Clara Dies Valls
«Per molt que haja avançat la societat, aquesta policia és hereva del franquisme»
Clara Dies Valls recorda a la perfecció les corredisses i els colps d’aquells dies de febrer de 2012. Cursava quart de l’ESO i era, reconeix, una “estudiant dolenta” però amb consciència social. L’activisme l’havia mamat des de casa. El ‘No a la guerra’, les manifestacions per l’ensenyament públic o en defensa del medi ambient ja formaven part de la biografia familiar quan el 2012 al Vives, com a altres instituts, va començar a covar-se la rebel·lió contra les retallades. “A casa sempre m’havien inculcat que participar en les mobilitzacions socials era un deute ciutadà. Mai havíem pensat, però, que la reacció policial podia ser d’aquesta manera”, explica des de Barcelona, on s’ha instal·lat i fa vida.
“L’ambient al Lluís Vives era combatiu. Els cartells contra les retallades formaven part del dia a dia”, relata. Aquell dimecres 15 de febrer, ella, com altres, va participar en l’aturada simbòlica del tràfic pels voltants de l’Institut Lluís Vives. Ja ho havien fet en ocasions anteriors, però aquell dia un bon grapat de policies van fer acte de presència. “Era una protesta pacífica i la resposta va ser a cops”, rememora Clara, la qual, aquell dia, no es va estalviar algun espentó. “Hi havia companys i companyes que estaven en xoc. Jo, particularment, estava molt cabrejada”.
A aquell dia li seguiren un maremàgnum d’esdeveniments que van convertir l’Institut Lluís Vives, progressivament, en centre de totes les mirades. “Hi havia debat, dins i fora de l’aula i també molta improvisació”, reconeix Clara, que tot just en aquells dies es va obrir un perfil a Twitter per poder donar difusió al que estava passant en aquell centre educatiu emblemàtic de la ciutat de València.
A la comissària de Sapadors, diu, és on va sentir més por: “Ens havien acorralat i teníem al davant gent que tenia molts més recursos que no nosaltres. Ens van tenir allí encerclats, generant una tensió innecessària”, explica Clara, que aquell dia es tornà a casa amb una multa per alteració de l’ordre públic.
“Dilluns va ser el que vam anomenar el ‘dia de la guerra’”. La protesta havia transcendit i molta gent s’apropà al Lluís Vives per fer-los costat. La policia va respondre amb batusses i corredisses. Prop d’on ella estava s’endugueren una xica detinguda i a ella l’espentejaren contra un test en Sant Agustí. “El que aquells dies es va fer evident és quin és el modus operandi de la policia si els deixes fer. Per molt que haja avançat la societat, aquesta policia és hereva del franquisme”, relata Clara. Un any després ella, en nom de l’Assemblea d’Estudiants del Lluís Vives, va prendre la paraula en el concert commemoratiu que es va organitzar per recaptar diners per fer front a les sancions. “Estem governats per lladres, corruptes i incompetents”, va etzibar, aleshores, amb una contundència impròpia de qui té 16 anys.
Amb la perspectiva del temps, Clara, que a hores d’ara es guanya la vida com a il·lustradora i ha pogut emancipar-se (“això és ben estrany en la meua generació”, recalca), fa una crida a no mistificar aquell episodi. “No va ser el Maig del 68 i tampoc no crec que fora la gota que va fer vessar el got. Hi havia moltes, moltíssimes gotes, algunes de tan terribles com el silenci de l’Administració davant l’accident del metro”. Amb aquella experiència, ella, com els seus companys, va madurar i va aprendre “com de difícil és organitzar-se, fins i tot entre la gent amb qui coincideixes des del punt de vista ideològic. D’aquells dies vaig aprendre com d’important és mantenir la sang freda”.
Talia Bohoyo Bañuls
«Em quedo amb la solidaritat de la gent davant la injustícia»
Si hi ha una jornada que Talia Bohoyo Bañuls té marcat a foc d’aquells dies de febrer, aquesta fou el divendres 17 de febrer. Feia dos dies que els antiavalots havien mostrat la seua ferocitat. Dijous, deu estudiants havien estat detinguts després d’una batussa intensa. La brutalitat policial, però, no va esporuguir el jovent aquell divendres.
Aquell migdia, doncs, l’estudiantat tornà a eixir al carrer. Ho feren primer pels voltants del Lluís Vives. Després, però, els joves van decidir traslladar-se fins a la comissària de Sapadors, on -pensaven- hi havia els detinguts del dia anterior. Un poc per inèrcia començaren a caminar cap allà. Al poc, però, s’adonaren que la policia els seguia. En arribar a Sapadors advertiren que havien caigut en la trampa. Estaven encerclats per un cordó policial. “Més que la violència explícita el que angoixava era la violència no explícita. Era l’atmosfera... -relata Talia-. La policia no ens deixava eixir i no sabíem què anava a passar: si ens pegarien, si ens tancarien, si ens denunciarien... I mentrestant ens sobrevolaven els helicòpters. Era una situació molt tensa”, rememora Talia, que aleshores cursava segon de batxillerat en la branca artística. Recorda, encara, com alguns veïns, des de les seues cases, a la vista d’aquell parany, els feien arribar begudes amb cordes i poals. La policia els va fer eixir a tots per grups i els identificà un a un. Talia, com molts altres, tornà a casa amb una multa. “Jo aleshores vivia amb ma mare. Ella estava preocupada i esglaiada, però em donava suport”, relata.
Els dies següents, les porres van caure de forma immisericorde contra l’alumnat. “A prop del Mc Donald’s que hi ha al costat de Xàtiva, a un senyor que no tenia res a veure amb la protesta van començar a pegar-li, sense cap sentit. Nosaltres vam acabar arrecerant-nos a l’estació del Nord”, recorda del dilluns, conegut entre l’estudiant com el “dia de la guerra”. Vint-i-sis persones van ser detingudes, cinc de les quals menors d’edat. Les batusses policials havien començat a fer la volta al món. Les declaracions del cap superior de Policia, Antonio Moreno, on es referia a l’estudiantat com l’”enemic” foren la cirereta del pastís d’aquell despropòsit. Aquella nit el Gran Wyoming, a l’Intermedio, en va fer paròdia..
“Dilluns en una classe ens van dur al teatre a veure L’àvar, de Moliere, amb José Luis Galiardo. Abans que comencés l’obra, un dels actors va eixir per donar-nos les gràcies pel que estàvem fent en el Lluís Vives”, rememora Talia, que actualment és actriu, alhora que professora d’interpretació. “El que va posar de manifest aquells dies és fins quin punt és absurd utilitzar la violència -exposa-. Per mi, la part més positiva d’aquesta experiència és la solidaritat que allò va despertar. La gent va adonar-se que s’estava cometent una injustícia i va reaccionar fent-nos costat”. Talia, de fet, té molt present un cartell que algú, anònimament, va penjar en la tanca de l’institut uns dies després. El cartell deia: “Gràcies Lluís Vives per despertar València”.
Josep Lluís Navarro
«Amb la Primavera Valenciana, el PP va perdre l’hegemonia mental»
Josep Lluís Navarro, professor de valencià, recorda a la perfecció el dimecres 15 de febrer de 2012. Al migdia tenien claustre. Sabien que aquell dia, com els anteriors, l’estudiantat tenia previst fer un tall de trànsit de cinc minuts per protestar per les retallades en l’ensenyament públic. La protesta, els dies previs, no havia passat de significar una molèstia puntual en el trànsit del centre. De sobte, alterat, un professor va irrompre en la reunió. La policia estava colpejant els adolescents. N’havien tirat un a terra i l’estaven emmanillat. Tots isqueren fora per veure què passava i intercedir en favor dels xiquets i adolescents que s’havien concentrat. Aleshores Josep Lluís no ho sabia, però havia començat la Primavera Valenciana.
“El Vives sempre havia estat un institut compromès. Aquell fet va crear una dinàmica molt intensa de participació. Com a professors, vam intentar canalitzar-ho”, explica Josep Lluís, que aleshores exercia de cap d’estudis. La direcció, encapçalada aleshores per Carmina Valiente -actualment directora territorial d’Educació-, va fer costat des del primer minut als adolescents. A la vista de la intensificació dels fets, impulsaren la creació d’una comissió de cures i atenció psicològica. “Una xica procedent del 15M de Madrid es va plantar allí el segon dia i ens va oferir la seua ajuda per abordar la situació. La policia havia colpejat xavals d’entre 14 i 17 anys! El que havia passat era molt greu. Des de la comissió es van atendre les seues necessitats i també se’ls va ensenyar a respondre pacíficament davant l’agressió policial”, explica. Les classes cap dia no es van interrompre, remarca Josep Lluís.
La indignació, circumscrita primer a la comunitat educativa, es va anar estenent, a mesura que els vídeos corrien de mòbil en mòbil i alguns mitjans començaven a fer-se’n ressò. No així Canal 9, que hi va passar de puntetes. El centre va començar a rebre telefonades amenaçants de l’extrema dreta. El periòdic ABC va insinuar que era el professorat qui havia esperonat la protesta estudiantil. “Ens van acusar de mentir perquè al nostre institut funcionava la calefacció. Efectivament, funcionava i mai no ens havíem queixat d’això. Però sí, per exemple, de tenir 66 alumnes en un aula o que haguèrem passat de 106 a 87 professors”, relata Josep Lluís.
El centre entomà amb resignació aquella campanya de desprestigi, que fou deglutida per la força de les imatges i la solidaritat social. Dilluns a la nit, després d’un dia d’intenses mobilitzacions i càrregues policials, el hashtag #PrimaveraValenciana esdevenia trending topic mundial.
“El dimarts organitzàrem una assemblea global on participaren famílies, estudiantat i professorat. Hi havia una barreja d’entusiasme i cabreig. Teníem l’institut envoltat de furgons policials”. L’endemà, dimecres, una enorme manifestació va recórrer els carrers de València. Joves, jubilats, estudiants, famílies... L'espurna del Lluís Vives havia esdevingut flama. A la capçalera, la pancarta "Som el poble, no l'enemic".
“Trobe que, amb la Primavera Valenciana, el Partit Popular va perdre l’hegemonia mental que tenia sobre la societat valenciana. Darrere de cada xiquet hi havia uns pares, uns iaios, uns oncles... Era impossible no solidaritzar-se amb ells. Trobe que va ser una cosa catàrquica. Per una volta, València va ser capital”.
Agustín Arenas
«Donàrem assistència jurídica, però també els vam preparar per al xoc emocional»
El dimecres 15 de febrer de 2012 Agustín Arenas havia quedat amb un company per a dinar prop del Micalet. Quan encara no havien acabat, va sonar-li el telèfon. Un amic l’avisava que alguna cosa havia passat a l’Institut Lluís Vives. La policia havia carregat contra els estudiants que, pacíficament, protestaven contra les polítiques austericides. Un estudiant havia estat detingut. Agustín, que un any abans havia estat col·laborant amb el 15M, va deixar-se el plat a mig acabar i es dirigí cap al centre d’ensenyament de secundària. “Sempre m’ha semblat que les protestes són a la societat el que les angines al cos humà: quan en tenim és perquè ens estan avisant que alguna cosa no va bé”, sentència.
Tan bon punt va saber que un adolescent havia estat traslladat a la comissària de Sapadors, Agustín va prendre consciència que la seua experiència com a advocat podria fer-los paper. Al davant seu els estudiants tenien una policia embogida que tenia ordre d’acaçar-los. En els dies següents, vindrien més detencions i denúncies, enmig del desconcert de la jovenalla i les seues famílies. “Calia contribuir d’alguna manera per suplir les carències jurídiques que, en general, té la població”, explica. A la majoria la policia els va denunciar per atemptat a l’autoritat.
Amb la finalitat d’organitzar el front judicial, es muntà l’Associació Jurídica Primavera Valenciana, que va oferir assistència al gruix dels implicats. Aquesta entitat va atendre 160 multes per via administrativa i 60 afectats en via judicial. Per sufragar les despeses generades, s’organitzà un gran concert, en què participaren més d’una vintena de grups de forma desinteressada. Pau Alabajos, que va ser qui batejà el moviment estudiantil com Primavera Valenciana, va fer de coordinador.
De tots els casos oberts, només dos acabaren amb sentències condemnatòries. Un any després, a més, la Subdirecció General de Recursos del Ministeri de l’Interior va anul·lar 125 sancions de multes. “Del que es tractava era de defensar-los jurídicament, però també de preparar-los per entrar a un hospital on feia olor a formol. Perquè a la Ciutat de la Justícia fa olor a formol jurídic. Tractàvem de minimitzar el xoc emocional que per a aquests joves suposava fer front a aquesta situació. Moltes famílies ens ho van agrair”, explica Agustín, que no s’està de destacar la responsabilitat que l’aleshores ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz va tindre, en no aturar des del primer dia l’actuació desproporcionada dels agents.
Agustín, doncs, fou un escut jurídic per a tota aquella jovenalla. I fou també la persona que va posar a sobre de la taula un lema que resumí els sentiments acumulats aquells dies. “Vaig participar en l’assemblea oberta on hi havia famílies, alumnat i professorat. Vaig ser jo qui vaig suggerir la idea que la manifestació del dimecres l’encapçalara la frase ‘Som el poble, no l’enemic’”.