La transició espanyola del règim franquista a la represa democràtica fou una època bipolar que va combinar convulsions, frustracions i anhels de canvi. Unes aspiracions de construir nacionalment els països que abasten geogràficament des de Fraga a Maó i des de Salses a Guardamar del Segura que van plasmar-se en iniciatives històriques com ara el Congrés de Cultura Catalana, el qual va celebrar-se entre 1975 i 1977. L'experiència, configurada a l'aixopluc del Col·legi d'Advocats de Barcelona, Obra Cultural Balear i Acció Cultural del País Valencià, va derivar en una de les mobilitzacions socials i culturals més rellevants del catalanisme contemporani, en una convocatòria inèdita d'organitzacions de tots els àmbits i de caràcter transversal.
Aquell intent de revifament de la consciència nacional dels territoris de llengua catalana fou radiografiat a l'obra Una nova cultura per al poble. El congrés de cultura catalana i la modernització de la catalanitat (1975-1977), editat per Enciclopèdia Catalana. Confeccionada per la politòloga, sociòloga i professora de la Universitat de Lleida, Mariona Lladonosa Latorre, i l'historiador Manuel Lladonosa Vall-llebrera, s'ha presentat aquest dijous a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània del bracet d'Eliseu Climent, fundador d'Acció Cultural del País Valencià i del president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, Agustí Alcoberro.
«El llibre compleix amb el propòsit pendent d'atorgar el pes que es mereixen les iniciatives de la societat civil, ja que sempre es conta la història de la transició des dels partits o des de les institucions», ha afirmat Alcoberro de manera introductòria, qui ha destacat la unió que va donar-se per forjar el Congrés de Cultura Catalana: «Fou una simbiosi entre l'acadèmia, una universitat que bullia després del maig del 68, i la societat civil, és a dir, entre les associacions de veïns, els centres catòlics o els col·lectius excursionistes». «Va tractar-se, a més, d'una acció de Països Catalans i, per això, era important fer la presentació a València», ha remarcat.
L'obra escrita a quatre mans, amb la voluntat d'aixoplugar la perspectiva històrica i sociològica, dissecciona aquella mobilització sostinguda durant dos anys, segons Lladonosa Vall-llebrera, des de l'òptica de les relacions del catalanisme, la identitat nacional i el seu paper dintre de l'època tempestiva de la transició. «Fou un moment especial al conjunt dels nostres territoris, va tractar-se d'una mobilització excepcional. S'hi van reunir 13.000 congressistes, a banda de la gent que hi va participar sense ostentar aquesta condició, i va comptar-se amb un pressupost de 74 milions de pessetes. Tenint en compte com costa engegar i organitzar qualsevol projecte avui dia, imagineu reunir a diferents àmbits socials, econòmics, professionals, polítics i civils a escala de Països Catalans», ha subratllat per contextualitzar la dimensió d'aquell moviment cultural.
Amb vocació unitària i amb una assistència socioeconòmica relativament transversal, en reunir diferents àmbits socials provinents de les classes mitjanes i del món del treball, el Congrés de Cultura Catalana tenia, a parer d'aquest historiador, «una aspiració popular, així com va deixar empenta per la seua capacitat d'anàlisi dels diferents territoris, de fer prospecció, de copsar l'estat de la qüestió». «Va haver-hi debats d'economia, de religió, de turisme, llengua, agricultura, sanitat, economia, de les diferents disciplines artístiques. Fou una experiència engrescadora producte d'uns anys d'il·lusió, de desig renovador, de caràcter antiautoritari», ha descrit, per apuntar: «En aquell congrés, va passar-se d'una actitud de resistència cap a un comportament de governació, en confeccionar plans per executar-los des de les institucions».
Al País Valencià, el Congrés de Cultura Catalana va tenir com a punt de partida març de 1975. Una arrancada que, d'acord amb Lladonosa Latorre, «va molestar a les forces vives del moment». «Es temia que hi haguera una popularització del congrés. S'observava com a un element d'un hipotètic imperialisme català», ha assenyalat, per comparar: «Al contrari que a Catalunya, al País Valencià va haver-hi un fort clima d'hostilitat, el qual va acompanyar-se de la fredor i el boicot de la premsa, de les dificultats que hi posaven les autoritats governamentals, la prohibició dels Premis Octubre o dels atemptats contra la llibreria 3i4». «Hi havia un fet diferencial valencià: mentre a Catalunya tenien Òmnium Cultural i a les Illes Balears hi havia l'Obra Cultural Balear, al País Valencià no hi havia res. En aquell moment, encara no existia Acció Cultural del País Valencià», ha completat Climent, qui ha ressaltat que l'animadversió venia del temor a l'expansió de les idees fusterianes, les quals arribaven fins a Elx o Alacant.
«No es podia tolerar una Espanya diferent de la concebuda. Era una època on es va intentar matar, imagineu-vos si era seriosa la reacció, a Manuel Sanchis Guarner i a Joan Fuster», ha ressaltat l'editor, qui ha lamentat «les dèbils estructures que hi havia al País Valencià» per fomentar la llengua, la cultura i la consciència nacional. «Amb la celebració del Congrés de Cultura Catalana, tanmateix, se'ns oferia una estructura que possibilitava dur endavant projectes. L'important era crear un ambient i una moral de possibilitats de dur a terme iniciatives», ha afirmat.
El Congrés de Cultura Catalana va comptar amb diverses campanyes, com ara per la revitalització del folklore, la recuperació de les institucions d'autogovern o l'oficialitat del català. «Érem a un territori on la llengua ja estava com estava. No havíem tingut pràcticament cap escola en llengua pròpia des de temps pretèrits», ha contextualitzat Climent, que ha explicat com va forjar-se el Centre Carles Salvador i la tasca que va fer per l'idioma, amb 10.000 persones formades. «L'oficialitat del català no es podia plantejar encara en aquella època, tot i que nosaltres sí que ho havíem fet quan vam redactar l'Estatut d'Elx, elaborat per Rafael Ribó, Max Cahner, Josep Benet o Enric Solà. La qüestió de l'oficialitat fou possible quan vam guanyar les universitats», ha narrat.
«Vull confessar que no m'agrada enyorar el passat», ha intervingut l'expresident del Consell preautonòmic, Josep Lluís Albinyana, qui aleshores militava al PSPV i dècades més tard ha estat candidat a la Generalitat Valenciana per Esquerra Republicana del País Valencià. «Som fills d'aquella iniciativa, del Congrés de Cultura Catalana, d'aquella esperança amb la qual somiàvem ser lliures», ha indicat. Un moviment que al País Valencià, segons ha destacat Lladonosa Latorre, va comptar amb una participació destacada del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN). «De les tres iniciatives més importants del Congrés de Cultura Catalana al País Valencià, una va celebrar-se a Gandia, un territori que era conegut com a PSANfor, per la destacada presència del PSAN a la comarca», ha complementat Climent.
Un altre dels actes amb més rellevància del Congrés de Cultura Catalana al País Valencià fou un homenatge al metge Juan Peset, membre d'una família vinculada des del segle XVIII al camp de la medicina i que va encapçalar el Front Popular a València. «Encara que la totalitat de les universitats europees del moment van demanar clemència al franquisme, fou afusellat en 1941. No sabíem si tindria conseqüències fer aquell acte, però vam atrevir-se a dedicar-li un homenatge que va comptar amb la presència de tots els polítics democràtics i del pare Batllori», ha relatat. «En aquelles activitats del Congrés de Cultura Catalana al País Valencià, va tenir un paper destacat el grup Trencavel i el front cultural del PSAN, el qual s'igualava en forces dintre del camp cultural PSUC», ha agregat Josep Guia, activista independentista i exdirigent del PSAN, qui ha recordat la militància a la formació de figures de la literatura nostrada com ara l'alcoiana Isabel Clara-Simó, a través de la revista Canigó.
«El Congrés de Cultura Catalana també va tenir incidència en les escoles d'estiu», ha apuntat Maria Conca, antiga figura rellevant del PSAN i veterana activista per la independència del conjunt dels territoris catalanoparlants, qui ha remarcat que «la primera escola va comptar amb 1.000 assistents». Tot un moviment educatiu que va contribuir a engreixar els corrents de renovació pedagògica al País Valencià, bressol, en alguns casos, de les cooperatives d'ensenyament que, en l'actualitat, compten amb projectes pràcticament íntegres d'educació en llengua pròpia.
La transversalitat ideològica dels seus components, així com la capacitat per activar a tota una generació en la mobilització per uns objectius nacionals, segons Lladonosa Latorre, «fou un dels efectes del Congrés de Cultura Catalana». «Va sacsejar als col·legis professionals, la mobilització de tot un grup de joves. Fou el gran moment dels Països Catalans, de la possibilitat de construir un paraigua d'unitat nacional dels Països Catalans», ha insistit. «Les idees fusterianes van impregnar-se arreu del país. Aquell congrés fou determinant perquè el valencianisme, aleshores reclòs a les comarques, emergiria», ha reforçat Climent. «Va normalitzar el marc dels Països Catalans», ha ressaltat Lladonosa Latorre.
«Hi havia la visió de fer un diagnòstic, de creure que tot estava per fer i que tot era possible després de la llarga nit del franquisme. Va pensar-se que volíem ser i on volíem anar», ha ressenyat Enric Morera, president de les Corts Valencianes per Compromís, qui ha retret: «No som ni un país. Actualment, som una comunitat». «Seria convenient, de fet, fer un altre congrés per decidir uns objectius comuns entre gent amb uns mínims denominadors, per dotar d'altra embranzida al país», ha proposat. Alcoberro, qui havia actuat de presentador de l'acte, ha conclòs: «Recordar el Congrés de Cultura Catalana no és un exercici de nostàlgia, sinó de memòria. Per saber d'on venim, per tenir endreçat el nostre relat»..