Si en els actuals temps de política gasosa a l'Estat espanyol una legislatura completa sembla una autèntica carrera de fons per l'existència mediàtica d'escàndols cada dia, l'aventura de poc més de dos anys de l'executiu de coalició entre el PSOE i Unides Podem ostenta condició d'eternitat. El govern compartit entre socialistes i morats va néixer amb unes coordinades geomètriques al Congrés dels Diputats que no admetien alternativa. No hi havia pla B a la recerca d'acords amb PNB, ERC, Compromís, Més País, Nova Canàries o EH Bildu, una vegada l'esquerra abertzale s'ha instal·lat a Madrid com un actor influent i amb voluntat de disputar als jeltzales l'etiqueta de representants dels interessos bascos a la capital espanyola.
Atesa la composició de la majoria que va permetre la investidura del socialista Pedro Sánchez, l'executiu del PSOE i Unides Podem estava condicionat als esdeveniments de Catalunya. D'aquesta manera, no només havia de mantenir equilibris entre les ànimes econòmiques al govern, amb els socialistes sempre ubicats en posicionaments més ortodoxos i els morats intentant arrossegar la formació del puny i la rosa cap a mesures estrictament de perfil socialdemòcrata. També havia d'evitar qualsevol xoc amb l'independentisme català i, en conseqüència, amb el sobiranisme basc. És cert que l'aposta d'ERC per eixamplar la base com a via cap a la independència depenia d'obtenir una relació fluida amb la Moncloa, però el gabinet de coalició no tenia massa marge d'errada enfront dels seus aliats a la Cambra Baixa. Qualsevol actuació en termes repressius o nacionals que aixecara una espiral de protestes als carrers de Catalunya podia sentenciar la legislatura, tot i l'amenaça persistent, tant per als sectors progressistes espanyols com per a l'independentisme tranquil, d'una arribada del PP i l'extrema dreta Vox a la Moncloa podia contenir escenaris de ruptura.
Aquesta legislatura espanyola, abonada a l'escàndol mediàtic quotidià per l'hostilitat envers la participació d'Unides Podem a l'executiu estatal, ha estat marcada per les turbulències econòmiques, com ara els enfrontaments per regular els lloguers o per abaixar la factura de la llum, però, de manera incontestable, per gestionar la pandèmia de la COVID-19, amb les seues repercussions socials, polítiques i econòmiques. Amb la crisi vírica en pausa incerta, el Govern espanyol, immers inevitablement en lluites per les mesures econòmiques a impulsar entre les ales social-liberals i les purament socialdemòcrates -reforma laboral, pujada del SMI, reforma de les pensions, etc.- , afrontava un trimestre final de 2021 amb objectius decisius: aconseguir una reducció del cost de la llum, encarar la recuperació econòmica que hauria de reforçar-se amb l'arribada dels fons europeus i tancar uns pressupostos que asseguraren, almenys de manera temporal, la permanència de la legislatura.
Les enquestes publicades als mitjans de comunicació, al marge de les interpretacions electorals del Centre d'Investigacions Sociològiques, pressionen Sánchez. Arran de la jugada errònia del PSOE a Múrcia, en la qual es pretenia soterrar al PP, va alimentar-se la figura política de la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso, i els populars han recuperat el terreny perdut als sondeigs. La implosió de Ciutadans des d'aquelles mocions fallides, sepultant pràcticament les escasses opcions de supervivència de la formació espanyolista, permetria als conservadors créixer en la denominada Espanya buidada, és a dir, en les zones en les quals els escons són, llevat de comptades ocasions, una batalla entre els vells partits del bipartidisme. Les matemàtiques electorals són clares: sense el concurs de Ciutadans, el PP compta amb un marge de creixement electoral que pot situar-lo acariciant el Govern espanyol. Això sí, sempre que pactara un executiu amb l'extrema dreta Vox. La repetició d'un govern PSOE i Unides Podem amb el suport dels blocs polítics territorials i progressistes actualment cotitza a la baixa en els mercats electorals, la qual cosa obliga Moncloa a completar la legislatura per esperar beneficiar-se de la recuperació econòmica i de l'alliberament ciutadà de les restriccions per contenir la COVID-19.
La detenció del president Carles Puigdemont a la seua arribada a l'aeroport de l'Alguer, a l'illa de Sardenya, havia estat un míssil a la línia de flotació dels interessos del Govern espanyol. Malgrat que l'arrest del president a l'exili hauria pogut adjudicar-se a ulls de la societat espanyola gens sensible amb el conflicte polític català com a un actiu de Sánchez, l'extradició hauria impossibilitat cap via de diàleg i hauria desmuntat l'actual bloc líquid de la investidura. L'aliança inestable de la Moncloa amb ERC hauria quedat, a priori, en via morta, i més amb la pressió de Junts per Catalunya i de la resta de les forces independentistes als republicans. Atès que l'arrest no va suposar l'extradició immediata, així com que la justícia italiana va alliberar Puigdemont sense cap mesura cautelar a l'espera de decidir sobre l'euroordre el pròxim 4 d'octubre, el Govern espanyol ha respirat.
La decisió de la judicatura transalpina aparta riscos sísmics de trencament del diàleg. I més quan aquesta resolució temporal de la situació de Puigdemont sembla indicar un desenllaç coherent amb la visió del Tribunal General de la Unió Europea. Tot i que el líder dels republicans, Oriol Junqueras, va avisar en les reiterades entrevistes d'aquest divendres sobre com podia afectar negativament la detenció de Puigdemont a la taula de diàleg, sempre va defensar l'aposta de la negociació amb l'Estat espanyol. Encara més, el president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, d'ERC, va descartar el trencament del diàleg quan no es coneixia l'alliberament cautelar de l'expresident català. Sánchez, malgrat que amb un discurs que expressava el seu desig perquè el president l'exili s'entregara a les autoritats judicials espanyoles, reiterava la seua aposta per la taula de diàleg entre ambdós governs.
La llibertat provisional de Puigdemont, la qual s'interpreta com a l'avanç d'una futura resolució favorable als interessos de l'eurodiputat català, va rebaixar les agulles dels sismògrafs polítics de Moncloa, els quals estaven centrats en el desastre humanitari del volcà de la Palma, a les Canàries, i els tres objectius de recuperació, minvar la tensió social per l'augment del preu de la llum i embastar els suports per als comptes del 2022. Tot, però, a l'espera que al pròxim 4 d'octubre la justícia italiana no sorprenga tothom amb la seua consideració envers el referent independentista català al Parlament Europeu.
Encara que el terratrèmol polític sembla haver remès, almenys fins a la data del 4 d'octubre, hi ha incògnites de l'operació d'arrest que han estès l'ombra sobre l'actuació de l'Estat espanyol i, per tant, del coneixement que en tenia l'executiu progressista de coalició. Mentre l'advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, sostenia que hi havien participats agents dels cossos i forces de seguretat espanyols, el ministre d'Interior, Fernando Grande-Marlaska, intentava negar-ho. Junts per Catalunya, fins i tot, ha presentat sengles preguntes al Senat i al Congrés per esclarir si el Centre Nacional d'Intel·ligència espanyol va tenir cap paper.
L'altra incògnita que plana sobre l'arrest ha estat la desunió entre l'Advocacia de l'Estat espanyol, qui havia comunicat al Tribunal General de la Unió Europea que la petició d'una qüestió prejudicial invalidava l'euroordre, i el magistrat conservador del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, qui havia mantingut activa l'ordre de crida i cerca en un exercici de dubtosa lleialtat cap al tribunal europeu, segons ha recordat el lletrat Boye. «La negociació és dificilíssima i està plena d'obstacles, però s'ha d'intentar aprofitar el camí fins al final», va indicar Junqueras, qui va demanar «un esforç» a l'independentisme per salvar la taula de diàleg «d'una part de l'Estat que té interès a rebentar qualsevol possibilitat de negociació». Una interpretació que mostra a la Moncloa que l'aposta pel diàleg està farcida d'animadversió en determinats sectors dels poders fàctics, així com que el sismògraf del Govern espanyol pot avisar d'altre possible terratrèmol en el seu llarg camí per esgotar la legislatura.