L'escriptora Bel Olid l'elogia: "Casasses és poesia de cada dia i de diumenge, igual que el pa".

La part més política és cosa de Marcel Mauri. "Els teus mots ens guien", li ha dit al guardonat, per després reivindicar "una llengua prestigiada que ens teixeix arreu dels Països Catalans", i que avui en dia "reivindicar la llengua i la cultura, vetllar-les i afirmar-les, continua sent un acte polític". Reconeix, a més, que "ningú com el flamant Premi d'Honor connecta avui en dia la cultura, la poesia, la llengua amb la tradició popular", i insisteix que de la mà del poeta "i de tants altres, continuarem fent de la llengua un instrument, també, per canviar realitats injustes".

Recordant l'absència del president de l'entitat i pres polític, Mauri conclou que "la llibertat l'hem vist, existeix, i du el nom d'Enric Casasses i de Jordi Cuixart".

Tot queda dit i només resta que el poeta reculli el premi. Ningú li entrega, la normativa anti-Covid l'obliga a agafar-lo ell mateix del faristol i gairebé li patina de les mans. Ell, sempre tan segur dalt de l'escenari, sembla ensenyar un bri de nerviosisme. Destaca les persones premiades fins al moment i explica que, davant de "les fotografies de tots aquests herois, en la meva edat, em sento com un nen que deixen seure a la taula dels grans". Les darreres paraules del poeta són també polítiques i optimistes: "Podria cridar independència en un idioma que és independent, només cal que la burocràcia ho reconegui".

Per ara, el reconeixement de la nit ha estat per als deixebles de la llibertat. Per al cuixartisme i el casassisme.