Amb només 20 anys i nascut a Galícia, el treballador d'una fàbrica de bosses de mà Teófilo del Valleva participar en les mobilitzacions laborals que durant febrer de 1976 van desenvolupar-se a Elda i Petrer, dues ciutats de la comarca del Vinalopó Mitjà. En un període d'elevada inflació i, en conseqüència, de reducció de la capacitat adquisitiva de les classes populars, els treballadors del calcer van manifestar-se per un augment dels sous. Una lluita marcada per la decadència del sindicat vertical franquista i l'emergència de les noves centrals obreres que demanaven veu i vot en la negociació col·lectiva.
A les acaballes de l'enèsima jornada de reivindicacions salarials, un grup de joves van llençar pedres a un vehicle de la policia espanyola, aleshores coneguda com a policia armada. Aquell acte va suposar que els agents de seguretat aturaren l'autobús policial per baixar armats. Al crit de «a por ellos», pronunciat pel sergent, tal com van declarar posteriorment en seu judicial diversos policies, van disparar contra els manifestants. Del Valle, que havia participat d'aquella protesta, va ser abatut després de rebre dues bales, de les quals una va impactar al seu crani. Els trets del policia Daniel Aroca, efectuats a només 50 metres de distància, van posar fi a la vida d'aquest treballador un 24 de febrer de 1976, una efemèride tràgica que aquest dijous compleix quaranta-sis anys.
«És un dels exemples paradigmàtics de la impunitat policial durant la transició», assenyala el professor de la Universitat d'Alacant i activista per la memòria històrica, Manuel de Juan, qui ha impulsat un documental per recuperar la història d'un episodi tràgic no massa conegut de la represa democràtica valenciana: «Estem parlant d'unes jornades que són història del País Valencià, perquè l'assassinat de Teófilo del Valle va comportar una forta reacció obrera. Al seu soterrar, van acudir 25.000 persones. Tota una comarca va posar-se en vaga per la seua mort. Es tracta d'una de les manifestacions més importants que van ocórrer no només a Elda i Petrer, sinó també a la província d'Alacant».
El crim d'aquest treballador del Vinalopó va comptar amb una investigació profunda als tribunals per part del magistrat Ferrer Barriendos. «La recerca va determinar que cap policia va rebre impacte de pedres», assenyala. I complementa: «L'informe de balística posterior va confirmar l'autoria de l'assassinat de Teófilo del Valle, descartant-se que es tractara d'un rebot. El policia va disparar directament al seu cos per aturar la seua fugida». Arran d'aquestes indagacions, el togat va enviar a presó provisional l'agent que havia assassinat Del Valle. Aquella decisió va empipar el Ministeri de Governació i el fiscal de districte d'Alacant. De fet, el president de l'Audiència Provincial i el representant del ministeri públic van pressionar per alliberar Aroca.
El magistrat, tanmateix, va resistir a les fortes pressions de les altes esferes postfranquistes i va considerar la mort del jove obrer com a un delicte d'homicidi i va traslladar a la causa a la jurisdicció militar. «Els diaris van reproduir llavors una nota del Ministeri de Governació que intentava vendre un relat per justificar l'actuació posterior del policia Aroca. El consell de guerra, l'òrgan militar que va jutjar el cas, va determinar després d'examinar totes les proves que s'havia comès un delicte d'imprudència temerària en resultat d'homicidi. Va considerar, a més, que l'agent Daniel Aroca havia estat l'executor d'aquell tret i que n'era el responsable de l'assassinat», explica. I puntualitza: «La sentència, amb tot, va eximir de tota culpa a l'agent Aroca. Va argumentar que estava obrant en el compliment del seu deure i, per tant, van absoldre'l de cap càrrec, ni sanció penal».
La decisió judicial va estalviar al responsable i a les institucions governamentals de pagar cap despesa del soterrament als seus familiars. «La conclusió del tribunal naturalitzava la impunitat de la policia. Donava carta blanca per actuar sense cap fre democràtic, ja que sempre es podia al·legar que s'estava responent en compliment amb el deure de les seues obligacions com a agents de l'orde», lamenta. El pare de la víctima de la policia postfranquista, Antonio del Valle, va intentar personar-se al consell de guerra per aconseguir una condemna de l'agent, però, en cap moment, la maniobra va albergar possibilitats d'èxit. «La sentència no sols absolia Aroca, sinó que no aprofundia en el paper que va jugar el sergent Ballesteros, encarregat de donar l'ordre, o el capità Carlos Folgado. Tampoc va investigar-se el rol del ministre Rodolfo Martín Villa, el qual havia rellevat Manuel Fraga en aquella cartera», agrega.
«Molta gent i moltes forces polítiques van mirar cap a un altre costat enfront d'aquesta mena d'assassinats i d'actuacions desproporcionades de la policia. No volien entrar-hi, ni saber-se'n res. Van aplicar-hi una certa amnèsia que nosaltres amb el documental pretenem esborrar. Si no contem nosaltres la història, seran els relats preestablerts els encarregats de contar-la», remarca, per justificar un documental que compta amb les veus dels grups sindicals, protagonistes dels carrers que van participar en les mobilitzacions, l'alcalde d'aquell moment o el jutge que va detenir el policia armat que va matar el treballador. «Ens ha costat molt aconseguir tota la informació perquè en aquest país encara no hi ha la llibertat per accedir a determinada documentació. Ho hem obtingut gràcies a la família, al seu germà José Antonio, que demana justícia, veritat i reparació d'un assassinat que encara resta impune», afirma.
El documental, el qual està en procés d'elaboració i que no estarà llest fins d'ací uns mesos, pretén, segons el seu impulsor, «esclarir un episodi de la història de la transició valenciana». «Volem que siga un treball molt rigorós», expressa, per indicar que entre els passatges més sorprenents que han trobat amb la investigació sobre la mort de Del Valle ha estat descobrir «l'actitud del jutge instructor i com va aconseguir superar les pressions de diversos llocs de poder». «Comptem amb fotografies, informes judicials i de la Guàrdia Civil que no havien vist la llum fins al moment, i que demostren la injustícia d'aquest assassinat. No té cap sentit que dispararen i mataren un jove per tirar unes pedres a un autobús de la policia», defensa.
«Aquells dies foren dramàtics i agitats, ja que al soterrar de Del Valle va demanar-se l'alliberament de la resta de joves detinguts per les protestes. També va planar la violència policial fins al punt que l'aleshores alcalde d'Elda, Francisco Sogorb, havia discutit amb un comandament de la policia, el capità Carlos Holgado, perquè no hi haguera més càrregues policials contra les manifestacions obreres, ni vehicles de la policia armada patrullant pels carrers i les places d'Elda», relata. I tanca: «El governador civil d'Alacant i antic dirigent falangista, Benito Saéz, va ser qui va informar el batlle que havia de deixar via lliure la policia». La repressió de les mobilitzacions, concentracions i assemblees informatives fou el preludi d'un tràgic assassinat de la policia postfranquista.